Malgrat que el títol i el bloc on apareix aquesta nota ho puguin suggerir, la sèrie d’entrades que dedicaré a unes quantes institucions museístiques (museus i galeries d’art, però) que em semblen exemplars i que garanteixen experiències enriquidores des del punt de vista de la qualitat i la riquesa dels fons i de la forma de presentar-los a  l’espectador, no vol ser una meditació museològica en profunditat. Té un objectiu més modest i força elemental: compartir reflexions sobre perquè alguns escenaris museístics resulten tan magnètics i suggerents i fan tan plaents i enriquidores les visites.

Començaré per la galeria que tinc més fresca en el record, The Frick Collection (Nova York), que neix  l’any 1919 en morir Henry Clay Frick un magnat de l’acer, el ferro, el carbó i els ferrocarrils. En el seu testament, redactat el 1915, va estipular que l’edifici on vivia a la Cinquena avinguda, amb totes les formidables obres d’art i mobles que contenia, esdevindria una galeria oberta al públic, pel funcionament de la qual assignà 15 milions de dòlars. Finalment, el desig no es va materialitzar fins el 1935 ja que el testament condicionava aquest mandat al dret de residència d’Adelaide Frick, l’esposa de l’empresari.

Foto: The Frick Collection

L’edifici és una elegant construcció historicista inspirada en el rococó francès, que també serà l’estil afrancesat que marcarà les fites ornamentals de l’interior. En realitat és tot un palau d’un patrici del capitalisme, com ho eren en aquella ciutat Andrew Carnegie,  John Pierpont Morgan o  Andrew W. Mellon, per citar-ne només alguns que també varen dedicar part de llurs enormes fortunes i patrimonis al mecenatge cultural. L’obra la va dirigir Thomas Hastings entre 1912-1913 i a més del valor indicat,  té la particularitat que el disseny i el tractament de la primera planta,  que avui constitueixen la galeria visitable,  va estar sempre condicionat per la presència de les selectes obres d’art de Henry Frick i pel desig d’aquest d’evitar l’excés d’ornament a fi que  “res no distragués el transitar dels ulls per les obres”.

Però crec que el contenidor arquitectònic de Hastings, decorat per Charles C. Allom i Elsie de Wolfe, i ampliat després per John Russell Pope per guanyar espais expositius a la planta baixa i preparar-la per a la transformació en galeria oberta als visitants (1932-1935), no compon un aspecte gaire determinants en el poder de fascinació de la Frick Collection, tot i que juga bé la seva funció en contribuir a la pulcritud museogràfica de la galeria, asserenant els ambients i  assegurant una impecable il·luminació. Ja parlarem de contenidors tan interessants i impactants com el contingut quan em refereixi a l’arquitectura de la Dulwich Gallery de John Soane. Però, en la meva opinió, no és el cas dels agradables espais de la Frick.

Penso que la font del magnetisme resideix en la categoria de les pintures i dels objectes que exhibeix, en l’entitat impressionant de gairebé totes les obres que se’ns invita a contemplar –i el gairebé és ben subjectiu: “Sant Joan evangelista” de Piero della Francesca; “L’estigmatització de sant Francesc” de Giovanni Bellini; “Thomas More” de Hans Holbein; “Nicolaes Ruts”, “Autoretrat de 1658” i “El genet polonès” de Rembrandt van Rijn;  “La criada que lliura una carta” i “L’oficial amb  la jove somrient” de Vermeer; “La forja” de Goya; “La catedral de Salisbury” de Constable;   la sèrie “El progrés de l’amor” de Fragonard; “Al·legories de les arts i les ciències” de François Boucher; “Frances Duncombe” de Thomas Gainsborough; ”Harmonia en rosa i gris” de James McNeill Whistler; “Sant Jeroni” i “Vincenzo Anastagi” d’El Greco; “Al.legoria de la saviesa i la força” de Veronese;  “Julia, Lady Peel” de Thomas Lawrence, i tantes altres.

L’altíssima qualitat de la col·lecció és la raó que fa de la Frick una galeria inoblidable, Una seqüència ininterrompuda d’obres mestres sustenta un relat estètic i històric que mai no decau, presentat d’una forma molt original, segons la més elemental de les “museografies”, l’espontània del gust i la sensibilitat del propietari. La impressionant categoria artística i la bellesa de les obres que esperen el visitant és el nucli compacte i ple d’energia inesgotable que transforma la visita en una experiència enriquidora i feliç. Des del primer pas el visitant es absorbit per la força i la bellesa dels missatges sensorials i intel·lectuals, per la qualitat de les histories destil·lades per les obres. D’elles depèn l’especial magnetisme de la Frick.

L’excepcionalitat de la col·lecció descansa també en la seva entitat d’episodi daurat de la història del col·leccionisme occidental. A la vista de  l’excepcional categoria de les obres d’art atresorades les històries entorn de la mecànica de les adquisicions “fundacionals” s’acumulen fins acabar  teixint un preciós relat sobre el col·leccionista, la seva col·lecció i la formidable fortuna que actuà amb tanta ambició en el competitiu mercat de l’art, assessorada per marxants experts com Joseph Duveen, Roland Knoedler i, especialment, Charles Carstairs. Es tracta d’una narració  molt potent  entorn de la “genealogia de la propietat” de cada obra, rica de capítols tan suggestius com els que recorden el vincle dels Boucher amb Madamme de Pompadour, o dels “amors” de Fragonard amb Madame du Barry, ja que fan pensar  que els Frick compraven algunes obres també per l’aura dels primers posseïdors. Però  els canvis de propietat de les peces contenen, sobretot, una  magnífica lliçó d’història que ens parla del pas d’aquells tresors de les mans de la més elitista noblesa europea de l’època moderna a les de l’aristocràcia del capitalisme i, a través seu, a les del públic general que en pot gaudir tant.

Joan Bosch Ballbona, ICRPC

Catalunya és terra de vins i disposa d’un patrimoni enològic excepcional. Aquesta rica herència patrimonial ha generat, especialment en els darrers anys, una oferta d’experiències enoturístiques que ens possibiliten disposar i accedir a un major coneixement del món del vi.

La recerca científica té un paper essencial per aprofundir en  aspectes  diversos sobre els orígens de la vinicultura. Un exemple l’identifiquem en els estudis que s’efectuen en l’assentament arqueològic de la Font de la Canya d’Avinyonet del Penedès. Aquest nucli va ser un centre de mercaderies actiu durant l’època preibèrica i ibèrica (segles VII-II aC) i destaca per documentar-se les evidències més antigues sobre els inicis del conreu de la vinya i l’elaboració de vi al Penedès.

Durant aquest agost i fins el 28 de setembre s’efectua la 15a campanya d’excavacions arqueològiques en aquest assentament amb un equip interdisciplinar format per arqueòlegs i especialistes en arqueobotànica i micromorfologia. Les intervencions dutes a terme han possibilitat recuperar diversos testimonis de la cultural material vinculats directament amb la pràctica de la vitivinicultura i el consum del vi. En aquest sentit s’han documentat elements com  àmfores per al transport, podalls de ferro per al manteniment de la vinya o bases  de premsa per a fer vi.

Destaca la documentació del major conjunt de llavors de Vitis vinifera ssp. vinifera en tot el nord-est peninsular i les conclusions dels estudis  realitzats aporten dades d’un alt interès com, a tall d’exemple, la relació estreta entre  la introducció de la vitivinicultura i el consum del vi al Penedès amb els contactes colonials, especialment els fenicis. Cal esmentar que, en el marc del procés de recerca la direcció de les intervencions arqueològiques signaran el proper setembre un conveni entre Vinseum, la DO Penedès i la Universitat Rovira i Virgili per realitzar estudis d’ADN amb les nombroses llavors de raïm carbonitzades recuperades.

El treball a l’assentament de Font de la Canya no s’atura a la fase de recerca.  L’equip del jaciment impulsa diverses accions de difusió, comunicació i socialització de la recerca i dels coneixements generats durant les investigacions realitzades.  Les propostes pedagògiques permeten donar a conèixer,  en un entorn privilegiat de vinyes i oliveres, el bressol de la vitivinicultura al Penedès durant els segles VII-II aC. En aquest context, destaca el Taller ArqueoVitis que reprodueix tot els passos de la investigació científica per poder recuperar llavors i fruits carbonitzats, uns processos de recerca que possibiliten conèixer la vitivinicultura, l’agricultura i la alimentació dels ibers de la Font de la Canya. En el marc d’aquesta vocació de comunicació és admirable l’esforç per emprar eines com xarxes socials o una completa web pròpia del jaciment per donar a conèixer aquest jaciment.

El treball de l’equip de Font de la Canya, en definitiva, és un exemple extraordinari de bones pràctiques d’usos del patrimoni cultural i en processos de patrimonialització, així com de les utilitats de la comunicació de la recerca.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC.

Dissabte passat vaig intervenir en l’acte d’inauguració de l’exposició Àlbum de la Gran Guerra 1914, organitzada pel Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç i l’Ajuntament de Salàs de Pallars. Pujàvem el mateix dissabte havent dinat i al coll de Comiols va començar a ploure intensament. A Tremp, la pluja va parar el temps de veure, un moment, la Llibreria Central que condueix Cisco Prats, i només d’arribar a Salàs, al local de les antigues escoles, hi va tornar i no va parar fins passades les vuit. La sala estava atapeïda, l’alcalde es mostrava satisfet i Cisco Farràs i la seva dona, que és la regidora de Cultura, tractaven dels darrers detalls de la inauguració. Una estona abans, Cisco Farràs, ànima i inspirador de l’exposició, ens l’havia mostrat en una visita exprés. Vaig quedar del tot meravellat. L’eficàcia elemental del discurs expositiu, els textos literaris que transportaven a una atmosfera entre eufòrica i plàcida en l’arrencada de l’estiu de 1914, el dramatisme i el xoc de l’esclat del conflicte, i la intensitat dramàtica de les imatges de les trinxeres dels dos costats en conflicte, servien de marc d’alguna de les col·leccions de cromos, principalment de la xocolata Amatller. En un espai reduït i una escenografia de primeríssim nivell, amb un sol cop d’ull és fàcil de percebre l’explosió del mapa d’Europa, la vida i el sofriment de la gent, tantes morts acumulades per causes sovint incomprensibles als ulls humanament escèptics de les gents de procedència diversa, que Gaziel havia trobat i havia vist canviar de comportament un cop instal·lada la guerra. La guerra i les seves misèries, els aprofitats de sempre i, finalment, la pau.

I l’impacte de la guerra a Catalunya. Una societat dividida, una opinió pública enfervorida, un nou periodisme, una literatura de la guerra, unes expectatives polítiques, totes les grans oportunitats econòmiques amb les grans fortunes desaprofitades, el fracàs de l’escena internacional com a fórmula per solucionar el plet català amb Espanya. L’acomodació dels uns, l’escepticisme dels altres, la radicalització del moviment obrer, la manca de cintura política de les elits catalanes i espanyoles. L’impacte, al Pallars, de la mort del gran impulsor de l’aprofitament hidroelèctric del Pirineu, i fundador de La Canadenca, F.S. Pearson, l’any 1915, a bord del Lusitània. Una guerra que, ara, en el seu centenari desperta un interès renovat, amb noves revisions historiogràfiques i un gruix important de noves publicacions de caire memorialístic i dietarístic, i que arriba a la premsa escrita com la sèrie que Plàcid Garcia Planas ha començat a La Vanguardia amb l’encapçalament d’una tira d’alguns dels cromos de xocolates Amatller.

Cisco Farràs em va explicar que hi ha més de cinquanta col·leccions de cromos sobre la Gran Guerra, amb prop de quatre mil cromos en total, que van anar sortint al fil dels esdeveniments com una versió acolorida i potser endolcida per a la mainada.

Però tot i ser important l’exposició, com no en veurem potser cap d’altra a Catalunya, el més important que vaig percebre va ser la vibració col·lectiva de tot un poble emocionat per la transformació que, animada pel Cisco Farràs, s’ha produït al voltant del projecte i de la realitat de les Botigues Museu de Salàs de Pallars. Una farmàcia, una barberia, una merceria i perfumeria, un bar, un estanc, una botiga d’ultramarins, on l’instint col·leccionista i la passió pedagògica del Cisco s’han posat al servei d’una idea de dinamització col·lectiva. Una idea de recuperació de la memòria, però sobretot de la història i de presentació dels grans canvis socials i culturals a través dels productes de les diferents botigues i del disseny i la publicitat. El més important de tot és que amb tota la modèstia i pocs recursos, però amb molta imaginació i idees clares, aquest projecte ha girat com un mitjó la vida i les expectatives del poble. El patrimoni al servei del futur i lluny de les inèrcies encarcaradores i massa elitistes.

Joaquim Nadal i Farreras, ICRPC. Article publicat a El Punt AVUI

La Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni ha encarregat a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de posar en funcionament l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya.

L’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya neix amb la voluntat de donar servei als centres museístics i de patrimoni cultural del país, amb l’objectiu de contribuir a millorar el coneixement i la relació d’aquests centres amb els seus públics.

El primer projecte de l’Observatori consisteix en emetre un diagnòstic sobre la situació actual dels museus de Catalunya en relació al coneixement dels seus públics. Amb aquesta finalitat ja s’ha enviat un primer qüestionari als museus registrats de Catalunya per tenir unes primeres informacions sobre la percepció que els museus tenen dels seus públics i el paper que els otorguen.

En aquesta etapa de forta crisi econòmica que està laminant el finançament de molts museus de casa nostra, l’anàlisi que estem iniciant vol ser una primera fotografia sobre el rol que els museus adjudiquen als seus públics. Responen els museus davant la crisi amb unes estratègies que donin un paper més preponderant als visitants? O bé la crisi és tan profunda que prou feina hi ha a mantenir la institució amb els mínims vitals en funcionament?

En fases posteriors, el diagnòstic sobre la situació actual es completarà amb una avaluació dels diversos mecanismes que els museus utilitzen per mesurar i conèixer els seus públics: quin programari es fa servir a l’entrada per a comptabilitzar les persones que entren? Si es fan enquestes, quines són les metodologies que s’empren? Es realitzen altres estudis que es proposin conèixer els comportaments dels visitants a l’interior de l’espai museístic? S’analitzen les queixes i els suggeriments que els visitants expressen espontàniament? El museu revisa regularment les dades d’ús i trànsit que els usuaris virtuals realitzen quan consulten el web de la institució?

Cal remarcar que el més important en la gestió dels seus públics per part del museu és el seu personal, els seus professionals. Per tant, un apartat a tenir en consideració per a conèixer la situació actual serà aprofundir en l’organització dels museus. Entre el seu personal hi ha qui es dedica als públics com a tasca prioritària? Aquest és un punt especialment sensible, doncs la manera com l’Observatoti dels Públics pot col·laborar amb els museus en el futur és en la formació dels seus professionals i posant al seu abast eines i manuals que permetin no només generar informació pertinent, sinó, i molt especialment, convertint la informació en coneixement compartit dintre de l’organització. Un coneixement que millori la planificació, gestió i avaluació de les exposicions i activitats.

L’ICRPC es posa a disposició de tots els museus i equipaments patrimonials del país per col·laborar en aquesta iniciativa que neix amb la voluntat de ser un projecte a llarg termini. L’Observatori dels Públics neix amb la missió de contribuir a millorar el servei que els museus donen als seus públics, així com treballar per aconseguir que els museus ampliin la seva base social.

Antoni Laporte

Ja que des d’aquesta finestra ens agrada observar les aproximacions cinematogràfiques a l’art i els artistes, des de fa una setmana m’he encuriosit en les peripècies de la presentació i l’estrena d’una proposta local –i potser localista, em temo: “Desmuntant Leonardo. La versió no oficial sobre la vida i els orígens del geni del Renaixement”,  produït per Pilar Montoliu, dirigit per Dani de la Orden i Marc Pujolar i basat en els estudis de Jordi Bilbeny.

No coneixia el guionista, només me n’havia arribat un eco fa temps quan algun mitjà es va fer ressò de la seva idea d’identificar Pals i no Palos de la Frontera com el port de sortida de l’expedició de Colom. Tampoc no en sabia res de l’associació que impulsa el film, que du el curiós nom, per una institució d’enfocaments i aventures intel·lectuals tan “prehistoriogràfiques” com les que indicaré, d’ “Institut Nova Història”. De manera que,  segurament, el documental m’hagués passat desapercebut i jo ara no escriuria aquestes línies sinó m’hagués envaït el saló de casa dues vegades, una a través d’una informació del Telenotícies de TV3 i una altra mitjançant un servei de RAC1. Desconec si s’han produït altres d’assalts d’aquestes peculiars doctrines en mitjans que no segueixo tan habitualment. Em temo que si.

I així i tot, no m’hauria posat a escriure aquest post sinó em semblés que les opinions dels involucrats són una operació que s’ha de considerar altament contaminant sobre Leonardo –sort que l’artista, com en altres agressions, ho suporta tot i restarà amb l’encant intacte.  Com que em sembla que no estem davant d’ un intel·ligent happening iconoclasta, concloc que s’hi està menyspreant la història de l’art i els historiadors de l’art. Poca broma perquè entre aquests, hi ha “leonardistes” com Martin Kemp, Carlo Pedretti, Claire Farago, Kim Veltman o Andre Chastel que tant han enriquit la nostra coneixença del polièdric artista i els seus treballs. I poca broma, també, perquè se’ls imputen falses acusacions–se’ns imputen a tots, de fet. Per exemple, els autors del documental s’inventen unes entelèquies que anomenen la “censura d’estat”  i la “història oficial” –com si això existís, quan sabem que d’història de l’art només n’hi ha de bona i de dolenta— per faular amb què aquesta conspira, manipula  i amaga evidències, encara que no se’ns diu al servei de quin propòsit.

Penso que potser ho descobriré veient el documental: amagar l’existència d’un “Leonardo amb barretina”, d’un Leonardo d’origen català (?) i que va conèixer i mai no va poder oblidar la muntanya de Montserrat ni els deltes del Llobregat (?) –quelcom que a “Madrid” se’ls feia insuportable ?.  I també es menysté la investigació històrica  –se’ns menysté- quan se’ns acusa d’”infantilisme” i de “credulisme” respecte de les tesis d’aquesta “història oficial” culpabilitzada d’haver creat una figura falsejada. Sort que ells ara es proposen l’objectiu de  “deconstruir-lo” per a “construir la veritable figura de Leonardo”. Amb aquest plantejament la “història oficial” apareix com una mena de “demiürg historiador” particularment enemistat amb Catalunya i no una construcció deguda a centenars d’especialistes brillants,  honestos i intel·lectualment rigorosos.  Almenys a Dan Brown li podem reconèixer el mèrit de distingir realitat (o versemblança) i ficció i de transformar les seves fantasies en una novel·la deixant relativament tranquils als estudiosos.

En tot cas, aquí no és el documental en sí allò que més em preocupa, sinó el fet que les argumentacions tan tronades que defensa  –pel que sé de les conferències del guionista de les notes de premsa que són accessibles a la xarxa, i de les entrevistes als mitjans que acabo d’assenyalar— cridin l’atenció  del principal informatiu del país i d’una ràdio de gran audiència.  Ja l’aniré a veure el documental. Ho prometo, i potser, si surt en compraré el DVD. Miro de tenir-los tots aquests materials cinematogràfics sobre l’art i els artistes. Potser alguna vegada el citaré als estudiants de l’assignatura de Renaixement (com un exemple de com “el sueño de la razón produce monstruos”, de com si la raó baixa la guàrdia ens envaeixen els deliris). I, a més,  prometo que aquesta nota crítica tindrà una segona part on, si cal, estic disposar a rectificar el que aquí indico i intueixo.

Em pregunto perquè TV3 no contrasta les informacions i no s’assessora a l’hora d’obrir la porta a una operació intel·lectual que intueixo tan precària i inconsistent, col·locant-la al mateix nivell de les aportacions dels historiadors que fan bé la seva feina. Em pregunto què costaria veure el film i trucar a algun bon historiador de l’art de les nostres universitats –crec que al film no en surt cap d’expert en Leonardo—per contrastar les tesis formulades. De fet proposo que TV3, Catalunya Ràdio o RAC 1 facin un nou reportatge: que convidin en Joaquim Garriga, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, gran especialista en Leonardo, la seva obra i el seu pensament, a veure la pel·lícula i en divulgui la seva opinió, tan ben fonamentada en un coneixement profund de l’obra i de la historiografia de l’impressionant  personatge que fou Leonardo di Ser Piero da Vinci. Jo em quedaria més tranquil i aquests mitjans estarien  a l’alçada de la seva funció sociocultural acostant als espectadors una imatge versemblant i ben fonamentada de l’artista.  M’encén que les aportacions serioses, emocionants, belles dels universitaris no  tinguin ressò mediàtic gairebé mai i que mentre els meus estudiants d’Art del Renaixement  de la Universitat de Girona aprenen a conciliar creativitat i rigor en els seus estudis, des dels mitjans del país s’avali una lectura tan tronada i, finalment, tan poc suggerent, i se li doni una certa notorietat encara que sigui fumosa i fugaç. Em consolo pensant que almenys a les nostres aules, durant  dècades, generacions d’estudiants han après a estimar Leonardo a través de les lliçons tan persuasives del professor i de les lectures que acabo de citar.

Finalment, si fins ara he evitat de dir que Leonardo és un pintor i un ésser humà misteriós és perquè encara semblarà que tinc algun punt d’acord amb el film i els plantejaments de l’Institut Nova Història. Res més lluny de la veritat. Jo diria que ells aquesta paraula l’entenen com quelcom esotèric i ocultista, i en fan una excusa per saquejar la memòria del pintor, per trinxar-la fins extreure’n la destil·lació impossible d’una “catalanitat” oculta. La meva idea del misteri és diferent. És clar que Leonardo té obres molt críptiques i que és un ésser misteriós, emocionant, trasbalsador, enigmàtic. Moltíssim, és un misteri fabulós, inquietant i inesgotable: el de la creativitat, la inspiració, l’ambició infinita per conèixer la forma i l’estructura de la realitat per a servir l’objectiu de pintar-la, de recrear-ne la infinita varietat i bellesa amb absoluta versemblança i de la manera més persuasiva. Fins i tot inventant bellesa. El misteri de l’ésser llançat a l’aventura del coneixement.

Per últim: estic content de gaudir d’un clar avantatge sobre aquests “deconstructors”: com que habito en un hospitalari planeta cultural sense conspiracions, a mi Leonardo em fascina i m’atrau encara que no sigui català, encara que sigui fill d’un notari, encara que hagués nascut a un poblet sense botiga de pintures i encara que s’hagués format des de 1462 a Florència que, com tothom sap, potser per “credulisme” i “infantilitat”, la “historia oficial” insisteix en caracteritzar com el focus del l’Humanisme i de la revolució artística del Renaixement. És el lloc on els pintors i els intel·lectuals llegien i seguien el Tractat de la Pintura de Leon Battista Alberti, on es perfeccionava el mètode la de perspectiva artificial, on els artistes començaven a sentir-se intel·lectuals, on les arts es consideraven un ornament de la República, on un nen/noi amb predisposició per l’art i  la narració pictòrica,  podia estudiar-hi les obres de Giotto, fill d’un pagès,  Masaccio i Brunelleschi,  fills d’un notari, Donatello, fill d’un cardador de llana, Piero della Francesca, fill d’un mercader de teixits nat a Sansepolcro, o podia entrar d’aprenent al gran obrador d’Andrea Verrochio, fill d’un venedor de rajoles, etc. No sé si hi podia haver una escola millor.

Joan Bosch i Ballbona, ICRPC