En els darrers dies i amb poques hores de diferència dues notícies han situat la ciutat i el seu patrimoni en el primer pla de l’actualitat. Les dues notícies es refereixen a testimonis del patrimoni separats l’un de l’altre per més de cinc-cents anys. Es tracta d’una banda, mirant del present cap al passat, del vitrall nou de la cara nord de la Catedral que fa pocs anys instal·là Sean Scully en el darrer parament cegat de totes les obertures de la Seu; des del dia de la seva instal·lació a la Catedral hi ha una llum nova i uns nous colors contemporanis que dialoguen amb els altres vitralls de factura, alguns, molt més antiga. Scully ha dit aquests dies que estaria disposat a fer un llegat important de la seva obra a Barcelona. I naturalment els diaris de Barcelona han hagut d’esmentar el vitrall de Girona com una referència. Tenim un Scully a la Catedral, com tenim un Maillol a Santa Caterina o com tenim un Plensa davant de l’edifici de Correus. Art del segle XX i del segle XXI, la més estricta contemporaneïtat, per subratllar la voluntat de la ciutat i de la societat gironina d’escoltar els batecs del món i inscriure el seu propi batec en aquesta mirada oberta i generosa.
L’altra notícia, naturalment, és la troballa, o potser més ben dit la descoberta, dels banys rituals jueus, la micvé, a l’edifici del centre Bonastruc de Porta, i que ha estat mostrada i anunciada amb gran satisfacció en presència de l’ambaixador d’Israel i del conseller de Cultura de la Generalitat, amb l’alcalde, per simbolitzar l’excepcionalitat i la singularitat de la descoberta que confirma, arrodoneix i completa el coneixement que tenim del passat jueu de la societat gironina.
Com si peléssim una ceba, retirant una a una totes les capes, buscant el grill més tendre anem desgranant les etapes de la vida de la ciutat i anem aprofundint en el coneixement de la nostra densitat cultural acumulada i adquirida, amb consciència o no, com a patrimoni col·lectiu. Retrocedint del present cap al passat més remot anem coneixent les parts d’un tot, els elements que configuren la nostra herència, el nostre patrimoni, el llegat rebut del passat. I és evident que en el successiu procés de construcció, destrucció i reconstrucció hi ha parts del nostre passat que han quedat colgades per capes noves, tapades, ocultes, o simplement reutilitzades i incrustades en els murs i els paviments de les cases i dels carrers o dels grans monuments guardant el secret dels fils de la història. Res no és sobrer i tot té l’alè d’una petjada humana, social, que traspua la vida successiva de les diverses generacions que han configurat per aquest procés acumulatiu el nostre llegat actual.
Desentranyar pacientment el passat, descobrir-ne les interioritats, comprendre els mecanismes d’una societat complexa i diversa ens enriqueix ara en el nostre bagatge col·lectiu. Podem analitzar per separat totes les peces i podem gaudir un instant de l’èxtasi momentani davant d’una aportació singular, especial, com és el cas. Però sobretot ens interessa encaixar les peces. Refer el trencaclosques del passat des de les entranyes més profundes i establir que la selecció que ha fet el temps i la gent no és circumstancial ni atzarosa, sinó que és l’expressió més fiable de la circumstància històrica de cada moment.
He volgut unir Scully i la Micvé per assenyalar que la imatge i la marca de la ciutat, el segell que la identifica està fet de la su?ma de totes les peces i és aquesta suma la que ens fa forts, competitius i diferents. I això val per a Scully, el Micvé, el Museu del Cinema, les estel·les funeràries del museu dels jueus, el Tapís de la Creació, l’obra de Paco Torres Monsó o la col·lecció Santos Torroella.
Però encara ens fa més forts i més competitius saber lligar aquest passat recent o remot, aquest patrimoni heretat o adquirit, a la nostra capacitat intel·lectual i de generar coneixement, als nostres centres de recerca, a la nostra Universitat de Girona i en aquest cas als seus arqueòlegs que pacientment han sabut trobar la traça física, el testimoni material de l’existència d’uns banys que els documents ja ens deien que hi havia hagut i que amb l’expulsió de 1492 havien perdut la seva funció i el seu ús i per aquesta mateixa raó havien desaparegut sense deixar rastre aparent. Però hi eren, justament com a testimoni mut d’un passat ple de misteri, però amb una profunda càrrega històrica i emocional.
Finalment val la pena de dir que la troballa és un homenatge a tots els que d’una manera o altra havien esmentat el llegat jueu de la ciutat, d’Enric Claudi Girbal a Josep M. Millàs Vallicrosa, de Jaume Marquès a Enric Mirambell, de David Romano a Santiago Sobrequés, de Jaume Riera a Eduard Feliu, de P. Frago i G. Escribà a Sílvia Planas. I d’una forma especial per aquest cas a Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, que amb els documents a la mà, alguns de publicats pels autors esmentats fa un moment, van cartografiar ja l’any 1995 la localització de la tercera sinagoga i els banys a Els jueus i la ciutat de Girona. Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, vol 1, on escriuen que l’any 1492 “uns dies abans de marxar, el 9 de juliol, es vengué el conjunt d’edificis on es trobava la sinagoga tercera. Es tractava d’un conjunt de cases contigües: les escoles de l’Aljama, la casa de les dones, l’hospital i els banys. Les afrontacions d’aquest conjunt eren les següents: a orient amb la casa de Miquel Escolà que abans fou de Lleó Aninay; a migdia amb el carrer públic del Call; a ponent, a pati de cases en ruïnes mitjançant carrer; i a cerç, amb una casa que fou de Joan Miró, mitjançant carrer. Fou venuda a Jordi Rafart, prevere beneficiat de la Seu, per un preu que era quasi la meitat del de la venda de la casa de Lleó Aninay. Aquest conjunt, conegut avui amb el nom de “Centre Isaac el Cec”, el trobem assenyalat amb el n 9 en el plànol 3″. I aquest plànol que explica el call del 1492 no ofereix cap mena de dubte sobre la localització. Ara l’arqueologia ha confirmat el que els papers ja deien. I ara una nova peça s’afegeix en el complex entramat patrimonial que ha teixit la història dels homes i de les dones de Girona al llarg dels segles conformant el nostre patrimoni que és la nostra herència, que hem de saber preservar, conservar i ampliar, per llegar a les generacions futures.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona

Les primeres dècades del segle XX van ser generoses en excursions, viatges i campanyes de descoberta, del paisatge i del patrimoni. El Pirineu va ser objecte d’un interès renovat, no només pel simbolisme de la serralada sinó també pel valor cultural, autèntica descoberta en aquell temps, de l’art i del llenguatge que s’hi conservava de forma precària. Lluís Domènech i Muntaner o Antoni M. Alcover són una bona mostra, que ens ha deixat testimoni escrit, d’aquest interès renovat pel romànic i pel català.

Però aquests viatges coincidiren, també, amb un desvetllament general, amb una voluntat de coneixement, amb una idea nova de país i de cultura, amb noves formes artístiques, tot expressió d’una societat en canvi i d’un propòsit compartit de treure Catalunya de l’ensopiment i de l’anquilosament. Hi ajudaren moltes coses, algunes de les quals coincidiren simbòlicament, l’any 1906; però sobretot hi ajudà el designi d’una generació que va començar a construir els fonaments d’una arquitectura sòlida que havia de dissenyar l’entramat institucional d’un país modern. El noucentisme té reservat un paper rellevant en aquesta etapa, i la seva voluntat d’idealització clàssica, d’excel·lència culta i de racionalitat ordenadora va ajudar a crear el marc per al desplegament de moltes potencialitats.

De la mateixa manera que es van prodigar els viatges i les excursions Catalunya endins, també van començar a realitzar-se sortides Catalunya enfora. Europa i les ciutats d’Europa, els seus museus, jardins i patrimoni, les noves tendències artístiques i arquitectòniques eren objecte d’atenció i descoberta per part de joves inquiets.

Joaquim Folch i Torres, l’home del patrimoni, de l’art i dels museus a Catalunya, l’home de la salvaguarda del patrimoni, l’home del romànic a Barcelona i de l’exposició del patrimoni artístic a París, el 1937, uneix aquesta doble faceta d’interès per la cultura Catalunya endins i Catalunya enfora.

Ara s’acaba de publicar el seu Llibre de viatge (1913-1914) (Barcelona, 2013), amb edició i assaig introductori a cura de Mercè Vidal i Jansa. Encapçalen el llibre notes liminars de Xavier Trias, Mireia Freixa i Carles Duarte i cal subratllar que aquesta edició s’emmarca en els treballs de recerca i en el projecte de publicacions del GRACMON (Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis).

Mercè Vidal, amb els antecedents de què disposa i el coneixement de l’explícita voluntat de Joaquim Folch i Torres de convertir els seus articles de la pàgina artística de La Veu de Catalunya –que havia ideat conjuntament amb Raimon Casellas– en un llibre de viatge, els ha agrupat en aquest sentit. Publica articles del 1913 i el 1914, però els encapçala amb un Pòrtic del 1916, que obria un quadernet de la revista Themisde Vilanova i la Geltrú i que es va interrompre abans de completar-ne l’edició. S’hi recullen les impressions d’un viatge que Folch i Torras va fer per Europa les darreries del 1913 i els primers mesos del 1914. Durant prop de mig any, va visitar França, Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Àustria, Hongria, Suïssa i Itàlia. El viatge fou possible gràcies a un ajut de la Junta per a Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques.

L’art, les ciutats, els jardins, l’arquitectura, l’urbanisme, les exposicions, els museus, el país hi desfilen amb una curiositat profunda per esbrinar l’esperit que animava les vides i la cultura de les ciutats que visitava. En un constant viatge d’anada i tornada ideal entre el país visitat i Catalunya, establint els ponts i les simetries per posar el seu coneixement a l’abast i a disposició d’un nou projecte de país. L’elogi d’un xiprer, el record d’una masia o dels bells jardins d’Itàlia conviuen amb Torres Garcia, Leonardo i Miquel Àngel, a tall d’exemple.

És una edició sensible i acurada que ens aporta coneixement ordenat sobre els personatges més destacats de la renovació cultural d’aquells anys. Sabem què els movia i què els interessava i constatem, ara, el compromís que mantingueren amb el patrimoni que van ajudar a descobrir i a llegir d’una altra manera.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a El Punt Avui

Durant el segle XX i després de les abundoses dades documentals aportades per Francesc Montsalvatje i Fossas, les aportacions al coneixement del monestir de Sant Pere de Galligants es van limitar a treballs monogràfics de qüestions concretes, síntesis relativament breus en obres de caràcter general, o la monografia de Josep Calzada i Oliveras: Sant Pere de Galligans, la Història i el monument, (Girona, Diputació, 1983).

Per un monument rellevant, d’una gran bellesa i unitat arquitectòniques, en una situació molt singular al costat del riu Galligants, enganxat a la muralla de la ciutat des del segle XIV (1378), però completament fora del recinte des de la seva fundació fins a aquesta data, és un balanç limitat, directament relacionat amb la fragmentació i dispersió de la documentació. Un fet degut, segurament en molt bona mesura, a l’impacte de la desamortització i la seva corresponent exclaustració (1836) i, molt especialment, a les successives destruccions originades pels fets de guerra, ja fos el 1285 o el 1808-1809, les mateixes crescudes del riu, i els avatars d’una comunitat exposada, sovint, a la intempèrie dels afores de la ciutat, primer extramurs, i després a l’ombra d’un burg perifèric, el de Sant Pere, al qual dóna nom el monestir.

El segle xxi, però, i passada ja la primera dècada, ens ha començat a donar algunes alegries significatives. Primer en forma d’una nova monografia de síntesis i divulgació, deguda a Josep M. Llorens i Rams, Sant Pere de Galligants, un monestir al llarg del temps  (Girona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2011), després amb el llibre de Rosa M. Gil i Gemma Domènech dins els “Quaderns de la Revista de Girona” (hi vam dedicar un article ara fa un any), i fa molt pocs dies, abans de tancar-se aquest 2013, amb la publicació del llibre d’Elvis Mallorquí: Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Galligants (911-1300)  (Barcelona, Fundació Noguera, Col·lecció diplomataris, 2 vols, 2013).

Elvis Mallorquí, tot rastrejant el fil dels documents, sobretot ara a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha arribat a presentar-nos, amb la seva transcripció i el seu regest corresponent, 542 documents dels quals 305 són inèdits. Desplegant sorollosament rotlles (famílies de documents cosits i enganxat els uns amb els altres) i obrint llibres, buscant la baula perduda d’alguns textos, trobant nous textos fora de l’àmbit dels arxius que es pressuposarien lògics.

Fixa un marc cronològic que arrenca del període de 911 a 947, corresponent al govern del comte Sunyer. Així, si fins ara se situava com una de les primeres notícies documentals i fundacionals un document de dotació atorgat pel comte Borrell, ara, amb la notícia indirecta, a través d’un document posterior de la vinculació dels castells palamosins de Maur i de Sant Esteve de Mar amb Sant Pere de Galligants en època de Sunyer, podem retrocedir, a principis del segle X, la fundació del monestir, del qual no ens ha pervingut l’acta de consagració ni de fundació. El fort impacte i desballestament del setge de 1285, i la permuta dels drets jurisdiccionals del burg de Sant Pere transferits el 1339 del monestir al rei Pere el Cerimoniós a canvi d’unes rendes a Palafrugell, situen el límit final d’aquesta col·lecció. Però Mallorquí ja ens ha posat la mel a la boca, i ens ha fet saber que les col·leccions de capbreus amb documents del segle XIV multipliquen per tres el nombre de documents publicats ara.

Sabem també amb més precisió que la suposada dependència del monestir de la Grassa no es degué concretar mai i que els documents coneguts fins ara són falsos.

Coneixem, en el detall, l’abaciologi que completa els de Montsalvatje i Calzada, i que per a aquest període que va de l’abat Guigó, al segle x, a l’abat Arnau a les darreries del xiii, sabem detalls de la vida de la comunitat, del nombre mai no gaire elevat de monjos, no pas més de deu; els diferents oficis que hi desplegaren (sagristà, cambrer, prior, infermer, obrer, almoiner, refetorer, cellerer, paborde i, naturalment, abat), i les propietats i les rendes que nodriren les finances del monestir. Un monestir que integraria, el segle XVI, els de Sant Miquel de Cruïlles (on Mallorquí ha anat a trobar documents de Sant Pere associats a Sant Miquel) i Sant Miquel de Fluvià. Unes rendes que s’estenien al mateix burg, els barris i els afores de Girona, el pla de Girona, la Selva i el Baix Empordà.

Mallorquí insisteix en l’activitat preponderant del burg de Sant Pere, dedicat principalment al treball de la pell. D’aquí que el gremi dels blanquers, amb el seu símbol esculpit, tinguessin la seu a Sant Nicolau. Un barri atrafegat i mogut, amb una forta sentor de pell, i potser, indirectament, una especialització del mateix monestir de Sant Pere, apunta Mallorquí, fos la fabricació de pergamins. Una explicació plausible per al caràcter relativament urbà d’un monestir benedictí que havia de néixer amb vocació de silenci i allunyament.

I, naturalment, explora la formació de la biblioteca i l’scriptorium, i insisteix en les dates de construcció (finals segle XI- inici del XII) de l’església actual.

I afegeix que amb la documentació aportada, coneguda i disponible, els autors del projecte de cartografia urbana de Girona han pogut “cartografiar els principals elements que conformaven el burg de Sant Pere al llarg del segle XIII: el monestir amb el claustre i les seves dependències, el cementiri annex, l’església de Sant Nicolau i el forn; l’hospital dels capellans, o de la seu de Girona; les cases del burg inferior de Sant Pere, entre el monestir i el planiol de Sant Pere; les cases del burg superior de Sant Pere, situat a mig camí de la vall de Sant Daniel, i els molins de Sant Pere situats als arenys dels burgs de Sant Pere i també de Sant Feliu”.

Celebrem aquesta sòlida aportació documental i insistim en la tasca fundacional i supletòria que fa la Fundació Noguera, i que a Girona ha donat fruits sobre la Catedral, Sant Daniel, les Lletres Reials, els pergamins de l’Ajuntament, i els grans llibres de privilegis municipals, en edició conjunta amb l’Ajuntament, en una aportació sense precedents i que espera tot el seu aprofitament per part de noves generacions d’historiadors, gironins o no.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona

Blog de Joaquim Nadal i Farreras

“És just i és imprescindible que la ciutat de Girona, la seva Universitat
i les institucions culturals s’afegeixin a aquest homenatge immediat”

Un correu electrònic em va assabentar de la mort del senyor Canal. Els seus amics, els seus deixebles, s’han afanyat a deixar constància de la vàlua del seu treball, de les seves aportacions, de la profunda petjada de la seva llarga vida carregada d’humanitat, de constància, de sentit històric. Joan Boadas i el seu fill, Eduard Canal, han concretat la triple dimensió de la seva aportació: primer en el terreny de la prehistòria i l’arqueologia de Catalunya; després en l’estudi de la història urbana de la ciutat de Girona i, finalment, en l’aprofundiment del coneixement i la divulgació del fenomen remença.
Eudald Carbonell i Joan Garcia han escrit notes d’urgència carregades d’amistat i d’emoció per les experiències viscudes i compartides, pel mestratge rebut, per l’impuls innovador que va representar.
És just i és imprescindible que la ciutat de Girona, la seva Universitat i les institucions culturals s’afegeixin a aquest homenatge immediat, i s’afanyin a compendiar i divulgar els mèrits que concorren en un home que va fer una contribució excepcional al coneixement del nostre passat remot i recent.
Per fer aquest balanç d’urgència cal fer esment de la seva contribució a la fundació, consolidació i creixement de l’Associació Arqueològica de Girona. Per resseguir aquesta trajectòria només cal recórrer a dues publicacions de síntesi. D’una banda, el llibre de Pere Canton i Playà: Història de l’Associació Arqueològica de Girona. 1972-2008 (Girona, Associació Arqueològica, 2008); i el de Joan Abad i Arbussé i Albert Aulines i Valentí: El primer capítol de la història de Catalunya. La contribució de la societat civil a la investigació i divulgació de la nostra prehistòria més antiga per part de l’Associació Arqueològica de Girona (1972-2010) (Girona, Associació Arqueològica, 2010).
Però, sobretot, hem de fer esment d’algunes publicacions pioneres que porten el segell de la primícia i que signa Josep Canal. Em refereixo primer al llibre coordinat per Josep Canal i Narcís Soler i Masferrer: El paleolític a les comarques gironines (Girona, Caixa d’Estalvis Provincial, 1976). Amb un dibuix a la portada de Pepe Bedoya, un altre entusiasta fundador de l’Associació. Una aproximació al Paleolític gironí amb una incursió als grans abrics de Serinyà, del Congost, de Torroella i Ullà, de Sant Julià de Ramis, del Ripollès i, d’una manera molt singular i liminar, la col·laboració del mateix Canal sobre les terrasses del Ter i el jaciment paleolític del Puig d’en Roca. La troballa abundant de còdols trencats va posar Canal darrere la pista d’un descobriment que recularia uns quants milers d’anys la presència humana a les terres de Girona. Amb una lògica aclaparadora: primer les terrasses del Ter, després els abrics del Congost, finalment Girona (ara sabem que passant de Kerunta a Gerunda). Però Canal és l’artífex d’un concepte que faria fortuna, Girona abans de Girona per aportar de forma conjunta tot el coneixement dels grans moments de la prehistòria gironina, sovint eclipsats pel pes dels grans jaciments d’Ullastret i Empúries. D’aquí es desprendria una escola que s’ha consolidat i ha projectat internacionalment el fruit de les seves recerques. Canal n’és el pare. L’altra gran aportació de Canal és la sèrie de deu llibres sobre la Història Urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, que arrenca amb un volum sobre la Girona jueva, l’any 1995, i culmina amb un volum sobre la Història Urbana del Mercadal de Girona publicat aquest 2013.
D’aquest esforç de reconstrucció cartogràfica es desprèn, encara, un atles d’una eficàcia didàctica sense precedents, i d’una força gràfica que tenen molt poques ciutats al món. Van començar l’aventura sota la batuta de Josep Canal, el seu fill Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera. I, ara, la culminen en el volum deu els mateixos autors. El ritme del creixement material, físic, urbà, de la ciutat i les seves transformacions es percep amb els ulls gairebé com un batec. Llegint i mirant es pot copsar la vida de la ciutat, els grans impulsos i les grans aturades, els grans monuments i les petites parcel·lacions, l’herència romana i les successives transformacions medievals amb el moment àlgid de l’eixample carolingi. Els creixements de la baixa edat mitjana i la configuració d’una geografia urbana i d’una geografia humana en la qual no és gens difícil de reconèixer el pes i el pas de la història, però perfectament incorporada encara avui al nostre imaginari col·lectiu. La intuïció del senyor Canal i els seus coneixements el van portar a seguir la petjada de les fonts més adequades. Compartíem l’entusiasme per aquesta aventura i en gaudíem sovint comentant-ho.
Amb els remences al cap no vull insistir en la seva aportació. Sí que puc acreditar amb quina passió, amb quin entusiasme va voler organitzar els actes commemoratius del paper de Verntallat i amb quina insistència i generositat em va demanar una conferència sobre la qüestió.
Josep Canal ha reescrit una part important de la història de Girona i hi ha, sens dubte, un abans i un després, sobretot, en relació amb aquests tres temes.
La contribució intel·lectual que rebem neix d’un instint autodidacta, però s’expressa amb la millor de les tradicions acadèmiques i universitàries. Josep Canal, doctor de doctors.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona

Responent a la necessitat de debatre i informar sobre aspectes concrets del món del patrimoni cultural en la seva màxima expressió, l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) organitza cada any, amb el suport de l’Obra Social “La Caixa”, un seminari en el qual es convida a investigadors de primera talla mundial a impartir un seminari sobre un tema específic. En edicions anteriors s’ha convidat els professors Tomislav Sola de la universitat de Zagreb (2008), Andreas Huyssen de la Universitat de Columbia (Nova York) (2009), Luca Zan de la Universitat de Bolonya (2010) i Annette Fromm de la Universitat de Florida (2011).

El Seminari de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de l’any 2012 va rebre el nom de “L’anarquisme com a tradició política: patrimoni cultural, antropologia i ecologia” i es va celebrar els dies 10 i 11 de maig de 2012. En aquesta darrera edició del seminari es va convidar a Brian Morris, professor emèrit del Goldsmiths College de la Universitat de Londres.

La publicació proposada, així com també el seminari realitzat, respon a la necessitat de debatre i aportar informació nova sobre les relacions entre anarquisme, antropologia, ecologia i el patrimoni cultural. En els últims anys, la intensificació de la presència d’aquestes temàtiques en debats dins de la societat permet plantejar des d’una òptica renovada determinades qüestions relatives a aquest àmbit. No obstant això, la necessitat de contrastar les línies de recerca de diversos equips atorga a la pròpia reunió un valor afegit, fent que sigui un punt de referència per a totes aquelles persones i equips que s’interessin per aquests camps.