Acabem de publicar el volum número 11 de la col·lecció ICRPC Llibres, titulat: Revisiting the Coast: New Practices in Maritime Heritage, editat per J.L. Alegret i E. Carbonell. Es tracta de la traducció a l’anglès del volum número 10 de la mateixa col·lecció titulat La patrimonialització de la cultura marítim, amb alguns petits canvis per tal d’adaptar-lo al públic internacional.

Aquest llibre ofereix una visió no tant del patrimoni marítim en sí com de la manera en que s’està construint i com s’utilitza aquest patrimoni en l’actualitat, és a dir, sobre els processos de “patrimonialització” (concepte molt usat darrerament pels acadèmics que escriuen en  llengües romàniques, no tant en el món anglosaxó) o de construcció social del patrimoni marítim. La majoria d’estudis de cas presentats en aquest llibre es centren en les costes de la Península Ibèrica, amb dues excepcions on es presenten treballs sobre el patrimoni marítim a la Bretanya francesa (comparant-lo amb l’Andalusia atlàntica) i un estudi sobre el patrimoni natural a la costa mexicana del Yucatán. Aquest llibre cal emmarcar-lo en el projecte de recerca I+D+i (HAR2010-15566) titulat “Patrimoni Etnològic, Societat i Cultura Marítima” finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit des de l’ICRPC.

El llibre proposa un recorregut pels tres àmbits amb que tradicionalment es classifica el patrimoni: patrimoni natural, patrimoni tangible i patrimoni intangible. El volum s’inaugura, però, amb una primera part de reflexió teòrica sobre els processos de patrimonialització de les formes culturals associades al mar, titulada “Constructing Maritime Heritage”, amb dos capítols de Juan A. Apraiz i David Florido, respectivament, on es reflexiona críticament sobre la construcció teòrica de la noció de patrimoni marítim en l’actualitat. La segona part del llibre, centrada en el patrimoni marítim natural, presenta dos treballs que donen compte dels nous processos de construcció social de l’espai costaner que es produeixen actualment. Aquests processos passen sovint per una reinterpretació de la natura en termes patrimonials com a resposta de les comunitats locals als canvis socioeconòmics i mediambientals que experimenten les zones costaneres. Els capítols d’aquesta segona part estan signats per Sabrina Doyon, Catherine Sabinot i M. Angeles Corbacho. En la tercera part del llibre trobem quatre capítols dedicats al patrimoni marítim tangible on s’analitzen exemples de patrimoni moble, immoble i l’urbanisme. Signen els capítols d’aquesta secció Gemma Domènech, Loïc Ménanteau, Juan Antonio Rubio-Ardanaz  i Nadia Fava. Finalment, la quarta i última part del llibre està dedicada al patrimoni marítim intangible amb un capítol que tracta sobre gastronomia, de Joan Lluís Alegret, i els dos darrers capítols que tracten sobre la recuperació de la memòria del món pesquer, signats per Dionisio Pereira i Eliseu Carbonell, respectivament.

Eliseu Carbonell, ICRPC

El Museu Episcopal de Vic (MEV) acull  fins el 14 de desembre de 2014 l’exposició “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic”. La proposta, comissariada per Judit Verdaguer, conservadora de l’equipament, transmet al públic assistent l’esforç que es realitza des de la recerca per aportar dades en el camp de l’art.

Judit Verdaguer, comissària de l’exposició.

L’eix central de l’exposició el conforma l’estudi del baldaquí de Ribes, els frontals de Puigbò i Espinelves, l’altar de Lluçà i les pintures murals de sant Tomàs Becket de Santa Maria de Terrassa.  És el fruït de tres anys de recerca interdisciplinar, i es basa fonamentalment en l’aplicació de les tècniques de laboratori en l’estudi de les obres esmentades. El meticulós treball ha estat realitzat en el marc del projecte “Magistri Cataloniae. Artistes, patrons i públic: Catalunya i el Mediterrani (segles XI-XV)”, de la Universitat Autònoma de Barcelona que ha comptat amb la col·laboració del MEV, del CETEC-Patrimoni (IQS-UAB), i del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. El procés d’investigació, a banda d’aplicar  noves tècniques de laboratori, s’ha nodrit de les informacions procedents dels receptaris medievals o la recerca dels agents implicats en la creació artística.

La mostra del MEV visualitza el paper de la ciència en els coneixements que disposem en el camp de l’Art

Durant el recorregut expositiu són ben presents els processos de recerca entorn dels colors i, a tall d’exemple, es reafirma la omnipresència de colors vius i brillants que predominaven al romànic, lluny de la visió  d’un art auster,  que ha arrelat en l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, la mostra incideix en el fet que les diferents manifestacions artístiques que  ornamentaven els temples eren pintats de colors llampants, tal i com queda de manifest en nombrosos estudis.

Una de les descobertes més importants presentades a l’exposició “Pintar fa mil anys. Els colors del romànic” ha estat la identificació de l’oli com a aglutinant en alguns dels pigments del Baldaquí de Ribes. Segons l’equip que ha desenvolupat la recerca ” L’ús exclusiu de l’oli com aglutinant de pigments és propi d’obres de períodes posteriors i, per tant, aquesta descoberta precedeix, sens dubte, a d’altres casos coneguts a Europa“.
El MEV, doncs, visualitza la importància de dedicar inversions i esforços a la recerca i a la ciència per poder, posteriorment, socialitzar el coneixement a través dels museus. Per portar a terme aquesta tasca i difondre l’exposició i el museu,  cal destacar que el MEV ha combinat tècniques tradicionals de difusió, amb díptics o cartells o convocatòries de premsa amb un  ús de les diferents opcions que aporten les tecnologies. En aquest sentit,  a través de la web del museu i un blog creat específicament per a l’exposició, l’usuari pot obtenir més dades abans i després de realitzar la visita. A partir d’aquesta base informativa, el MEV la complementa amb l’ús de les xarxes socials, que amplifiquen l’activitat i les propostes dels museu.

A aquestes iniciatives de comunicació del patrimoni i de la recerca  cal afegir una proposta menys habitual en museus catalans. El MEV va organitzar una sessió adreçada a bloggers amb una voluntat d’interacció i amb una aposta clara per ampliar les accions de comunicació i socialització del patrimoni cultural. La jornada va desenvolupar-se amb una visita a l’exposició per part de Judit Verdaguer, seguit d’un recorregut per la col·lecció permanent  del MEV, coordinat per part de Carme Comas, Cap de l’Àrea de Difusió i Acció Cultural del museu, i amb la participació de l’equip didàctic del Museu. Finalment, la jornada va finalitzar amb una visita al campanar de la catedral de Vic. A banda de les accions esmentades, els bloggers convocats van dedicar una part de la jornada a reflexionar entorn dels potencials dels blogs per difondre activitats dels museus, amb la moderació de Santos M. Mateos, professor de comunicació de la Universitat de Vic. En relació a aquesta proposta del MEV, els bloggers especialitzats en patrimoni cultural van difondre la jornada a través de les xarxes socials i dedicaran un post a la proposta expositiva del MEV, entre els quals es troba aquest mateix text.

App del MEV

Cal felicitar els responsables del MEV per experimentar amb les possibilitats que ofereixen les tecnologies actuals per difondre les accions i activitats del museu i  les utilitats i beneficis de fer recerca en patrimoni cultural.

Antoni Rojas Rabaneda (ICRPC)

Fotos: Antoni Rojas Rabaneda

Matí del divendres 13 de juny de 2014; el sol despunta per darrere l’estadi olímpic de Ciutat de Mèxic, el mateix sol que unes hores abans, a Girona, ha il·luminat l’homenatge als exiliats catalans que van arribar a Veracruz, a bord del Sinaia, fa exactament 75 anys. Davant la porta es reuneix un grup heterogeni: aquells nens i nenes avui de vuitanta i tants anys, fugits de l’Espanya de Franco, els seus fills i filles mexicans de naixement i els néts (nétes en aquest cas) que els acompanyen al retrobament amb la història que a la tarda s’ha de viure justament a Veracruz, port mexicà on van desembarcar 1.599 homes, dones i nens vençuts i perseguits pel feixisme. En aquella –per ells– exòtica terra mexicana van trobar la seva nova pàtria. Els passatgers del Sinaia representaran en aquesta jornada els 20.000 republicans (xifra oficial, perquè segurament en van ser molts més) que varen trobar aixopluc, pau i llibertat al país americà. L’Ateneo Español de México, fundat el 1949 precisament per una colla d’aquests republicans, ha bastit un programa emotiu de commemoracions a la ciutat portuària. Els dies precedents, a Mèxic DF, s’hi han celebrat les jornades “Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana”, en què s’ha parlat, entre d’altres, del gironí nascut a la Pera Emili Blanch (1897-1996), objecte d’una de les recerques de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) arquitecte que va deixar obra al país americà abans de tornar a Girona.

Les cinc hores de viatge entre la capital i Veracruz s’amenitzen amb converses que entrellacen els records i les vivències mexicanes amb l’actualitat, i les referències a l’abdicació monàrquica i al referèndum català són inevitables. De fons, sonen Miguel Ríos, Ana Belén, Víctor Manuel, Luis Eduardo Aute, Juan Guerra, Ruper Ordorika, Paco Ibánez i Lluís Llach al concert Recuperando memoria. Concierto homenaje a los republicanos del juny del 2004 a Rivas-Vaciamadrid. Després de tres hores de viatge passem Puebla. A la pantalla, ara, Soldados de Salamina. En els seients, s’obre la capsa dels records. El pas a França de l’Aurora Gener i el llarg camí fins arribar a Mèxic de les germanes Ruiz Funes s’imposen a la veu d’Ariadna Gil i a la història de Sánchez Mazas. Una parada tècnica a Còrdova per veure els minuts finals de la selecció nacional (el Mèxic-Camerun, naturalment) i arribada a Veracruz. Emoció a flor de pell.

Foto: Familiars d’exiliats, a Veracruz en l’acte que es va celebrar per recordar l’arribada del vaixell Sinaia . Foto: EFE/ SAÚL RAMÍREZ.

Al vespre, descoberta d’una placa commemorativa amb sentits parlaments d’alguns protagonistes, que amb ulls de nen van viure l’acollidora rebuda del poble mexicà. Entre l’auditori, mirades humides, retrobaments i abraçades, al mig de banderes republicanes (confeccionades expressament per aquest dia) i de crits de “Viva la República” i “Viva México”. Aquest és només l’acte central d’un atapeït programa d’exposicions, conferències i projeccions de documentals. Canviarà l’escenari, però els sentiments que s’hi viuran seran semblants, i l’emoció la mateixa amb què, unes hores abans a Girona, José María Murià, fill d’aquell exili, deia: “Gràcies, Girona, i visca Catalunya.”

Gemma Domènech (ICRPC)

Article publica a El Punt Avui

Dilluns passat es va celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Amb aquest motiu s’han publicat notícies sobre la professió d’arxiver i gestor documental, la gestió dels arxius i la documentació, el marc normatiu i legislatiu dels arxius, i  l’estat del patrimoni documental de Catalunya.

Abans de valorar la situació actual voldria fer una mínima referència històrica. Malgrat que la constància documental és una referència imprescindible per conèixer la peripècia col·lectiva de la nostra societat, l’interès pel patrimoni documental és força recent. Passa el mateix amb el patrimoni artístic. Ambdós, poc valorats en general, s’han fragmentat, desmantellat, venut, destruït i liquidat segons les circumstàncies. Així, la documentació i els elements del patrimoni artístic ens han pervingut com a resultat d’una tria successiva. Primer, pel biaix de qui ostentava el poder i la capacitat de produir i fixar documentació i, segon, per les reiterades tries fetes per la incúria, la ignorància, el menyspreu o la simple consideració dels valors patrimonials com a valors relatius i subsidiaris. No cal dir que amb fortuna diversa, les comissions de monuments i la política d’arxius i biblioteques de la Mancomunitat van parar el cop d’una degradació secular; però una part del mal ja estava fet de forma irreparable.

Malgrat tot és evident que el conjunt del patrimoni artístic i documental de Catalunya se situa entre els més valuosos, i de més continuïtat dels que s’han conservat, amb una aportació notable de les corporacions professionals a la conservació dels seus fons. Cal, però, recordar, en aquest balanç apressat, que alguns museus i arxius de Catalunya conserven per decantament obres d’art i fons documentals de procedència diversa, finalment reagrupats centralitzadament després d’una espoliació i dispersió sistemàtiques.

És, encara, relativament recent el record, que aviat es perdrà, de les condicions de molts arxius municipals en el moment de l’arribada de la democràcia després de les eleccions municipals de 1979; com ho és, també, fins fa ben poc, l’estat de conservació de molts arxius parroquials que s’han hagut d’acabar agrupant a mesura que les parròquies quedaven desvalgudes de la presència estable de rectors.

Però no pot haver-hi cap mena de dubte en què a partir de 1979, amb una velocitat variable, va començar una autèntica revolució en el camp de l’arxivística, amb voluntat de dignificar la professió, actuar d’urgència en el patrimoni documental, iniciar una tasca ingent de millora de les infraestructures i de catalogació dels fons, i promoure una lectura culta del valor dels fons documentals públics i privats, al servei de la memòria remota i recent, i al servei de la història col·lectiva.

Els resultats són molt palpables, si bé els arxivers els qualifiquen d’insuficients. Primer perquè no és encara estrany trobar casos escadussers d’endarreriments clamorosos per un utilitarisme malentès, que situa la conservació de la documentació al llimbs de la manca d’utilitat i rendibilitat immediata, amb una clara miopia respecte a la capacitat d’evocació i d’informació d’aquest patrimoni per nodrir un discurs sobre els pobles, les ciutats, el país, el paisatge, l’agricultura, la indústria, i la societat catalana al llarg de tots els temps. Segon, per la dificultat de situar la gestió de la documentació en el lloc central que li pertoca, en una societat hiperproductora de documentació, avui administrativa i clarament històrica des de demà mateix. Qui i com regula i ordena el sentit de la prioritat, pel que fa la gestió documental i la interrelació entre la producció de documents i la seva gestió, classificació i arxivament posteriors. I, tercer, perquè quan en alguns casos molt rellevants s’ha completat amb èxit una fase “analògica” del treball arxivístic, les noves tècniques qüestionen l’accessibilitat i plantegen la necessitat d’una revolució digital que integri la gestió de la immediatesa amb la gestió històrica, equiparant-ne el lliure accés.

Professionalització extrema i màxima, jerarquització adequada de les decisions, i transparència i accessibilitat digital de tots els dipòsits són la condició necessària, i encara no suficient, per trencar les barreres de la incúria acumulada i de l’obscurantisme intencionat.

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC

Article publicat a El Punt Avui

Falten molt pocs dies perquè es clausuri  l’exposició El Griego de Toledo que cal considerar com el moment més intens entre les activitats programades en l’ Año Greco per la Fundación El Greco 2014. L’ha comissariat el professor Fernando Marías i s’ha pogut visitar als espais del Museo de Santa Cruz de Toledo. És una mostra magnífica, rodona, perfectament pensada i dissenyada. Començant per la configuració dels espais,  un solemne escenari de creu grega amb els murs pintats d’un daurat atrevidíssim. La tria de les peces és difícil de millorar. Tenint en compte que el que podem veure al palau dels Santa Cruz compta amb el complement de “El Expolio”, a la catedral, de l’”Entierro del Conde de Orgaz” a l’església de Santo Tomé, i dels retaules de les esglésies de Santo Domingo el Antiguo i de l’Hospital Tavera i del de la capella de San José, si a la mostra hi haguessin, per exemple, el “Sant Maurici” d’El Escorial,  l’”Assumpta” del Chicago Art Institute o el misteriós “Laocoont” de la National Gallery de Washington, parlaríem d’una exposició de somni.

Foto: Joan Bosch i Ballbona

L’organització de les pintures en les quatre naus de l’escenari expositiu permet una evocació completíssima de l’excepcional trajectòria del mestre grec: de la seva etapa de formació a Creta en l’idioma de la pintura bizantina, de les seves estades a Venècia i Roma, aprenent i madurant el llenguatge i la teoria renaixentista en el rovell de l’avantguarda, del seu esforç frustrat per penetrar en la Cort del rei Felip II, del seu arrelament en la ciutat de Toledo on primer exhibirà una original lectura del tardomanierisme descobert als centres italians  i on culminarà la seva trajectòria inventant un món propi amb unes fórmules expressives molt originals, estilitzades i dinàmiques. Un idioma que recupera recursos del seu passat bizantí per inventar una poètica única per representar allò espiritual, sagrat i invisible mitjançant una sentimentalitat concentrada i solemne, una sàvia codificació gestual, una figuració desmaterialitzada  i una llum i un cromatisme sobrenaturals.

L’ exposició ha estat ideada amb intel·ligència per involucrar el visitant en una experiència intensa i  gratificant, al marge de quin sigui el seu nivell de coneixement previ del pintor i del món històric i artístic de l’època. Afortunadament, Fernando Marías no comparteix la doctrina que sosté que no convé “atabalar” l’espectador amb moltes indicacions  (amb massa text) o que cal evitar plantejaments temàtics massa densos i, enriquint el recorregut amb breus texts introductoris (iniciàtics) de qualitat (que si ho preferim, podem escoltar de l’audioguia), garanteix una experiència enriquidora tant pel visitant no iniciat (però curiós) com per a l’especialista. Qui no conegui El Greco el descobrirà de manera plaent i quedarà fascinant per aquell ric desplegament de pintures fabuloses. Qui s’acosti a Toledo per aprofundir-hi, trobarà que la mostra proposa  variats accents temàtics (sobre la retratística, posem per cas), interessants associacions argumentals i efectes plàstics innovadors, com ara  la sorprenent presentació elevada i escorçada d’algunes obres, que busca evocar l’efecte visual que originalment devien fer en els devots i espectadors.

A més, l’exhibició  té lloc en l’escenari que li és natural, la ciutat de Toledo, de manera que la immersió en l’univers de pintor no pot ser més completa. Com avançava, abans o després d’endinsar-se a la proposta del Museo de Santa Cruz, el visitant haurà quedat impressionat pel silenci solemne amb què uns quants ciutadans de Toledo segueixen el prodigiós enterrament del Conde de Orgaz als peus de l’església de Santo Tomé, per la túnica escarlata del “Expolio” a la sagristia de la catedral, i haurà visitat l’espai de Santo Domingo el Antiguo, on hi ha enterrats el propi pintor i dos dels homes que millor el conegueren Diego i Luis de Castilla. Fins i tot és possible que hagi fet una llarga passejada per travessar el Tajo i veure des del nord el record de la ciutat que Doménikos Theotocopoulos transfigurà a la Vista de Toledo. Allí haurà trobat un bon moment per reflexionar sobre el llegat etern que el pintor deixà a la ciutat i com aquesta n’ha procurat estar a l’alçada durant aquest 2014.

Joan Bosch i Ballbona, ICRPC

Coincidint amb la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, la Casa Masó de Girona exposa l’obra pública més rellevant projectada per Rafael Masó en els anys de govern de la Mancomunitat. Els nou projectes escollits exemplifiquen perfectament l’estret vincle existent entre l’arquitecte i els ideals modernitzadors de la nova institució: la seu central de Correus i Telègrafs de Girona, l’Escola General d’Arts i Oficis de Girona, la seu del Casal Autonomista Català de Girona, l’Oficina del Servei de Telèfons de la Mancomunitat a Girona, la Clínica d’Observació i Hospital per a Tractament de Malalties Nervioses de la Mancomunitat de Catalunya a Santa Coloma de Gramenet, la remodelació del Palau dels Agullana per a la Diputació de Girona, la Cooperativa La Canetense de Canet de Mar, la làpida commemorativa de Guillem Colteller per a l’Ajuntament de Girona i els Cementiris de Girona, Juià i Flaçà, s’expliquen a partir dels dibuixos i plànols originals de l’arquitecte i imatges antigues, en alguns casos inèdites. Cal destacar que el treball científic que ha fet possible l’exposició queda recollit en el catàleg bilingüe català-anglès Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat, editat per Úrsula Llibres i la Fundació Rafael Masó.

Acompanyant l’exposició, la Fundació Masó proposa un interessant programa d’activitats (conferències i visites guiades) que comença l’1 de juliol i s’allarga fins el 22 de novembre, a més d’una web que actua com a ampliació de la mostra (www.rafaelmaso.org/cat/exposicions).

Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat, que es podrà veure fins al 31 de gener de 2015, ha servit al seu torn per inaugurar un nou espai de la fundació: les sales temporals, situades als baixos de la Casa Masó al carrer Ballesteries de Girona.

Des de l’ICRPC ens felicitem d’haver col·laborat amb la Fundació Rafael Masó en fer possible aquesta exposició, que inicia, esperem, una llarga col·laboració.

Gemma Domènech, ICRPC

El passat 24 de maig va tenir lloc a Brussel·les un tiroteig que va causar 4 morts. Les càmeres de seguretat van mostrar com un home obre foc des de l’exterior de la porta d’entrada a un edifici al bell mig del casc urbà de la capital belga.

Fins aquí una notícia malauradament similar a altres que acostumem a veure als mitjans de comunicació, amb el resultat tràgic de la mort de persones. Tanmateix va deixar de ser-ho en conèixer el lloc i les circumstàncies dels fets. De fet, l’anàlisi dels fets i el context ha portat a la justícia belga a declarar l’atac com a “acte terrorista”. La notícia adquireix, doncs, una dimensió superior.

El tiroteig va tenir lloc al Museu Jueu de Bèlgica: un museu, és a dir, una institució cultural al servei de la societat, que conserva i difon el patrimoni relacionat amb la vida i la història de la comunitat jueva belga des del segle XVIII, un patrimoni que reflecteix la identitat i la memòria d’aquesta comunitat.

Els museus són cada cop més conscients de la seva funció social, de la seva integració en la comunitat a la que serveixen i de la necessitat d’implicar a aquesta comunitat en el seu funcionament. Per aconseguir això, el museu ha de fer-se ressò de les inquietuds, les necessitats i els interessos de la comunitat. I, què passa amb els seus conflictes i les seves controvèrsies?

La situació política i social europea és, en aquests moments, complexa, amb el ressorgiment de certs fantasmes del passat en forma d’ideologies extremes. En aquest context, l’atac al Museu Jueu de Bèlgica és transcendent. Com han de gestionar els conflictes que afecten a la seva comunitat? Com han de reaccionar els museus?

A aquestes alçades, el que sembla inqüestionable és l’aposta clara de molts museus envers la implicació sense límits amb la comunitat, amb les seves llums però també amb les seves ombres.

Joaquina Bobes

Fa més de quatre anys, en Josep-Anton Trepat, una de les persones més coneixedores i implicades en la conservació del patrimoni flotant del nostre país, es posava en contacte amb nosaltres proposant-nos que l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural es sumés a una campanya per demanar al govern espanyol que les embarcacions històriques i tradicionals tinguessin un estatut jurídic propi que permetés dur a terme la ingent tasca de la seva conservació en millors condicions legals. En concret es demanava que la nova “Ley General de Navegación Marítima”, que s’estava començant a gestar, es posés a l’alçada d’altres països europeus a nivell patrimonial, i reconegués la singularitat i necessitats pròpies de les embarcacions històriques i tradicionals. Cal tenir en compte que es tracta d’una llei molt complexa, amb més de 500 articles que regulen tota mena de pràctiques de navegació, responsabilitats, comerç marítim, etc, i que conté alguns articles que s’apliquen gairebé sense modificacions des del segle dinou. Per tant d’entrada no semblava pas una tasca fàcil que en aquest conglomerat jurídic s’hi pogués encabir una menció especial als vaixells amb valor patrimonial.

Des de l’ICRPC no vam dubtar ni un instant a sumar-nos a aquesta iniciativa al costat de dotzenes d’organitzacions culturals, museus, ajuntaments i empreses de l’àmbit de la nàutica tradicional de tot l’Estat. La nova llei de navegació marítima i l’oportunitat que significava per a la protecció del patrimoni flotant ha en els darrers anys un tema de debat recorrent en els diferents congressos i trobades de l’àmbit de patrimoni marítim de tot l’Estat, a destacar la celebració de la celebració del “European Martime Day” de Gijón el 2010 on aquesta iniciativa va prendre un fort impuls.

Aquest mes de maig de 2014 hem rebut un nou correu d’en Josep-Anton Trepat on ens informa que les demandes de les organitzacions implicades en la conservació del patrimoni flotant han estat finalment ateses i que la nova Llei general de navegació marítima ja va camí del Senat, on tot fa indicar que serà aprovada i que inclourà una “Disposició addicional” sobre embarcacions històriques i rèpliques, amb el següent redactat:

1. Los buques y embarcaciones históricas y sus reproducciones singulares podrán matricularse y abanderarse en un registro especial en los términos que reglamentariamente se determinen por el Gobierno. Dicha reglamentación establecerá, asimismo, un régimen simplificado de certificación e inspección al que estarán sometidas este tipo de buques y embarcaciones.

2. Los buques y embarcaciones incluidos en el Inventario General de Bienes Muebles del Patrimonio Histórico Español o declarados bienes de interés cultural y los que revistan un interés especial por haber pertenecido a alguna personalidad relevante o intervenido en algún acontecimiento de trascendencia histórica, además de inscribirse en el registro que se cita en el apartado anterior, gozarán de un régimen especial de carácter fiscal y de la exención de tasas portuarias en los términos que reglamentariamente se determinen por el Gobierno de acuerdo con los instrumentos de fomento y protección reconocidos en la legislación sobre patrimonio histórico.

El patrimoni flotant estarà a partir d’ara una mica més reconegut i protegit. Evidentment, la inclusió d’aquesta “Disposició addicional” per si mateixa no pot ser una fi. És només un punt de partida, un instrument de treball, ja que la preservació d’aquest patrimoni només serà possible mitjançant la implicació i l’acord de grans sectors de la societats conscients del valor d’aquest llegat. Però el reconeixement jurídic de les embarcacions històriques és sens dubte un punt de satisfacció col·lectiva en aquest camí ple de dificultats i des de l’ICRPC ens sumem a la celebració d’aquest bona notícia que ens permet contemplar el futur del patrimoni marítim amb més optimisme.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, ubicat al monestir de Sant Pere de Galligants,  acull l’exposició “Deltebre I. Història d’un naufragi”. Aquesta proposta  temporal i itinerant, ha estat dissenyada per fer arribar al públic els resultats d’un llarg procés de recerca en patrimoni arqueològic subaquàtic.  La iniciativa és fruit del treball conjunt de dues de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC); el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) i el MAC-Girona, amb la col·laboració del Museo Arqueológico Provincial de Alicante i el Consejo Regulador de la Denominación de Origen Vinos Alicante. El disseny de l’exposició ha anat acompanyada d’activitats associades, amb conferències i visites guiades.

El visitant pot conèixer la història d’un vaixell de transport militar de l’armada anglesa procedent d’Alacant, enfonsat a la desembocadura de l’Ebre l’estiu de 1813, durant la Guerra del Francès. L’excepcionalitat d’aquest derelicte es basa en la no detecció d’expoli i  en el seu bon estat de conservació, fet que li aporta un alt valor científic. Aquests factors han permès estudiar el material arqueològic del vaixell, on destaca la recuperació  de vi de l’època, fet que ha possibilitat analitzar-lo i determinar les seves característiques.

L’exposició ha estat dividida en cinc àmbits i ofereix a l’usuari la possibilitat de veure un centenar de peces originals. En aquests àmbits s’explica el context històric en el que es va produïr el naufragi, el seu carregament i els trets principals de la vida a bord, així com també la seva construcció naval. Un dels àmbits ha estat dedicat al mètode de treball de l’arqueologia subaquàtica i el seu paper en recuperar episodis de la història.

Una recerca d’aquestes característiques ha necessitat d’un treball interdisciplinar. Les dades obtingudes provenen de l’estudi d’un jaciment excavat i estudiat per investigadors especialitzats en arqueologia subaquàtica del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC).  El treball desenvolupat ha requerit, per exemple, de l’activitat en arxius, que ha portat a l’estudi de la bibliografia existent i de la documentació original produïda pels mateixos autors del conflicte. El minuciós procés d’estudi del materials arqueològics, aporten informacions de gran valor documental.

Els materials arqueològics tenen un valor fonamental si s’estudien en el seu context original més enllà del seu valor monetari. Des d’aquesta perspectiva, la riquesa d’un objecte rau en la capacitat per explicar i entendre el context històric, social i econòmic d’on prové. El valor de la recerca i el seu impacte social ha de ser també part de la tasca pedagògica que cal transmetre a la societat, premiant el valor de la feina científica dels investigadors que treballen en arqueologia subaquàtica, un àmbit  poc conegut i, sovint, amb escassos recursos, si ho comparem amb l’immens patrimoni que resta sota el mar i que tant d’expoli ha patit.

La metodologia de recerca emprada pel CASC indica la gran diferència amb les dinàmiques exercides pels anomenats caçatresors, els quals prioritzen l’objecte. El cas de l’activitat de l’empresa Odyssey ha de ser exposat com un exemple de males pràctiques que ha de portar a valoritzar els beneficis de fer recerca en arqueologia i patrimoni cultural en el seu sentit més ampli.

L’exposició, després del procés de recerca, realitza un acte de comunicació i socialització del coneixement. En aquest sentit, les dades obtingudes han sortit del laboratori i han estat posades a la disposició de tots els públics, complint el cercle recerca, conservació, posada en valor i socialització.

En definitiva, ens trobem davant d’un treball d’anys amb molt camí per recòrrer i amb la participació d’investigadors provinents de diverses disciplines, que requereix un gran esforç en la fase de difusió. És fonamental dedicar esforços i recursos a la comunicació de la recerca, identificant les possibilitats que ofereixen actualment les tecnologies disponibles, amb l’objectiu d’amplificar els resultats aportats per processos d’investigació.

Antoni Rojas Rabaneda (ICRPC)