En els anys trenta, a la Catalunya es produeix una clara identificació d’interessos entre un grup d’arquitectes i els polítics republicans. Els joves arquitectes titulats a finals dels vint i a començaments dels trenta, connecten plenament amb les idees socialment més avançades de les quals el republicanisme en va ser el motor fonamental. Arquitectes i polítics comparteixen preocupació per l’habitatge de les classes populars, l’urbanisme de les ciutats, el disseny d’equipaments públics d’ús social i la protecció del patrimoni.

A la demarcació de Girona, són cinc els arquitectes que exemplifiquen aquesta identificació entre la Nova Arquitectura i el pensament republicà: Bartomeu Agustí Vergès (Olot, 1904-Barcelona, 1944), Emili Blanch Roig (La Pera, 1897-Girona, 1996), Josep Claret Rubira (Girona, 1908-1988), Ricard Giralt Casadesús (Barcelona, 1884-1970) i Joan Roca Pinet (Girona, 1885-1973). De generacions diferents i amb unes trajectòries personals i professionals ben distintes Agustí, Claret, Giralt, Roca Pinet i Blanch, compartien un mateix pensament: canviar les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya a partir de la pràctica de l’arquitectura. Aquesta preocupació social acompanyada del coneixement de la realitat europea i la intenció de traslladar aquest progrés a les ciutats catalanes defineix el pensament dels nostres protagonistes. Abans d’ells altres professionals havien lluitat des de pressupòsits republicans per la modernització del país. Però, no serà fins a finals dels anys vint i sobretot durant la dècada dels trenta que aquest pensament s’agrupa en un moviment renovador de l’arquitectura, que creix en paral·lel a d’altres moviments, com el de renovació pedagògica, als quals permet desenvolupar-se amb totes les seves potencialitats la nova i esperançada etapa republicana. És precisament de la mà de la nova pedagogia i a partir de la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada, que es construiran la major part de les escoles públiques a les nostres comarques.

Precisament la identificació d’aquestes obres i aquests arquitectes amb la República, ha conduït al lamentable estat de conservació o enderroc de molts d’aquests edificis, a més de la repressió primer i, l’oblit després, dels seus arquitectes.

Gemma Domènech

El passat mes de setembre va tenir lloc a Santiago de Compostela el 18è Congrés del Comité Español de Historia del Arte. En aquesta ocasió va ser el Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Santiago el que es va fer càrrec de l’organització de l’acte, que amb una periodicitat bianual reuneix als estudiosos de l’art. Durant cinc dies historiadors de l’art d’arreu de l’Estat Espanyol varen tenir l’oportunitat de trobar-se per parlar sobre la professió i de presentar les seves darreres investigacions.

Sota el lema “Mirando a Clio. El arte español espejo de su historia” es varen llegir més de 250 comunicacions que havien estat agrupades en set seccions: “Proyectos e innovación. El ámbito jacobeo”, “La marginalidad y los marginales”, “Comunidad e individuos”, “Quimeras y especulaciones”, “Identidades”, “Historia del arte y docencia” i “La memoria de la ciudad”. Des de l’ICRPC hem presentat a la secció “Quimeras y especulaciones”, la investigació que hem portat a terme recentment sobre l’arquitecte Josep Claret i el seu paper en la difusió de l’arquitectura racionalista a Catalunya. La nostra aportació, amb el títol “Arquitectura utópica para una realidad social”, com la de la resta d’investigadors, serà recollida en la publicació de les actes del congrés que veuran la llum durant el primer trimestre l’any vinent.

Més enllà de la reunió científica, els organitzadors varen preparar diverses activitats destinades a mostrar als congressistes la ciutat, entre elles cal destacar la visita nocturna a la catedral, la recepció a l’Ajuntament i l’ofrena a l’Apòstol, a més del sopar de cloenda.

L’èxit de participació en aquesta edició serà un bon estímul pel Comité Español de Historia del Arte per afrontar l’organització de la següent reunió.

Gemma Domènech

El 17 de setembre va tenir lloc la primera reunió de l’equip de PESCUM (Patrimoni Etnològic, Societat i Cultura Marítima). PESCUM és un projecte de recerca I+D+i finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (HAR2010-15566), en el que hi participen investigadors de Catalunya, Andalusia, País Basc, Galícia i Quebec, coordinats des de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. L’objectiu del projecte, que té una durada de tres anys (2010-2013), és estudiar l’estat de desenvolupament i les característiques del procés de patrimonialització que s’està produint en els darrers anys en diferents sectors de l’àmbit marítim: pesca i marisqueig, esport i turisme nàutic, institucions, associacions i gestors de zones litorals implicats en la preservació del patrimoni marítim, etc.

Durant primera reunió de l’equip, que es va celebrar a la seu del DOCUMARE, a Palamós, es van posar en comú les metodologies i els conceptes amb els que es treballarà durant el primer any. En aquesta primera fase es pretén inventariar les iniciatives de patrimonialització de l’àmbit marítim a Andalusia, Catalunya, Galícia i País Basc, per obtenir una radiografia de la situació actual i poder procedir a la segona fase, prevista per al 2011-2013, que consistirà en l’articulació d’un conjunt d’estudis de casos en profunditat portats a terme pels membres de l’equip de PESCUM. Aquest equip està format per antropòlegs i historiadors, a més d’un economista, una arquitecte i un capità de marina mercant, tots ells experts en patrimoni marítim, pertanyents a diferents universitats i centres de recerca.

El curs polític al Parlament de Catalunya va acabar amb l’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular que demanava la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. En els encesos debats, tertúlies i articles a la premsa que han seguit a la prohibició, hem trobat a faltar veus que reclamin la patrimonialització d’aquests espais. Probablement l’apropiació per part del nacionalisme espanyol més reaccionari del que ells anomenen Fiesta Nacional, impossibilita una visió serena d’aquest problema. Sense arribar a ser obra de cap govern, però fortament instrumentalitzades pel franquisme que en va fer icona d’espanyolitat durant el boom del turisme, les places de braus són actualment una arquitectura menystinguda i en greu perill de desaparició.

Patrimonialitzar les places, lluny de reclamar el manteniment d’aquest espectacle, significa voler mantenir uns espais de memòria col·lectiva. Cal tenir present que l’afició per les curses de braus a Catalunya és antiga (la majoria de places es varen construir durant el segle XIX i principis del XX, tot i que estan documentades des de molt abans, quan únicament eren estructures desmuntables), i no podem oblidar el caràcter multifuncional que han tingut al llarg dels anys. Les places de braus catalanes han estat escenari d’importants mítings polítics i sindicals per a la història del país, han servit de marc per a les actuacions d’artistes nacionals i internacionals en les seves gires per Catalunya i han estat i són escenari de festivals castellers i aplecs sardanistes. Enderrocades en les darrers anys les places de Girona (1897), Vic (1917), Sant Feliu de Guíxols (1956) i Lloret de Mar (1962), actualment només resten dempeus les d’Olot (1859), Tarragona (1883), Figueres (1886), Móra d’Ebre (s. XIX) i les dues de Barcelona (Les Arenes, 1900 i La Monumental, 1914). D’aquestes únicament es segueixen celebrant corridas a La Monumental de Barcelona i molt esporàdicament a la d’Olot. Per les altres existeixen projectes de reconversió que van des del pavelló poliesportiu projectat a Figueres, fins a l’auditori i teatre a l’aire lliure en el cas de Móra d’Ebre, passant pel gran centre comercial i d’oci que l’arquitecte britànic Richard Rogers va projectar a Les Arenes (que s’hauria d’haver inaugurat l’any 2006 i que problemes de finançament han fet posposar al 2011), i la recent inaugurada remodelació de la de Tarragona, que coberta per una gran cúpula retràctil es preveu  pugui acollir grans esdeveniments de tipus cultural i esportiu.

Plaça de braus de Figueres. Foto: Jordi S. Carrera –ICRPC

Els gravats rupestres es poden localitzat en nombrosos jaciments a l’aire lliure o en edificis religiosos, civils i militars entre d’altres espais. Aquestes manifestacions  son una mostra del simbolisme i costums presents en diferents períodes històrics i realitzades per persones habitualment anònimes .

Els estudis sobre aquest tipus de manifestacions rupestres,  cada vegada són més nombrosos, estant al capdavant comunitats com Balears, Catalunya, València i recentment Aragó, on s’han desenvolupat recerques  de síntesi.

El problema de la interpretació i estudi dels gravats rau en el fet que, tot i que en els darrers vint anys s’ha incrementat notablement l’estudi d’aquestes manifestacions,  la manca d’uns criteris estables i la gran varietat d’opinions i interpretacions amb treballs dispersos i pocs estudis de síntesi no ha possibilitat grans avenços en aquest camp, especialment en el cas de la contextualització cronològica.

La poca atenció donada a aquest tipus de representacions tant gravats com grafits ha comportat la desaparició de moltes d’aquestes representacions. Per una banda, en jaciments a l’aire lliure han patit la deterioració pels efectes meteorològics o la pressió urbanística. Per altra banda, els grafits presents en edificis històrics han desaparegut degut a reformes que no han tingut en compte la seva  presència.

Antoni Rojas Rabaneda

Els esdeveniments de “recreació” històrica es presenten com una bona proposta de difusió de la història i el patrimoni cultural. Tanmateix, tot i que en el 100% dels festivals, fires i mercats que es celebren a Catalunya el reclam principal és la història i el patrimoni cultural, es troben a faltar activitats de divulgació en un alt percentatges d’elles. La escassa qualitat de les representacions i recreacions pot rebre una resposta negativa per part del visitant, que se sent defraudat en relació a allò que els organitzadors havien publicitat. Molts d’aquests esdeveniments es redueixen a parades amb artesans i no artesans disfressats i, per tant no els podem considerar com activitats de recreació històrica.

Les riuades de gent que arriben a les poblacions catalanes atrets pel món medieval o la Roma antiga  pot ser una bona oportunitat per difondre el patrimoni cultural divers conservat i un bon element de promoció dels municipis especialment en moments de crisi econòmica.

Antoni Rojas Rabaneda

Alguns treballs en relació a esdeveniments de recreació històrica:

ROJAS, A. (2012) Una proposta d’oci i activitat turística a partir del patrimoni cultural: Esdeveniments de divulgació històrica de Catalunya. Papers of first congress of leisure and tourism OCITUR 2012, Mataró, p.904-926. ISBN: 978-84-695-3343-7

ROJAS, A. (2012) Cultural Events and Cultural Heritage in times of crisis: A Case in Catalonia. Celebrate to prosper. Potentials for tourism, festivals and cultural events in times of crisis. (Lyck, L.,Long, Ph., Grige, A.X. Ed.) CBS Copenhagen Business School Publications, Denmark. 

ROJAS, A. (2011) “Herramientas y estrategias de difusión del patrimonio histórico: los eventos de recreación histórica en Cataluña”. e-rph, Revista Electrónica de Patrimonio Histórico, núm 9. ISSN 19887213

Los eventos de “recreación” histórica se presentan como una buena propuesta de difusión de la historia y el patrimonio cultural. Sin embargo, aunque en el 100% de los festivales, ferias y mercados que se celebran en Cataluña el reclamo principal es la historia y el patrimonio cultural, se echan en falta actividades de divulgación en un alto porcentajes de ellas. La escasa calidad de las representaciones y recreaciones puede recibir una respuesta negativa por parte del visitante, que se siente defraudado en relación a lo que los organizadores habían publicidad. Muchos de estos eventos se reducen a paradas con artesanos y no artesanos disfrazados y, por lo tanto no los podemos considerar como actividades de recreación histórica.

Las riadas de gente que llegan a las poblaciones catalanas atraídos por el mundo medieval o la Roma antigua puede ser una buena oportunidad para difundir el patrimonio cultural diverso conservado y un buen elemento de promoción de los municipios especialmente en momentos de crisis económica.

Antoni Rojas Rabaneda

@arojasrabaneda

Algunos trabajos en relación a eventos de recreación histórica:

ROJAS, A. (2012) Una proposta d’oci i activitat turística a partir del patrimoni cultural: Esdeveniments de divulgació històrica de Catalunya. Papers of first congress of leisure and tourism OCITUR 2012, Mataró, p.904-926. ISBN: 978-84-695-3343-7

ROJAS, A. (2012) Cultural Events and Cultural Heritage in times of crisis: A Case in Catalonia. Celebrate to prosper. Potentials for tourism, festivals and cultural events in times of crisis. (Lyck, L.,Long, Ph., Grige, A.X. Ed.) CBS Copenhagen Business School Publications, Denmark. 

ROJAS, A. (2011) “Herramientas y estrategias de difusión del patrimonio histórico: los eventos de recreación histórica en Cataluña”. e-rph, Revista Electrónica de Patrimonio Histórico, núm 9. ISSN 19887213

El passat cap de setmana es va celebrar una nova edició del Mercat medieval de Castell d’Aro. Aquestes fires o mercats de recreació històrica s’han consolidat a Catalunya i actualment es celebren una vuitantena emmarcades en diferents períodes històrics.

L’agost, degut a la calor, és un mes amb poca presència d’aquests esdeveniments, només  un 4% del total.

Segons un estudi de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural els mesos on es celebren més fires son el maig amb el 18%, setembre (18%) i juny (14%). Es pot comprovar com durant els mesos d’estiu, juliol i agost, els mes calorosos, el nombre de fires és mes reduït. Així, al juliol es documenten el 10%.

Per altra banda, el període històric més habitual en aquestes fires és l’època medieval amb el 51%.  A molta distància,  documenten fires i mercats ambientades en  la cultura romana antiga (14%), en l’època moderna (15%)  i en l’època contemporània (15%). Les menys habituals són les emmarcades a la Prehistòria i  època ibèrica.

Antoni Rojas Rabaneda