El Patrimoni Immaterial català a debat

El passat mes de desembre es va celebrar a la Universitat de Barcelona una Jornada sobre Patrimoni Immaterial, organitzada per l’Institut Català d’Antropologia.

La conferència d’obertura de la jornada va anar a càrrec de Xavier Roigé que va anar desfilant els motius i principals conseqüències de l’estat de gràcia en que es troba avui en dia el patrimoni immaterial. L’èxit i la bona acollida del patrimoni immaterial tant per part de les institucions com del públic, fenomen que es dóna simultàniament pràcticament a tot el planeta, s’explica per raons d’ordre geopolític i econòmic. Aquest va ser, de fet, el tema del darrer congrés organitzat per l’Associació Valenciana d’Antropologia i del que en va sortir una interessant publicació titulada Geopolíticas patrimoniales. L’èxit i extensió d’aquest fenomen patrimonial planteja però una primera pregunta indefugible per als investigadors, la de saber on es trobem els límits del patrimoni immaterial. Xavier Roigé va assenyalar també la importància del fenomen del turisme no només com a indústria que consumeix cultura immaterial sinó també, i aquí rau bona part del repte acadèmic, com a indústria que en fabrica. La conferència de Xavier Roigé, després de repassar les conseqüències que l’èxit del patrimoni intangible té a nivell polític, econòmic i social, va acabar subratllant la oportunitat que implica el patrimoni immaterial per als museus, que els brinda l’ocasió de viure una segona vida. Aquesta qüestió ha estat analitzada per Roigé en un dels seus darrers articles a la Revista d’Etnologia de Catalunya.

patimmaterial

Nº 39 de la Revista d’Etnologia de Catalunya, dedicat al Patrimoni Immaterial.

La jornada va completar-se amb la presentació d’un conjunt de recerques realitzades en els darrers anys, en diferents contextos temàtics i geogràfics, sobre patrimoni immaterial a Catalunya, abastant temes tant diversos com les festes de bous a les Terres de l’Ebres, els versos satírics en els diables festius al Camp de Tarragona i el Penedès, els rituals islàmics a Barcelona o la producció tradicional del vi a Calonge i Vall-llobrega. També es van projectar documentals etnogràfics sobre l’esforç per mantenir vives les formes de treball tradicionals, com és el cas de la comunitat d’arrossaires del marge dret del Baix Ter o dels pescadors artesanals de Montgat.

Totes aquestes exposicions van palesar que el patrimoni immaterial a Catalunya es troba en el centre de les preocupacions tant dels investigadors com de les comunitats locals que el custodien. A Catalunya però, com bé va assenyalar Roger Costa, cal encara adaptar la Llei de Patrimoni Cultural, que ja té més de vint anys, a les disposicions que estableix la Convenció de la Unesco de 2003 per la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial. Recordem que és a partir d’ella que es deriva tot aquest moviment arreu del món per reconèixer i protegir els valors immaterials que es conserven en el clos de cada cultura. Jornades com aquesta, on es posa de manifest no només la riquesa sinó també els reptes i conflictes que genera el reconeixement i la gestió del patrimoni immaterial, demostren la necessitat de convocar els experts per adaptar de la manera més ajustada possible la legislació sobre patrimoni a la complexa realitat que planteja el patrimoni immaterial avui dia.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC

La comunicació i socialització de la recerca des dels centres d’investigació

L’activitat principal de l’Institut  Català de Recerca en Patrimoni Cultural és el desenvolupament de projectes de recerca, a partir de les línies d’investigació del centre. Un dels objectius del seu equip és evitar que els resultats obtinguts es projectin només dins de l’àmbit científic o especialitzat. Ans el contrari, l‘ICRPC contribueix a difondre, socialitzar i comunicar el coneixement a través de la organització i participació en taules rodones, conferències, seminaris, jornades, així com també de publicacions o col·laboració amb mitjans de comunicació. No cal oblidar la participació del centre en accions formatives en patrimoni cultural.

seminari 2014

Una de les novetats en les activitats de comunicació de la recerca durant l’any 2014 ha estat la participació de l’ICRPC en el Curs Bojos per l’Arqueologia. Aquesta iniciativa s’ha emmarcat en el programa Bojos per la Ciència de la Fundació Catalunya-la Pedrera i ha estat dissenyada entre l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural especialitzats en evolució humana, arqueologia i patrimoni.

1

El curs ha estat adreçat 20 alumnes de batxillerat, seleccionats entre tots els centres educatius de Catalunya. Cal fer ressaltar que han participat com a docents més d’una vintena d’investigadors i professionals vinculats al patrimoni cultural.

3

Durant divuit sessions s’ha promogut la iniciació a la recerca i a les metodologies científiques en l’alumnat, incidint en la importància del treball interdisciplinar. Convé destacar que l’activitat s’ha centrat en reforçar el coneixement de la Prehistòria, de l’Arqueologia Clàssica i del coneixement del Patrimoni Cultural dels alumnes d’una manera d’acord amb les ultimes recerques en la disciplina.

2

Des de l’ICRPC hem volgut contribuir amb sis sessions a posar en valor tots els processos de recerca que es porten a terme amb posterioritat a la finalització d’una excavació arqueològica, especialment en els camps de la preservació i difusió del patrimoni cultural. Amb l’objectiu de visualitzar la tasca científica en Arqueologia s’han visitat museus, centres de recerca, monuments i s’ha comptat amb la participació d’especialistes en TIC.

4

5

La valoració final del curs ha estat molt satisfactòria atès que ha possibilitat l’apropament de l’alumnat de batxillerat al món de la recerca universitària a Catalunya i ha contribuït a l’estímul de les vocacions científiques en un sentit ampli. Així doncs, des d’aquest curs s’ha potenciat la vocació humanística en l’àmbit dels primers graus de l’ensenyament terciari i ha contribuït a la Societat del Coneixement des de la formació integral del futur personal investigador i humanista. La cerca vocacional i l’excel·lència acadèmica han estat uns dels objectius principals del projecte.

En aquest sentit, diversos alumnes participants ja han decidit especialitzar-se en Arqueologia quan comencin la seva etapa universitària, factor que enorgulleix als organitzadors de la iniciativa. És només un dels exemples de la importància de dur a terme accions de socialització i comunicació de la recerca des dels centres d’investigació.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC

Fotos: Arxiu ICRPC

Els treballs de l’Observatori del Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya

Durant els mesos de juliol i agost d’enguany s’ha realitzat la 1a enquesta de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC). Aquesta operació ha comptat amb una elevada taxa de resposta doncs més d’un centenar de museus registrats han aportat les seves dades i han expressat les opinions que se’ls hi demanava.

El treball de recerca va partir del plantejament de dues hipòtesis de les quals una s’ha confirmat i l’altra s’ha desestimat.

La primera hipòtesi volia contrastar la relació entre la dimensió del museu en termes de gestió –personal, pressupost– i la seva activitat avaluadora i d’estudi dels públics. És a dir, els museus que disposen d’una major dotació de recursos tenen una major activitat en l’estudi dels seus públics? La resposta a aquesta hipòtesi ha estat afirmativa. En efecte, mentre 3 de cada 4 museus amb pressupostos superiors als 400.000 € declara realitzar periòdicament estudis de públics o haver-ne realitzat alguna vegada, entre els museus amb pressupostos inferiors als 100.000 € no n’hi ha cap que analitzi els seus públics amb regularitat i una tercera part declara haver fet algun estudi alguna vegada segons necessitats puntuals.

La segona hipòtesi pretenia analitzar la relació entre la titularitat jurídica i el model de gestió i la proclivitat als estudis de visitants en els museus. Aquesta relació no s’ha confirmat. Es partia de la hipòtesi que els museus de titularitat i gestió privada, al no tenir assegurats uns ingressos procedents de les administracions públiques que els tutelen, es veurien més enfocats a generar recursos propis i, per tant, tindrien un major interès per conèixer els seus visitants, en tant que una de les seves fonts d’ingressos.

ob1

Foto: Arxiu ICRPC

El fet és que l’ecosistema del patrimoni cultural a Catalunya és d’una alta diversitat en models de gestió, des dels museus locals amb pocs recursos fins als grans museus nacionals, tot passant per les fundacions privades o els equipaments de titularitat eclesiàtica.

Actualment, l’OPPCC està acabant la 2a enquesta adreçada als museus: un segon estudi centrat en els mecanismes de recompte i registre dels visitants.

Al llarg del primer trimestre de 2015 es tancarà aquesta primera fase de diagnòstic de la situació dels museus en relació al coneixement dels seus públics i es podrà començar la fase propositiva.

ob2

Foto: Arxiu ICRPC

Entre els projectes per a 2015, l’Observatori preveu iniciar el suport als museus i altres centres patrimonials de Catalunya amb programes de formació adreçats als tècnics dels museus en matèria d’avaluació de públics, així com amb la posada a disposició dels museus de diverses eines i metodologies que s’adaptin a la dimensió dels equips, tenint en compte que hi ha museus petits, d’altres mitjans i uns altres de major dimensió.

Serà, per tant, crític donar suport als petits i mitjans respecte a les eines més adequades que els aportin coneixement sobre els seus visitants i usuaris amb uns costos miínims en l’obtenció i tractament de la informació, per tal que els resultats siguin d’utilitat.

Antoni Laporte

Pedro i García de Toledo, marquesos de Villafranca. I Catalunya

Estava escrit que un dia o un altre la ciutat de Nàpols recordaria don Pedro Álvarez de Toledo, II marqués de Villafranca, que en va ser virrei entre 1529 i 1552, en temps de l’emperador Carles V. No en va es tracta del virrei de la via Toledo, dels Quartieri Spagnoli, de les vil·les i jardins arcàdics de de Chiaia i   de Pozzuoli, la ciutat que ell refundà després del terratrèmol que l’ensorrà l’any 1538; del Palau Virregnal –més tard devorat per el nou Palau Reial projectat per Domenico Fontana;  de la fundació de l’església de San Giacomo degli Spagnoli on es va acabar muntant el magnífic sepulcre  que ell havia encarregat a Giovanni da Nola i que en un principi havia de col·locar-se a la Col·legiata de Santa Maria de Villafranca del Bierzo, la capital dels seus estats i la ciutat bressol de la nissaga que segles despres es fondria amb la casa ducal dels Medina Sidonia.  Va ser, a mes, l’amic dels poetes Garcilaso de la Vega, Joan Boscà i Luigi Tansillo i de l’humanista Benedetto Varchi; el ferotge combatent del turc; el transformador, en definitiva, del Regne de Nàpols i l’implacable adversari del “Baroni” revoltats el 1547.

DSC_0589

Un magnífic equip d’investigadors i professors de les Università di Studi “L’Orientale” de Nàpols i de les Universitats de la Sorbonne i la Sorbonne Nouvelle de París, coordinats per l’encantadora doctora Encarnación Sánchez, han sortit molt més que airosos del repte d’organitzar un gran congrés dedicat a un personatge i una trajectòria tan complexes: les Giornate  Internazionali Rinascimento Meridionale: Napoli e il viceré Pedro de Toledo (1532-1553). Un encontre pluridisciplinari en el qual han participat una trentena de ponents de disset universitats europees, entre les quals la de Girona: lingüistes, filòlegs, historiadors, historiadors de l’art i de l’arquitectura i músics, han posat al dia els coneixements sobre qui fou anomenat el Gran Virrei en auditoris de la Universitat de Nàpols, l’Instituto Cervantes i la Biblioteca Comunale de Pozzuoli. Les actes de propera publicació donaran fe de la formidable presencia històrica del personatge i també de la perícia de l’ampli equip d’investigadors convocats a evocar-lo a la fascinant ciutat partenopea.

Jo hi vaig participar però no per parlar directament del “gran virrei” sinó de la gestió que els seus fills Fadrique i García, tercer i quart marquesos de Villafranca, van fer dels seus designis testamentaris, un aspecte fonamental per entendre, per exemple, el final de l’edificació de San Giacomo degli Spagnoli, la destinació final del seu impressionant sepulcre marmori, o la dissort de l’edificació de la nova Col·legiata de Villafranca dissenyada per un dels grans tracistes de l’arquitectura tardo-gòtica hispànica, fra Martín de Santiago. Per tant, podria semblar que per uns dies m’allunyava molt dels interessos i de les línies de recerca quotidianes de l’Institut Català del Patrimoni Cultural. En realitat me’n vaig apartar només parcialment ja que don García de Toledo Osorio (1514-1577) ni és un cos estrany en la història de Catalunya ni és irrellevant a efectes del seu patrimoni.

Al contrari: a més del generalat de les galeres de Nàpols i del virregnat de Sicília, de 1564 a 1566, tinguem-li present el llarg virregnat a Catalunya, entre 1558 i 1564, durs anys de bandositats i bandolerisme. Van ser càrrecs des dels quals s’ocupà de la defensa de les costes del Mediterrani occidental i, en conseqüència, de les catalanes, objecte continuat de brutals saqueigs durant el segon quart del segle XVI per part dels corsaris turcs i africans guiats per Barba-rossa Khair ed-Din Paixà i, després, per Turgut Reis (Rais Dragut). Calonge, Cadaqués, Roses, Sant Pere Pescador, Badalona, Palamós, Salou… patiren en més d’una ocasió la ira dels pirates otomans i berbers –com tantes poblacions del nord d’Àfrica o de la Grècia sota domini turc conegueren la dels almiralls i capitans de Carles V i Felip II. A més de cròniques i evidències documentals, el patrimoni català ha guardat moltíssims senyals d’aquest greu conflicte. Records en forma de masos fortificats, torres defensives, com la dels Alfacs, emmurallament de poblacions costaneres (o de les illes Medes), construcció de fortaleses com la Ciutadella de Roses, les muralles del front marítim de Barcelona, o el castell de Perpinyà (o palau dels Reis de Mallorca), aquest darrer nascut d’una altra de les preocupacions polítiques del moment, la protecció de la frontera amb el Regne de França sagnant per les guerres de religió. Darrere de moltes d’aquestes empreses d’arquitectura militar hi hagué el nom d’un home de confiança del rei i de don García, l’enginyer llombard Giambattista Calvi, deixeble d’Antonio da Sangallo el Jove,  a qui Damià Martínez va dedicar una magnífica tesi doctoral dirigida pel doctor Marià Carbonell (UAB, 2002).

HeraldicaToledoOsorio

De tota manera, hi ha pocs records d’aquestes turbulentes peripècies tan evocadors i emocionants com el text gravat a la llinda del portal de l’església parroquial de Pineda, recordant una incursió del Rais Dragut, el gran antagonista de don García de Toledo que arribaria a combatre’l a la seva fortalesa algeriana: “A I de agost de MDXLV a punta de alba XI galiotes de turcs posaren la gent en la plage cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animes puiant fins a casa de Palau. A migiorn se tornaren enbarcar. Per amparo dels poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda”.

Joan Bosch Ballbona, ICRPC.

El catalanisme col·lectiu

L’obra historiogràfica d’Alfred Pérez-Bastardas, (Barcelona, 1944),  té ara ja una llarga trajectòria i es fonamenta en tres pilars essencials: en primer lloc, l’Ajuntament de Barcelona i la política municipal a primers de segle i, especialment, l’anomenada “solidaritat municipal” i el pressupost extraordinari de cultura de 1908; en segon lloc, el paper del republicanisme catalanista i el que ell ha anomenat també el “catalanisme col·lectiu”, en el sentit de transversal per oposar-lo a la tradició conservadora i romàntica del catalanisme burgès, i finalment, el món de les assegurances a finals del segle XIX, i el pont d’enllaç entre aquesta qüestió i el naixement, a principis del segle XX, de la Caixa de Pensions.

Aquests tres pilars han anat donant, successivament, pedres angulars d’aquest treball historiogràfic. Així, d’una banda, el tema municipal es desplega en tres obres cabdals: L’Ajuntament de Barcelona a primers de segle 1904-1909, Barcelona, ed. 62, 1980; El govern de la ciutat de Barcelona, 1249-1986, Barcelona, Ajuntament, 1986, i  Barcelona davant el Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908, Barcelona, Ed. Mediterrània, 2003.

En segon lloc, hi ha un pont molt sòlid, bàsic, entre la política municipal i totes les seves implicacions i el segon tema que és el republicanisme catalanista i el catalanisme col·lectiu. En aquest cas només cal esmentar la gran obra sobre Albert Bastardas i Sampere, primer alcalde popular de Barcelona, que va trencar la vella tradició dels alcaldes de Reial Ordre i superar el sistema, encarcarat i rígid, del torn dels partits tocats pel caciquisme i la compra de vots, i destacat dirigent republicà que va seguir totes les peripècies del republicanisme català del primer terç del segle XX.  Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític; Albert Bastardas i Sampere (1871-1944); una biografia política, Barcelona, 2 vols, ed. 62, 1987, és en aquest sentit una peça clau en l’engranatge dels diversos temes que han centrat la recerca i la divulgació de Pérez-Bastardas.

Finalment, pel que fa el món de les assegurances i les entitats d’estalvi i, concretament, la Caixa de Pensions, és imprescindible acudir a les dues biografies cabdals de Francesc Moragas i Josep M. Boix. Francesc Moragas i la Caixa de Pensions, Barcelona, ed. 62, 1999, i Josep M. Boix i Raspall  Barcelona, ed. 62, 2001, que constitueixen un compendi de la història de la caixa fins als anys de la Guerra Civil.

No puc deixar d’esmentar que en dates més recents, Alfred Pérez-Bastardas ha fet una incursió molt suggerent al món de la propaganda política i ens ha presentat els camins de l’adoctrinament franquista i falangista en el recull d’Els cartells de “la Frase Quincenal”,  Barcelona, Ed. Base, 2013.

El llibre que ara presentem és un destil·lat dels tres primers temes que hem esmentat i un recull de les aportacions, diverses i disperses, que l’autor ha dedicat als temes que han centrat, fins no fa gaires anys, tota la seva vida d’historiador.

Els vull abordar en el sentit invers de com apareixen ordenats en el llibre i, així, em vull referir, en primer lloc, al conjunt de treballs dedicats al món de les assegurances i de l’estalvi la previsió social, en què destaca el fil conductor que arrenca de Joan Antoni Sorribas i Zaidón (1835-1894), expert en el món de les assegurances, tan precari a l’Espanya de finals del XIX, i impulsor de la revista Los Seguros, fundada el 1884. Aquest personatge va influir decisivament en el seu fillastre Francesc Moragas i Barret (1868-1935), que va continuar la revista i va impulsar la creació i la fundació de la Caixa de Pensions (5-4-1904), amb no poques dificultats però l’empara d’alguns sectors de la patronal catalana i, específicament, de Lluís Ferrer i Vidal des del Foment del Treball Nacional. Però l’entramat empresarial no va ser suficient i el tomb el va donar la voluntat i la decisió d’Alfons XIII de fer-hi una aportació i la seva acceptació d’esdevenir-ne el president d’honor. La visió d’aquests pioners només es pot jutjar amb la suficient perspectiva històrica i la constatació que fa el mateix Pérez-Bastardas; “Aquesta osmosi entre estalvi i assegurança era una nova possibilitat que la nova Caixa de Pensions introduïa amb la rialleta burlona de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que no creia possible que la nova entitat, petita i escanyolida, i les seves extravagants idees modernes i gens convencionals, l’acabarien per enfonsar i ridiculitzar” i absorbir, hauríem d’afegir.

La Solidaritat Municipal, anterior a la Solidaritat Catalana, i el Pressupost extraordinari de Cultura de 1908 expressen una nova visió del municipalisme, en el qual la cultura, l’educació i la política de construccions escolars, els principis de regeneració urbana i el compromís democràtic i autonomista es fonen en un plantejament que topa amb les velles forces conservadores i tampoc no s’acaba d’entendre amb el regionalisme conservador. De fet, l’Ajuntament de Barcelona és el laboratori avant la lettre del gran conflicte polític que enfrontaria dues tradicions polítiques amb dues visions diferents del país i de les ciutats que volien.

Arribem, així, al moll de l’os de la qüestió. L’arrencada del “catalanisme col·lectiu” com a expressió de la superació de la vella tradició romàntica i conservadora, i com a catalitzador d’un sentit transversal i interclassista del catalanisme. Desfila, així, l’evolució dels intel·lectuals i dels polític catalans de matriu republicana, des de les posicions del republicanisme modernista fins al socialisme polític, en un recorregut que va des del Centre Nacionalista Republicà (1906), passant per la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), continuant amb el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1916) i, finalment, la Unió Socialista de Catalunya (1923).

Només que en tot aquest recorregut, en el conflicte entre modernisme i noucentisme, entre republicanisme modernista i regionalisme noucentista, qui s’empara en els ressorts per sotmetre els projectes polítics al contrast de l’exercici del poder és el catalanisme conservador, expressat per la Lliga i materialitzat en la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), amb la inestimable col·laboració d’alguns dels intel·lectuals més notables de la tradició modernista i republicana que creien que no es podia desaprofitar l’oportunitat.

El resum que fa Pérez-Bastardas és molt atractiu: “Els modernistes creien més en l’Ideal que en la Norma i volien consolidar la nació catalana més per la voluntat d’ésser nació, que per la tradició d’haver-ho estat. Partien d’un catalanisme nacional, enfrontat d’arrel a les posicions finiseculars, que significaven seguir el conservadorisme tradicional del fet català a través del romanticisme històric, cosa que suposava un regionalisme polític empeltat d’un vocabulari nacionalista”.

El decantament pel noucentisme com a expressió de la política cultural de la Lliga, no ens ha de fer perdre de vista la llarga nòmina de personalitats que, des dels rengles del republicanisme modernista primer, i socialitzant després, faran en el primer terç del segle xx un exercici de dejuni polític abans de l’esclat del republicanisme el 1931. Però és un dejuni de poder en un mar d’idees i de propostes. El debat ideològic tenia una alçada inversament proporcional a les quotes de poder assolides. La reivindicació  d’aquests noms esdevé un exercici que Pérez-Bastardas reitera en diversos dels seus treballs inclosos en aquest volum: Jaume Brossa, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Albert Bastardas i Sampere mereixen perfils biogràfics específics; Miquel Àngel Baltà, Josep Pijoan i Jaume Carner, i Albert Bastardas mereixen textos propis amb rang d’article i, finalment, la nòmina inacabable de personatges menystinguts i oblidats, i no obstant això, de primer rengle de la política catalana.

Francesc Layret, Pere Corominas, Marcel·lí Domingo, Joan Salvat-Papasseit, Carles Pi-Sunyer, Manuel Serra i Moret, J. Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Santiago Valentí, Lluhí i Rissech, Ildefons Sunyol, Josep M. Vallès Ribot, Lluís Companys, Massó i Torrens, Alfons Maseras, Miquel i Planas, Pompeu Gener, Joaquim Pla i Armengol, Josep Comaposada, Duran i Ferret, J. Recasens Mercadé… Vet aquí el pòsit que desborda el mite i l’estereotip del catalanisme conservador.

Aquest recull ens recorda, una vegada més, el pes específic i el paper que va jugar El Poble Català, tot acollint contribucions rellevants massa sovint i massa aviat oblidades.

Vull cridar, finalment, l’atenció sobre l’article “Per un catalanisme renovador” que, immers enmig de tots els textos, potser pot passar desapercebut però que és, sense  cap mena de dubte, tota una declaració de principis. Des del recordatori de la peripècia col·lectiva del catalanisme polític, tot recordant-nos que ara podem fer “de la nostra convivència col·lectiva, un espai de llibertat, per poder construir un futur on els homes i dones siguin el subjecte de la vida i de la història. En definitiva fer de la llibertat i la solidaritat entre nosaltres i els altres el catalanisme del futur”.

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC

Pròleg a El Catalanisme col·lectiu i altres estudis, d’Alfred Pérez-Bastardas.  Barcelona, Ed. Base, 2014


Una finestra al Puigmal

M’agrada el Pirineu. M’agrada més des d’un punt de vista contemplatiu i reflexiu que com un excursionista actiu. Tots tenim interioritzats els grans noms, els pics i els colls, d’una serralada que amaga, en els replecs del seu relleu, valls recòndites, planes fèrtils, prades verdíssimes, boscos profunds. No sabem mai del tot on comença el record personal i on acaba la memòria col·lectiva, la tradició oral, la mitologia literària.

No és difícil d’imaginar el Pirineu en temps antics. Ple de vida, farcit de població que maldava per sobreviure, arrencant a la terra els productes bàsics i cuidant els ramats. Una població sota la tutela de famílies nobles dedicades a les arts militars o a l’activitat eclesiàstica. Esglésies i monestirs són com el rosari permanent i preservat de l’herència rebuda acumulativament per sedimentació. Els grans eixos de comunicació ens fan oblidar, sovint, la riquesa plural de totes les raconades, els matisos, les intensitats, la varietat i diversitat. M’agradaria endinsar-me i perdre’m per les valls interiors que romanen immòbils, lluny de les petjades convencionals. I m’agradaria, sobretot, conèixer millor els habitants del Pirineu. Els que hi viuen, se’n preocupen i hi reflexionen i tracten de definir estratègies compartides que, de vall a vall i de coll a coll, han de dibuixar el perfil exacte del massís com una columna vertebral, com un eix articulador, com l’espina dorsal d’un territori que no ha mirat només rius avall, sinó que ha pres consciència de les dues vessantssense fronteres. Aquests tenen el mèrit d’haver-ne fet una aposta de vida, una proposta de present i de futur. No tenim cap dret a esmenar-los la plana i, en canvi, tenim l’obligació d’escoltar-los i ajudar-los.

Tot això em ve al cap mentre contemplo extasiat l’esclat de colors als boscos de la Collada, que és el meu itinerari preferit. Gairebé mai no trio pujar a la Cerdanya per la Catalunya francesa i el coll de la Perxa, i tampoc no ho faig pel túnel del Cadí. He de reconèixer, però, que els itineraris alternatius tenen la seva tracció. Pel Nord sempre és possible una marrada cap a Cuixà, veure mig claustre i somniar el passat d’un monestir esplendorós. I per l’eix del Llobregat sempre és possible anar a buscar, per Gósol, la visió més potent del Pedraforca i fer una aproximació a la Seu d’Urgell per les valls de Tuixén i la Vansa, amb una escapada a Cornellana per admirar el retaule.

Ara, però, a finals d’octubre, fins i tot amb una temperatura que no acompanya, la vegetació ha de fer el seu curs. Groguegen les fulles dels bedolls, mentre amb el color envellutat del vi podem detectar les clapes dels cirerers que a la primavera esclaten de flor. De grocs intensos a marrons diversos, ocres pàl·lids també, veiem els faigs, i els roures i els castanyers (pocs), els verns, els freixes. L’esclat de colors es completa amb els boscos de pins que mantenen una verdor profunda i madura, ja molt lluny dels brots més tendres, gairebé transparents de les crescudes primaverals. Aquí i allà encara pasturen vaques i són cada cop més freqüents els prats amb cavalls. En aquest cas es barregen les velles tradicions dels cavalls i eugues cerdans, de cos potent i cames amples, al costat de cavalls més esvelts i estilitzats, més a la moda de l’equitació.

La immersió a la Collada, amb aturades freqüents a Fornells de la Muntanya, és com  el pòrtic de la serenitat. Després, en el canvi de vessant camí de la Molina, la visió de la Cerdanya eixampla el cor. Descobrim una anella de muntanyes, dos Pirineus diferents que encerclen una plana ampla, assolellada, regada pel Segre i atenta als camins que hi conflueixen.

El canvi més notable de tots, però, és una percepció diferent del temps i de les hores. Els dies s’escolen lentament, des dels esmorzars a Llívia, a la contemplació de la silueta dentada del Cadí en el camí de tornada cap a Sallagosa i Err.

A casa, al pati, l’antiga era de la casa, no paro de mirar els dos grèvols que vaig plantar ja fa una colla d’anys. Han arrelat i broten bé i ens regalen cada any amb més i més boles vermelles, però creixen amb lentitud i parsimònia, com empeltats del pas lent de les hores sense ni un soroll que trenqui el silenci, tret del salt alegre de l’aigua a les rieres que nodreixen generosament el Segre.

Em tanco al menjador, en una taula de treball al costat d’una finestra que vaig fer eixamplar. Deixo anar la mirada per la vall d’Err cap al Puigmal, i llegeixo i treballo amb la calma que no trobo enlloc més, potser perquè aquí no em cal fer res més, ni pensar en res que no sigui escoltar el silenci.

Llegeixo i escric. Llegeixo i rellegeixo els llibres pirinencs de Jaume Massó i Torrens, de Rafael Gay de Montellà, els poemes cerdans de Jordi-Pere Cerdà, els textos clàssics de Verdaguer i de Maragall, ressegueixo els seus itineraris pirinencs, m’endinso en la bibliografia excursionista de Cèsar-August Torras. Descobreixo, una vegada i una altra, que sabem molt poca cosa i que hem amortitzat massa depressa la nostra tradició literària. He trobat un confort especial en els dietaris de les expedicions científiques, al Pirineu, de filòlegs i historiadors de l’art en una operació de rescat col·lectiu d’una envergadura extraordinària amb tons d’aventura i de dificultat, a les primeries del segle XX, que ara no sabríem ni imaginar. Des d’Alcover a Domènech i Montaner tenim un testimoni molt viu del valor i la importància del patrimoni, dels seus atzarosos destins i de la incúria que l’havia governat durant moltes centúries, quan la preocupació per viure i per sobreviure pesava més que la història o que l’estètica.

Veig caure la tarda des de la finestra que mira al Puigmal, encenem la llar de foc, i em quedo endormiscat somniant una tempesta, un torb descomunal, a la vall de Pendís en els durs camins del passat per mantenir unides ciutats i territoris separats per contraforts altíssims i poc franquejables, com el Cadí dentat i abrupte que només suavitza un tou de neu ben generós.

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC

Article publicat a joaquimnadal.cat

EN DEFENSA DEL GARATGE FORNÉ

Fa poc més d’un mes i mig lamentàvem la mort de l’arquitecte Joan M de Ribot. Mentre a la Demarcació de Girona estem acabant de perfilar la realització d’un homenatge a la seva figura i obra, la setmana passada apareixia en aquest mateix diari una notícia que ens fa pensar que aviat també haurem de lamentar la desaparició d’un dels seus edifici més emblemàtics: l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona ha arribat a un acord amb la propietat del garatge Forné per aturar el procés judicial obert a canvi de la seva descatalogació, que es proposarà al plenari de desembre o gener.

Girona. Fotos del ga

Foto: puntavui.cat

La importància d’aquest edifici del 1957 la trobem en el context del seu origen. Un grup d’arquitectes gironins – Joan M de Ribot, Joaquim M Masramon, Lluís Sibils -, de la mà de José Antonio Coderch, varen obrir l’arquitectura local de la postguerra als corrents de l’avantguarda europea del moment i, més concretament, de la nova arquitectura del nord d’Itàlia, influïts per l’estreta relació mantinguda amb Alberto Sartoris. Estem parlant d’arquitectura contemporània, d’un període del segle XX que no ha donat excessius exemples remarcables a Girona. El seu valor rau, per tant, en aquesta excepcionalitat. I també perquè suposa la introducció a Girona de la tecnologia de façana lleugera vidriada o “mur cortina”. Es tracta d’un edifici concebut sota els principis bàsics de l’arquitectura racionalista, amb l’estructura deslligada dels tancaments, les plantes diàfanes i l’organització espaial entorn a la potent rampa helicoïdal que accentua la seva situació en el xamfrà. El seu ús sempre ha estat el mateix, un edifici industrial i comercial destinat a la venda i aparcaments de cotxes, fet que també justifica la seva excepcionalitat.

Aquest reconeixement no és nou. Ja es va recollir poc després d’acabada l’obra al núm. 49 de  “Cuadernos de Arquitectura” de l’any 1962. Posteriorment ha quedat acreditat en nombrosa bibliografia, com les “Guies d’Arquitectura de Girona” o el monogràfic dedicat a Joan M de Ribot dins la col·lecció “Inventaris d’Arquitectura” editats pel Col·legi d’Arquitectes els anys 1980, 1996, 2003 i 2008 respectivament. Paral·lelament, va quedar integrat al Registre Docomomo-Ibérico (de l’organització internacional Documentation and Conservation of buildings, sites and neighbourhoods of the Modern Movement).

També com a resposta a aquesta singularitat, l’Ajuntament de Girona l’any 2008 tramita la incorporació de l’edifici al Pla especial de protecció del patrimoni i simultàniament al text refós del Pla general d’ordenació urbana. Segons la memòria d’aquest últim document, l’objectiu de la seva protecció és el de mantenir i preservar la construcció existent i recuperar l’aspecte original projectat. Però contradictòriament li reconeix l’ús d’habitatge plurifamiliar com a ús dominant i una edificabilitat molt superior.

Des d’aquestes línies no pretenem menystenir la lícita voluntat de la propietat d’obtenir un aprofitament que la pròpia normativa urbanística els reconeix, ni tampoc els intents municipals d’estalviar un previsible i elevadíssim cost d’indemnització a canvi d’un edifici transformat i irreconeixible. La conservació del patrimoni arquitectònic va indissolublement lligat, d’una banda, als usos de l’edifici i, de l’altra, a l’evolució del seu entorn urbà. Les activitats que ha de contenir, malgrat no siguin les originals, han de subsistir amb els valors d’ordre dimensional, estructural, compositiu o formal pels quals aquest patrimoni ha estat catalogat i protegit. I l’evolució i transformació d’aquest entorn no hauria de deixar fora de context l’edifici protegit ni privar-lo d’una justa comprensió a escala urbana. En el cas del garatge Forner, és obvi que el canvi d’ús a habitatge plurifamiliar, i la conseqüent aplicació de la normativa d’habitabilitat que comporta aquest ús, l’afectaran de forma irreversible. En canvi, es manté plenament integrat a l’estructura de l’eixample desenvolupat a partir del projecte de 1919 d’Eugeni Campllonch, en una posició cabdal per la ciutat del segle XXI entorn a la confluència de l’entrada sud i el punt d’arribada de l’alta velocitat.

Per tot això, el Col·legi d’Arquitectes estem convençuts de la idoneïtat i capacitat del garatge Forné de convertir-se en un equipament públic o privat, situat en un punt de la ciutat que esdevindrà essencial un cop resoltes les ferides que l’alta velocitat ha deixat en el teixit urbà. Amb una actitud conseqüent amb els successius responsables de la Demarcació de Girona, que des de ja fa uns anys han llençat propostes lligades al Centre d’Art Contemporani, a la col·lecció de cotxes històrics de la fàbrica Seat mai exposada al públic, etc, intensificarem la nostra aportació en la defensa d’aquest magnífic exemple de l’arquitectura racionalista a Girona. Si convé, recollint la proposta de col·laboració feta fa pocs dies pel mateix regidor d’Urbanisme.

Narcís Reverendo i Hospital

President de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

La Girona moderna: de l’obrador al baluard

Per tercer any consecutiu el Museu d’Història de Girona dedica la seva exposició de tardor a revisitar la història de la ciutat. Rellegits els moments fundacionals i l’època medieval ha arribat el torn a un període tradicionalment considerat de decadència i immobilisme: l’època moderna. Una visió que Francesc Miralpeix i Xavier Torres, professors del departament d’història i història de l’art de la Universitat de Girona i comissaris de l’exposició, s’encarreguen de desmuntar presentant la Girona d’època moderna com una de les principals capitals del Principat de Catalunya. A partir de cinc àmbits temàtics l’exposició dóna a conèixer la transformació que viu la ciutat entre els segles XVI i XVIII. Però, el seu discurs no acaba a les sales del MHGi sinó que travessa el carrer de la Força i continua a l’exposició que presenta el Museu d’Història dels Jueus: “La Girona dissident”. Aquí es dóna veu a un col·lectiu sovint oblidat: el dels gironins de fe jueva convertits forçosament al cristianisme però que en secret van mantenir les seves tradicions i van salvaguardar la seva identitat, un col·lectiu que aportarà la seva empremta a la societat gironina de l’època moderna.

IMG_9873_BAIXAgeneral_expoGImoderna

Dues mostres que, fins el 6 d’abril, ens permeten conèixer un període poc conegut però transcendental per la configuració urbana i física de la ciutat. “Aparentment és una etapa amb menys pedigrí que altres, però també és l’època en què es consoliden l’emblemàtic skyline de la ciutat i els senyals d’identitat de la Girona barroca que atreuen actualment milers de visitants”, afirmava el professor i co-comissari Xavier Torres el dia de la inauguració.

descarga

retol_girona_dissident

Acompanyant ambdues exposicions el Museu d’Història de Girona i el Museu d’Història dels Jueus han preparat un extens i variat programa d’activitats que inclouen visites guiades, dos cicles de conferències, itineraris urbans, concerts, tallers infantils i una jornada de reconstrucció històrica.

Programa

Gemma Domènech, ICRPC

Chiloé: un patrimoni en fusta

Ara fa un mes vaig visitar l’illa Gran de Chiloé (9.000 km2 i 140.000 habitants), al sud de Xile, com podeu veure al web de l’ICRPC. El principal record sensorial que m’ha quedat d’aquest viatge és l’olor de fusta que desprèn tota l’illa. Això és natural, tractant-se d’una illa coberta de boscos i amb un clima marítim plujós. Però a més, la fusta és l’element fonamental del patrimoni cultural de l’illa, l’estudi del qual era l’objectiu de la meva visita. Pràcticament totes les construccions de l’illa, tant les cases particulars com les seves monumentals esglésies, de les que parlaré més endavant, són fetes en fusta. Les eines agrícoles i els utensilis domèstics són encara molts d’ells fets de fusta. I finalment, tractant-se Chiloé d’un arxipèlag format per una quarantena d’illes petites, les embarcacions indispensables per comunicar-se entre elles i naturalment per anar a pescar, són construïdes íntegrament en fusta pels mestres d’aixa en les drassanes tradicionals de l’illa.

Les fustes -que anomenen “fustes natives”- més utilitzades per a aquestes finalitats són l’alers (Larix europaea) i el cohiue (Nothofagus dombeyi). En primer lloc l’alers, que és la fusta més característica de l’illa ja que amb ella es fabriquen les “tejuelas” o petites peces amb diferents formes geomètriques i pintades de diferents colors, que serveixen per recobrir i aïllar tèrmicament les cases (excepte les cases més pobres que es recobreixen amb plaques de zinc). En segon lloc el cohiue, una fusta vermellosa molt dura que s’utilitza tant en la construcció naval com en la construcció de les esglésies, curiosament amb sistemes constructius similars. De fet, són els mateixos mestres d’aixa els que construeixen les estructures que suporten les voltes de canó de les esglésies, segons em va explicar en Felipe Montiel, director de Museu municipal de Castro.

Volta

Foto 1: Volta de canó de la nau de l’església de Nercón.

A Chiloé hi ha una seixantena d’esglésies que pertanyen la “Escola Chilota d’Arquitectura Religiosa en Fusta”, basada en un sistema de construcció introduït pels jesuïtes i que es caracteritza per una construcció de planta rectangular, nau amb volta de canó i façana amb pòrtic. L’estructura combina el cohiue i el xiprer, mentre que la façana i la coberta són fetes amb teuletes o “tejuelas” d’alers. Una dada curiosa és que la distància entre les esglésies de l’illa es correspon a un quart o a mig dia de navegació, servint així als navegants com a element d’orientació. Setze d’aquestes esglésies, com l’església de San Francisco (Foto 2), han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Esglesia

Foto 2: Església de San Francisco de Castro, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000.

Finalment, cal esmentar la construcció d’embarcacions en fusta, utilitzant les tècniques de construcció tradicional molt semblants a les que podem observar en les poques drassanes dels mestres d’aixa que encara es conserven a la península ibèrica. A Chiloé hi ha operatives diverses drassanes, més o menys grans. Durant el meu viatge vaig poder visitar les de Castro i les de San Juan, essent aquestes darreres les més importants. San Juan és un petit poble construït al llarg de la riba, pertanyent a la comuna de Dalcahue, on hi viuen 30 famílies i on a l’entrada del poble hi destaca la presència d’unes grans drassanes artesanals.  A més de diverses embarcacions en reparació, durant la nostra visita s’estaven construint simultàniament tres embarcacions, dues estaven força avançades i una tot just començada. Eren embarcacions de pesca de 18 metres d’eslora. La roda i la quilla, que són les parts que cal que siguin ser més resistents, es fan amb fusta de coihue. La resta, les quadernes i les taules, són fetes amb xiprer. Em comentaren que el xiprer s’està acabant a l’illa. Un cop tallats els taulons, s’escalfen dins un tub envoltat de foc per donar flexibilitat a la fusta i es va doblegant seguint les quadernes. Les juntures es calafaten amb resina d’epòxid. Antigament es feia amb fibra d’estopa extreta del propi alers. Són embarcacions destinades a la pesca semi-industrial que es dedicaran principalment, segons em van informar, a la pesca dels peixos que en castellà s’anomenen “pez gallo” (probablement la palaia, Lepidorhombus boscii) i “mantaraya” (manta gegant, Manta birostris), al golf de Pena, espai marítim de navegació molt perillosa degut a les fortes corrents.

Drassanes

Foto 3: Drassanes tradicionals a San Juan.

L’olor de la fusta i l’hospitalitat dels seus habitants, són els dos records que ben segur em perduraran durant més anys d’aquesta visita d’estudi que vaig tenir la sort de poder realitzar a l’illa de Chiloé l’octubre passat.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC.

L’accessibilitat en museus. Planificació i recerca

Un dels temes recurrents en l’àmbit dels museus és l’escassetat  de visitants en bona part dels equipaments. La publicació anual del nombre de visites dibuixa un contrast entre museus grans com pot ser el Museu Picasso o el Museu Dalí respecte a d’altres més modestos que despleguen la seva activitat per tot el territori català. En el marc dels grans museus, un informe recent del CONCA plantejava les mancances del Museu Nacional d’Art de Catalunya i s’obria un debat entorn de les polítiques necessàries per fer d’aquest gran museu un equipament molt més visitat.

20140927_115043

Tanmateix, en el marc de la complexitat que suposa establir estratègies competents per acostar els museus a la societat, és necessari garantir un principi bàsic com és el de l’accessibilitat per a tot tipus de públic. Per assolir-ho, els museus estan abocats a definir una planificació amb la qual adquireixin un alt grau d’accessibilitat (en tots els sentits) per a tota la ciutadania, tant per a persones amb discapacitats físiques com psíquiques, com per a col·lectius en risc d’exclusió social i cultural. I explorar també altres limitacions a l’accessibilitat, com barreres intel·lectuals o cognitives, barreres socials o barreres emocionals.

accessibilitat

Per identificar i desplegar actuacions vinculades a l’accessibilitat es fan necessaris estudis previs interdisciplinaris que incorporin una anàlisi profunda i que indiquin la realitat d’aquests equipaments en relació a inclusió social de públic i accessibilitat.  Aquest procés de recerca ha d’actuar com a guiatge entorn a les línies d’actuació presents i futures i que marquin els diferents estadis a assolir, proposant necessitats, objectius i fases necessàries per tal que els museus siguin inclusius en un sentit ampli. En definitiva, les propostes d’actuacions han de tenir com a fonaments una sòlida base d’anàlisi i documentació i haurien de desenvolupar-se a partir tres eixos principals: una profunda diagnosi de la situació actual, un estat de l’art actual en relació a la inclusió social i accessibilitat en museus a nivell internacional i, finalment, una identificació i proposta d’actuacions per aplicar en els equipaments. Aquests treballs han de ser promoguts des dels mateixos museus, cercant complicitats i incloent àmbits com la museologia, la pedagogia, l’arquitectura o les tecnologies tot i contemplant els diversos escenaris que, com a equipaments culturals, hauran de considerar a l’hora de planificar les actuacions en accessibilitat i inclusió social.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC