El passat mes de desembre es va celebrar a la Universitat de Barcelona una Jornada sobre Patrimoni Immaterial, organitzada per l’Institut Català d’Antropologia.

La conferència d’obertura de la jornada va anar a càrrec de Xavier Roigé que va anar desfilant els motius i principals conseqüències de l’estat de gràcia en que es troba avui en dia el patrimoni immaterial. L’èxit i la bona acollida del patrimoni immaterial tant per part de les institucions com del públic, fenomen que es dóna simultàniament pràcticament a tot el planeta, s’explica per raons d’ordre geopolític i econòmic. Aquest va ser, de fet, el tema del darrer congrés organitzat per l’Associació Valenciana d’Antropologia i del que en va sortir una interessant publicació titulada Geopolíticas patrimoniales. L’èxit i extensió d’aquest fenomen patrimonial planteja però una primera pregunta indefugible per als investigadors, la de saber on es trobem els límits del patrimoni immaterial. Xavier Roigé va assenyalar també la importància del fenomen del turisme no només com a indústria que consumeix cultura immaterial sinó també, i aquí rau bona part del repte acadèmic, com a indústria que en fabrica. La conferència de Xavier Roigé, després de repassar les conseqüències que l’èxit del patrimoni intangible té a nivell polític, econòmic i social, va acabar subratllant la oportunitat que implica el patrimoni immaterial per als museus, que els brinda l’ocasió de viure una segona vida. Aquesta qüestió ha estat analitzada per Roigé en un dels seus darrers articles a la Revista d’Etnologia de Catalunya.

Nº 39 de la Revista d’Etnologia de Catalunya, dedicat al Patrimoni Immaterial.

La jornada va completar-se amb la presentació d’un conjunt de recerques realitzades en els darrers anys, en diferents contextos temàtics i geogràfics, sobre patrimoni immaterial a Catalunya, abastant temes tant diversos com les festes de bous a les Terres de l’Ebres, els versos satírics en els diables festius al Camp de Tarragona i el Penedès, els rituals islàmics a Barcelona o la producció tradicional del vi a Calonge i Vall-llobrega. També es van projectar documentals etnogràfics sobre l’esforç per mantenir vives les formes de treball tradicionals, com és el cas de la comunitat d’arrossaires del marge dret del Baix Ter o dels pescadors artesanals de Montgat.

Totes aquestes exposicions van palesar que el patrimoni immaterial a Catalunya es troba en el centre de les preocupacions tant dels investigadors com de les comunitats locals que el custodien. A Catalunya però, com bé va assenyalar Roger Costa, cal encara adaptar la Llei de Patrimoni Cultural, que ja té més de vint anys, a les disposicions que estableix la Convenció de la Unesco de 2003 per la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial. Recordem que és a partir d’ella que es deriva tot aquest moviment arreu del món per reconèixer i protegir els valors immaterials que es conserven en el clos de cada cultura. Jornades com aquesta, on es posa de manifest no només la riquesa sinó també els reptes i conflictes que genera el reconeixement i la gestió del patrimoni immaterial, demostren la necessitat de convocar els experts per adaptar de la manera més ajustada possible la legislació sobre patrimoni a la complexa realitat que planteja el patrimoni immaterial avui dia.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC

L’activitat principal de l’Institut  Català de Recerca en Patrimoni Cultural és el desenvolupament de projectes de recerca, a partir de les línies d’investigació del centre. Un dels objectius del seu equip és evitar que els resultats obtinguts es projectin només dins de l’àmbit científic o especialitzat. Ans el contrari, l‘ICRPC contribueix a difondre, socialitzar i comunicar el coneixement a través de la organització i participació en taules rodones, conferències, seminaris, jornades, així com també de publicacions o col·laboració amb mitjans de comunicació. No cal oblidar la participació del centre en accions formatives en patrimoni cultural.

Una de les novetats en les activitats de comunicació de la recerca durant l’any 2014 ha estat la participació de l’ICRPC en el Curs Bojos per l’Arqueologia. Aquesta iniciativa s’ha emmarcat en el programa Bojos per la Ciència de la Fundació Catalunya-la Pedrera i ha estat dissenyada entre l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural especialitzats en evolució humana, arqueologia i patrimoni.

El curs ha estat adreçat 20 alumnes de batxillerat, seleccionats entre tots els centres educatius de Catalunya. Cal fer ressaltar que han participat com a docents més d’una vintena d’investigadors i professionals vinculats al patrimoni cultural.

Durant divuit sessions s’ha promogut la iniciació a la recerca i a les metodologies científiques en l’alumnat, incidint en la importància del treball interdisciplinar. Convé destacar que l’activitat s’ha centrat en reforçar el coneixement de la Prehistòria, de l’Arqueologia Clàssica i del coneixement del Patrimoni Cultural dels alumnes d’una manera d’acord amb les ultimes recerques en la disciplina.

Des de l’ICRPC hem volgut contribuir amb sis sessions a posar en valor tots els processos de recerca que es porten a terme amb posterioritat a la finalització d’una excavació arqueològica, especialment en els camps de la preservació i difusió del patrimoni cultural. Amb l’objectiu de visualitzar la tasca científica en Arqueologia s’han visitat museus, centres de recerca, monuments i s’ha comptat amb la participació d’especialistes en TIC.

La valoració final del curs ha estat molt satisfactòria atès que ha possibilitat l’apropament de l’alumnat de batxillerat al món de la recerca universitària a Catalunya i ha contribuït a l’estímul de les vocacions científiques en un sentit ampli. Així doncs, des d’aquest curs s’ha potenciat la vocació humanística en l’àmbit dels primers graus de l’ensenyament terciari i ha contribuït a la Societat del Coneixement des de la formació integral del futur personal investigador i humanista. La cerca vocacional i l’excel·lència acadèmica han estat uns dels objectius principals del projecte.

En aquest sentit, diversos alumnes participants ja han decidit especialitzar-se en Arqueologia quan comencin la seva etapa universitària, factor que enorgulleix als organitzadors de la iniciativa. És només un dels exemples de la importància de dur a terme accions de socialització i comunicació de la recerca des dels centres d’investigació.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC

Fotos: Arxiu ICRPC

Durant els mesos de juliol i agost d’enguany s’ha realitzat la 1a enquesta de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC). Aquesta operació ha comptat amb una elevada taxa de resposta doncs més d’un centenar de museus registrats han aportat les seves dades i han expressat les opinions que se’ls hi demanava.

El treball de recerca va partir del plantejament de dues hipòtesis de les quals una s’ha confirmat i l’altra s’ha desestimat.

La primera hipòtesi volia contrastar la relació entre la dimensió del museu en termes de gestió –personal, pressupost– i la seva activitat avaluadora i d’estudi dels públics. És a dir, els museus que disposen d’una major dotació de recursos tenen una major activitat en l’estudi dels seus públics? La resposta a aquesta hipòtesi ha estat afirmativa. En efecte, mentre 3 de cada 4 museus amb pressupostos superiors als 400.000 € declara realitzar periòdicament estudis de públics o haver-ne realitzat alguna vegada, entre els museus amb pressupostos inferiors als 100.000 € no n’hi ha cap que analitzi els seus públics amb regularitat i una tercera part declara haver fet algun estudi alguna vegada segons necessitats puntuals.

La segona hipòtesi pretenia analitzar la relació entre la titularitat jurídica i el model de gestió i la proclivitat als estudis de visitants en els museus. Aquesta relació no s’ha confirmat. Es partia de la hipòtesi que els museus de titularitat i gestió privada, al no tenir assegurats uns ingressos procedents de les administracions públiques que els tutelen, es veurien més enfocats a generar recursos propis i, per tant, tindrien un major interès per conèixer els seus visitants, en tant que una de les seves fonts d’ingressos.

Foto: Arxiu ICRPC

El fet és que l’ecosistema del patrimoni cultural a Catalunya és d’una alta diversitat en models de gestió, des dels museus locals amb pocs recursos fins als grans museus nacionals, tot passant per les fundacions privades o els equipaments de titularitat eclesiàtica.

Actualment, l’OPPCC està acabant la 2a enquesta adreçada als museus: un segon estudi centrat en els mecanismes de recompte i registre dels visitants.

Al llarg del primer trimestre de 2015 es tancarà aquesta primera fase de diagnòstic de la situació dels museus en relació al coneixement dels seus públics i es podrà començar la fase propositiva.

Foto: Arxiu ICRPC

Entre els projectes per a 2015, l’Observatori preveu iniciar el suport als museus i altres centres patrimonials de Catalunya amb programes de formació adreçats als tècnics dels museus en matèria d’avaluació de públics, així com amb la posada a disposició dels museus de diverses eines i metodologies que s’adaptin a la dimensió dels equips, tenint en compte que hi ha museus petits, d’altres mitjans i uns altres de major dimensió.

Serà, per tant, crític donar suport als petits i mitjans respecte a les eines més adequades que els aportin coneixement sobre els seus visitants i usuaris amb uns costos miínims en l’obtenció i tractament de la informació, per tal que els resultats siguin d’utilitat.

Antoni Laporte

Estava escrit que un dia o un altre la ciutat de Nàpols recordaria don Pedro Álvarez de Toledo, II marqués de Villafranca, que en va ser virrei entre 1529 i 1552, en temps de l’emperador Carles V. No en va es tracta del virrei de la via Toledo, dels Quartieri Spagnoli, de les vil·les i jardins arcàdics de de Chiaia i   de Pozzuoli, la ciutat que ell refundà després del terratrèmol que l’ensorrà l’any 1538; del Palau Virregnal –més tard devorat per el nou Palau Reial projectat per Domenico Fontana;  de la fundació de l’església de San Giacomo degli Spagnoli on es va acabar muntant el magnífic sepulcre  que ell havia encarregat a Giovanni da Nola i que en un principi havia de col·locar-se a la Col·legiata de Santa Maria de Villafranca del Bierzo, la capital dels seus estats i la ciutat bressol de la nissaga que segles despres es fondria amb la casa ducal dels Medina Sidonia.  Va ser, a mes, l’amic dels poetes Garcilaso de la Vega, Joan Boscà i Luigi Tansillo i de l’humanista Benedetto Varchi; el ferotge combatent del turc; el transformador, en definitiva, del Regne de Nàpols i l’implacable adversari del “Baroni” revoltats el 1547.

Un magnífic equip d’investigadors i professors de les Università di Studi “L’Orientale” de Nàpols i de les Universitats de la Sorbonne i la Sorbonne Nouvelle de París, coordinats per l’encantadora doctora Encarnación Sánchez, han sortit molt més que airosos del repte d’organitzar un gran congrés dedicat a un personatge i una trajectòria tan complexes: les Giornate  Internazionali Rinascimento Meridionale: Napoli e il viceré Pedro de Toledo (1532-1553). Un encontre pluridisciplinari en el qual han participat una trentena de ponents de disset universitats europees, entre les quals la de Girona: lingüistes, filòlegs, historiadors, historiadors de l’art i de l’arquitectura i músics, han posat al dia els coneixements sobre qui fou anomenat el Gran Virrei en auditoris de la Universitat de Nàpols, l’Instituto Cervantes i la Biblioteca Comunale de Pozzuoli. Les actes de propera publicació donaran fe de la formidable presencia històrica del personatge i també de la perícia de l’ampli equip d’investigadors convocats a evocar-lo a la fascinant ciutat partenopea.

Jo hi vaig participar però no per parlar directament del “gran virrei” sinó de la gestió que els seus fills Fadrique i García, tercer i quart marquesos de Villafranca, van fer dels seus designis testamentaris, un aspecte fonamental per entendre, per exemple, el final de l’edificació de San Giacomo degli Spagnoli, la destinació final del seu impressionant sepulcre marmori, o la dissort de l’edificació de la nova Col·legiata de Villafranca dissenyada per un dels grans tracistes de l’arquitectura tardo-gòtica hispànica, fra Martín de Santiago. Per tant, podria semblar que per uns dies m’allunyava molt dels interessos i de les línies de recerca quotidianes de l’Institut Català del Patrimoni Cultural. En realitat me’n vaig apartar només parcialment ja que don García de Toledo Osorio (1514-1577) ni és un cos estrany en la història de Catalunya ni és irrellevant a efectes del seu patrimoni.

Al contrari: a més del generalat de les galeres de Nàpols i del virregnat de Sicília, de 1564 a 1566, tinguem-li present el llarg virregnat a Catalunya, entre 1558 i 1564, durs anys de bandositats i bandolerisme. Van ser càrrecs des dels quals s’ocupà de la defensa de les costes del Mediterrani occidental i, en conseqüència, de les catalanes, objecte continuat de brutals saqueigs durant el segon quart del segle XVI per part dels corsaris turcs i africans guiats per Barba-rossa Khair ed-Din Paixà i, després, per Turgut Reis (Rais Dragut). Calonge, Cadaqués, Roses, Sant Pere Pescador, Badalona, Palamós, Salou… patiren en més d’una ocasió la ira dels pirates otomans i berbers –com tantes poblacions del nord d’Àfrica o de la Grècia sota domini turc conegueren la dels almiralls i capitans de Carles V i Felip II. A més de cròniques i evidències documentals, el patrimoni català ha guardat moltíssims senyals d’aquest greu conflicte. Records en forma de masos fortificats, torres defensives, com la dels Alfacs, emmurallament de poblacions costaneres (o de les illes Medes), construcció de fortaleses com la Ciutadella de Roses, les muralles del front marítim de Barcelona, o el castell de Perpinyà (o palau dels Reis de Mallorca), aquest darrer nascut d’una altra de les preocupacions polítiques del moment, la protecció de la frontera amb el Regne de França sagnant per les guerres de religió. Darrere de moltes d’aquestes empreses d’arquitectura militar hi hagué el nom d’un home de confiança del rei i de don García, l’enginyer llombard Giambattista Calvi, deixeble d’Antonio da Sangallo el Jove,  a qui Damià Martínez va dedicar una magnífica tesi doctoral dirigida pel doctor Marià Carbonell (UAB, 2002).

De tota manera, hi ha pocs records d’aquestes turbulentes peripècies tan evocadors i emocionants com el text gravat a la llinda del portal de l’església parroquial de Pineda, recordant una incursió del Rais Dragut, el gran antagonista de don García de Toledo que arribaria a combatre’l a la seva fortalesa algeriana: “A I de agost de MDXLV a punta de alba XI galiotes de turcs posaren la gent en la plage cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animes puiant fins a casa de Palau. A migiorn se tornaren enbarcar. Per amparo dels poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda”.

Joan Bosch Ballbona, ICRPC.

Fa poc més d’un mes i mig lamentàvem la mort de l’arquitecte Joan M de Ribot. Mentre a la Demarcació de Girona estem acabant de perfilar la realització d’un homenatge a la seva figura i obra, la setmana passada apareixia en aquest mateix diari una notícia que ens fa pensar que aviat també haurem de lamentar la desaparició d’un dels seus edifici més emblemàtics: l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona ha arribat a un acord amb la propietat del garatge Forné per aturar el procés judicial obert a canvi de la seva descatalogació, que es proposarà al plenari de desembre o gener.

Foto: puntavui.cat

La importància d’aquest edifici del 1957 la trobem en el context del seu origen. Un grup d’arquitectes gironins – Joan M de Ribot, Joaquim M Masramon, Lluís Sibils -, de la mà de José Antonio Coderch, varen obrir l’arquitectura local de la postguerra als corrents de l’avantguarda europea del moment i, més concretament, de la nova arquitectura del nord d’Itàlia, influïts per l’estreta relació mantinguda amb Alberto Sartoris. Estem parlant d’arquitectura contemporània, d’un període del segle XX que no ha donat excessius exemples remarcables a Girona. El seu valor rau, per tant, en aquesta excepcionalitat. I també perquè suposa la introducció a Girona de la tecnologia de façana lleugera vidriada o “mur cortina”. Es tracta d’un edifici concebut sota els principis bàsics de l’arquitectura racionalista, amb l’estructura deslligada dels tancaments, les plantes diàfanes i l’organització espaial entorn a la potent rampa helicoïdal que accentua la seva situació en el xamfrà. El seu ús sempre ha estat el mateix, un edifici industrial i comercial destinat a la venda i aparcaments de cotxes, fet que també justifica la seva excepcionalitat.

Aquest reconeixement no és nou. Ja es va recollir poc després d’acabada l’obra al núm. 49 de  “Cuadernos de Arquitectura” de l’any 1962. Posteriorment ha quedat acreditat en nombrosa bibliografia, com les “Guies d’Arquitectura de Girona” o el monogràfic dedicat a Joan M de Ribot dins la col·lecció “Inventaris d’Arquitectura” editats pel Col·legi d’Arquitectes els anys 1980, 1996, 2003 i 2008 respectivament. Paral·lelament, va quedar integrat al Registre Docomomo-Ibérico (de l’organització internacional Documentation and Conservation of buildings, sites and neighbourhoods of the Modern Movement).

També com a resposta a aquesta singularitat, l’Ajuntament de Girona l’any 2008 tramita la incorporació de l’edifici al Pla especial de protecció del patrimoni i simultàniament al text refós del Pla general d’ordenació urbana. Segons la memòria d’aquest últim document, l’objectiu de la seva protecció és el de mantenir i preservar la construcció existent i recuperar l’aspecte original projectat. Però contradictòriament li reconeix l’ús d’habitatge plurifamiliar com a ús dominant i una edificabilitat molt superior.

Des d’aquestes línies no pretenem menystenir la lícita voluntat de la propietat d’obtenir un aprofitament que la pròpia normativa urbanística els reconeix, ni tampoc els intents municipals d’estalviar un previsible i elevadíssim cost d’indemnització a canvi d’un edifici transformat i irreconeixible. La conservació del patrimoni arquitectònic va indissolublement lligat, d’una banda, als usos de l’edifici i, de l’altra, a l’evolució del seu entorn urbà. Les activitats que ha de contenir, malgrat no siguin les originals, han de subsistir amb els valors d’ordre dimensional, estructural, compositiu o formal pels quals aquest patrimoni ha estat catalogat i protegit. I l’evolució i transformació d’aquest entorn no hauria de deixar fora de context l’edifici protegit ni privar-lo d’una justa comprensió a escala urbana. En el cas del garatge Forner, és obvi que el canvi d’ús a habitatge plurifamiliar, i la conseqüent aplicació de la normativa d’habitabilitat que comporta aquest ús, l’afectaran de forma irreversible. En canvi, es manté plenament integrat a l’estructura de l’eixample desenvolupat a partir del projecte de 1919 d’Eugeni Campllonch, en una posició cabdal per la ciutat del segle XXI entorn a la confluència de l’entrada sud i el punt d’arribada de l’alta velocitat.

Per tot això, el Col·legi d’Arquitectes estem convençuts de la idoneïtat i capacitat del garatge Forné de convertir-se en un equipament públic o privat, situat en un punt de la ciutat que esdevindrà essencial un cop resoltes les ferides que l’alta velocitat ha deixat en el teixit urbà. Amb una actitud conseqüent amb els successius responsables de la Demarcació de Girona, que des de ja fa uns anys han llençat propostes lligades al Centre d’Art Contemporani, a la col·lecció de cotxes històrics de la fàbrica Seat mai exposada al públic, etc, intensificarem la nostra aportació en la defensa d’aquest magnífic exemple de l’arquitectura racionalista a Girona. Si convé, recollint la proposta de col·laboració feta fa pocs dies pel mateix regidor d’Urbanisme.

Narcís Reverendo i Hospital

President de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

Per tercer any consecutiu el Museu d’Història de Girona dedica la seva exposició de tardor a revisitar la història de la ciutat. Rellegits els moments fundacionals i l’època medieval ha arribat el torn a un període tradicionalment considerat de decadència i immobilisme: l’època moderna. Una visió que Francesc Miralpeix i Xavier Torres, professors del departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i comissaris de l’exposició, s’encarreguen de desmuntar presentant la Girona d’època moderna com una de les principals capitals del Principat de Catalunya. A partir de cinc àmbits temàtics l’exposició dóna a conèixer la transformació que viu la ciutat entre els segles XVI i XVIII. Però, el seu discurs no acaba a les sales del MHGi sinó que travessa el carrer de la Força i continua a l’exposició que presenta el Museu d’Història dels Jueus: “La Girona dissident”. Aquí es dóna veu a un col·lectiu sovint oblidat: el dels gironins de fe jueva convertits forçosament al cristianisme però que en secret van mantenir les seves tradicions i van salvaguardar la seva identitat, un col·lectiu que aportarà la seva empremta a la societat gironina de l’època moderna.

Dues mostres que, fins el 6 d’abril, ens permeten conèixer un període poc conegut però transcendental per la configuració urbana i física de la ciutat. “Aparentment és una etapa amb menys pedigrí que altres, però també és l’època en què es consoliden l’emblemàtic skyline de la ciutat i els senyals d’identitat de la Girona barroca que atreuen actualment milers de visitants”, afirmava el professor i co-comissari Xavier Torres el dia de la inauguració.

Acompanyant ambdues exposicions el Museu d’Història de Girona i el Museu d’Història dels Jueus han preparat un extens i variat programa d’activitats que inclouen visites guiades, dos cicles de conferències, itineraris urbans, concerts, tallers infantils i una jornada de reconstrucció històrica.

Programa

Gemma Domènech, ICRPC

Ara fa un mes vaig visitar l’illa Gran de Chiloé (9.000 km2 i 140.000 habitants), al sud de Xile, com podeu veure al web de l’ICRPC. El principal record sensorial que m’ha quedat d’aquest viatge és l’olor de fusta que desprèn tota l’illa. Això és natural, tractant-se d’una illa coberta de boscos i amb un clima marítim plujós. Però a més, la fusta és l’element fonamental del patrimoni cultural de l’illa, l’estudi del qual era l’objectiu de la meva visita. Pràcticament totes les construccions de l’illa, tant les cases particulars com les seves monumentals esglésies, de les que parlaré més endavant, són fetes en fusta. Les eines agrícoles i els utensilis domèstics són encara molts d’ells fets de fusta. I finalment, tractant-se Chiloé d’un arxipèlag format per una quarantena d’illes petites, les embarcacions indispensables per comunicar-se entre elles i naturalment per anar a pescar, són construïdes íntegrament en fusta pels mestres d’aixa en les drassanes tradicionals de l’illa.

Les fustes -que anomenen “fustes natives”- més utilitzades per a aquestes finalitats són l’alers (Larix europaea) i el cohiue (Nothofagus dombeyi). En primer lloc l’alers, que és la fusta més característica de l’illa ja que amb ella es fabriquen les “tejuelas” o petites peces amb diferents formes geomètriques i pintades de diferents colors, que serveixen per recobrir i aïllar tèrmicament les cases (excepte les cases més pobres que es recobreixen amb plaques de zinc). En segon lloc el cohiue, una fusta vermellosa molt dura que s’utilitza tant en la construcció naval com en la construcció de les esglésies, curiosament amb sistemes constructius similars. De fet, són els mateixos mestres d’aixa els que construeixen les estructures que suporten les voltes de canó de les esglésies, segons em va explicar en Felipe Montiel, director de Museu municipal de Castro.

Foto 1: Volta de canó de la nau de l’església de Nercón.

A Chiloé hi ha una seixantena d’esglésies que pertanyen la “Escola Chilota d’Arquitectura Religiosa en Fusta”, basada en un sistema de construcció introduït pels jesuïtes i que es caracteritza per una construcció de planta rectangular, nau amb volta de canó i façana amb pòrtic. L’estructura combina el cohiue i el xiprer, mentre que la façana i la coberta són fetes amb teuletes o “tejuelas” d’alers. Una dada curiosa és que la distància entre les esglésies de l’illa es correspon a un quart o a mig dia de navegació, servint així als navegants com a element d’orientació. Setze d’aquestes esglésies, com l’església de San Francisco (Foto 2), han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Foto 2: Església de San Francisco de Castro, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000.

Finalment, cal esmentar la construcció d’embarcacions en fusta, utilitzant les tècniques de construcció tradicional molt semblants a les que podem observar en les poques drassanes dels mestres d’aixa que encara es conserven a la península ibèrica. A Chiloé hi ha operatives diverses drassanes, més o menys grans. Durant el meu viatge vaig poder visitar les de Castro i les de San Juan, essent aquestes darreres les més importants. San Juan és un petit poble construït al llarg de la riba, pertanyent a la comuna de Dalcahue, on hi viuen 30 famílies i on a l’entrada del poble hi destaca la presència d’unes grans drassanes artesanals.  A més de diverses embarcacions en reparació, durant la nostra visita s’estaven construint simultàniament tres embarcacions, dues estaven força avançades i una tot just començada. Eren embarcacions de pesca de 18 metres d’eslora. La roda i la quilla, que són les parts que cal que siguin ser més resistents, es fan amb fusta de coihue. La resta, les quadernes i les taules, són fetes amb xiprer. Em comentaren que el xiprer s’està acabant a l’illa. Un cop tallats els taulons, s’escalfen dins un tub envoltat de foc per donar flexibilitat a la fusta i es va doblegant seguint les quadernes. Les juntures es calafaten amb resina d’epòxid. Antigament es feia amb fibra d’estopa extreta del propi alers. Són embarcacions destinades a la pesca semi-industrial que es dedicaran principalment, segons em van informar, a la pesca dels peixos que en castellà s’anomenen “pez gallo” (probablement la palaia, Lepidorhombus boscii) i “mantaraya” (manta gegant, Manta birostris), al golf de Pena, espai marítim de navegació molt perillosa degut a les fortes corrents.

Foto 3: Drassanes tradicionals a San Juan.

L’olor de la fusta i l’hospitalitat dels seus habitants, són els dos records que ben segur em perduraran durant més anys d’aquesta visita d’estudi que vaig tenir la sort de poder realitzar a l’illa de Chiloé l’octubre passat.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC.

Un dels temes recurrents en l’àmbit dels museus és l’escassetat  de visitants en bona part dels equipaments. La publicació anual del nombre de visites dibuixa un contrast entre museus grans com pot ser el Museu Picasso o el Museu Dalí respecte a d’altres més modestos que despleguen la seva activitat per tot el territori català. En el marc dels grans museus, un informe recent del CONCA plantejava les mancances del Museu Nacional d’Art de Catalunya i s’obria un debat entorn de les polítiques necessàries per fer d’aquest gran museu un equipament molt més visitat.

Tanmateix, en el marc de la complexitat que suposa establir estratègies competents per acostar els museus a la societat, és necessari garantir un principi bàsic com és el de l’accessibilitat per a tot tipus de públic. Per assolir-ho, els museus estan abocats a definir una planificació amb la qual adquireixin un alt grau d’accessibilitat (en tots els sentits) per a tota la ciutadania, tant per a persones amb discapacitats físiques com psíquiques, com per a col·lectius en risc d’exclusió social i cultural. I explorar també altres limitacions a l’accessibilitat, com barreres intel·lectuals o cognitives, barreres socials o barreres emocionals.

Per identificar i desplegar actuacions vinculades a l’accessibilitat es fan necessaris estudis previs interdisciplinaris que incorporin una anàlisi profunda i que indiquin la realitat d’aquests equipaments en relació a inclusió social de públic i accessibilitat.  Aquest procés de recerca ha d’actuar com a guiatge entorn a les línies d’actuació presents i futures i que marquin els diferents estadis a assolir, proposant necessitats, objectius i fases necessàries per tal que els museus siguin inclusius en un sentit ampli. En definitiva, les propostes d’actuacions han de tenir com a fonaments una sòlida base d’anàlisi i documentació i haurien de desenvolupar-se a partir tres eixos principals: una profunda diagnosi de la situació actual, un estat de l’art actual en relació a la inclusió social i accessibilitat en museus a nivell internacional i, finalment, una identificació i proposta d’actuacions per aplicar en els equipaments. Aquests treballs han de ser promoguts des dels mateixos museus, cercant complicitats i incloent àmbits com la museologia, la pedagogia, l’arquitectura o les tecnologies tot i contemplant els diversos escenaris que, com a equipaments culturals, hauran de considerar a l’hora de planificar les actuacions en accessibilitat i inclusió social.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC