(Foto:Antoni Rojas-ICRPC)

Els dies 11 i 12 de novembre l’equip de l’ICRPC ha portat a terme la tercera edició dels Seminaris de l’ICRPC. La d’enguany ha tornat a convocar un centenar d’assistents amb la presència de professionals de museus, de la gestió del patrimoni cultural, així com d’estudiants d’aquests sectors. En aquesta ocasió el seminari es presentava amb el títol “Models de gestió i organització del patrimoni cultural”. El professor Luca Zan, de la Universitat de Bolonya, va realitzar un interessant recorregut al voltant de la gestió del patrimoni cultural. Durant les ponències realitzades Zan va presentar diversos casos de gestió localitzats a Itàlia, Perú i la Xina. A les sessions també vam poder comptar amb la presència de Luca Sbrilli que va presentar un interessant projecte de gestió al Parchi Val di Cornia spa (Itàlia).  Sbrilli va exposar un brillant exemple de l’ús del patrimoni cultural i natural com a eina de desenvolupament local i territorial.

Finalment, des de l’ICRPC vam presentar les primeres conclusions de l’estudi “Models de gestió i organització dels museus a Catalunya”.

Seguint la dinàmica de les dues primeres edicions, l’ICRPC editarà una publicació sobre aquest darrer seminari.

Us agraïm a tots la vostra presència i us convidem a la propera edició al 2011.

Luca Sbrilli

Josep Burch

En els anys trenta, a la Catalunya es produeix una clara identificació d’interessos entre un grup d’arquitectes i els polítics republicans. Els joves arquitectes titulats a finals dels vint i a començaments dels trenta, connecten plenament amb les idees socialment més avançades de les quals el republicanisme en va ser el motor fonamental. Arquitectes i polítics comparteixen preocupació per l’habitatge de les classes populars, l’urbanisme de les ciutats, el disseny d’equipaments públics d’ús social i la protecció del patrimoni.

A la demarcació de Girona, són cinc els arquitectes que exemplifiquen aquesta identificació entre la Nova Arquitectura i el pensament republicà: Bartomeu Agustí Vergès (Olot, 1904-Barcelona, 1944), Emili Blanch Roig (La Pera, 1897-Girona, 1996), Josep Claret Rubira (Girona, 1908-1988), Ricard Giralt Casadesús (Barcelona, 1884-1970) i Joan Roca Pinet (Girona, 1885-1973). De generacions diferents i amb unes trajectòries personals i professionals ben distintes Agustí, Claret, Giralt, Roca Pinet i Blanch, compartien un mateix pensament: canviar les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya a partir de la pràctica de l’arquitectura. Aquesta preocupació social acompanyada del coneixement de la realitat europea i la intenció de traslladar aquest progrés a les ciutats catalanes defineix el pensament dels nostres protagonistes. Abans d’ells altres professionals havien lluitat des de pressupòsits republicans per la modernització del país. Però, no serà fins a finals dels anys vint i sobretot durant la dècada dels trenta que aquest pensament s’agrupa en un moviment renovador de l’arquitectura, que creix en paral·lel a d’altres moviments, com el de renovació pedagògica, als quals permet desenvolupar-se amb totes les seves potencialitats la nova i esperançada etapa republicana. És precisament de la mà de la nova pedagogia i a partir de la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada, que es construiran la major part de les escoles públiques a les nostres comarques.

Precisament la identificació d’aquestes obres i aquests arquitectes amb la República, ha conduït al lamentable estat de conservació o enderroc de molts d’aquests edificis, a més de la repressió primer i, l’oblit després, dels seus arquitectes.

Gemma Domènech