“L’exili va ser per a nosaltres el millor que ens va passar durant el franquisme”afirmava l’arquitecte empordanès Emili Blanch Roig (1897-1996) en una entrevista a El Punt el 20 de febrer de 1995. Emili Blanch es referia als sis anys viscuts a Mèxic, país en el que va trobar aixopluc, pau i llibertat; tot allò que a Catalunya mancava en aquells dies. El testimoni d’Emili Blanch no és excepcional, bona part dels més de 20.000 republicans (xifra oficial, perquè segurament en van ser molts més) que varen arribar al país centreamericà a partir de l’estiu de 1939, donarien mostres d’agraïment a la que va esdevenir la seva segona pàtria. L’excepcionalitat del cas mexicà, que va obrir sense reserves els braços a l’èxode republicà i que va esdevenir l’únic país de món que no va reconèixer mai el govern de Franco, ha estat àmpliament estudiada pels historiadors i donada a conèixer a la societat.
Una nova mostra de l’interès pel fenomen té lloc aquests dies a Mèxic. Coincidint amb el 75è aniversari de l’arribada dels primers republicans a Mèxic, la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autónoma de México (UNAM) i l’Instituto Nacional de Bellas Artes, han volgut posar el focus sobre el cas dels arquitectes i la contribució que va representar per al desenvolupament de l’arquitectura mexicana del segle XX l’arribada dels professionals republicans. L’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, presenta les trajectòries de la cinquantena d’arquitectes que varen fugir de l’Estat espanyol acabada la guerra, centrant-se especialment en els vint-i-quatre que es varen establir a Mèxic. Quatre d’aquests són els catalans Francesc Detrell Tarradell, Esteve Marco Cortina, Jordi Tell Novellas, a més del citat Emili Blanch Roig. Quatre personalitats diferents però amb un denominador comú, fugir de la repressió feixista que entre d’altres condemnes, els havia apartat de l’arquitectura. Quatre homes amb un objectiu comú, retornar a la seva professió. Tots quatre ho aconsegueixen a Mèxic. Francesc Detrell, Esteve Marco i Emili Blanch, treballaran intensament en el país centreamericà. Jordi Tell menys perquè el destí li havia reservat un altre paper, vinculat a la diplomàcia de la República Española a l’Exili s’establirà definitivament a Noruega, on finalment podrà reprendre la seva carrera arquitectònica. Quatre figures pràcticament desconegudes a Catalunya però ben presents a la mostra del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic.
Emili Blanch Roig (La Pera, 1897 – Girona, 1996). Titulat el 1925 a l’Escola Arquitectura de Barcelona, fou l’introductor del corrent racionalista a les comarques gironines. Treballà per la Diputació de Girona i per la Generalitat Republicana, activitat que, juntament amb la seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya, li suposà la repressió i l’exili una vegada acabada la Guerra Civil Espanyola. S’exilià primer a Montpeller i més tard a Mèxic, on va projectar i construir més de quaranta obres: el Pavelló Català de la Primera Fira del Llibre Mexicà (1946), entre d’altres. El 1948 retornà a Catalunya i s’instal·là a Girona, on amb moltes dificultats continuà la seva activitat professional construint petits habitatges i alguns equipaments turístics, sobretot per al cercle familiar i d’amistats.
Francesc Detrell Tarradell (Santiago de Cuba, 1908 – Mèxic D.F. 1990). Resideix a Catalunya des de la infància i es titula a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1935. L’esclat de la guerra civil al juliol de 1936 interromp una carrera que es preveia d’èxit; no en va, una de les seves primeres obres, “la Casa Club de Futbol Junior. Ciutat de Mallorca”, va ser publicada a la prestigiosa revista d’arquitectura moderna AC En companyia del seu germà Alfons abandona Catalunya i entra a Mèxic per Veracruz el 30 d’octubre de 1936. Aquesta fugida d’Espanya i la seva afiliació sindical durant l’estiu de 1936, li suposaran una dura condemna per part de la Dictadura del General Franco que l’impossibilita l’exercici professional de l’arquitectura. Establert a Ciutat de Mèxic i afiliat a la delegació mexicana del Partit Comunista d’Espanya, Detrell treballarà al costat del també arquitecte català Esteve Marco Cortina i del constructor espanyol Fernando Rodríguez Miaja.
Esteve Marco Cortina (Reus, 1909 – Mèxic D. F., 1963). Titulat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1933, militant del grup renovador de l’arquitectura (GATPAC). La seva afiliació al Sindicat d’Arquitectes el 1936 i la seva participació en la guerra civil com capità de l’exèrcit republicà li suposen la repressió de la Dictadura i l’empenyen a l’exili. Arriba a Mèxic el 1940, procedent de la República Dominicana i s’estableix professionalment a Ciutat de Mèxic. Associat al català Francesc Domenech crea Casa de Decoración Salou i, amb Francesc Detrell i Fernando Rodríguez Miaja, Marco y Rodríguez. Arquitectura y Decoración. A més de Ciutat de Mèxic, desenvolupa la seva activitat professional a Cuernavaca, Acapulco i Veracruz, on construeix residències i hotels. Els seus treballs de remodelació i disseny d’interiors apareixen en diverses ocasions a la revista Decoración.
Jordi Tell Novellas (Barcelona, 1907 – Fredrikstad, Noruega, 1991). Titulat a l’Escola de Barcelona l’any 1931 i partícip del moviment de renovador encapçalat per Josep Lluís Sert. La militància política en el Partit Nacionalista Català i la participació en els Fets d’Octubre de 1934 varen comportar-li un primer exili a Berlín, amb el que inicia un trajecte de no retorn a Catalunya. Un gir personal que va suposar l’abandó temporal de la professió i l’inici d’una carrera diplomàtica al servei del govern de la República Espanyola, que abandona després de l’entrada d’Espanya a la ONU. A Mèxic treballa com a arquitecte per l’empresa constructora Bertran Cusiné SA, dels catalans Josep i Jeroni Bertran i Cusiné. I, associat amb Josep Maria Xammar i Sala, company de militància política al PNC i a Estat Català, crea l’empresa de fabricació de mobles i decoració Curvomex. Establert definitivament a Noruega projecta i construeix hospitals, centres psiquiàtrics i escoles especials en el comtat d’Østfold.
Juan Ignacio del Cueto, Catedràtic de la UNAM i comissari de l’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, depassa el límit geogràfic de Mèxic i repassa en tota la seva amplitud el fenomen migratori. Del Cueto, autèntic recuperador de la repressió i exili dels arquitectes republicans, presenta a tots els protagonistes de l’èxode. Els que varen trobar asil a Mèxic i els el varen trobar a Venezuela, Xile, Cuba, Colòmbia, la República Dominicana, Argentina i Estats Units. Sense oblidar els que varen romandre a Europa: França, Rússia, Polònia i Noruega. Vint-i-set en total, la meitat dels quals, catorze, eren catalans. Així doncs, Emili Blanch, Francesc Detrell, Esteve Marco i Jordi Tell, no són els únics arquitectes catalans glossats a l’exposició. Comparteixen protagonisme amb Joan Capdevila Elías i Josep Maria Deu Amat, establerts a Venezuela, Francesc Fàbregas Vehil, resident a Cuba i la República Dominicana, German Rodríguez Arias, assentat a Xile, Ricard Ribas Seva, que treballa a Colòmbia i Argentina, Antoni Bonet Castellana i Pere Pi Calleja , ambdós establerts a l’Argentina, Domingo Escorsa Badia, que es queda a França i, el de més renom de tots, Josep Lluís Sert establert als Estats Units,
L’exposició, que es configura a partir d’un mosaic fotogràfic de més de 300 obres, 76 fitxes biogràfiques i una dotzena de maquetes, es podrà veure fins al 3 d’agost al Museo Nacional de Arquitectura del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i després iniciarà un llarg periple per les principals ciutats del país. Coincidint amb l’exposició i per debatre sobre els seus continguts, el mes de juny la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autonoma de México va reunir investigadors americans i europeus en el col·loqui internacional Arquitectura y exilio: Las diásporas europeas en la primera mitad del Siglo XX y su arraigo en América.
Gemma Domènech Casadevall. ICRPC
Article publicat a El Punt Avui