Un dels temes recurrents en l’àmbit dels museus és l’escassetat de visitants en bona part dels equipaments. La publicació anual del nombre de visites dibuixa un contrast entre museus grans com pot ser el Museu Picasso o el Museu Dalí respecte a d’altres més modestos que despleguen la seva activitat per tot el territori català. En el marc dels grans museus, un informe recent del CONCA plantejava les mancances del Museu Nacional d’Art de Catalunya i s’obria un debat entorn de les polítiques necessàries per fer d’aquest gran museu un equipament molt més visitat.
Tanmateix, en el marc de la complexitat que suposa establir estratègies competents per acostar els museus a la societat, és necessari garantir un principi bàsic com és el de l’accessibilitat per a tot tipus de públic. Per assolir-ho, els museus estan abocats a definir una planificació amb la qual adquireixin un alt grau d’accessibilitat (en tots els sentits) per a tota la ciutadania, tant per a persones amb discapacitats físiques com psíquiques, com per a col·lectius en risc d’exclusió social i cultural. I explorar també altres limitacions a l’accessibilitat, com barreres intel·lectuals o cognitives, barreres socials o barreres emocionals.
Per identificar i desplegar actuacions vinculades a l’accessibilitat es fan necessaris estudis previs interdisciplinaris que incorporin una anàlisi profunda i que indiquin la realitat d’aquests equipaments en relació a inclusió social de públic i accessibilitat. Aquest procés de recerca ha d’actuar com a guiatge entorn a les línies d’actuació presents i futures i que marquin els diferents estadis a assolir, proposant necessitats, objectius i fases necessàries per tal que els museus siguin inclusius en un sentit ampli. En definitiva, les propostes d’actuacions han de tenir com a fonaments una sòlida base d’anàlisi i documentació i haurien de desenvolupar-se a partir tres eixos principals: una profunda diagnosi de la situació actual, un estat de l’art actual en relació a la inclusió social i accessibilitat en museus a nivell internacional i, finalment, una identificació i proposta d’actuacions per aplicar en els equipaments. Aquests treballs han de ser promoguts des dels mateixos museus, cercant complicitats i incloent àmbits com la museologia, la pedagogia, l’arquitectura o les tecnologies tot i contemplant els diversos escenaris que, com a equipaments culturals, hauran de considerar a l’hora de planificar les actuacions en accessibilitat i inclusió social.