Els dies 13, 14 i 15 d’octubre, Girona és la capital mundial dels arxius. S’hi celebra el Congrés Arxius i indústries culturals. S’ha fet públic que hi ha més de 850 inscrits d’arreu del món. De forma simultània es reuneix la Segona Conferència Anual d’Arxius, que convoca el Consell Internacional d’Arxiu), la 9a Conferència Europea d’Arxius, i les XIII Jornades dedicades a la Imatge i la Recerca. Personalitats destacades de diversos àmbits hi faran ponències introductòries de caràcter general: Joan Roca i Fontané, Yael Hersonski, Miguel-Anxo Murado, Albert Garcia-Espuche, Joan Fontcuberta i Jordi Savall.

Les sessions de treball s’estructuren en nou àmbits temàtics que aborden diversos tòpics: 1. Indústries culturals i creatives i estratègies de col·laboració amb els arxius. 2. Accions i iniciatives. 3. Arxius i portals web. 4. Accés a la informació. 5. Grans repositoris i preservació de l’autenticitat en el núvol. 6. Projectes Open Data. 7. Models de negoci entorn de la custòdia i la preservació digital. 8. Commemoració i estudi del 175è aniversari de la fotografia i 9. El Treball del Consell Internacional d’Arxius.

Desfilaran, en les sessions, experiències de tot el món: Holanda, Estats Units, Gran Bretanya, Corea, França, Mèxic, Itàlia, Suècia, Canadà, Catalunya, Espanya, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Austràlia, Brasil, Estònia, Croàcia, Polònia, Xina, Argentina, Portugal, Nova Zelanda, Dinamarca, Noruega, Suïssa, Hongria, Grècia, Malta, Turquia, així com representants d’organismes internacionals i dels seus arxius, com en el cas de l’ONU i de la Unesco.

Aquest Congrés, que coordina i organitza l’Arxiu Municipal de Girona, és una magnífica oportunitat per situar el valor del patrimoni documental en el centre de les polítiques de patrimoni i en el centre de les polítiques culturals. Sovint, el predomini del patrimoni artístic i, fins i tot, del patrimoni natural ha mantingut en un segon pla la importància dels fons preservats en els arxius entesos en la seva múltiple dimensió. Partim, en el passat, d’una incúria força generalitzada, d’un menyspreu sistemàtic pel passat i per la història, i d’un abandonament del patrimoni documental devorats per un presentisme esgarrifós que ha liquidat, sovint, els fils i les arrels de la memòria. La selecció dels documents que ens han pervingut és múltiple i successiva; en primer lloc perquè un primer sedàs és el que marca la pròpia escriptura; en segon lloc perquè els mateixos productors de documentació representen un filtre selectiu; en tercer lloc perquè s’han produït, de manera reiterada, destruccions fortuïtes o induïdes amb ànim d’esborrar rastres que podien generar drets i o lligams. Finalment, la manca de sentit històric, de perspectiva a una distància suficient, ha negat molt freqüentment valor documental a testimonis directes del teixit industrial o comercial, dels grans patrimonis rurals i, en alguns casos, fins i tot, s’ha menystingut el valor documental dels registres eclesiàstics o de la documentació fiscal dels municipis.

És evident, doncs, que com a conseqüència d’aquesta tria successiva, la documentació conservada ens explica i, alhora, ens interpel·la sobre el procés que l’ha salvada i les seves causes. Està clar clar que la documentació ha de ser interrogada de manera adequada i que només ens respon amb claredat si les preguntes que hem formulat són les apropiades.

Per altra banda, a mesura que la societat, el coneixement, la tècnica i les tecnologies han evolucionat és molt evident que adquireixen valor documental tota mena de suports. Ja no és només el predomini del paper. La imatge, la imatge en moviment, la veu, el núvol, tot esdevé matèria per triar i conservar. Per tractar, inventariar, catalogar, arxivar i difondre.

Cinc paraules i tot un programa. Aquest és el tema que congrega, a Girona, experts de tot el món. Interrogants locals i interrogants universals. Un repertori de qüestions que ens afecten directament com a ciutadans del món, des del lloc on som fins al món on vivim.

Els arxius així entesos, en la seva múltiple dimensió converteixen la seva documentació en matèria de la memòria i per utilitzar paraules de Joan Boadas i Raset esdevenen “el millor antídot per evitar que la societat pugui caure en la més estèril de les amnèsies”.

Fins aquí què faran i de què parlaran els nostres visitants internacionals i nacionals. Però, i què hi trobaran? En primer lloc, una ciutat de cultura, un centre històric i un conjunt monumental de primer nivell, uns equipaments culturals i cívics de nivell europeu, una universitat dotada de centres i biblioteques disposades a afavorir el coneixement i el lligam amb la societat, un conjunt important de museus que acullen un patrimoni molt singular i amb peces de primer nivell.

Però trobaran, sobretot, que Girona és una ciutat d’arxius. Una ciutat que, en les darreres dècades, ha fet un salt qualitatiu de primer ordre i si ja en una dates tan reculades com 1975, 1979, i 1981 jo mateix postulava per les enormes potencialitats dels arxius gironins i la necessitat de produir una sacsejada en aquest terreny, ara, el resultat de molts anys de feina d’arxiveres i arxivers es concreta en uns resultats tangibles.

Els organitzadors han volgut tenir en el programa del Congrés un record emocionat per Montserrat Hosta, arxivera enyorada, i han ofert un text sobre el Patrimoni documental a Girona (2014), que és un recorregut i una mostra per a la documentació de caire personal, familiar, comunitària, municipal, comarcal, nacional, europea i mundial. Ho fan a partir de documentació de tots els arxius de la ciutat. Pot ser prolix, però és necessari, per copsar l’autèntica dimensió dels dipòsits de documentació que hi ha a la ciutat: l’Arxiu administratiu de la Generalitat a Girona, l’Arxiu Capitular, l’Arxiu Central dels Jutjats , l’Arxiu central del Palau de Justícia, l’Arxiu Diocesà, l’Arxiu General de la Diputació, l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, l’Arxiu Històric, l’Arxiu Judicial Territorial, l’Arxiu Municipal, l’Arxiu del Monestir de Sant Daniel, l’Arxiu de la Universitat, el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge i el Centre de la Imatge de la Diputació. I estic segur que, encara, potser en manca algun en el terreny privat i empresarial. Girona és, en aquest sentit, un centre de documentació fabulós i un camp abonat per a la recerca i el desenvolupament de la feina dels arxivers. Encara trobaran, els nostres visitants, un conjunt d’exposicions fetes a mida de l’esdeveniment i que produeixen de forma visual una mostra de la documentació gironina que per als ponents esdevindrà La Tria de l’Arxiver. Documents de l’arxiu Municipal de Girona, una publicació que és un tast un repertori engrescador per al patrimoni documental de la ciutat.

Quan tothom torni a casa, quan els experts hagin deixat solitàries les sales de l’Auditori, quan s’allunyin les veus cap a les terres d’origen, caldrà rellegir l’article-manifest que ha publicat, en el número 405 de L’Avenç, el president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya Joan Soler Jiménez, simplement per tenir clar que lluny de tota complaença ens queda molta feina per fer i tot el que queda per fer és imprescindible per no perdre mai el fil de la memòria i arrenglerar la informació que hem acumulat en un encadenament indestriable entre passat, present i futur de la història de la humanitat i de les societats humanes.

Joaquim Nadal, ICRPC (Article publicat a Diari de Girona)

L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural acaba de col·laborar en l’organització del seminari internacional “Polychromed wooden altarpieces in southern Europe / Retaules d’escultura policromada del sud d’Europa” conjuntament amb The Henry Moore Foundation, la Fundació Girona Universitat i Futur, el Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat de Girona, l’Obra Social de la Caixa i el projecte d’investigació coordinat HAR2012-39182 de les universitats de Girona i Autònoma de Barcelona.

S’ha celebrat a Barcelona els dies 2 i 3 d’octubre en els inspiradors espais que han cedit l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i el Museu Frederic Marès de Barcelona. La collita de resultats ha estat magnífica, perfectament ajustada a les expectatives que el programa animava.

Les ponències no trigaran a estar disponibles en la xarxa i qui ho vulgui les podrà seguir i analitzar, però ja avanço que hi trobarà molt més que  interessants i molt actualitzats estats de la qüestió sobre la història de la retaulística en l’àrea més occidental de la Mediterrània, des d’Andalusia a Nàpols. Hi trobarà noves mirades sobre el fenomen de la retaulística als territoris de l’Europa de la contrareforma catòlica i aproximacions que demostren que  sobre el món de la retaulística es poden construir relats argumentalment rics i metodològicament ambiciosos i innovadors. Hi descobrirà  reflexions sobre els idiomes plàstics (de vegades dialectes) dels escultors i dels pintors; sobre les tècniques dels dauradors/policromadors, o els repertoris arquitectònics i ornamentals dels tracistes i fusters-retaulers. Hi observarà anàlisis molt complets sobre la cultura i els repertoris gràfics disponibles als obradors, pouats d’estampes i tractats, o entorn de la manera com aquests enriquien els recursos figuratius, compositius i temàtics dels tallers. Hi trobarà moltes indicacions sobre les funcions devotes que complien els retaules i sobre el seu gran poder comunicador extretes de documents i fonts de l’època; o, finalment,  evidències de la mentalitat i els valors que ensorraren el secular món de la retaulística en fusta daurada i policromada a finals del segle XVIII, però també d’aquella que impulsà els inicis de la tardana valoració de l’escultura policromada en la historiografia i el col·leccionisme.

A més d’aquestes substancioses aportacions, les jornades varen servir per a constatar l’acord dels especialistes sobre una realitat indiscutible avui en dia, es miri des d’Andalusia, Castella, la Puglia, Sardenya, o les Catalunyes del nord i del sud: per molt que els prejudicis acadèmics, romàntics o nacionalistes li hagin fet la guitza i n’hagin contaminat la memòria, per molt que les destruccions s’hi hagin acarnissat, especialment les de 1936 a l’Espanya republicana, la investigació, dinamitzada, sobretot, des de les universitats, ha entrat en una fase de decidida rehabilitació de la memòria artística de l’època barroca, molt vinculada a la producció de retaules en els territoris analitzats durant l’amè workshop barceloní.

Quan més ens acostem a una imatge versemblant de les arts i la cultura visual dels segles XVII i XVIII, més evident és que hem de considerar la retaulística com un dels seus episodis més brillants, com un gènere artístic decisiu per la configuració del patrimoni històric i artístic, ric d’autors i de creacions capaços de propiciar relats tan interessants, intensos i suggerents com els de qualsevol altre moment de la nostra història artística. Almenys per Catalunya, es tracta d’uns passos, però ferms i decidits, cap al que en un altre lloc he anomenat “ la reconciliació amb el patrimoni barroc [no cortesà]  i la seva història” ja que comencem a percebre’l amb tanta “veracitat” com és capaç de procurar-nos el mètode històric i completament alliberats de les prevencions, les  suspicàcies i els prejudicis estètics, intel·lectuals o religiosos que fins no fa tant emboiraven la historiografia de l’art i l’opinió cultural.

Ara bé, a la trobada barcelonina també va quedar clar que els investigadors universitaris no ens en sortirem si fem aquest camí sols. Haurem de treballar amb l’administració cultural, els museus i els centres de restauració –com ho hem anat fent en els darrers anys—per poder exhibir aquest patrimoni en bones i atractives condicions, físiques i argumentals (exhibir-lo és un dels reptes culturals més interessants que té el nostre país).  I haurem de convèncer les administracions públiques i les institucions privades de l’ interès d’invertir recursos en la recerca, la restauració i la divulgació d’aquest patrimoni. Finalment, entre tots hauríem de saber proposar uns relats prou persuasius com per acostar l’art de l’època conservats en temples i museus a públics de tota mena, des de l’escolar al turístic, des del que té cultura religiosa catòlica a aquell que viu en altres sistemes religiosos o al marge de les religions, explicant-ne els valors plàstics, els més ardits i els més conservadors o retardataris, i també les històries que brotaven d’aquelles imatges –o que les tenien per dipositàries– que són per a nosaltres un pont cap a un meravellós univers de creences i conviccions.

Joan Bosch Ballbona, ICRPC

Des del mes de setembre l’ICRPC està instal·lat a la Pia Almoina de Girona, el millor exemple de gòtic civil de la ciutat. L’edifici, situat al costat de l’escala de la Catedral, es va construir a principis del segle XV, en un entorn de carrers estrets, i no va ser fins el segle XVII, amb la construcció de l’escala barroca, que la Pia Almoina obté el protagonisme visual que avui té en moltes imatges de Girona.

Foto: ICRPC

Des del seu origen, vinculat a l’obra pia instituïda per Arnau d’Escala el 1228 de distribució de pa als pobres, han estat molts i molt diversos els usos de l’edifici. Ocupacions i abandonaments interessats o forçats fins a recuperar, ja en el segle XX, la configuració original.

La institució assistencial va arribar al segle XVIII amb una economia pròspera que li assegurava el compliment de les seves funcions i que convertia les seves rendes en objecte de desig tant per l’Ajuntament com pel Capítol catedralici. Aquest fet unit a la reorganització de l’Estat segons el model centralista francès, va sentenciar el seu futur. El 1776 després de ser desproveïda de les seves rendes va ser suprimida pel bisbe Tomàs de Lorenzana. Cinquanta anys més tard, el 1842, en el marc del procés desamortitzador dels béns eclesiàstics endegat pel govern de l’Estat el gran casal va ser subhastat. La finca va ser dividida i adquirida per diversos particulars. La porció més important passà a mans de les religioses escolàpies que hi van instal·lar la seva escola a Girona. L’internat femení va obrir les seves portes el dia de la Immaculada de 1857 i va funcionar com a tal durant més d’un segle, amb el breu parèntesi de la Guerra Civil quan l’edifici va acollir l’Escola de Belles Arts de la ciutat.

Quan el 1973, fruit dels canvis socials i polítics que viu el país, les monges escolàpies tanquen l’escola de la plaça de la Catedral, s’obre un debat ciutadà sobre possibles nous usos per a l’edifici: delegació provincial de la Secció Femenina, parador nacional de turisme o Escola de Belles Arts i Conservatori de Música, són algunes de les propostes que es posen sobre la taula fins que el gener de 1974 el Col·legi d’Arquitectes compra l’edifici per ubicar-hi la seva seu gironina. Quaranta anys després, a més del Col·legi d’Arquitectes, els murs de la Pia Almoina acullen també l’Institut Català de Patrimoni Cultural, plegats seguirem vetllant per conservar i donar a conèixer un dels elements patrimonials més interessants de la ciutat.

Gemma Domènech, ICRPC

(per saber-ne més: G. Domènech i R.M. Gil, La Pia Almoina de Girona. Girona, Diputació de Girona – Obra social “La Caixa”, 2011)

Des d’aquest bloc volem afegir-nos a la celebració i recordar que el propassat 26 de setembre es va celebrar el Dia Europeu de les Llengües, declarat com a tal el 2001 pel Consell d’Europa amb l’objectiu de fomentar l’aprenentatge d’idiomes a Europa, és a dir, el plurilingüisme. L’objectiu d’aquesta celebració, però, és també treballar per protegir els drets dels parlants de llengües minoritàries, sensibilitzar a la població europea de la importància de conservar les llengües del nostre patrimoni comú en perill de desaparèixer.

Segons l’Atles de les Llengües en Perill de la Unesco, a Europa existeixen 150 llengües sobre les que pesa una amenaça, de grau menor a major, segons la següent classificació: vulnerable, en perill, seriosament en perill, en situació crítica i, finalment, extingida. Entre elles, per cert, s’hi troba el català alguerès, classificat amb la categoria de “en perill”. No és però aquesta una situació general de la llengua catalana, afortunadament, ja que segons estudis recents sobre l’ús social del català més de 9 milions de persones que habiten els territoris de parla catalana declaren que saben parlar-lo.

En aquest sentit m’agradaria recomanar la lectura d’un article publicat al The Guardian, on podreu trobar tres entrevistes a parlants de llengües en risc d’extinció d’Europa, com són el Feroès, parlat a les Illes Fèroe per unes 66.000 persones; El Karaim llengua pràcticament extingida, que forma part de la família de les llengües turqueses, com tàrtar o el uigur, amb només 60 parlants a la ciutat de Trakai, a Lituania, pertanyent al poble Karaim dispers entre Lituània, Polònia i Ucraïna; I finalment el Pati Saami, parlat pel poble Saami, pastors seminòmades de rens, que viuen entre Suència, Noruega, Finlàndia i Rússia, i que la seva llengua es troba també pràcticament extingida després de que alguns estats, com Suècia, prohibissin en el passat que es parlés a l’escola, de manera que s’ha produït un buit generacional que realment complica la transmissió cultural que precisa qualsevol llengua per sobreviure.

Val la pena, doncs, recordar amb efemèrides com el Dia Europeu de les Llengües la riquesa lingüística i cultural del nostre continent i la necessitat de preservar i donar a conèixer aquesta riquesa a les generacions futures: Que el plurilingüisme no consisteixi només en parlar les llengües d’Estat i l’anglès.

Eliseu Carbonell, ICRPC

El director de l’ICRPC, Joaquim Nadal, va rebre fa uns dies, a la seu del centre,  a Isber Sabreen, un doctorand sirià de la Universitat de Girona. Aquest jove especialitzat en arqueologia va realitzar el Màster de Gestió del Patrimoni Cultural a la UdG amb el clar objectiu de projectar actuacions de conservació, posada en valor i difusió del patrimoni cultural sirià. Enmig de la seva formació va esclatar el conflicte bèl·lic a Síria i la primera preocupació, de manera evident, va ser el drama humà que es viu a la seva terra. Amb un futur incert en aquell país, Sabreen es va preguntar si el patrimoni cultural podrà contribuir a la recuperació de Síria una vegada finalitzi el lamentable so de les armes.

En aquest context, l’investigador predoctoral ha dedicat temps i esforços a crear, des de Girona, l’associació Heritage for Peace. Aquesta iniciativa vol explorar quin pot ser el paper del patrimoni cultural en la recuperació de països que han patit una guerra. També té per objectiu identificar actuacions que puguin desenvolupar-se durant el període bèl·lic i que puguin ser d’utilitat una vegada arribi la pau.

Sabreen creu que aquestes iniciatives es poden estendre a d’altres conflictes arreu del món. Per aquest motiu, des de Heritage for Peace cerquen complicitats per difondre el seu missatge al món acadèmic.

Isber Sabreen durant la seva visita a la seu de l’ICRPC

El recorregut realitzat per l’associació és breu però ja disposa de web pròpia on es pot trobar tota la informació vinculada a la missió objectius i activitats. També ha participat en diversos col·loquis com la trobada internacional ‘Patrimonio cultural y conflictos’, organitzada amb el CSIC.

Des de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural seguirem amb atenció aquesta iniciativa.

Antoni Rojas Rabaneda (ICRPC)

“L’exili va ser per a nosaltres el millor que ens va passar durant el franquisme”afirmava l’arquitecte empordanès Emili Blanch Roig (1897-1996) en una entrevista a El Punt el 20 de febrer de 1995. Emili Blanch es referia als sis anys viscuts a Mèxic, país en el que  va trobar aixopluc, pau i llibertat; tot allò que a Catalunya mancava en aquells dies. El testimoni d’Emili Blanch no és excepcional, bona part dels més de 20.000 republicans  (xifra oficial, perquè segurament en van ser molts més) que varen arribar al país centreamericà a partir de l’estiu de 1939, donarien mostres d’agraïment a la que va esdevenir la seva segona pàtria.  L’excepcionalitat del cas mexicà, que va obrir sense reserves els braços a l’èxode republicà i que va esdevenir l’únic país de món que no va reconèixer mai el govern de Franco, ha estat àmpliament estudiada pels historiadors i donada a conèixer a la societat.

Una nova mostra de l’interès pel fenomen té lloc aquests dies a Mèxic. Coincidint amb el 75è aniversari de l’arribada dels primers republicans a Mèxic, la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autónoma de México (UNAM) i l’Instituto Nacional de Bellas Artes, han volgut posar el focus sobre el cas dels arquitectes i la contribució que va representar per al desenvolupament de l’arquitectura mexicana del segle XX l’arribada dels professionals republicans. L’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, presenta les trajectòries de la cinquantena d’arquitectes que varen fugir de l’Estat espanyol acabada la guerra, centrant-se especialment en els vint-i-quatre que es varen establir a Mèxic. Quatre d’aquests són els catalans Francesc Detrell Tarradell, Esteve Marco Cortina, Jordi Tell Novellas, a més del citat Emili Blanch Roig. Quatre personalitats diferents però amb un denominador comú, fugir de la repressió feixista que entre d’altres condemnes, els havia apartat de l’arquitectura. Quatre homes amb un objectiu comú, retornar a la seva professió. Tots quatre ho aconsegueixen a Mèxic. Francesc Detrell, Esteve Marco i Emili Blanch, treballaran intensament en el país centreamericà. Jordi Tell menys perquè el destí li havia reservat un altre paper, vinculat a la diplomàcia de la República Española a l’Exili s’establirà definitivament a Noruega, on finalment podrà reprendre la seva carrera arquitectònica. Quatre figures pràcticament desconegudes a Catalunya però ben presents a la mostra del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic.

Emili Blanch Roig (La Pera, 1897 – Girona, 1996). Titulat el 1925 a l’Escola Arquitectura de Barcelona, fou l’introductor del corrent racionalista a les comarques gironines. Treballà per la Diputació de Girona i per la Generalitat Republicana, activitat que, juntament amb la seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya, li suposà la repressió i l’exili una vegada acabada la Guerra Civil Espanyola. S’exilià primer a Montpeller i més tard a Mèxic, on va projectar i construir més de quaranta obres: el Pavelló Català de la Primera Fira del Llibre Mexicà (1946), entre d’altres. El 1948 retornà a Catalunya i s’instal·là a Girona, on amb moltes dificultats continuà la seva activitat professional construint petits habitatges i alguns equipaments turístics, sobretot per al cercle familiar i d’amistats.

Francesc Detrell Tarradell (Santiago de Cuba, 1908 – Mèxic D.F. 1990). Resideix a Catalunya des de la infància i es titula a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1935. L’esclat de la guerra civil al juliol de 1936 interromp una carrera que es preveia d’èxit; no en va, una de les seves primeres obres, “la Casa Club de Futbol Junior. Ciutat de Mallorca”, va ser publicada a la prestigiosa revista d’arquitectura moderna AC En companyia del seu germà Alfons abandona Catalunya i entra a Mèxic per Veracruz el 30 d’octubre de 1936. Aquesta fugida d’Espanya i la seva afiliació sindical durant l’estiu de 1936, li suposaran una dura condemna per part de la Dictadura del General Franco que l’impossibilita l’exercici professional de l’arquitectura. Establert a Ciutat de Mèxic i afiliat a la delegació mexicana del Partit Comunista d’Espanya, Detrell treballarà al costat del també arquitecte català Esteve Marco Cortina i del constructor espanyol Fernando Rodríguez Miaja.

Esteve Marco Cortina (Reus, 1909 – Mèxic D. F., 1963). Titulat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1933, militant del grup renovador de l’arquitectura (GATPAC). La seva afiliació al Sindicat d’Arquitectes el 1936 i la seva participació en la guerra civil com capità de l’exèrcit republicà li suposen la repressió de la Dictadura i l’empenyen a l’exili. Arriba a Mèxic el 1940, procedent de la República Dominicana i s’estableix professionalment a Ciutat de Mèxic. Associat al català Francesc Domenech crea Casa de Decoración Salou i, amb Francesc Detrell i Fernando Rodríguez Miaja, Marco y Rodríguez. Arquitectura y Decoración. A més de Ciutat de Mèxic, desenvolupa la seva activitat professional a Cuernavaca, Acapulco i Veracruz, on construeix residències i hotels. Els seus treballs de remodelació i disseny d’interiors apareixen en diverses ocasions a la revista Decoración.

Jordi Tell Novellas (Barcelona, 1907 – Fredrikstad, Noruega, 1991). Titulat a l’Escola de Barcelona l’any 1931 i partícip del moviment de renovador encapçalat per Josep Lluís Sert. La militància política en el Partit Nacionalista Català i la participació en els Fets d’Octubre de 1934 varen comportar-li un primer exili a Berlín, amb el que inicia un trajecte de no retorn a Catalunya. Un gir personal que va suposar l’abandó temporal de la professió i l’inici d’una carrera diplomàtica al servei del govern de la República Espanyola, que abandona després de l’entrada d’Espanya a la ONU. A Mèxic treballa com a arquitecte per l’empresa constructora Bertran Cusiné SA, dels catalans Josep i Jeroni Bertran i Cusiné. I, associat amb Josep Maria Xammar i Sala, company de militància política al PNC i a Estat Català, crea l’empresa de fabricació de mobles i decoració Curvomex. Establert definitivament a Noruega projecta i construeix hospitals, centres psiquiàtrics i escoles especials en el comtat d’Østfold.

Juan Ignacio del Cueto, Catedràtic de la UNAM i comissari de l’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, depassa el límit geogràfic de Mèxic i repassa en tota la seva amplitud el fenomen migratori. Del Cueto, autèntic recuperador de la repressió i exili dels arquitectes republicans, presenta a tots els protagonistes de l’èxode. Els que varen trobar asil a Mèxic i els el varen trobar a Venezuela, Xile, Cuba, Colòmbia, la República Dominicana, Argentina i Estats Units. Sense oblidar els que varen romandre a Europa: França, Rússia, Polònia i Noruega. Vint-i-set en total, la meitat dels quals, catorze, eren catalans. Així doncs, Emili Blanch, Francesc Detrell, Esteve Marco i Jordi Tell, no són els únics arquitectes catalans glossats a l’exposició. Comparteixen protagonisme amb Joan Capdevila Elías i Josep Maria Deu Amat, establerts a Venezuela, Francesc Fàbregas Vehil, resident a Cuba i la República Dominicana, German Rodríguez Arias, assentat a Xile, Ricard Ribas Seva, que treballa a Colòmbia i Argentina, Antoni Bonet Castellana i Pere Pi Calleja , ambdós establerts a l’Argentina, Domingo Escorsa Badia, que es queda a França i, el de més renom de tots, Josep Lluís Sert establert als Estats Units,

L’exposició, que es configura a partir d’un mosaic fotogràfic de més de 300 obres, 76 fitxes biogràfiques i una dotzena de maquetes, es podrà veure fins al 3 d’agost al Museo Nacional de Arquitectura del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i després iniciarà un llarg periple per les principals ciutats del país. Coincidint amb l’exposició i per debatre sobre els seus continguts, el mes de juny la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autonoma de México va reunir investigadors americans i europeus en el col·loqui internacional Arquitectura y exilio: Las diásporas europeas en la primera mitad del Siglo XX y su arraigo en América.

Gemma Domènech Casadevall. ICRPC

Article publicat a El Punt Avui