La ciutat portuguesa de Tomar (Ribatejo) va acollir entre el 19 i el 21 de març la primera edició de REHAB 2014: Congrés Internacional sobre Preservació, Manteniment i Rehabilitació d’edificis històrics (http://rehab2014.greenlines-institute.org/rehab2014website/index.html). El què fins ara havia estat una secció del congrés anual sobre patrimoni i desenvolupament sostenible que organitza el Green LinesInstitute (http://www.greenlines-institute.org), a causa del creixent nombre de comunicacions que s’hi presentaven ha esdevingut enguany una trobada pròpia dirigida a promoure el debat sobre el patrimoni construït i la seva preservació. La nova cita ha arrencat amb un balanç molt positiu: s’hi han presentat 235 comunicacions que han analitzat tant temes lligats ales metodologies i tecnologies de la rehabilitació, com estudis sobre l’impacte econòmic i social que té la conservació arquitectònica. Amb enfocs nacionals, regionals i locals, s’ha discutit, entre d’altres, sobre la sostenibilitat en la preservació del patrimoni, la desitjada inclusivitat en els projectes per a llocs històrics i edificis públics, o el fràgil equilibri entre preservació i promoció. Totes les contribucions han quedat recollides en format digital a RogérioAmoêda, Sérgio Lira & Cristina Pinheiro (eds.). Rehab 2014 – Proceedings of the International Conference on Preservation, MaintenanceandRehabilitation of HistoricBuildingsandStructures (ISBN: 978-989-98013-4-9).

REHAB 2014 ha estat, sens dubte, una gran cita i una magnífica guia per conèixer les darreres aportacions i recerques sobre conservació del patrimoni arquitectònic arreu del món.Les properes trobades promogudes pel Green LinesInstitute són: al juliol a Guimaraes per Heritage 2014 –4th International Conference on Heritage and Sustainable Developmenti al setembre a Montalegre per Ecomuseums 2014 – 4th International Conference on Heritage and Sustainable Development.

Gemma Domènech Casadevall, investigadora de l’ICRPC

 El en darrer post d’aquest blog, en Joaquim Nadal plantejava la qüestió, a propòsit dels vestigis preromànics de Sant Romà de Sidillà, de fins on cal i fins on no cal portar la protecció real i el reconeixement del nostre patrimoni, essent conscients que no tot es pot conservar però que tot vestigi del passat mereix una reflexió serena i pausada sobre el futur que com a societat volem donar al nostre passat.

La recent mort de Josep Maria Subirachs ha omplert pàgines als diaris de recordances i glosses de la seva obra escultòrica. Entre aquestes pàgines, Vicenç Altaió, a La Vanguardia, recorda quan ell, juntament amb Manel Guerrero, Perejaume i altres artistes i intel·lectuals, van protagonitzar a principis dels anys noranta una acció en contra de la intervenció de Subirachs a la Sagrada Família, demanant que es mantingués el valor patrimonial de l’obra inacabada de Gaudí sense alterar-la amb una superposició d’obra aliena. Si en un cas, a Sidillà, parlem d’intervenir per preservar o no les runes d’un temple preromànic, en l’altre es parlava de si la intervenció arruïnava o no el valor patrimonial d’un temple modernista.

Aquest debat ens porta a la qüestió de la temporalitat del patrimoni, tema que ha explorat, entre d’altres, el geògraf David Harvey qui, en un article titulat “Heritage pasts and heritage presents: Temporality, menaning and the scope of heritage studies” publicat el 2001, escriu el següent: “Cada societat ha tingut una relació amb el seu passat, fins i tot aquelles que han triat ignorar-lo. I és a través de la comprensió de la natura i el significat del que les persones expliquen sobre el seu passat; sobre el que obliden, recorden, memorialitzen i/o falsifiquen, que els estudis de patrimoni poden enllaçar amb un debat acadèmic que vagi més enllà dels confins dels estudis culturals centrats en el present i dels estudis sobre oci i turisme”.

Els debats sobre la preservació del patrimoni diuen molt de la nostra societat, tal i com sosté David Harvey. La preservació del patrimoni de vegades reclama una actuació urgent. Però aquesta urgència no hauria de contagiar tot l’univers patrimonial. Certament, és important preguntar-nos fins a quin punt és necessari, o és convenient, que els debats sobre el patrimoni es facin sota la pressió de la immediatesa que amara bona part dels discursos sobre allò públic en la nostra època. Aquí és, crec, on és més necessària una reflexió profunda sobre la temporalitat del patrimoni. En qüestions de patrimoni no ens hauríem de deixar portar per la dialèctica de l’emergència que alguns pensadors han apuntat com a signe distintiu d’aquest inici de segle. Patrimoni és passat i és futur. I és per això que cal un debat serè no captiu del presentisme. Com escrivia Josep Pla: S’ha de podar per al futur.  

Eliseu Carbonell, Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Em sap greu haver de dir que The Monument Men m’ha semblat una pel·lícula fallida ja que l’esperava amb interès. A banda de que l’ha construït  un George Clooney poc inspirat i que la protagonitzen importants actors aquí no gaire concentrats, decep perquè és el resultat d’una lectura esquemàtica, simplificada i força capriciosa del llibre de Robert Edsel i Bret Witter del mateix tema i títol idèntic. Deu ser el que el director troba convenient  per transformar el relat d’Edsel  i Witter en un film lleuger d’aventures bèl·liques, amb el “Políptic de Gant”  i la “Madonna de Bruges” fent el paper del “soldat Ryan” en la celebrada creació d’Steven Spielberg.

Penso que el film desaprofita un argument extraordinari i fascinant: el les dramàtiques peripècies del patrimoni artístic (i cultural) centreeuropeu al final de la II GM, entre el desembarcament de Normandia i l’ocupació d’Alemanya per part dels aliats. En particular narra les relatives al grup d’historiadors de l’art, conservadors de museus, arqueòlegs i artistes enrolats en la unitat MFAA dels exercits aliats (Monuments and Fine Arts and Archives) amb la missió, primer,  de protegir el patrimoni artístic que anava trobant el front de guerra en avançar i, després, de localitzar, recuperar i restituir als seus propietaris les obres d’art confiscades pels nazis durant l’ocupació dels Països Baixos, Bèlgica, Àustria i França. 

Davant d’aquest argument formidable i tan ric de documentació escrita i visual, trobo que és molt millor acostar-se als Monument Men que van actuar a l’Europa central a través del relat de Robert Edsel i Bret Witter. Ells opten per mantenir-se fidels a les informacions de les fonts documentals més fiables, entre les quals hi ha entrevistes, fotografies, correspondència i cròniques dels protagonistes. La història que narren és tan impressionant que no cal subratllar-la amb els maquillatges de la ficció. L’evocació transparent dels fets transmet plenament l’emoció i la transcendència d’aquell drama de l’art, esdevingut en mig de la més tenebrosa i global de les tragèdies del segle XX. D’aquesta manera les accions de rescat dels tresors artístics se’ns apareixen en tota la seva complexitat i prenem consciència de la fragilitat del llegat artístic, de la magnitud de les pèrdues, que van afectar sobretot a pintures confiscades pertanyents a allò que el Reich en va dir l’art “degenerat”. I és així que coneixem la tasca colossal que va representar la localització del botí dels saqueigs i la restitució de les peces robades als seus legítims propietaris i que ens trobem  davant de les preguntes que es feien aquells conservadors-soldats i alguns soldats i oficials de les tropes aliades: valia la pena posar en risc vides humanes per conservar els monuments culturals?, quin sentit tenia l’esforç de protegir-los en mig d’aquella sanguinària barbàrie?, per què calia salvar el patrimoni d’una nació enemiga i que havia creat els camps d’extermini?.

Tot i els indiscutibles mèrits d’un llibre  que podem valorar com una introducció de to divulgatiu i vocació de “best seller”, i a l’espera de poder llegir-ne la segona part, que Edsel dedica a les tasques de la MFAA a Itàlia (Saving Italy, 2013), crec que les aproximacions  més completes a la història del patrimoni artístic “en guerra” –les lectures més recomanables–, segueixen sent els llibres de Lynn Nicholas (The Rape of Europe, 1994) i d’Héctor Felicianio (The Lost Museum, 1998). Ambdós són narracions de més densitat, però amb accents diferents. El de Lynn Nicholas és més ambiciós des del punt de vista argumental en analitzar els efectes del cataclisme bèl·lic sobre el patrimoni de tots els països enfrontats.  En canvi, l’aportació de Feliciano destaca per la determinada defensa de la causa dels legítims propietaris de les obres confiscades i robades, i per la denúncia, sigui de les maniobres del mercat de l’art per camuflar les adquisicions il·legítimes d’alguns dels seus “tresors”, sigui del negligent comportament d’alguns museus francesos un cop acabat el conflicte a l’hora de documentar la procedència i la propietat de les pintures “recuperades”.

És en aquest dos llibres que es relaten detingudament els trasllats del contingut dels grans museus europeus a dipòsits de protecció (Prado, National Gallery, Louvre, Ermitage, els museus de Florència); i que seguim episodis impactants com ara el de les conseqüències  de les ínfules museístiques de Hitler i col·leccionistes de Goering; dels bombardeigs sobre les ciutats italianes –amb especial menció a l’episodi de la destrucció de Montecassino–; o les de  les confiscacions de l’art d’Alemanya per part de l’exèrcit soviètic que les legitimà considerant-les  botí convertit en patrimoni inalienable del poble rus en concepte de reparacions de guerra. De la mà d’aquests autors ens adonem del programat, sistemàtic i organitzat saqueig i robatori d’art als territoris ocupats per la Wehrmacht, especialment el que van afectar a les col·leccions jueves de París com les de Paul Rosemberg, George Wildenstein, Robert, Maurice i Eugène de Rothschild, Adolphe  Schloss, etc.–; i descobrim les actuacions poc escrupoloses d’uns quants marxants d’art i antiquaris parisencs i suïssos, beneficiaris de la compra a preus molt assequibles de l’art  confiscat que els dirigents nazis no volien per als seus museus en titllar-lo de degenerat. I sempre, en mig de totes aquestes terribles situacions se’ns mostren les accions dels historiadors de l’art mobilitzats, ja fos involucrant-se en la protecció d’urgència dels béns culturals, o legitimant i gestionant les confiscacions i les apropiacions per part del III Reich.

Per acabar, crec que tot i la formidable contribució d’aquestes obres, el repàs d’aquells episodis esgarrifosos encara podria d’enriquir-se amb dues aportacions més, de gèneres ben diferents. La primera podria ser una emocionant lectura entorn de les brutals conseqüències dels bombardejos aliats sobre els centres històrics (i la població) d’Alemanya, la d’un text literari d’alçada: La història natural de la destrucció (2001) de W.G. Sebald. Com diu l’autor: “Encara que sigui vagament, avui és molt difícil de fer-se una idea adequada de la immensa devastació que es va abatre sobre les ciutats alemanyes en els darrers anys de la segona guerra mundial, i encara és més difícil reflexionar sobre l’horror que va acompanyar aquella devastació”. La segona hauria de ser la sèrie documental The Rape of Europe, resultat, és significatiu, de la col·laboració de Lynn Thomas y Robert Edsel (vegeu http://www.rapeofeuropa.com) que aporta les impressionants filmacions que ens han arribat de tots aquells fets,  que els documenten i els acrediten amb una força expressiva gairebé insuperable. En la meva opinió, històries com aquestes semblen adir-se més als recursos de la història del documental, a la veritat nua i poderosa d’una imatge o una filmació captada en directe, que amb les estratègies de la ficció.

Joan Bosch Ballbona. Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns, una de les grans apostes del Caixaforum per aquesta temporada, arribava a Barcelona el 29 de gener (i s’hi estarà fins l’11 de maig) avalada per l’èxit obtingut a Nova York l’estiu passat, on la varen veure més de 400.000 persones. La mostra, organitzada pel Museum Of Modern Art (MoMA) amb el suport de la Fondation Le Corbusier de París, passa per Barcelona camí de Madrid, on es podrà veure a partir del juny.  Una itinerància que contribueix a fer rendible econòmicament el projecte, però que li acaba passant alguna factura. Le Corbusier. Un atles de paisatges moderns ressegueix a bastament les sis dècades de trajectòria professional d’un dels creadors més destacats del segle XX, tot i que ho fa amb una deslocalització absoluta. Presenta al Le Corbusier (nom artístic de Charles-Édouard Janneret) arquitecte, urbanista, pintor, dissenyador d’interiors, escriptor, editor, fotògraf… l’artista total que va enlluernar el món amb la seva força creativa i l’originalitat de les seves propostes. La figura que va captivar a tota una generació d’arquitectes catalans. Aquest aspecte, tant important per a l’espectador català, és obviat a l’exposició, on només s’esmenta de passada la seva participació en el Pla Macià (1932-1935). Cap menció, per exemple, a les seves cèlebres conferències a la Sala Mozart de Barcelona de l’any 1928, considerades el moment fundacional del racionalisme a Catalunya. Res tampoc de la prolífica relació i amistat que va mantenir amb Josep Lluís Sert, ànima del mític GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per el Progrés de l’Arquitectura Contemporània).

A partir de dibuixos, pintures, projectes arquitectònics, fotografies, mobiliari i maquetes d’edificis, l’exposició porta a Barcelona els projectes dels anys de joventut a la Suïssa natal  i els de la Mediterrània al final de la seva carrera, passant a vol d’ocell pels de la seva plenitud professional a: Istanbul, Atenes, Roma, París, Ginebra, Moscou, Barcelona, Nova York i l’Índia. Una gran retrospectiva panoràmica amb una enorme mancança de contextualització amb la ciutat acull.

Gemma Domènech Casadevall, investigadora de l’ICRPC

Encetem des d’aquest bloc  un contacte setmanal des de l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural amb la voluntat  d’emetre opinió, valorar l’actualitat, ponderar el sentit del patrimoni, analitzar les polítiques patrimonials i opinar sobre el sentit, els usos, el valor i la conservació del patrimoni.

Observem com cada dia trobem motius per a aquesta anàlisi i aquesta reflexió.

Notícies sobre noves descobertes ja sigui com a conseqüència de treballs de rehabilitació de monuments o com a resultat d’excavacions arqueològiques, d’unes pintures romàniques  a uns banys rituals jueus. Reclamacions ciutadanes per a la preservació, catalogació i protecció declarada de vestigis d’edificacions en estat precari però que contenen una càrrega simbòlica i identitària local. Conflictes d’interessos entre la voluntat de conservació i l’exercici de l’urbanisme i el creixement dels pobles i de les ciutats.

Pel·lícules, exposicions i estudis sobre l’art en perill, l’art en temps de guerra, l’acaparament de l’art com a signe de poder o de preeminència, la tresorització de l’art i del patrimoni per a un gaudi secret i clandestí.

Grans complexos restaurats, rehabilitats i reincorporats al patrimoni col·lectiu amb nous usos i noves funcions diferents de la funció originària per a la que van ser concebuts i construïts, com és el cas més recent de l’impressionant complex dels edificis de l’antic Hospital de Sant Pau a Barcelona.

Llocs d’història i de memòria als que s’assignen nous valors patrimonials per tal d’assolir noves pautes interpretatives del nostre passat recent o remot. Museus i memorials proliferen abundosament en un intent de fixar pel futur moments crucials i carregats de sentit històric.

La llista seria inacabable i només cal espigolar diàriament a la premsa escrita per trobar un fil conductor que justifica l’actualitat reflexiva que pensem atorgar a aquestes reflexions setmanals que brindem com  una tribuna a totes les persones i entitats interessades en els temes patrimonials.

L’abast del patrimoni és immens des de la conservació del patrimoni documental, gràfic, fotogràfic i audiovisual, al patrimoni literari, artístic i monumental. Rastrejar la petjada de la nostra societat la pauta de les seves dèries, les influències rebudes, els recursos esmerçats, la vinculació entre la historia i el patrimoni, els gustos dels grups socials o els seus interessos reflectits en aportacions patrimonials concretes. Tot transmet un interès i una preocupació.

La formació, construcció, destrucció, reutilització, rehabilitació d’un patrimoni, de l’herència rebuda, del nostre bagatge col·lectiu, bé mereix un esforç constant per seguir de prop els nous temes i els vells debats. Per preservar la memòria, la historia i per saber llegir amb intel·ligència les dinàmiques socials, polítiques, econòmiques i culturals de la nostra peripècia col·lectiva.

Joaquim Nadal i Farreras. Director de l’ICRPC. UdG.

En els darrers dies i amb poques hores de diferència dues notícies han situat la ciutat i el seu patrimoni en el primer pla de l’actualitat. Les dues notícies es refereixen a testimonis del patrimoni separats l’un de l’altre per més de cinc-cents anys. Es tracta d’una banda, mirant del present cap al passat, del vitrall nou de la cara nord de la Catedral que fa pocs anys instal·là Sean Scully en el darrer parament cegat de totes les obertures de la Seu; des del dia de la seva instal·lació a la Catedral hi ha una llum nova i uns nous colors contemporanis que dialoguen amb els altres vitralls de factura, alguns, molt més antiga. Scully ha dit aquests dies que estaria disposat a fer un llegat important de la seva obra a Barcelona. I naturalment els diaris de Barcelona han hagut d’esmentar el vitrall de Girona com una referència. Tenim un Scully a la Catedral, com tenim un Maillol a Santa Caterina o com tenim un Plensa davant de l’edifici de Correus. Art del segle XX i del segle XXI, la més estricta contemporaneïtat, per subratllar la voluntat de la ciutat i de la societat gironina d’escoltar els batecs del món i inscriure el seu propi batec en aquesta mirada oberta i generosa.
L’altra notícia, naturalment, és la troballa, o potser més ben dit la descoberta, dels banys rituals jueus, la micvé, a l’edifici del centre Bonastruc de Porta, i que ha estat mostrada i anunciada amb gran satisfacció en presència de l’ambaixador d’Israel i del conseller de Cultura de la Generalitat, amb l’alcalde, per simbolitzar l’excepcionalitat i la singularitat de la descoberta que confirma, arrodoneix i completa el coneixement que tenim del passat jueu de la societat gironina.
Com si peléssim una ceba, retirant una a una totes les capes, buscant el grill més tendre anem desgranant les etapes de la vida de la ciutat i anem aprofundint en el coneixement de la nostra densitat cultural acumulada i adquirida, amb consciència o no, com a patrimoni col·lectiu. Retrocedint del present cap al passat més remot anem coneixent les parts d’un tot, els elements que configuren la nostra herència, el nostre patrimoni, el llegat rebut del passat. I és evident que en el successiu procés de construcció, destrucció i reconstrucció hi ha parts del nostre passat que han quedat colgades per capes noves, tapades, ocultes, o simplement reutilitzades i incrustades en els murs i els paviments de les cases i dels carrers o dels grans monuments guardant el secret dels fils de la història. Res no és sobrer i tot té l’alè d’una petjada humana, social, que traspua la vida successiva de les diverses generacions que han configurat per aquest procés acumulatiu el nostre llegat actual.
Desentranyar pacientment el passat, descobrir-ne les interioritats, comprendre els mecanismes d’una societat complexa i diversa ens enriqueix ara en el nostre bagatge col·lectiu. Podem analitzar per separat totes les peces i podem gaudir un instant de l’èxtasi momentani davant d’una aportació singular, especial, com és el cas. Però sobretot ens interessa encaixar les peces. Refer el trencaclosques del passat des de les entranyes més profundes i establir que la selecció que ha fet el temps i la gent no és circumstancial ni atzarosa, sinó que és l’expressió més fiable de la circumstància històrica de cada moment.
He volgut unir Scully i la Micvé per assenyalar que la imatge i la marca de la ciutat, el segell que la identifica està fet de la su?ma de totes les peces i és aquesta suma la que ens fa forts, competitius i diferents. I això val per a Scully, el Micvé, el Museu del Cinema, les estel·les funeràries del museu dels jueus, el Tapís de la Creació, l’obra de Paco Torres Monsó o la col·lecció Santos Torroella.
Però encara ens fa més forts i més competitius saber lligar aquest passat recent o remot, aquest patrimoni heretat o adquirit, a la nostra capacitat intel·lectual i de generar coneixement, als nostres centres de recerca, a la nostra Universitat de Girona i en aquest cas als seus arqueòlegs que pacientment han sabut trobar la traça física, el testimoni material de l’existència d’uns banys que els documents ja ens deien que hi havia hagut i que amb l’expulsió de 1492 havien perdut la seva funció i el seu ús i per aquesta mateixa raó havien desaparegut sense deixar rastre aparent. Però hi eren, justament com a testimoni mut d’un passat ple de misteri, però amb una profunda càrrega històrica i emocional.
Finalment val la pena de dir que la troballa és un homenatge a tots els que d’una manera o altra havien esmentat el llegat jueu de la ciutat, d’Enric Claudi Girbal a Josep M. Millàs Vallicrosa, de Jaume Marquès a Enric Mirambell, de David Romano a Santiago Sobrequés, de Jaume Riera a Eduard Feliu, de P. Frago i G. Escribà a Sílvia Planas. I d’una forma especial per aquest cas a Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, que amb els documents a la mà, alguns de publicats pels autors esmentats fa un moment, van cartografiar ja l’any 1995 la localització de la tercera sinagoga i els banys a Els jueus i la ciutat de Girona. Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, vol 1, on escriuen que l’any 1492 “uns dies abans de marxar, el 9 de juliol, es vengué el conjunt d’edificis on es trobava la sinagoga tercera. Es tractava d’un conjunt de cases contigües: les escoles de l’Aljama, la casa de les dones, l’hospital i els banys. Les afrontacions d’aquest conjunt eren les següents: a orient amb la casa de Miquel Escolà que abans fou de Lleó Aninay; a migdia amb el carrer públic del Call; a ponent, a pati de cases en ruïnes mitjançant carrer; i a cerç, amb una casa que fou de Joan Miró, mitjançant carrer. Fou venuda a Jordi Rafart, prevere beneficiat de la Seu, per un preu que era quasi la meitat del de la venda de la casa de Lleó Aninay. Aquest conjunt, conegut avui amb el nom de “Centre Isaac el Cec”, el trobem assenyalat amb el n 9 en el plànol 3″. I aquest plànol que explica el call del 1492 no ofereix cap mena de dubte sobre la localització. Ara l’arqueologia ha confirmat el que els papers ja deien. I ara una nova peça s’afegeix en el complex entramat patrimonial que ha teixit la història dels homes i de les dones de Girona al llarg dels segles conformant el nostre patrimoni que és la nostra herència, que hem de saber preservar, conservar i ampliar, per llegar a les generacions futures.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona