Ara fa un mes vaig visitar l’illa Gran de Chiloé (9.000 km2 i 140.000 habitants), al sud de Xile, com podeu veure al web de l’ICRPC. El principal record sensorial que m’ha quedat d’aquest viatge és l’olor de fusta que desprèn tota l’illa. Això és natural, tractant-se d’una illa coberta de boscos i amb un clima marítim plujós. Però a més, la fusta és l’element fonamental del patrimoni cultural de l’illa, l’estudi del qual era l’objectiu de la meva visita. Pràcticament totes les construccions de l’illa, tant les cases particulars com les seves monumentals esglésies, de les que parlaré més endavant, són fetes en fusta. Les eines agrícoles i els utensilis domèstics són encara molts d’ells fets de fusta. I finalment, tractant-se Chiloé d’un arxipèlag format per una quarantena d’illes petites, les embarcacions indispensables per comunicar-se entre elles i naturalment per anar a pescar, són construïdes íntegrament en fusta pels mestres d’aixa en les drassanes tradicionals de l’illa.

Les fustes -que anomenen “fustes natives”- més utilitzades per a aquestes finalitats són l’alers (Larix europaea) i el cohiue (Nothofagus dombeyi). En primer lloc l’alers, que és la fusta més característica de l’illa ja que amb ella es fabriquen les “tejuelas” o petites peces amb diferents formes geomètriques i pintades de diferents colors, que serveixen per recobrir i aïllar tèrmicament les cases (excepte les cases més pobres que es recobreixen amb plaques de zinc). En segon lloc el cohiue, una fusta vermellosa molt dura que s’utilitza tant en la construcció naval com en la construcció de les esglésies, curiosament amb sistemes constructius similars. De fet, són els mateixos mestres d’aixa els que construeixen les estructures que suporten les voltes de canó de les esglésies, segons em va explicar en Felipe Montiel, director de Museu municipal de Castro.

Foto 1: Volta de canó de la nau de l’església de Nercón.

A Chiloé hi ha una seixantena d’esglésies que pertanyen la “Escola Chilota d’Arquitectura Religiosa en Fusta”, basada en un sistema de construcció introduït pels jesuïtes i que es caracteritza per una construcció de planta rectangular, nau amb volta de canó i façana amb pòrtic. L’estructura combina el cohiue i el xiprer, mentre que la façana i la coberta són fetes amb teuletes o “tejuelas” d’alers. Una dada curiosa és que la distància entre les esglésies de l’illa es correspon a un quart o a mig dia de navegació, servint així als navegants com a element d’orientació. Setze d’aquestes esglésies, com l’església de San Francisco (Foto 2), han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Foto 2: Església de San Francisco de Castro, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000.

Finalment, cal esmentar la construcció d’embarcacions en fusta, utilitzant les tècniques de construcció tradicional molt semblants a les que podem observar en les poques drassanes dels mestres d’aixa que encara es conserven a la península ibèrica. A Chiloé hi ha operatives diverses drassanes, més o menys grans. Durant el meu viatge vaig poder visitar les de Castro i les de San Juan, essent aquestes darreres les més importants. San Juan és un petit poble construït al llarg de la riba, pertanyent a la comuna de Dalcahue, on hi viuen 30 famílies i on a l’entrada del poble hi destaca la presència d’unes grans drassanes artesanals.  A més de diverses embarcacions en reparació, durant la nostra visita s’estaven construint simultàniament tres embarcacions, dues estaven força avançades i una tot just començada. Eren embarcacions de pesca de 18 metres d’eslora. La roda i la quilla, que són les parts que cal que siguin ser més resistents, es fan amb fusta de coihue. La resta, les quadernes i les taules, són fetes amb xiprer. Em comentaren que el xiprer s’està acabant a l’illa. Un cop tallats els taulons, s’escalfen dins un tub envoltat de foc per donar flexibilitat a la fusta i es va doblegant seguint les quadernes. Les juntures es calafaten amb resina d’epòxid. Antigament es feia amb fibra d’estopa extreta del propi alers. Són embarcacions destinades a la pesca semi-industrial que es dedicaran principalment, segons em van informar, a la pesca dels peixos que en castellà s’anomenen “pez gallo” (probablement la palaia, Lepidorhombus boscii) i “mantaraya” (manta gegant, Manta birostris), al golf de Pena, espai marítim de navegació molt perillosa degut a les fortes corrents.

Foto 3: Drassanes tradicionals a San Juan.

L’olor de la fusta i l’hospitalitat dels seus habitants, són els dos records que ben segur em perduraran durant més anys d’aquesta visita d’estudi que vaig tenir la sort de poder realitzar a l’illa de Chiloé l’octubre passat.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC.