L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural acaba de col·laborar en l’organització del seminari internacional “Polychromed wooden altarpieces in southern Europe / Retaules d’escultura policromada del sud d’Europa” conjuntament amb The Henry Moore Foundation, la Fundació Girona Universitat i Futur, el Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat de Girona, l’Obra Social de la Caixa i el projecte d’investigació coordinat HAR2012-39182 de les universitats de Girona i Autònoma de Barcelona.
S’ha celebrat a Barcelona els dies 2 i 3 d’octubre en els inspiradors espais que han cedit l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i el Museu Frederic Marès de Barcelona. La collita de resultats ha estat magnífica, perfectament ajustada a les expectatives que el programa animava.
Les ponències no trigaran a estar disponibles en la xarxa i qui ho vulgui les podrà seguir i analitzar, però ja avanço que hi trobarà molt més que interessants i molt actualitzats estats de la qüestió sobre la història de la retaulística en l’àrea més occidental de la Mediterrània, des d’Andalusia a Nàpols. Hi trobarà noves mirades sobre el fenomen de la retaulística als territoris de l’Europa de la contrareforma catòlica i aproximacions que demostren que sobre el món de la retaulística es poden construir relats argumentalment rics i metodològicament ambiciosos i innovadors. Hi descobrirà reflexions sobre els idiomes plàstics (de vegades dialectes) dels escultors i dels pintors; sobre les tècniques dels dauradors/policromadors, o els repertoris arquitectònics i ornamentals dels tracistes i fusters-retaulers. Hi observarà anàlisis molt complets sobre la cultura i els repertoris gràfics disponibles als obradors, pouats d’estampes i tractats, o entorn de la manera com aquests enriquien els recursos figuratius, compositius i temàtics dels tallers. Hi trobarà moltes indicacions sobre les funcions devotes que complien els retaules i sobre el seu gran poder comunicador extretes de documents i fonts de l’època; o, finalment, evidències de la mentalitat i els valors que ensorraren el secular món de la retaulística en fusta daurada i policromada a finals del segle XVIII, però també d’aquella que impulsà els inicis de la tardana valoració de l’escultura policromada en la historiografia i el col·leccionisme.
A més d’aquestes substancioses aportacions, les jornades varen servir per a constatar l’acord dels especialistes sobre una realitat indiscutible avui en dia, es miri des d’Andalusia, Castella, la Puglia, Sardenya, o les Catalunyes del nord i del sud: per molt que els prejudicis acadèmics, romàntics o nacionalistes li hagin fet la guitza i n’hagin contaminat la memòria, per molt que les destruccions s’hi hagin acarnissat, especialment les de 1936 a l’Espanya republicana, la investigació, dinamitzada, sobretot, des de les universitats, ha entrat en una fase de decidida rehabilitació de la memòria artística de l’època barroca, molt vinculada a la producció de retaules en els territoris analitzats durant l’amè workshop barceloní.
Quan més ens acostem a una imatge versemblant de les arts i la cultura visual dels segles XVII i XVIII, més evident és que hem de considerar la retaulística com un dels seus episodis més brillants, com un gènere artístic decisiu per la configuració del patrimoni històric i artístic, ric d’autors i de creacions capaços de propiciar relats tan interessants, intensos i suggerents com els de qualsevol altre moment de la nostra història artística. Almenys per Catalunya, es tracta d’uns passos, però ferms i decidits, cap al que en un altre lloc he anomenat “ la reconciliació amb el patrimoni barroc [no cortesà] i la seva història” ja que comencem a percebre’l amb tanta “veracitat” com és capaç de procurar-nos el mètode històric i completament alliberats de les prevencions, les suspicàcies i els prejudicis estètics, intel·lectuals o religiosos que fins no fa tant emboiraven la historiografia de l’art i l’opinió cultural.
Ara bé, a la trobada barcelonina també va quedar clar que els investigadors universitaris no ens en sortirem si fem aquest camí sols. Haurem de treballar amb l’administració cultural, els museus i els centres de restauració –com ho hem anat fent en els darrers anys—per poder exhibir aquest patrimoni en bones i atractives condicions, físiques i argumentals (exhibir-lo és un dels reptes culturals més interessants que té el nostre país). I haurem de convèncer les administracions públiques i les institucions privades de l’ interès d’invertir recursos en la recerca, la restauració i la divulgació d’aquest patrimoni. Finalment, entre tots hauríem de saber proposar uns relats prou persuasius com per acostar l’art de l’època conservats en temples i museus a públics de tota mena, des de l’escolar al turístic, des del que té cultura religiosa catòlica a aquell que viu en altres sistemes religiosos o al marge de les religions, explicant-ne els valors plàstics, els més ardits i els més conservadors o retardataris, i també les històries que brotaven d’aquelles imatges –o que les tenien per dipositàries– que són per a nosaltres un pont cap a un meravellós univers de creences i conviccions.