Em sap greu haver de dir que The Monument Men m’ha semblat una pel·lícula fallida ja que l’esperava amb interès. A banda de que l’ha construït un George Clooney poc inspirat i que la protagonitzen importants actors aquí no gaire concentrats, decep perquè és el resultat d’una lectura esquemàtica, simplificada i força capriciosa del llibre de Robert Edsel i Bret Witter del mateix tema i títol idèntic. Deu ser el que el director troba convenient per transformar el relat d’Edsel i Witter en un film lleuger d’aventures bèl·liques, amb el “Políptic de Gant” i la “Madonna de Bruges” fent el paper del “soldat Ryan” en la celebrada creació d’Steven Spielberg.
Penso que el film desaprofita un argument extraordinari i fascinant: el les dramàtiques peripècies del patrimoni artístic (i cultural) centreeuropeu al final de la II GM, entre el desembarcament de Normandia i l’ocupació d’Alemanya per part dels aliats. En particular narra les relatives al grup d’historiadors de l’art, conservadors de museus, arqueòlegs i artistes enrolats en la unitat MFAA dels exercits aliats (Monuments and Fine Arts and Archives) amb la missió, primer, de protegir el patrimoni artístic que anava trobant el front de guerra en avançar i, després, de localitzar, recuperar i restituir als seus propietaris les obres d’art confiscades pels nazis durant l’ocupació dels Països Baixos, Bèlgica, Àustria i França.
Davant d’aquest argument formidable i tan ric de documentació escrita i visual, trobo que és molt millor acostar-se als Monument Men que van actuar a l’Europa central a través del relat de Robert Edsel i Bret Witter. Ells opten per mantenir-se fidels a les informacions de les fonts documentals més fiables, entre les quals hi ha entrevistes, fotografies, correspondència i cròniques dels protagonistes. La història que narren és tan impressionant que no cal subratllar-la amb els maquillatges de la ficció. L’evocació transparent dels fets transmet plenament l’emoció i la transcendència d’aquell drama de l’art, esdevingut en mig de la més tenebrosa i global de les tragèdies del segle XX. D’aquesta manera les accions de rescat dels tresors artístics se’ns apareixen en tota la seva complexitat i prenem consciència de la fragilitat del llegat artístic, de la magnitud de les pèrdues, que van afectar sobretot a pintures confiscades pertanyents a allò que el Reich en va dir l’art “degenerat”. I és així que coneixem la tasca colossal que va representar la localització del botí dels saqueigs i la restitució de les peces robades als seus legítims propietaris i que ens trobem davant de les preguntes que es feien aquells conservadors-soldats i alguns soldats i oficials de les tropes aliades: valia la pena posar en risc vides humanes per conservar els monuments culturals?, quin sentit tenia l’esforç de protegir-los en mig d’aquella sanguinària barbàrie?, per què calia salvar el patrimoni d’una nació enemiga i que havia creat els camps d’extermini?.
Tot i els indiscutibles mèrits d’un llibre que podem valorar com una introducció de to divulgatiu i vocació de “best seller”, i a l’espera de poder llegir-ne la segona part, que Edsel dedica a les tasques de la MFAA a Itàlia (Saving Italy, 2013), crec que les aproximacions més completes a la història del patrimoni artístic “en guerra” –les lectures més recomanables–, segueixen sent els llibres de Lynn Nicholas (The Rape of Europe, 1994) i d’Héctor Felicianio (The Lost Museum, 1998). Ambdós són narracions de més densitat, però amb accents diferents. El de Lynn Nicholas és més ambiciós des del punt de vista argumental en analitzar els efectes del cataclisme bèl·lic sobre el patrimoni de tots els països enfrontats. En canvi, l’aportació de Feliciano destaca per la determinada defensa de la causa dels legítims propietaris de les obres confiscades i robades, i per la denúncia, sigui de les maniobres del mercat de l’art per camuflar les adquisicions il·legítimes d’alguns dels seus “tresors”, sigui del negligent comportament d’alguns museus francesos un cop acabat el conflicte a l’hora de documentar la procedència i la propietat de les pintures “recuperades”.
És en aquest dos llibres que es relaten detingudament els trasllats del contingut dels grans museus europeus a dipòsits de protecció (Prado, National Gallery, Louvre, Ermitage, els museus de Florència); i que seguim episodis impactants com ara el de les conseqüències de les ínfules museístiques de Hitler i col·leccionistes de Goering; dels bombardeigs sobre les ciutats italianes –amb especial menció a l’episodi de la destrucció de Montecassino–; o les de les confiscacions de l’art d’Alemanya per part de l’exèrcit soviètic que les legitimà considerant-les botí convertit en patrimoni inalienable del poble rus en concepte de reparacions de guerra. De la mà d’aquests autors ens adonem del programat, sistemàtic i organitzat saqueig i robatori d’art als territoris ocupats per la Wehrmacht, especialment el que van afectar a les col·leccions jueves de París com les de Paul Rosemberg, George Wildenstein, Robert, Maurice i Eugène de Rothschild, Adolphe Schloss, etc.–; i descobrim les actuacions poc escrupoloses d’uns quants marxants d’art i antiquaris parisencs i suïssos, beneficiaris de la compra a preus molt assequibles de l’art confiscat que els dirigents nazis no volien per als seus museus en titllar-lo de degenerat. I sempre, en mig de totes aquestes terribles situacions se’ns mostren les accions dels historiadors de l’art mobilitzats, ja fos involucrant-se en la protecció d’urgència dels béns culturals, o legitimant i gestionant les confiscacions i les apropiacions per part del III Reich.
Per acabar, crec que tot i la formidable contribució d’aquestes obres, el repàs d’aquells episodis esgarrifosos encara podria d’enriquir-se amb dues aportacions més, de gèneres ben diferents. La primera podria ser una emocionant lectura entorn de les brutals conseqüències dels bombardejos aliats sobre els centres històrics (i la població) d’Alemanya, la d’un text literari d’alçada: La història natural de la destrucció (2001) de W.G. Sebald. Com diu l’autor: “Encara que sigui vagament, avui és molt difícil de fer-se una idea adequada de la immensa devastació que es va abatre sobre les ciutats alemanyes en els darrers anys de la segona guerra mundial, i encara és més difícil reflexionar sobre l’horror que va acompanyar aquella devastació”. La segona hauria de ser la sèrie documental The Rape of Europe, resultat, és significatiu, de la col·laboració de Lynn Thomas y Robert Edsel (vegeu http://www.rapeofeuropa.com) que aporta les impressionants filmacions que ens han arribat de tots aquells fets, que els documenten i els acrediten amb una força expressiva gairebé insuperable. En la meva opinió, històries com aquestes semblen adir-se més als recursos de la història del documental, a la veritat nua i poderosa d’una imatge o una filmació captada en directe, que amb les estratègies de la ficció.
Joan Bosch Ballbona. Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural
