Un any més s’ha celebrat a San Sebastian el congrés dedicat a museus i espais patrimonials que ve liderant el professor Iñaki Arrieta del Departament de Filosofia dels Valors i Antropologia Social de la Universitat del País Basc.

Enguany el congrés ha girat al voltant de “Què i com exposar en els museus i espais patrimonials?”. Podeu consultar el programa d’aquesta edició al web del Museu Romà d’Oiasso, un magnífic museu arqueològic, per cert, situat a la ciutat d’Irún.

Com en edicions anteriors ha comptat amb una presència substancial de ponents internacionals. Entre ells destaca la ponència inaugural que va fer Magdalena Mieri, Directora del Programa d’Història i Cultura Llatina al Museu Nacional d’Història Americana, un dels museus de la Smithsonian Institution amb seu a Washington. La ponència amb el títol “Controvèrsia, validació i reafirmació: experiències d’un museu d’història nacional” va tractar sobre les maneres d’interpretar i exposar temes relacionats amb la immigració, posant l’èmfasi en els processos de negociació entre les parts que cal desenvolupar per aconseguir una exposició que tracti un tema de gran complexitat i tensió social com ho és la immigració.

En aquesta edició, com en edicions anteriors, s’han presentat experiències catalanes i valencianes, franceses i quebequeses, a part de les que tenen el seu origen al País Basc. Aquests continguts són reflex de la diversitat d’entitats organitzadores: La Universitat del País Basc, la Universitat de Barcelona, La Universitat de Toulouse III, la Universitat Lumière de Lyon, així com el citat Museu Oiasso, el Museu San Telmo a San Sebastian o els Museus de la Civilització del Québec.

La presència catalana hi és representada des dels seus orígens tant en el comitè organitzatiu (amb Jordi Abella, Director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, i el professor Xavier Roigé de la UB), com en el comitè científic (amb la participació del professor Gabriel Alcalde de la UdG i de  Carles García Hermosilla, Director del Museu Industrial del Ter).

Entre les ponències dels països catalans cal destacar-ne tres. En primer lloc, Joan Seguí, Director del Museu Valencià d’Etnologia, va revisar la història dels diferents llenguatges museogràfics que han anat conformant el museu actual, i va tractar de la dificultat que comporta exposar la vida quotidiana i fer-la atractiva per a una multiplicitat de públics diversos.

En segon lloc, la professora Núria Serrat, de la UB, es va centrar en els reptes, les tendències i el futur de la interactivitat en els espais patrimonials. Núria Serrat va ampliar el concepte d’interactivitat física (hands-on) a una concepció que inclou la implicació del visitant a nivell espiritual i emotiu en la seva experiència museística.

Finalment, va cloure el congrés el professor Xavier Hernández de la UB amb una conferència dedicada al “Born de Barcelona: exposicions, commemoracions, límits, problemes i desafiaments”. El professor Hernández va citar la musealització de la batalla de Coulloden com exemple que es va tenir en compte a l’hora de recrear els fets del 1714 a Barcelona.

Un dels valors del congrés és la publicació anual de les ponències tant en paper con en pdf (que es poden trobar al web del Museu d’Oiasso). Així, en congressos anteriors s’ha parlat dels reptes de la globalització (2006), de la participació ciutadana (2007), del desenvolupament local (2008 i 2009), de la política i la participació social (2010), de les rendibilitats econòmiques i socials del patrimoni (2011), de la innovació en temps de crisi (2012), així com del coneixement dels públics (2013). Les temàtiques tractades en les diverses edicions del congrés palesen l’accent que els seus organitzadors posen en les relacions entre els museus i la comunitat i el territori.

Voldria acabar felicitant a Iñaki Arrieta i al seu equip per la feina acumulada en aquests 10 anys i estimular-lo a que segueixi amb una iniciativa que suposa la trobada de professionals dels museus, acadèmics i estudiants al voltant de les aportacions de coneixement i a la presentació d’experiències relacionades amb els museus i el patrimoni.

Antoni Laporte

Si abandoneu unes hores l’enlluernadora claror mediterrània i pugeu cap els altiplans de l’interior de la regió del Migdia-Pirineus, us podeu acostar a Rodez, a l’Aveyron. En el camí mentre l’autovia s’enfila trobareu el viaducte de Millau, que sembla més un encadenament d’Alfaros que no una obra de Norman Foster, i deixareu de banda trencants amb noms suggestius que us portarien, potser, a llocs de ressonàncies tan profundes com Roquefort. L’abundància d’aigua determina un paisatge generós de pastures i vegetació. Rodez és una població mitjana amb una catedral notable i algun museu amb peces arqueològiques que evoquen cultures megalítiques. Aquí va néixer Pierre Soulages el 24 de desembre de 1919. Batxiller a la seva població natal es va deixar seduir pel seu museu local, però sobretot, es va emocionar amb els volums de la Santa Fe de Conques. Aquí va desplegar una acció important de la seva obra amb els vitralls que “reinventen la llum” a les 104 obertures de l’església abacial (1992-1994). Una tècnica del vidre que li atorga una consistència especial, que permet treballar-lo com si fos pedra i que li dóna un caràcter translúcid que absorbeix la llum difusa de l’exterior, però que no és transparent. Pierre Soulages ha desplegat la seva activitat artística entre Paris i Sête i ha assolit, en les seves successives etapes, un nivell de reconeixement internacional que comença, sobretot, per l’acceptació, en el mercat nord-americà, de l’art en la dècada dels anys cinquanta. Sempre captivat pel joc del negre i la llum, el negre i el blanc, Soulages desplega un art que, en els inicis arrelat a la terra, se’n desfà per entrar en el camí de l’abstracció des de diverses tècniques. Tinta, guaix, brou de noix, pintura sobre tela i sobre paper, gravats i estampes. La tècnica del gravat portada al límit de l’erosió de la planxa fins a foradar-la i veure aparèixer el blanc del paper al fons, que incorpora en la pròpia obra. Seduït per les formes de les planxes foradades les transforma, també, en una sèrie d’escultures planes en bronze d’una bellesa excepcional, autèntiques joies. El 1979 és un any decisiu per Soulages perquè després de superar un col•lapse de creativitat es deixa anar pel camí de l’outrenoir. Una pintura més enllà del negre, que el traspassa i el transmuta en una reverberació de llum i de matisos en relleu originats en el mateix color i la textura del traç de negre. Soulages ha donat a la seva vila natal més de 500 obres, i entre l’àrea metropolitana de Rodez, la ciutat, el govern francès, el Consell General i el Consell Regional han construït un museu per acollir aquesta donació. Però Soulages, renuent a un “museu d’artista” va posar com a condició que hi hagués una sala d’exposicions temporals de cinc-cents metres quadrats. Aquest museu va ser inaugurat el 30 de maig passat per François Hollande, amb l’assistència d’Artur Mas. Des de la inauguració fins a primers d’octubre ja hi ha passat 165.000 visitants. Les obres del museu es van iniciar l’any 2010 i són obra de l’equip d’arquitectes olotins RCR. Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta han fet una edifici que s’adapta a les característiques de l’obra que ha d’acollir i hi respon amb espais, volum i llum que encaixen perfectament amb el llegat de Soulages. L’artista s’hi sent acollit i recollit. Tot l’edifici destil•la els detalls de l’equip olotí; els materials: acer corten, acer inoxidable, vidre, cuiro, corian en els serveis. Un joc de formes i volums que aprofita el pendent del terreny i s’hi arrapa per articular un espai urbà, que és una cruïlla entre la ciutat vella, un parc urbà, la ciutat administrativa i el conjunt d’equipaments municipals que acompanyen el parc. Discretament ajaçat al terreny, l’edifici RCR adquireix el rovell just que donarà consistència pròpia al corten, amb una oxidació que no deixa i que no regalima perquè neix a dins mateix de l’acer. Com més rovell, més identificació amb l’aire tardoral del parc, que veu com es rovellen les fulles dels faigs, dels roures, dels castanyers. Una síntesi bella entre l’arquitectura i l’artista, amb segell universal de sabor local de castanyes i fum de xemeneia. Joaquim Nadal, ICRPC

Quan es parla d’avaluació de públics, acostumem a pensar en les metodologies tradicionals d’estudis de públics i especialment en l’enquesta als visitants o en l’observació del visitant per un espai museogràfic.

En el cas de l’enquesta, els mètodes més tradicionals són l’enquestador a la sortida del museu o bé el qüestionari autocomplimentat, que es deixa en lloc visible a disposició d’aquells visitants que vulguin expressar les seves opinions i suggeriments.

A l’hora de fer una enquesta amb entrevistador alguns museus ja han substituït el qüestionari en paper per les tablets. Aquests aparells són de gran utilitat doncs no només faciliten l’anotació de les respostes, sinó que eliminen el procés de gravació del paper a l’ordinador. Evitar la gravació manual suposa reduir la possibilitat d’introduir algun error en les dades que finalment s’analitzaran. L’enquesta és un procediment que pateix de diverses fonts d’errors i eliminar alguna d’aquestes fonts incrementa l’exactitud dels resultats.

Tanmateix, haver de respondre una enquesta a la sortida d’un museu pot arribar a ser feixuc per molts visitants que, quan ja han pres la decisió de marxar, es troben amb la petició d’esmerçar un temps suplementari a una activitat que no és gaire estimulant.

Les xarxes i la tecnologia digital permet ser menys intrusiu i obtenir informació sobre els visitants sense interferir a penes en l’experiència del visitant. Alguns exemples:

–          Al sortir del Tropenmuseum d’Amsterdam, el visitant rep una targeta en la que se l’anima a entrar a TripAdvisor i expressar les seves opinions i, fins i tot, emetre una puntuació. Aquesta és una opció atrevida, doncs la gent no es talla gens a l’hora d’emetre opinions en aquestes plataformes. És una valuosa eina per al museu per conèixer els seus punts forts i febles i, encara més, saber amb quin llenguatge i adjectius els visitants valoren l’experiència. A més de suposar una eina d’investigació qualitativa, és un mitjà més de comunicació per al museu i un incentiu per fer la feina ben feta. En el cas del Tropenmuseum, la targeta conté el logotip d’una cadena d’hotels, el que suposa una aplicació suplementària de la marca d’una entitat patrocinadora. La marca patrocinadora es vincula amb l’interès del museu per l’avaluació i la qualitat. Com s’ha posat de moda, és una fórmula win-win.

–          A l’entrada del Museu de Belles Arts de Montreal hi ha personal del museu que s’atansa al visitant i li explica que estan fent una enquesta entre el públic, però que no els demana la seva participació en aquell mateix moment. Si el visitant està predisposat a respondre l’enquesta i és tan amable de facilitar la seva adreça electrònica, el museu li enviarà un correu electrònic en els dies següents per proposar-li un breu qüestionari de satisfacció. El visitant percep d’entrada l’interès de la institució per la qualitat i, efectivament, al cap de pocs dies rep una invitació per respondre unes preguntes relatives a la seva visita. El mateix visitant pot decidir si, a més, vol formar part del mailing del museu i rebre les notícies que el museu tramet periòdicament. La inclusió en el mailing permetrà posar en marxa tècniques de CRM per seguir investigant els interessos d’aquelles persones que ja coneixen el museu. Un altra bona combinació d’avaluació de públics i comunicació.

–          Finalment, algunes aplicacions, com Uniquevisitors faciliten l’experiència de la visita amb una plataforma que permet seguir la pista (tracking) del recorregut del visitant a l’interior de l’espai expositiu així com les seves opinions, comentaris, sensacions,… Utilitzada pels museus, aquesta pot ser una eina d’utilitat per obtenir informació sobre recorreguts. És tracta, doncs, d’una nova eina que complementa la feixuga tasca que suposa una observació sistemàtica dels visitants a l’interior del museu.

Serveixin aquests tres exemples per obrir una finestra a la potència que tenen les noves aplicacions tecnològiques per disposar d’informació sobre els visitants, millorant els suports per recollir opinions, valoracions i usos dels visitants a l’interior dels museus.

Després queda la tasca no menys important, d’analitzar i compartir el coneixement que es desprèn d’aquests estudis per corregir i millorar l’experiència al museu. Un pas imprescindible per convertir la informació en qualitat.

Antoni Laporte

Fa unes setmanes, en aquest Diari vaig publicar l’article La clau del regne  (1 d’agost de 2014). Arran de la publicació del llibre editat amb aquest títol, sobre la Girona medieval, exposava que les exposicions temàtiques i cronològiques del Museu d’Història de la ciutat estaven donant lloc a una sèrie de publicacions que havia arrencat amb Parva Gerunda i que acabarien configurant una autèntica nova Història de Girona. Vaig aprofitar aquella oportunitat per esmentar les obres de síntesi més recents, que van des de les obres de Josep Clara a la Història del Gironès, editada per la Diputació, tot passant per la síntesi coordinada pel professor Lluís Costa en una edició en fascicles promoguda per l’ADAC.

El meu repàs era incomplet i no esmentava, per exemple, els Quaderns d’història de Girona que, en edició conjunta de l’Ajuntament i la Diputació, constitueixen ja el projecte més ambiciós i didàcticament més complet d’una autèntica Història de Girona. Efectivament, des del “Girona abans de Girona” fins al “Girona sota el franquisme”, també de Josep Clara, són quinze volums que cobreixen la pràctica totalitat de la peripècia cronològica social i històrica de la nostra ciutat. Manquen dos volums només. El que correspon al segle XVI i el que correspon al nucli central del segle XIX, i que ha de cobrir l’etapa que va de 1833 fins a 1874. Joan Boadas, que forma part del Consell de Direcció, em diu que és ja molt imminent que es pugui disposar d’aquests dos volums que manquen, i el dia que  els tinguem tots dos al carrer, la importància de la col·lecció d’aquests quaderns la convertirà, del tot, en la referència més útil i imprescindible.

Però això no és tot, perquè acaba de sortir el volum Girona, construir la ciutat (II). De l’edat moderna als nostres dies, dins de la col·lecció “Conferències a l’Arxiu Municipal”. Aquest volum, el número 9, correspon al conjunt de la segona part de les conferències del curs “Construir la ciutat”, coordinat pel catedràtic de la UdG Josep Maria Nolla, que havia començat l’any 2013 amb el volum Girona. Construir la ciutat (I). De Kerunta a la crisi baixmedieval. Només aquests dos volums ja constitueixen una mena de síntesi de la “Història urbana de Girona”, que disposa, des de fa temps, d’una obra cabdal i de referència, els volums editats per Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera que l’Ajuntament ha anat publicant sota el títol genèric de Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, els quals ja hem comentat diverses vegades en aquest Diari que constitueixen un Corpus sense precedents en la historiografia de les ciutats.

Però és que en el seu conjunt, els nou volums publicats fins ara d’aquestes “Conferències a l’Arxiu Municipal”, que impulsa Joan Boadas i que han tingut una alta acceptació del públic, han esdevingut repassos cronològics o temàtics de la història de Girona, amb estats de la qüestió i un repàs de les fonts d’arxiu que es poden trobar a la ciutat sobre les diverses matèries, que han estat a cura d’Anna Gironella, amb caràcter singular en el cas dels dos volums que ara esmentem, i en comú amb Joan Boadas i Lluís-Esteve Casellas en d’altres volums. Aquests estats de la qüestió exploren i actualitzen la visió de la Segona República i la Guerra Civil, de l’exili, la repressió i les complicitats en el primer franquisme, de les relacions entre Església, societat i poder, o del magisteri gironí i el món de l’educació a la ciutat.

Hauríem d’afegir, dins de la mateixa col·lecció i amb vocació panoràmica, els dos volums corresponents a El govern de la ciutat,  on el volum I tracta de l’etapa que va de la Gerunda romana (segle I aC) a la Girona borbònica, i el volum II s’ocupa de l’etapa que comprèn de la Guerra del Francès a la fi del franquisme.

El darrer volum publicat, i que és el que origina aquesta reflexió de conjunt, inclou treballs com el ja esmentat d’Anna Gironella, sobre les fonts, de Francesc Miralpeix sobre l’època moderna, de Ramon Ripoll sobre la ciutat del segle XVIII i una part del XIX, de Josep Clara sobre l’etapa que comprèn de la desamortització fins a la Guerra Civil, de Rosa M. Fraguell amb una aproximació monogràfica al barri de Sant Narcís. Conclou un suggestiu assaig del professor i escriptor Lluís Muntada que, amb una visió molt afinada, tracta d’interpretar la ciutat contemporània en “Vint-i-una passions meditades sobre la representació de la Girona contemporània”. Muntada excel·leix amb un pensament net i clar i un text literàriament suggestiu a provocar una reflexió sobre l’abast i els límits dels canvis en la ciutat contemporània i, més concretament, en les transformacions de la que en paraules de Josep Clara podem anomenar “segona restauració democràtica” en l’àmbit municipal.

Com que prové de la mateixa factoria de l’arxiu municipal no em puc estar d’esmentar, encara finalment, el volum de síntesi interpretativa de la ciutat editat per Lunwerg i l’Ajuntament, l’any 2008, amb el títol Girona XXI segles, en el qual jo mateix, a la introducció,  reflexionava sobre “Una ciutat nova en un món nou”, que és, crec, un bon complement a l’atractiva conferència que acabo de comentar de Lluís Muntada, i on abordava, també, una visió dels límits i les potencialitats de la ciutat en els seus canvis més recents.

Tenim, doncs, unes quantes Històries de Girona pràcticament disponibles i ja fa temps que no podem pas dir que ens movem en un desert historiogràfic.

Joaquim Nadal i Farreras,  l’ICRPC

L’ICRPC ha publicat el número 10 de la col·lecció ICRPC Llibres. En aquesta ocasió s’ha editat la recerca Glazing on White-Washed Tables / Vitralls sobre taules de vitraller, de la investigadora Anna Santolaria Tura.

Quan des de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, en contacte amb la Universitat de York, vam tenir coneixement del treball que s’havia presentat sobre la taula de vitraller del Museu d’Art de Girona vam creure que tenia interès publicar-lo.

Primer perquè és un treball que complementa i amplia els nombrosos treballs que ha dedicat Joan Vila-Grau a la taula de vitraller de Girona i també l’apartat que hi dedica el llibre Els vitralls de la Catedral de Girona (1987) publicat per l’Institut d’Estudis Catalans en el marc del “Corpus VitrearumMediiAevi” i del que són autors Joan Ainaud, Joan Vila-Grau, Mª Assumpta Escudero, Antoni Vila, Jaume Marquès, Gabriel Roura i Josep M. Marquès, amb fotografies de Ramon Roca i Junyent.

En segon lloc perquè l’estudi que presentem es caracteritza per aprofundir en la identificació de les tècniques de vitraller i aclarir els usos, la freqüència dels usos i el caràcter unitari dels fragments conservats de la taula de vitraller del Museu d’Art.

En tercer lloc perquè aquest estudi, redactat inicialment en anglès i defensat així a la Universitat de York, s’acompanya ara d’un pròleg molt escaient de la professora Sarah Brown que ajuda a acabar de situar la taula en el context internacional.

I finalment per la singularitat de la peça que en molt bona mesura en fa una peça única. És veritat que hi ha una altra taula encastada en un frontal d’altar a Brandenburg. Tanmateix, però, si no se’n desenganxa és poc útil per al coneixement de les tècniques. Però allò que aquí importa, ens sembla, és una altra cosa.

Girona conserva peces d’art úniques a nivell mundial. Per exemple el Tapís de la Creació, el manuscrit del Beat, l’arqueta d’Hixem II, o un dels cims més sublims de l’escultura medieval, l’alabastre jacent d’Ermessenda de Guillem Morei, en paraules de George Steiner.

Situada en una altra escala, en el terreny dels béns mobles i encara en els béns de caràcter instrumental i auxiliar, la taula de vitraller és també única, pel simple fet que no se’n conserva d’altra que es pugui analitzar.

En la presentació al món de la ciutat de Girona i el seu patrimoni ens sembla que aquest caràcter únic permet afegir una peça més a la nòmina dels seus valors singulars.

Joaquim Nadal i Farreras, ICRPC