Ja que des d’aquesta finestra ens agrada observar les aproximacions cinematogràfiques a l’art i els artistes, des de fa una setmana m’he encuriosit en les peripècies de la presentació i l’estrena d’una proposta local –i potser localista, em temo: “Desmuntant Leonardo. La versió no oficial sobre la vida i els orígens del geni del Renaixement”, produït per Pilar Montoliu, dirigit per Dani de la Orden i Marc Pujolar i basat en els estudis de Jordi Bilbeny.
No coneixia el guionista, només me n’havia arribat un eco fa temps quan algun mitjà es va fer ressò de la seva idea d’identificar Pals i no Palos de la Frontera com el port de sortida de l’expedició de Colom. Tampoc no en sabia res de l’associació que impulsa el film, que du el curiós nom, per una institució d’enfocaments i aventures intel·lectuals tan “prehistoriogràfiques” com les que indicaré, d’ “Institut Nova Història”. De manera que, segurament, el documental m’hagués passat desapercebut i jo ara no escriuria aquestes línies sinó m’hagués envaït el saló de casa dues vegades, una a través d’una informació del Telenotícies de TV3 i una altra mitjançant un servei de RAC1. Desconec si s’han produït altres d’assalts d’aquestes peculiars doctrines en mitjans que no segueixo tan habitualment. Em temo que si.
I així i tot, no m’hauria posat a escriure aquest post sinó em semblés que les opinions dels involucrats són una operació que s’ha de considerar altament contaminant sobre Leonardo –sort que l’artista, com en altres agressions, ho suporta tot i restarà amb l’encant intacte. Com que em sembla que no estem davant d’ un intel·ligent happening iconoclasta, concloc que s’hi està menyspreant la història de l’art i els historiadors de l’art. Poca broma perquè entre aquests, hi ha “leonardistes” com Martin Kemp, Carlo Pedretti, Claire Farago, Kim Veltman o Andre Chastel que tant han enriquit la nostra coneixença del polièdric artista i els seus treballs. I poca broma, també, perquè se’ls imputen falses acusacions–se’ns imputen a tots, de fet. Per exemple, els autors del documental s’inventen unes entelèquies que anomenen la “censura d’estat” i la “història oficial” –com si això existís, quan sabem que d’història de l’art només n’hi ha de bona i de dolenta— per faular amb què aquesta conspira, manipula i amaga evidències, encara que no se’ns diu al servei de quin propòsit.
Penso que potser ho descobriré veient el documental: amagar l’existència d’un “Leonardo amb barretina”, d’un Leonardo d’origen català (?) i que va conèixer i mai no va poder oblidar la muntanya de Montserrat ni els deltes del Llobregat (?) –quelcom que a “Madrid” se’ls feia insuportable ?. I també es menysté la investigació històrica –se’ns menysté- quan se’ns acusa d’”infantilisme” i de “credulisme” respecte de les tesis d’aquesta “història oficial” culpabilitzada d’haver creat una figura falsejada. Sort que ells ara es proposen l’objectiu de “deconstruir-lo” per a “construir la veritable figura de Leonardo”. Amb aquest plantejament la “història oficial” apareix com una mena de “demiürg historiador” particularment enemistat amb Catalunya i no una construcció deguda a centenars d’especialistes brillants, honestos i intel·lectualment rigorosos. Almenys a Dan Brown li podem reconèixer el mèrit de distingir realitat (o versemblança) i ficció i de transformar les seves fantasies en una novel·la deixant relativament tranquils als estudiosos.
En tot cas, aquí no és el documental en sí allò que més em preocupa, sinó el fet que les argumentacions tan tronades que defensa –pel que sé de les conferències del guionista de les notes de premsa que són accessibles a la xarxa, i de les entrevistes als mitjans que acabo d’assenyalar— cridin l’atenció del principal informatiu del país i d’una ràdio de gran audiència. Ja l’aniré a veure el documental. Ho prometo, i potser, si surt en compraré el DVD. Miro de tenir-los tots aquests materials cinematogràfics sobre l’art i els artistes. Potser alguna vegada el citaré als estudiants de l’assignatura de Renaixement (com un exemple de com “el sueño de la razón produce monstruos”, de com si la raó baixa la guàrdia ens envaeixen els deliris). I, a més, prometo que aquesta nota crítica tindrà una segona part on, si cal, estic disposar a rectificar el que aquí indico i intueixo.
Em pregunto perquè TV3 no contrasta les informacions i no s’assessora a l’hora d’obrir la porta a una operació intel·lectual que intueixo tan precària i inconsistent, col·locant-la al mateix nivell de les aportacions dels historiadors que fan bé la seva feina. Em pregunto què costaria veure el film i trucar a algun bon historiador de l’art de les nostres universitats –crec que al film no en surt cap d’expert en Leonardo—per contrastar les tesis formulades. De fet proposo que TV3, Catalunya Ràdio o RAC 1 facin un nou reportatge: que convidin en Joaquim Garriga, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, gran especialista en Leonardo, la seva obra i el seu pensament, a veure la pel·lícula i en divulgui la seva opinió, tan ben fonamentada en un coneixement profund de l’obra i de la historiografia de l’impressionant personatge que fou Leonardo di Ser Piero da Vinci. Jo em quedaria més tranquil i aquests mitjans estarien a l’alçada de la seva funció sociocultural acostant als espectadors una imatge versemblant i ben fonamentada de l’artista. M’encén que les aportacions serioses, emocionants, belles dels universitaris no tinguin ressò mediàtic gairebé mai i que mentre els meus estudiants d’Art del Renaixement de la Universitat de Girona aprenen a conciliar creativitat i rigor en els seus estudis, des dels mitjans del país s’avali una lectura tan tronada i, finalment, tan poc suggerent, i se li doni una certa notorietat encara que sigui fumosa i fugaç. Em consolo pensant que almenys a les nostres aules, durant dècades, generacions d’estudiants han après a estimar Leonardo a través de les lliçons tan persuasives del professor i de les lectures que acabo de citar.
Finalment, si fins ara he evitat de dir que Leonardo és un pintor i un ésser humà misteriós és perquè encara semblarà que tinc algun punt d’acord amb el film i els plantejaments de l’Institut Nova Història. Res més lluny de la veritat. Jo diria que ells aquesta paraula l’entenen com quelcom esotèric i ocultista, i en fan una excusa per saquejar la memòria del pintor, per trinxar-la fins extreure’n la destil·lació impossible d’una “catalanitat” oculta. La meva idea del misteri és diferent. És clar que Leonardo té obres molt críptiques i que és un ésser misteriós, emocionant, trasbalsador, enigmàtic. Moltíssim, és un misteri fabulós, inquietant i inesgotable: el de la creativitat, la inspiració, l’ambició infinita per conèixer la forma i l’estructura de la realitat per a servir l’objectiu de pintar-la, de recrear-ne la infinita varietat i bellesa amb absoluta versemblança i de la manera més persuasiva. Fins i tot inventant bellesa. El misteri de l’ésser llançat a l’aventura del coneixement.
Per últim: estic content de gaudir d’un clar avantatge sobre aquests “deconstructors”: com que habito en un hospitalari planeta cultural sense conspiracions, a mi Leonardo em fascina i m’atrau encara que no sigui català, encara que sigui fill d’un notari, encara que hagués nascut a un poblet sense botiga de pintures i encara que s’hagués format des de 1462 a Florència que, com tothom sap, potser per “credulisme” i “infantilitat”, la “historia oficial” insisteix en caracteritzar com el focus del l’Humanisme i de la revolució artística del Renaixement. És el lloc on els pintors i els intel·lectuals llegien i seguien el Tractat de la Pintura de Leon Battista Alberti, on es perfeccionava el mètode la de perspectiva artificial, on els artistes començaven a sentir-se intel·lectuals, on les arts es consideraven un ornament de la República, on un nen/noi amb predisposició per l’art i la narració pictòrica, podia estudiar-hi les obres de Giotto, fill d’un pagès, Masaccio i Brunelleschi, fills d’un notari, Donatello, fill d’un cardador de llana, Piero della Francesca, fill d’un mercader de teixits nat a Sansepolcro, o podia entrar d’aprenent al gran obrador d’Andrea Verrochio, fill d’un venedor de rajoles, etc. No sé si hi podia haver una escola millor.
Joan Bosch i Ballbona, ICRPC
