En el marc del projecte “Solsonès / Barroc” promogut pel Consell Comarcal amb la col·laboració del Bisbat de Solsona, els investigadors de l’ICRPC i del Grup de Recerca d’Art Modern de la Universitat de Girona han fet una descoberta important i plena d’encant: una obra conservada atribuïble a l’escultor manresà Josep Generes, el retaule dels sants Isidre i Galderic de Valldeperes datat el 1660 (Navàs, Bages, bisbat de Solsona).

És una peça excepcional malgrat la seva modèstia física i to artesanalitzat del llenguatge de l’escultor. En primer lloc perquè tot i que forma part del catàleg d’un escultor prolífic, és una de les poques obres que se li ha conservat per culpa dels incendis de les esglésies durant la Guerra Civil de 1936-1939; en segon perquè estaríem davant de la seva única obra conservada in situ (les altres, ben poques, es poden veure al Museu Comarcal de Manresa), en la capella de la confraria dels pagesos de l’església de Santa Fe de Valldeperes; i finalment, perquè el retaule proposa un ric programa temàtic, raríssim pel fet que presenta el sant tradicional de la pagesia catalana, el “medieval” Galderic, compartint la titularitat amb Isidre, el sant madrileny  que la monarquia hispànica va promoure com a patró “unificat” dels pagesos a tots els seus regnes. A més de  la representació de dos miracles prou coneguts de sant Isidre, hi veiem el relat escultòric  d’un de sant Galderic de ben excepcional, el del sant conjurant una tempesta que amenaçava la collita d’uns pagesos, ja preparada a l’era per batre-la, a més d’una singularíssima recreació del trasllat de les seves relíquies de la regió de Tolosa del Llenguadoc a Sant Martí del Canigó que va tenir lloc al segle XI –o del Canigó al monestir de Sant Pau del Camp a Barcelona el 1654, costa de dir.

Fotos: Joan Bosch

Arribem al mes de desembre sense que s’hagi acabat del tot la calor de l’estiu mentre a París es celebra la cimera sobre el canvi climàtic. Tanmateix el calendari oficial avança i ens acostem, lleugerament desorientats, cap al solstici d’hivern. Una mica més lluny, a Namíbia, es celebra una altra cimera, la del Comitè Intergovernamental de la UNESCO per la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial que inclou solemnement en la seva llista les Festes del Foc del Solstici d’Estiu al Pirineu. Estem salvats, o salvaguardats, el clima canvia però el patrimoni immaterial romandrà.

En aquest breu documental promocional de la candidatura davant la UNESCO s’explica que a Andorra es conserva la referència documental més antiga d’aquesta celebració del foc, datada el 1759. Però Oriol Riart i Sebastià Jordà, que van estudiar les falles del Pirineu per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, consideren que l’existència i extensió del topònim Faro (amb les seves variants) indica un origen realment antic d’aquesta tradició de baixar el foc per les pendents de les muntanyes, ja sigui per funcions de tipus defensives o rituals. Les falles són uns objectes rústecs, d’una força poètica brossiana, creats per les mans curtides dels homes i dones del Pirineu per transportar el foc de les muntanyes mentre són consumits per les flames. És a dir, són fetes a mà per tenir una existència efímera. Ricart i Jordà han documentat fins a dotze tipologies diferents de falles, totes elles màgiques, belles i útils com les escultures primitives.

Però, què reconeix la convenció de la UNESCO per la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial? Les falles de fusta com objectes d’artesania popular, el ritual de la celebració del solstici o la possessió del foc que distingeix la humanitat dels altres animals? Totes tres coses, d’acord. Però, podem parlar del foc com a patrimoni? Què és el patrimoni immaterial? Respon l’antropòleg: El patrimoni és patrimoni i punt. Patrimoni material i immaterial són dues cares de la mateixa moneda: el significant i el significat.  El patrimoni immaterial és producte de la ment, mentre el patrimoni material ho és de les mans.  Philippe Dubé, professor de museologia de la Université Laval, al Quebec, ja fa anys ho va explicar de manera molt gràfica en parlar del patrimoni material com a “artefactes” i el patrimoni immaterial com a “mentefactes”. Si, però, i el foc?

El foc que embolcalla i consumeix l’artefacte -la falla que mereix ser exposada en un museu d’etnologia-, constitueix l’acte en el que el patrimoni immaterial s’expressa amb la seva màxima radicalitat. El foc es situa al centre geomètric de molts rituals, festes populars, recitals de llegendes i cançons, narracions d’història oral, és a dir, de tots aquells elements que enumera la convenció de la UNESCO de 2003. Tal i com explicava Jan Grau, el foc sagrat i el foc festiu tenen propietats hipnòtiques, catàrtiques i relacionals. El foc destrueix la matèria i obre la porta a la immaterialitat. Per tant, les Festes del Foc del Solstici d’Estiu al Pirineu mereixien estar incloses en aquesta llista de la UNESCO amb lletres d’or. Cal felicitar a tota la gent que ha treballat durant any per tal que això fos possible.

Deixeu-me acabar explicant una anècdota personal. Fa molts any, més de vint, vaig baixar falles en un poble de l’Alta Ribagorça. És una d’aquelles experiències que no es poden explicar, que cal viure. Doncs bé, a mig camí i en plena eufòria festiva, un dels petits fragments de teia encesa que s’anaven desprenent de la meva falla se’m va incrustar entre el coll de la camisa i el clatell. Vaig trigar uns quants segons a poder-me’n deslliurar, suficients per fer-me una bona cremada. Quan tot va acabar vaig entrar en un hostal que hi ha a la plaça i vaig demanar si em podien donar alguna cosa per la cremada. No cal dir que no vaig veure cap ambulància de la Creu Roja ni cap cotxe de bombers. L’amo de l’hostal va tornar tot seguit amb una copa de conyac i em va dir: Té noi. Sospito que els senyors i senyores de la UNESCO reunits a Namíbia no ho saben però això, exactament això, és el patrimoni immaterial.

Eliseu Carbonell

Investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.   

Des de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural iniciem aquest setembre amb la notícia de l’adquisició, per part de la Fundació Rafael Masó, d’ una important col·lecció de pintures i dibuixos de Joan B. Coromina (La Bisbal d’Empordà, 1890-1919), procedents d’un familiar d’aquest artista, un dels principals col·laboradors de l’arquitecte Rafael Masó. La col·lecció inclou 212 obres sobre paper i 55 pintures datades entre 1898 i 1919, que són una mostra del talent, l’esperit creatiu, les dots d’observació i la versatilitat d’aquest artista que tant van lloar Carles Rahola, Miquel de Palol i Josep Pla.

Per a la Fundació Rafael Masó són d’especial interès les obres directament relacionades amb projectes arquitectònics de Masó. Des que es van conèixer, quan tenia divuit anys, Joan B. Coromina va col·laborar en la major part dels edificis de Rafael Masó, normalment en aspectes decoratius i ornamentals, des de relleus i escultures a pintures i plafons de ceràmica. Així ho testimonien alguns dibuixos d’aquesta col·lecció sobre la reforma del mas El Soler de Sant Hilari Sacalm (1909), la decoració de la Casa Salieti de Girona (1911), la fàbrica de ceràmica La Gabarra de la Bisbal d’Empordà (1911), que l’arquitecte va fundar amb els germans Coromina, i l’ampliació de Can Grau de Sant Martí Sapresa (1913-14).

A més, el grup d’obres inclou nombrosos paisatges (del Baix Empordà, Girona i Mallorca), retrats, caricatures i estudis acadèmics executats en una gran varietat de tècniques: carbonet, oli, aquarel·la, sanguina, gravat, pastel, tinta, etc. Un cop finalitzada la seva catalogació, la Fundació Rafael Masó té la intenció de restaurar-les per garantir-ne la conservació, amb l’objectiu que estiguin a l’abast dels especialistes, per facilitar-ne l’estudi i l’exposició, ja que la major part són encara inèdites.

Equip ICRPC

Imatges: Fundació Rafael MAsó

Seguint el curs del riu Sant Llorenç per la riba sud, a cent quilòmetres de la ciutat de Quebec, arribem al municipi de L’Islet, a la regió de Chaudière-Appalaches. Allà s’hi troba el Museu Marítim del Quebec, que porta el nom del capità Bernier, navegant i explorador de l’Àrtic nascut en aquesta població el 1852. L’Islet és un municipi petit, no arriba als 4000 habitants. Té, en canvi, un museu marítim de primeríssima fila, certament per les col·leccions que s’hi exposen, però sobretot per la seva museografia ben pensada, ni efectista ni hiper-tecnificada, amb les paraules i els objectes justos per transmetre al visitant l’emoció de l’aventura marítima al Quebec; una museografia, en definitiva, que es fonamenta en un notable treball d’investigació sobre la història i l’etnologia marítima a l’estuari del Sant Llorenç.

Aquest museu va ser fundat el 1968 per la “Association des marins de la vallée du Saint-Laurent” com a “Musée maritime Bernier” i fou acreditat pel Ministeri de Cultura i Comunicacions del Quebec el 1975. El 1985 es va fer una primera renovació del museu. Entre 2008 i 2011 es va ampliar i modernitzar, afegint una “chalouperie” o taller de construcció naval i una nova àrea d’acollida. La presència d’un museu tant important com el Museu Marítim del Quebec, en una població tant petita i allunyada de la capital, es justifica així en la seva web: “L’Islet, qui a connu dans le passé une activité maritime intense, a vu naître quelque deux cents marins, capitaines, pilotes, armateurs et constructeurs de navires ! On la nomme à juste titre la Patrie des marins”. Venint d’un país on en poques generacions s’ha esvaït pràcticament del tot el record del passat mariner de tants pobles i tantes famílies, aquest museu m’ha produït una gran impressió i m’ha fet pensar, un cop més, en quines deuen ser les causes d’aquesta pràctica col·lectiva d’amnèsia que hem exercit els catalans en relació amb el mar.

A l’exterior del museu, per la banda del riu, hi ha un jardí al que s’hi pot accedir lliurament des del carrer. En ell s’hi troben dos grans vaixells museïtzats, un vapor trencaglaç i una nau militar. El museu compta també amb una embarcació tradicional, el Canot 19, que té base al port de Saint-Jean-Port-Joli, població turística veïna, on les persones que ho desitgen poden embarcar-s’hi gratuïtament i navegar a vela pel riu. Les sortides s’anuncien a través de facebook.

Els dos vaixells-museu visitables són el trencaglaç Ernest Lapointe i l’hidròpter Brass d’Or 400 (Fotos 1, 2 i 3). El trencaglaç fou construït el 1942 a les drassanes Davie, unes grans drassanes encara en actiu que es troben a Levis, davant mateix de la ciutat de Quebec a la riba sud. Durant la Segona Guerra Mundial es dedicà al transport de tropes i material a la península de Labrador. Posteriorment, del 1945 al 1978, es dedicà a obrir pas entre el gel per permetre el trànsit de vaixells pel riu a l’hivern. La visita, d’accés per lliure, permet recórrer tot el vaixell, des del pont fins al fons de la zona de calderes, passant per les àrees privades de la tripulació, serveis, sales de màquines, etc. És un vaixell molt gran i transitar-hi lliurement i pràcticament sol és una experiència realment impactant. L’altre vaixell visitable és l’Hidròpter NSCM Brass d’Or 400. És un prototip resultat de la investigació militar canadenca durant la Guerra Freda. L’armada d’aquest país volia disposar d’un buc molt ràpid per localitzar submarins nuclears soviètics, la seva funció havia de ser de vaixell escorta. Podia arribar a la velocitat, vertiginosa per a un vaixell, de 60 nusos gràcies a uns propulsors similars als utilitzats pels avions i unes hèlices que aixecaven el buc per sobre de la superfície del mar (com es pot veure en aquest video). De fet, el vaixell va ser construït per la companyia Havilland Aircraft d’Ontario. El seu pressupost va ser altíssim i la seva vida molt breu, de 1968 a 1971. El projecte s’abandonà degut al seu alt cost i a que les tasques de vigilància marítima es podien fer amb la mateixa efectivitat des d’un avió. Però va permetre desenvolupar una sèrie de tecnologies. Per exemple, fou el primer buc a incorporar ordinadors a bord i també el primer forn microones per cuinar. L’interior, sobretot la cabina del pilot, sembla més un avió que no pas un vaixell. Va ser adquirit pel Museu Marítim del Quebec el 1983. La visita es fa amb un guia i està inclosa en el preu de l’entrada al museu. Al jardí hi ha un tercer vaixell, el veler J.A. Bernier II, però no és visitable. És un vaixell important en la història de la navegació a l’Àrtic, ja que amb ell el 1977, amb només cinc tripulant, es va superar el pas del Nord-Oest, sent el vaixell més petit (11 metres) a superar aquest perillós passatge.

Foto 1: El vapor trencaglaç Ernest Lapointe. Foto E. Carbonell

Foto 2: La façana posterior del Museu Marítim del Quebec vista des del pont del trencaglaç Ernest Lapointe. Foto: E. Carbonell

Foto 3: L’hidròpter Brass d’Or 400. Foto: E. Carbonell

A la sala de reserva del museu s’hi troben les maquetes i només s’hi pot accedir en grup amb una visita comentada, inclosa també en el preu de l’entrada, que es fa només els caps de setmana. La visita dura 30 minuts. Aplega unes 200 maquetes d’embarcacions del Saint-Laurent de diferents èpoques, cosa que permet explicar la història de la navegació al Quebec (Foto 4). També es comenten aspectes socials i episodis curiosos de la història del país relacionats amb el riu, naufragis, etc.

Foto 4: Visita guiada a la sala de reserves de maquetes. Foto: E. Carbonell

La “chalouperie” és un edifici annex construït inspirant-se en els tallers de construcció naval tradicional però amb un disseny modern. La visita es fa sense guia i també s’hi fan tallers didàctics. Disposa d’una col·lecció petita però representativa d’embarcacions tradicionals de la zona com xalupes, canoes d’esbarjo, canoes de camuflatge per la caça primaveral d’aus al riu anomenades “drosseuses”, velers esportius, etc. (Foto 5).

Foto 5: Vista de la “chalouperie”. Foto: E. Carbonell

Finalment, la primera planta del museu es dedica a l’exposició permanent inaugurada el 2011 (Foto 6). D’una banda, s’explica la figura del capità Joseph-Elzéar Bernier (1852-1934), fill d’un mestre d’aixa de l’Islet que esdevingué capità de goleta amb només 17 anys i durant la seva joventut va batre diversos rècords en la travessia de l’Atlàntic. Ja de gran inicià una intensa campanya davant les autoritats del Canadà per conscienciar-les sobre la importància de prendre possessió dels territoris de l’Àrtic, cosa que finalment aconseguí el 1909 anant ell al capdavant de l’expedició. El seu diari de bitàcola es va publicar en un blog quan es commemorà el centenari d’aquesta expedició.

Foto 6: Detall de l’exposició permanent. Foto: E. Carbonell

L’altra part de l’exposició permanent explica la navegació al Saint-Laurent des d’una perspectiva etnològica. L’exposició comença definint què és la cultura marítima i va abordant diferents aspectes com ara el cabotatge, els diferents oficis vinculats a la construcció naval i a la navegació, les tripulacions, el món de les creences, les llegendes del riu, la vida dels mariners i la seva relació amb les gents de terra, els noms dels vaixells i el seu sentit, etc. També hi ha un espai on els visitants poden deixar escrites o enregistrades en arxius de veu les seves memòries sobre el riu, allò que van sentir explicar als seus avis, etc. L’exposició s’acompanya d’audiovisuals breus on ens mostren testimonis de capitans, mariners, mecànics, mestres d’aixa, homes i dones, joves i vells, que expliquen les seves vivències, les seves sensacions navegant pel riu, la vida a bord, els moments de perill, el que vol dir per a ells ser mariners, el que significa el riu per a ells, etc. Són petits fragment ben editats que, en pocs minuts, transmeten un missatge proper, un testimoni viscut, molt sentit, que ens permet fer-nos una idea aproximada del que aquest riu tant important ha significat per a diverses generacions de quebequesos.

Eliseu Carbonell, investigador ICRPC

El Centre Iberia Graeca, amb seu a Sant Martí d’Empúries (l’Escala, Girona) des de l’any 2011, és un organisme creat pel Ministerio de Cultura de l’Estat espanyol i la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya (BOE 56 del 6/3/2007) per al desenvolupament de projectes de recerca, documentació, conservació i difusió del patrimoni arqueològic grec de la Península Ibèrica. Les Administracions que formen part del Centre són el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, a través del Museo Arqueológico Nacional, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través del Museu d’Arqueologia de Catalunya, i l’Ajuntament de l’Escala, a través d’Alcaldia.

La ciutat grega de Emporion (Empúries, l’Escala, Girona), fundada al segle VI aC,  és el conjunt arqueològic grec més important de la península Ibérica (Imatge: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries).

Els objectius principals del Centre són:

1.- Crear i mantenir un web (www.iberiagraeca.org) en el qual es pugui disposar de tota la informació proporcionada per l’arqueologia sobre la cultura material grega de la península Ibèrica.

2.- Desenvolupar projectes de recerca propis que facilitin el coneixement de la presència cultural grega i la seva interacció amb les societats de la península Ibèrica en època antiga.

3.- Potenciar els projectes de recerca de l’Estat espanyol en l’arqueologia grega mediterrània i establir col·laboracions culturals amb les diferents institucions científiques i universitats que desenvolupen aquesta línia d’investigació.

4.- Formar a joves investigadors en el camp de l’arqueologia grega i vincular-los als diferents projectes de documentació i recerca del Centre.

5.- Disposar d’un programa de difusió cultural i social del llegat comú grec a la Mediterrània, com un element de cohesió de la identitat cultural mediterrània.

Cràtera de campana de ceràmica àtica de figures roges (circa 440 a. C.),  procedent de la tomba 11 de la necròpolis ibèrica de Tútugi (Galera, Granada) (Imatge: Museo Arqueológico Nacional).

Amb data 30 de juny de 2015, el web d’Iberia Graeca té una “Base Documental” de 5215 fitxes de ceràmiques gregues de la península Ibèrica, procedents de 682 contextos arqueològics, corresponents a 327 jaciments d’Andalucía (Almería, Cádiz, Córdoba, Granada, Huelva, Jaén, Málaga i Sevilla), Aragón (Huesca), Catalunya (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona), Castilla la Mancha (Albacete, Ciudad Real, Cuenca i Toledo), Extremadura (Badajoz i Cáceres) i Comunitat Valenciana (Castelló), i amb un suport gràfic de 6.310 imatges . Així mateix, proporciona informació sobre 59 museus  i 36 jaciments arqueològics peninsulars  vinculats amb la presència grega a Ibèria i compta amb 945 referències bibliogràfiques d’arqueologia grega peninsular, de les quals 307 tenen incorporat el corresponent link que permet accedir a la seva consulta digital en format PDF . Es possible també descarregar-se de forma lliure les publicacions Iberia Graeca. El llegat arqueològic grec a la península Ibèrica, (Girona, 2012) i Homenaje a Ricardo Olmos. Per speculum in aenigmate. Miradas sobre la Antigüedad (Madrid, 2014).

Portada del llibre Iberia Graeca. El llegat arqueològic grec a la península Ibèrica (Imatge: Centre Iberia Graeca).

Xavier Aquilué (Centre Iberia Graeca)

El passat 12 de juny va tenir lloc a Oslo la conferència final de Cultural Heritage Counts for Europe (CHCFE), un projecte europeu que ha tingut per objectiu cercar, documentar i analitzar la recerca i els casos d’estudi que han analitzat en els últims anys els impactes que genera el patrimoni cultural.

El treball classifica els impactes en quatre grans grups: econòmics, socials, culturals, i mediambientals. A més, el projecte ha recollit els resultats qualitatius i quantitatius que demostren de quina manera el patrimoni cultural contribueix significativament al programa “Europa 2020. Una estratègia per al creixement intel·ligent, sostenible i integrador”.

Les conclusions són un magnífic treball de síntesi així com una mostra de casos de bones pràctiques en cadascuna de les modalitats en les que es classifiquen els impactes.

Es reconeix que fins a dia d’avui els impactes econòmics han estat els més estudiats, i seguidament són els impactes socials els que tenen un major nivell d’estudi i recerca empírica. A la cua dels estudis se situen els impactes culturals i els mediambientals. Tanmateix totes quatre categories presenten tendències creixents en els últims 10 anys. I molt marcadament a partir de 2009, un any després a l’inici de la crisi econòmica actual.

La següent infografia resumeix la categorització de les tipologies d’impactes així com les interseccions que es donen entre ells.

Entre els impactes econòmics cal destacar la competitivitat i atractivitat regional que genera el patrimoni, així com els efectes positius que té en l’educació i l’aprenentatge de competències personals, aquest ja clarament relacionat amb els impactes d’ordre social. Seguint amb els efectes del patrimoni en la societat es presenten casos que desenvolupen la cohesió social, la participació comunitària i la creació de sentiments d’identitat.

Els aspectes culturals són de gran interès doncs sovint hi ha hagut tensions en la distribució dels recursos (subvencions públiques, patrocini) entre el sector de la creativitat i el del patrimoni. La recerca portada a terme per Cultural Heritage Counts for Europe recull i presenta casos en els que el patrimoni cultural és un estímul per a la creativitat i la innovació, la creació de símbols, i la rehabilitació arquitectònica.

De manera menor però creixent els resultats mostren casos d’impactes en la sostenibilitat mediambiental, relacionats en l’estalvi energètic, els paisatges culturals i la gestió de l’energia cautiva.

En definitiva Cultural Heritage Counts for Europe suposa un treball de documentació i argumentació de gran utilitat i interès per a tots aquells que, més enllà d’apostar pel patrimoni cultural com a font de riquesa econòmica, social i cultural, necessitem sovint de fonaments sòlids per adreçar-nos a la societat en general, i als polítics i a les empreses en particular, per argumentar els beneficis d’invertir en el patrimoni cultural i no considerar-lo un pou de despesa que només serveix per la foto el dia de la inauguració.

Podeu consultar el projecte a http://www.encatc.org/culturalheritagecountsforeurope/

Antoni Laporte

Dir Museus de Societat i Quebec és com dir lluna i mel. Són dues paraules que, per als qui treballem en l’àmbit del patrimoni cultural i per tant, poc o molt, sobre el món dels museus, troben una força magnètica en les profunditats del pensament. La vella “nova museologia” que sotragà la museologia tradicional els anys setanta, trobà al Quebec un camp d’expansió extraordinari que culminà amb la inauguració l’any 1984 del Museu de les Civilitzacions del Quebec, una de les fites modernes d’aquesta nova museologia, però que va tenir precedents molt importants al mateix Quebec, com per exemple l’ecomuseu del “Fier Monde”, que es reivindicava com un museu dels veïns, de la ciutadania, en un barri obrer de Montreal.

Museu de les Civilitzacions del Quebec. Foto: E. Carbonell

El procés històric del sorgiment i evolució d’aquests museus de societat al Quebec és ben interessant i s’ha d’emmarcar, lògicament, en l’evolució històrica, política i social del Quebec en el darrer mig segle, una història que per cert es compren molt bé visitant simplement aquests museus, perquè està molt ben explicada. Però hi ha també una realitat que no es veu a simple vista; hi ha, per exemple, decisions polítiques canviants en funció del color del govern (un petit parèntesi que s’explica als museus de societat per il·lustrar-ho: fins els anys seixanta en les escoles del país, les cobertes del llibres de text canviaven totes a color blau o color vermell segons si governaven els conservadors o els liberals, respectivament); hi ha també pressions mediàtiques, reaccions gremials i condicionants econòmiques que són importants per entendre el mapa resultant actual dels centres patrimonials al Quebec.

En aquest sentit resulta molt recomanable rellegir l’article d’Yves Bergenson, professor de museologia a l’UQAM, publicat a la revista Mnemòsine (Núm. 4, 2008) sobre l’evolució dels museus d’etnologia al Québec. Bergenson ens il·lumina sobre aquestes dimensions polítiques, socials, professionals i econòmiques que han anat sotjant l’evolució dels museus quebequesos. Per exemple, resulta interessant seguir les tensions entre el partit nacionalista quebequès i el partit liberal, els anys setanta i vuitanta, respecte al projecte d’un museu etnogràfic nacional que culminarà en l’esmentat Museu de les Civilitzacions, actualment una indiscutible i indiscutida referència mundial. Una altre qüestió important que explica Bergenson és com a partir dels anys noranta els governs regionals i federals preferiran deixar de banda la inversió en grans museus per destinar les inversions a la creació de centres d’interpretació locals que, malgrat requerir una forta despesa inicial, sovint per reformar un immoble singular, després, a diferència dels museus, no precisen de grans recursos financers per al seu funcionament i en canvi produeixen un impacte efectiu en el desenvolupament del turisme regional.

La proliferació dels centres d’interpretació és molt patent quan viatgem pel Quebec actualment. Les iniciatives governamentals han donat lloc també a iniciatives en el sector privat i es poden trobar molts centres d’interpretació que són un negoci familiar, de vegades muntat en un magatzem al costat de la casa particular on, a canvi d’un tiquet d’entrada, a voltes un tiquet intangible a tots els efectes, un membre de la família us explica aquell ofici artesanal, normalment relacionat amb l’alimentació, i t’anima a endur-te uns quants souvenirs al maleter del cotxe, ja sigui un llibre -un servidor pica sempre aquest esquer-, una terrina plena d’un producte suculent o el bibelot més inesperat. Això ho escric en sentit literal: els meus fills petits miraven astorats com unes turistes quebequeses compraven i carregaven al cotxe una planxa de fusta que feia el perfil d’una vaca, pintada com una vaca suïssa, que feia ben bé un metre i mig d’amplada, en finalitzar la visita al centre d’interpretació de la pesca de l’anguila a Kamouraska, a la regió del Bas-Saint-Laurent. La idea de negoci turístic està molt present en aquests centres de caire privat, no tant en els que depenen d’entitats públiques, locals o regionals. En tot cas, del “Site d’Interpretation de l’Anguile de Kamouraska” i de la seva amable mànager i guia, en parlarem en un altre post d’aquest blog.

Eliseu Carbonell

Investigador, ICRPC.

Des de l’Institut de Patrimoni ampliem i renovem els canals de comunicació, responent a l’objectiu marcat des de la direcció del centre que cerca amplificar la feina que realitzem, així com  compartir continguts.

La primer mesura ha estat la creació d’una nova web, amb disseny atractiu i facilitat de navegació i d’accés a la informació de l’ICRPC.

La web anirà acompanyada del Blog “Badiu. La finestra del Patrimoni” el qual també ha estat renovat pel que fa al disseny i on continuarem aportant comentaris i reflexions entorn al Patrimoni Cultural entès en el seu sentit més ampli.

Una novetat és la incorporació de les xarxes socials Twitter, Instagram, Pinterest i Flickr com a eines per complementar les actuacions de comunicació.

L’ICRPC vol assolir més proximitat amb centres de recerca, equipaments i persones vinculades al patrimoni cultural aprofitant els recursos tecnològics al nostre abast.

Esperem que ens acompanyeu!

Antoni Rojas Rabaneda

Unitat de Projectes i Comunicació