“L’exili va ser per a nosaltres el millor que ens va passar durant el franquisme”afirmava l’arquitecte empordanès Emili Blanch Roig (1897-1996) en una entrevista a El Punt el 20 de febrer de 1995. Emili Blanch es referia als sis anys viscuts a Mèxic, país en el que  va trobar aixopluc, pau i llibertat; tot allò que a Catalunya mancava en aquells dies. El testimoni d’Emili Blanch no és excepcional, bona part dels més de 20.000 republicans  (xifra oficial, perquè segurament en van ser molts més) que varen arribar al país centreamericà a partir de l’estiu de 1939, donarien mostres d’agraïment a la que va esdevenir la seva segona pàtria.  L’excepcionalitat del cas mexicà, que va obrir sense reserves els braços a l’èxode republicà i que va esdevenir l’únic país de món que no va reconèixer mai el govern de Franco, ha estat àmpliament estudiada pels historiadors i donada a conèixer a la societat.

Una nova mostra de l’interès pel fenomen té lloc aquests dies a Mèxic. Coincidint amb el 75è aniversari de l’arribada dels primers republicans a Mèxic, la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autónoma de México (UNAM) i l’Instituto Nacional de Bellas Artes, han volgut posar el focus sobre el cas dels arquitectes i la contribució que va representar per al desenvolupament de l’arquitectura mexicana del segle XX l’arribada dels professionals republicans. L’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, presenta les trajectòries de la cinquantena d’arquitectes que varen fugir de l’Estat espanyol acabada la guerra, centrant-se especialment en els vint-i-quatre que es varen establir a Mèxic. Quatre d’aquests són els catalans Francesc Detrell Tarradell, Esteve Marco Cortina, Jordi Tell Novellas, a més del citat Emili Blanch Roig. Quatre personalitats diferents però amb un denominador comú, fugir de la repressió feixista que entre d’altres condemnes, els havia apartat de l’arquitectura. Quatre homes amb un objectiu comú, retornar a la seva professió. Tots quatre ho aconsegueixen a Mèxic. Francesc Detrell, Esteve Marco i Emili Blanch, treballaran intensament en el país centreamericà. Jordi Tell menys perquè el destí li havia reservat un altre paper, vinculat a la diplomàcia de la República Española a l’Exili s’establirà definitivament a Noruega, on finalment podrà reprendre la seva carrera arquitectònica. Quatre figures pràcticament desconegudes a Catalunya però ben presents a la mostra del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic.

Emili Blanch Roig (La Pera, 1897 – Girona, 1996). Titulat el 1925 a l’Escola Arquitectura de Barcelona, fou l’introductor del corrent racionalista a les comarques gironines. Treballà per la Diputació de Girona i per la Generalitat Republicana, activitat que, juntament amb la seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya, li suposà la repressió i l’exili una vegada acabada la Guerra Civil Espanyola. S’exilià primer a Montpeller i més tard a Mèxic, on va projectar i construir més de quaranta obres: el Pavelló Català de la Primera Fira del Llibre Mexicà (1946), entre d’altres. El 1948 retornà a Catalunya i s’instal·là a Girona, on amb moltes dificultats continuà la seva activitat professional construint petits habitatges i alguns equipaments turístics, sobretot per al cercle familiar i d’amistats.

Francesc Detrell Tarradell (Santiago de Cuba, 1908 – Mèxic D.F. 1990). Resideix a Catalunya des de la infància i es titula a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1935. L’esclat de la guerra civil al juliol de 1936 interromp una carrera que es preveia d’èxit; no en va, una de les seves primeres obres, “la Casa Club de Futbol Junior. Ciutat de Mallorca”, va ser publicada a la prestigiosa revista d’arquitectura moderna AC En companyia del seu germà Alfons abandona Catalunya i entra a Mèxic per Veracruz el 30 d’octubre de 1936. Aquesta fugida d’Espanya i la seva afiliació sindical durant l’estiu de 1936, li suposaran una dura condemna per part de la Dictadura del General Franco que l’impossibilita l’exercici professional de l’arquitectura. Establert a Ciutat de Mèxic i afiliat a la delegació mexicana del Partit Comunista d’Espanya, Detrell treballarà al costat del també arquitecte català Esteve Marco Cortina i del constructor espanyol Fernando Rodríguez Miaja.

Esteve Marco Cortina (Reus, 1909 – Mèxic D. F., 1963). Titulat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1933, militant del grup renovador de l’arquitectura (GATPAC). La seva afiliació al Sindicat d’Arquitectes el 1936 i la seva participació en la guerra civil com capità de l’exèrcit republicà li suposen la repressió de la Dictadura i l’empenyen a l’exili. Arriba a Mèxic el 1940, procedent de la República Dominicana i s’estableix professionalment a Ciutat de Mèxic. Associat al català Francesc Domenech crea Casa de Decoración Salou i, amb Francesc Detrell i Fernando Rodríguez Miaja, Marco y Rodríguez. Arquitectura y Decoración. A més de Ciutat de Mèxic, desenvolupa la seva activitat professional a Cuernavaca, Acapulco i Veracruz, on construeix residències i hotels. Els seus treballs de remodelació i disseny d’interiors apareixen en diverses ocasions a la revista Decoración.

Jordi Tell Novellas (Barcelona, 1907 – Fredrikstad, Noruega, 1991). Titulat a l’Escola de Barcelona l’any 1931 i partícip del moviment de renovador encapçalat per Josep Lluís Sert. La militància política en el Partit Nacionalista Català i la participació en els Fets d’Octubre de 1934 varen comportar-li un primer exili a Berlín, amb el que inicia un trajecte de no retorn a Catalunya. Un gir personal que va suposar l’abandó temporal de la professió i l’inici d’una carrera diplomàtica al servei del govern de la República Espanyola, que abandona després de l’entrada d’Espanya a la ONU. A Mèxic treballa com a arquitecte per l’empresa constructora Bertran Cusiné SA, dels catalans Josep i Jeroni Bertran i Cusiné. I, associat amb Josep Maria Xammar i Sala, company de militància política al PNC i a Estat Català, crea l’empresa de fabricació de mobles i decoració Curvomex. Establert definitivament a Noruega projecta i construeix hospitals, centres psiquiàtrics i escoles especials en el comtat d’Østfold.

Juan Ignacio del Cueto, Catedràtic de la UNAM i comissari de l’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana, depassa el límit geogràfic de Mèxic i repassa en tota la seva amplitud el fenomen migratori. Del Cueto, autèntic recuperador de la repressió i exili dels arquitectes republicans, presenta a tots els protagonistes de l’èxode. Els que varen trobar asil a Mèxic i els el varen trobar a Venezuela, Xile, Cuba, Colòmbia, la República Dominicana, Argentina i Estats Units. Sense oblidar els que varen romandre a Europa: França, Rússia, Polònia i Noruega. Vint-i-set en total, la meitat dels quals, catorze, eren catalans. Així doncs, Emili Blanch, Francesc Detrell, Esteve Marco i Jordi Tell, no són els únics arquitectes catalans glossats a l’exposició. Comparteixen protagonisme amb Joan Capdevila Elías i Josep Maria Deu Amat, establerts a Venezuela, Francesc Fàbregas Vehil, resident a Cuba i la República Dominicana, German Rodríguez Arias, assentat a Xile, Ricard Ribas Seva, que treballa a Colòmbia i Argentina, Antoni Bonet Castellana i Pere Pi Calleja , ambdós establerts a l’Argentina, Domingo Escorsa Badia, que es queda a França i, el de més renom de tots, Josep Lluís Sert establert als Estats Units,

L’exposició, que es configura a partir d’un mosaic fotogràfic de més de 300 obres, 76 fitxes biogràfiques i una dotzena de maquetes, es podrà veure fins al 3 d’agost al Museo Nacional de Arquitectura del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i després iniciarà un llarg periple per les principals ciutats del país. Coincidint amb l’exposició i per debatre sobre els seus continguts, el mes de juny la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autonoma de México va reunir investigadors americans i europeus en el col·loqui internacional Arquitectura y exilio: Las diásporas europeas en la primera mitad del Siglo XX y su arraigo en América.

Gemma Domènech Casadevall. ICRPC

Article publicat a El Punt Avui

En el marc de la capitalitat europea de la Cultura 2016 a la ciutat de Donostia, s’ha iniciat el projecte de construcción d’una rèplica del ballener San Juan, construït originament al port de Paisaia el 1563 i desaparegut dos anys després al Canadà.

L’estiu de 1565 es va enfonsar a Red Bay, a la costa sud de Labrador, un vaixell basc carregat de greix fos de balena quan estava a punt d’iniciar el viatge de retorn. El seu descobriment i la seva excavació en les fredíssimes aigües de Red Bay s’han convertit en un dels símbols del patrimoni submergit fins al punt que Comitè Científic Internacional d’Arqueologia Subaquàtica de la Unesco va decidir adoptar com a icona la silueta del San Juan.

Imatge: http://sanjuan2016.eu/

Duran la segona meitat del segle XVI Red Bay era un port que acollia una important població de baleners bascos que s’hi instal·laven durant la temporada de caça de balenes. Es calcula que podria haver fins a 9 o 10 vaixells com el San Juan ancorats a Red Bay alhora. L’oli de balena era un bé escàs i molt preuat. Feia una flama més brillant que els olis vegetals i era emprat per la fabricació de sabó, productes farmacèutics i en el tractament de teixits.

El San Juan es trobava a Red Bay quan es va enfonsar per causes desconegudes. Les excavacions no van posat al descobert cap resta humana de manera que probablement tota la tripulació va salvar-se del naufragi. Les recerques, en arxius de tot el món, per part de la historiadora canadenca Selma Barkham, van permetre localitzar el derelicte l’any 1978. Immediatament es van iniciar les excavacions, dirigides per Robert Grenier, que s’allargarien fins el 1985, amb un total de 14.000 hores d’immersions per recompondre les formes i la història del San Juan. Les investigacions van descobrir que es tractava d’una embarcació de 25 metres d’eslora i 7,5 de mànega, amb una tripulació de 60 persones. En el moment de l’enfonsament transportava entre 800 i 1000 bótes de greix de balena que es corresponen amb el greix de 6 a 9 cetacis. Els arqueòlegs marins van extreure més de 3000 peces de fusta, es van fer més de 22000 fotografies, es van recuperar milers d’objectes i fragments d’objectes que donaren molta informació sobre la vida quotidiana a bord del vaixell, des de sabates de mariners fins recipients de ceràmica, alguns pràcticament intactes. Entre els altres descobriments importants havia instruments de navegació com un rellotge d’arena, una brúixola i un astrolabi.
Ara, l’associació dedicada a la conservació del patrimoni marítim basc Albaola, ubicada en unes antigues drassanes del port de Pasaia, s’ha proposat l’ambiciós repte de construir una rèplica del San Juan seguint les tècniques de construcció tradicional i fer-lo navegar per representar la capitalitat cultural europea de Donostia, tot reivindicant la convivència i les llengües minoritzades d’Europa, així com la gesta d’aquells antics mariners bascos.

Podeu seguir el desenvolupament aquest interessant projecte en el següent enllaç: http://sanjuan2016.eu/

Eliseu Carbonell, ICRPC.

Com es va fer el 2012 amb Parva Gerunda, s’aprofita l’ocasió d’una exposició al Museu d’Història de la Ciutat per anar confegint una Història de Girona que, ara, s’enriqueix amb el volum Girona medieval. La clau del regne (Girona, Ajuntament, 2014). Si el primer volum ens acostava a la ciutat antiga, aquest ens acosta, des d’aspectes molt diversos, a la ciutat medieval.
El títol ja ens transporta a una època en què Girona, vil·la fortificada, va esdevenir en molts aspectes una capital administrativa i política i un baluard per a la defensa del regne. Aquest volum és, en molt bona mesura, un recorregut per l’impacte a la geografia urbana de la dialèctica entre el creixement urbà, demogràfic, social i institucional, i la successiva delimitació dels recintes fortificats que en van condicionar el desenvolupament. La condició de ciutat fortificada en feia la clau, el control del pas, i per bé i per mal, feia honor a l’arrel mateixa de la decisió fundacional dels romans. Plaça forta amb l’avantatge del domini sobre el seu territori i la hipoteca, en temps de guerra, de patir setges successius.
El conjunt del volum queda acotat entre el segle VIII, amb l’inici del domini carolingi de la ciutat, i la fi del segle XV, marcat per la Guerra Civil catalana de 1462-1472.
Eduard Canal ens presenta l’evolució del govern de la ciutat. Una ciutat sense govern propi, marcada, en els segles alt medievals, pel poder de l’Església i pel poder del rei o dels delegats del rei, cada cop amb més preeminència en el seu paper militar de control de parts diverses dels castells i de les muralles, que eren la part essencial del sistema defensiu. Però el desenvolupament urbà i la diversificació de l’activitat econòmica van fer inevitable el sorgiment d’un tercer poder de caràcter civil i urbà, el poder municipal, que va viure dels diferents privilegis reials fins a constituir el sistema de jurats que no es va acabar d’estabilitzar del tot fins a finals del segle XV, amb la introducció de l’atzar amb la insaculació.
Marc Sureda, per la seva banda, ens presenta el paper preponderant de l’Església en la vida de la ciutat medieval, a partir del domini de l’entorn de la Catedral, primer a Sant Feliu, més endavant en un règim compartit (Sant Feliu i Santa Maria cocatedrals) per arribar, finalment, al predomini d’una única catedral intramurs. La geografia de les diferents institucions eclesiàstiques (convents, monestirs, institucions benèfiques, hospitals), del seu paper, i dels seus dominis, expressa gràficament el repartiment de la ciutat i el predomini eclesiàstic per damunt dels dominis reials.

Josep M. Nolla, amb el bagatge i el coneixement de tots els treballs que ha compartit amb el grup d’història i cartografia urbana, ens presenta, primer, l’evolució de les fortificacions de la ciutat i, després, el mateix creixement de la ciutat. De fet són dues aportacions complementàries. Ens adonem de la importància de l’ampliació carolíngia de la muralla romana i, especialment, de la gran obra pública duta a terme a l’entorn del límit septentrional de la ciutat, que veu sorgir nous contraforts potentíssims que aguanten un primer eixample urbà, i podem veure com, en el segle XIV, Pere el Cerimoniós, en una visió optimista de l’evolució que estava fent la ciutat en el seu creixement per l’Areny (des de les Ballesteries fins el carrer del Carme) i el Mercadal, defineix un nou perímetre que ja no variaria fins al moment mateix de l’obsolescència del sistema de fortificacions.
Jordi Sagrera fa una aproximació, al detall, a la tipologia de la casa medieval de la ciutat i al creixement en alçada, en la mesura que no sempre era possible l’horitzontalitat del creixement.
Christian Guilleré ens fa avinent com, en el creixement medieval, finalment, destaquen tres grups dominants: els comerciants, els artesans tèxtils i els artesans de la construcció a l’empara de la pròpia evolució de la formalització de la ciutat i la seva monumentalització.
Anna Gironella ens aproxima a l’assistència i la caritat a Girona, i desgrana el paper de les diferents institucions de beneficència que, de manera complementària al predomini eclesial, exercien de regulador de la pressió social i de vàlvula de les tensions alimentàries i socials (la Pia Almoina del pa de la Seu, l’Hospital de Pedret, el dels Capellans, el de Santa Caterina, l’Almoina Jueva i l’hospital dels pelegrins o de na Clara).
Jaume de Puig fa un repàs de l’activitat docent i de la vida cultural de la ciutat a l’ombra de la Catedral i de Sant Feliu, primer, amb escola i biblioteca, l’ensenyament de la càbala, el pes docent dels ordes mendicants a la ciutat, les principals figures de la baixa edat mitjana (Eimeric, Eiximenis i Margarit) i els intents de la ciutat de disposar d’ensenyaments superiors.
Pere Freixas fa un repàs de la producció i del llegat artístic de la ciutat i, amb el coneixement que el caracteritza, ens presenta el pas del romànic al gòtic i la importància dels diferents tallers que, a l’ombra sobretot de la Catedral, van deixar una empremta profunda i una obra remarcable, que Freixas repassa i enumera de forma entenedora i àgil.
I, finalment, Sílvia Planas fa esment del llegat jueu de la Girona medieval, un llegat poc visible però més que evident i que la ciutat ha de reivindicar si no vol donar una visió parcial de la seva vida material i espiritual al llarg de més de set segles.
En definitiva, d’exposició en exposició, anem disposant d’una nova Història de Girona que s’afegeix a la que va dirigir Lluís Costa, a les síntesis de Josep Clara, o a la més recent Història del Gironès. L’evolució del nostre coneixement permet una actualització successiva que no s’acaba mai.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona