Pròleg al llibre Joaquim de Camps i Arboix, un intel·lectual en temps convulsos (1894-1975), de Giovanni C. Cattini. Fundació Josep Irla, 2015.
La fractura de la Guerra Civil va tenir uns efectes devastadors. Amb conseqüències materials (pèrdues de béns i edificis), físiques i humanes (pèrdues de vides), polítiques (persecucions i pèrdua de llibertats), institucionals (desmantellament de la Catalunya autònoma) i morals i simbòliques (trencament de vides i de trajectòries) amb una interrupció brutal el 1939, i una reconstrucció plena pràcticament impossible. La mort per a uns, l’exili interior o exterior per a uns altres (com una mort en vida) van marcar, amb petjada profunda, la nostra història col·lectiva.
És el cas de Joaquim de Camps i Arboix (1894-1975), personatge clau de la vida social, intel·lectual i política de la Girona dels anys vint i trenta. Redactor en cap d’El Gironès, adscrit a la Lliga Regionalista, regidor de l’Ajuntament de Girona el 1920 (en una candidatura regionalista-republicana conjunta per demolir el caciquisme), suspès el 1923, restituït el 1930; militant d’Acció Catalana (1923-1932), militant d’ERC (des de 1933), regidor i cap de l’oposició el 1934, alcalde efímer arran dels fets d’octubre de 1934 i, més tard, d’agost a octubre de 1936; president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (1930), redactor en cap de Vibració (1932), canceller del Consolat d’Espanya a Perpinyà (novembre de 1936), exiliat a França i a Argentina. Quan va tornar, el 1949, no va creure que hi haguessin condicions per al retorn a Girona. Es dibuixa, així, una biografia en dues parts, amb un abans i un després. Una etapa d’activisme gironí en la política, un parèntesi d’exili, i una etapa d’activisme intel·lectual, a Barcelona, després.
Ara, passats vint anys de l’article que el professor Josep Clara va dedicar al personatge, (“Joaquim de Camps i Arboix, de l’arrauxament al prestigi”, a Revista de Girona, 168, 1995, p. 38-41), un altre professor, Giovanni C. Cattini de la Universitat de Barcelona, ens amplia i completa aquella perspectiva biogràfica. Ho fa amb documentació extensa de caràcter personal procedent d’arxius institucionals i familiars, amb testimonis orals directes de familiars de Camps i Arboix, i amb aportacions de textos inèdits que perfilen millor la seva biografia intel·lectual i política.
Aquest llibre que presentem salva l’abisme, la fractura, que comentàvem al començament, i rescata de l’oblit una figura històrica que s’inscriu en la història contemporània de Girona i de Catalunya amb personalitat i força molt singulars. Fins ara, la brutalitat del tall històric que va representar el 1939 no ens havia permès recuperar plenament, per a la memòria comuna, una figura que va viure en un primer pla i com a protagonista remarcable els fets de la vida política gironina dels anys vint i trenta, i que es va trobar exercint un lideratge municipalista d’una gran notorietat. En aquest sentit val molt la pena subratllar que més enllà dels episodis concrets d’octubre de 1934, molt efímer, i de 1936 (1 d’agost-21 d’octubre de 1936), com a alcalde nomenat de la ciutat de Girona, la trajectòria municipal de Camps transcendeix aquests fets i enfonsa les seves arrels en un coneixement de la realitat de la ciutat i de les interioritats de l’administració i de la hisenda municipal que adquireixen, ara, un perfil molt rellevant.
Tenim a les mans la biografia d’un personatge de la petita noblesa local gironina, hisendada, il·lustrat, nascut en una família de profundes conviccions catòliques, que comença la seva trajectòria política i publicística a l’empara de la Lliga Regionalista, que abandona per l’intent frustrat que va representar la intel·lectualitzada Acció Catalana (1922-1933), fins que aquest darrer any decideix enrolar-se a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, en la més immediata postguerra, abandonarà amb el criteri i la idea que després del desastre, la política de partit, dels partits, era font de confusió i de conflicte, també de divisió.
En el retorn de l’exili (1949), Camps va viure a Barcelona, entre Barcelona i la finca de la Tallada que havia aconseguit recuperar, dedicat a la història i a la ciència jurídica va impulsar estudis sobre el pensament i el dret català, l’agricultura i la història de l’agricultura, el catalanisme, tot alimentant un pensament liberal forjat i treballat per una experiència viscuda en moments de gran intensitat.
L’aportació que presentem juntament amb els treballs de Josep Clara i l’entrevista que aquest féu a Camps i Arboix per a la revista Presència (1974), són els fonaments per a una recuperació històrica d’un personatge amb una vida trencada i partida pel daltabaix de 1939. Tota la intensitat gironina dels anys anteriors a la guerra esdevé, després, distanciament i allunyament voluntari, conscient que la “Girona Nova” per a la qual havien treballat els joves regionalistes i republicans de 1920, trigaria a tornar, amb la “Vibració”, que descrivia Jaume Vicens Vives al pròleg del llibre que Camps i Arboix havia dedicat a Verntallat, i que Cattini converteix en el frontispici del seu llibre per tal d’establir un pont imaginari entre dues generacions de gironins, totes dues a la diàspora.
Ni Vicens, mort el 1960, ni Camps i Arboix, mort el gener de 1975 no van viure, ni veure, la precipitació dels esdeveniments després de la mort de Franco i el descabdellament de la transició. Tots dos es van quedar a les portes de presenciar l’ensorrament de la Dictadura que havien somiat cada any durant dècades.
(Aquesta és la versió original del pròleg que va ser retallat en publicar-lo).