Malgrat que el títol i el bloc on apareix aquesta nota ho puguin suggerir, la sèrie d’entrades que dedicaré a unes quantes institucions museístiques (museus i galeries d’art, però) que em semblen exemplars i que garanteixen experiències enriquidores des del punt de vista de la qualitat i la riquesa dels fons i de la forma de presentar-los a l’espectador, no vol ser una meditació museològica en profunditat. Té un objectiu més modest i força elemental: compartir reflexions sobre perquè alguns escenaris museístics resulten tan magnètics i suggerents i fan tan plaents i enriquidores les visites.
Començaré per la galeria que tinc més fresca en el record, The Frick Collection (Nova York), que neix l’any 1919 en morir Henry Clay Frick un magnat de l’acer, el ferro, el carbó i els ferrocarrils. En el seu testament, redactat el 1915, va estipular que l’edifici on vivia a la Cinquena avinguda, amb totes les formidables obres d’art i mobles que contenia, esdevindria una galeria oberta al públic, pel funcionament de la qual assignà 15 milions de dòlars. Finalment, el desig no es va materialitzar fins el 1935 ja que el testament condicionava aquest mandat al dret de residència d’Adelaide Frick, l’esposa de l’empresari.
Foto: The Frick Collection
L’edifici és una elegant construcció historicista inspirada en el rococó francès, que també serà l’estil afrancesat que marcarà les fites ornamentals de l’interior. En realitat és tot un palau d’un patrici del capitalisme, com ho eren en aquella ciutat Andrew Carnegie, John Pierpont Morgan o Andrew W. Mellon, per citar-ne només alguns que també varen dedicar part de llurs enormes fortunes i patrimonis al mecenatge cultural. L’obra la va dirigir Thomas Hastings entre 1912-1913 i a més del valor indicat, té la particularitat que el disseny i el tractament de la primera planta, que avui constitueixen la galeria visitable, va estar sempre condicionat per la presència de les selectes obres d’art de Henry Frick i pel desig d’aquest d’evitar l’excés d’ornament a fi que “res no distragués el transitar dels ulls per les obres”.
Però crec que el contenidor arquitectònic de Hastings, decorat per Charles C. Allom i Elsie de Wolfe, i ampliat després per John Russell Pope per guanyar espais expositius a la planta baixa i preparar-la per a la transformació en galeria oberta als visitants (1932-1935), no compon un aspecte gaire determinants en el poder de fascinació de la Frick Collection, tot i que juga bé la seva funció en contribuir a la pulcritud museogràfica de la galeria, asserenant els ambients i assegurant una impecable il·luminació. Ja parlarem de contenidors tan interessants i impactants com el contingut quan em refereixi a l’arquitectura de la Dulwich Gallery de John Soane. Però, en la meva opinió, no és el cas dels agradables espais de la Frick.
Penso que la font del magnetisme resideix en la categoria de les pintures i dels objectes que exhibeix, en l’entitat impressionant de gairebé totes les obres que se’ns invita a contemplar –i el gairebé és ben subjectiu: “Sant Joan evangelista” de Piero della Francesca; “L’estigmatització de sant Francesc” de Giovanni Bellini; “Thomas More” de Hans Holbein; “Nicolaes Ruts”, “Autoretrat de 1658” i “El genet polonès” de Rembrandt van Rijn; “La criada que lliura una carta” i “L’oficial amb la jove somrient” de Vermeer; “La forja” de Goya; “La catedral de Salisbury” de Constable; la sèrie “El progrés de l’amor” de Fragonard; “Al·legories de les arts i les ciències” de François Boucher; “Frances Duncombe” de Thomas Gainsborough; ”Harmonia en rosa i gris” de James McNeill Whistler; “Sant Jeroni” i “Vincenzo Anastagi” d’El Greco; “Al.legoria de la saviesa i la força” de Veronese; “Julia, Lady Peel” de Thomas Lawrence, i tantes altres.
L’altíssima qualitat de la col·lecció és la raó que fa de la Frick una galeria inoblidable, Una seqüència ininterrompuda d’obres mestres sustenta un relat estètic i històric que mai no decau, presentat d’una forma molt original, segons la més elemental de les “museografies”, l’espontània del gust i la sensibilitat del propietari. La impressionant categoria artística i la bellesa de les obres que esperen el visitant és el nucli compacte i ple d’energia inesgotable que transforma la visita en una experiència enriquidora i feliç. Des del primer pas el visitant es absorbit per la força i la bellesa dels missatges sensorials i intel·lectuals, per la qualitat de les histories destil·lades per les obres. D’elles depèn l’especial magnetisme de la Frick.
L’excepcionalitat de la col·lecció descansa també en la seva entitat d’episodi daurat de la història del col·leccionisme occidental. A la vista de l’excepcional categoria de les obres d’art atresorades les històries entorn de la mecànica de les adquisicions “fundacionals” s’acumulen fins acabar teixint un preciós relat sobre el col·leccionista, la seva col·lecció i la formidable fortuna que actuà amb tanta ambició en el competitiu mercat de l’art, assessorada per marxants experts com Joseph Duveen, Roland Knoedler i, especialment, Charles Carstairs. Es tracta d’una narració molt potent entorn de la “genealogia de la propietat” de cada obra, rica de capítols tan suggestius com els que recorden el vincle dels Boucher amb Madamme de Pompadour, o dels “amors” de Fragonard amb Madame du Barry, ja que fan pensar que els Frick compraven algunes obres també per l’aura dels primers posseïdors. Però els canvis de propietat de les peces contenen, sobretot, una magnífica lliçó d’història que ens parla del pas d’aquells tresors de les mans de la més elitista noblesa europea de l’època moderna a les de l’aristocràcia del capitalisme i, a través seu, a les del públic general que en pot gaudir tant.