El en darrer post d’aquest blog, en Joaquim Nadal plantejava la qüestió, a propòsit dels vestigis preromànics de Sant Romà de Sidillà, de fins on cal i fins on no cal portar la protecció real i el reconeixement del nostre patrimoni, essent conscients que no tot es pot conservar però que tot vestigi del passat mereix una reflexió serena i pausada sobre el futur que com a societat volem donar al nostre passat.
La recent mort de Josep Maria Subirachs ha omplert pàgines als diaris de recordances i glosses de la seva obra escultòrica. Entre aquestes pàgines, Vicenç Altaió, a La Vanguardia, recorda quan ell, juntament amb Manel Guerrero, Perejaume i altres artistes i intel·lectuals, van protagonitzar a principis dels anys noranta una acció en contra de la intervenció de Subirachs a la Sagrada Família, demanant que es mantingués el valor patrimonial de l’obra inacabada de Gaudí sense alterar-la amb una superposició d’obra aliena. Si en un cas, a Sidillà, parlem d’intervenir per preservar o no les runes d’un temple preromànic, en l’altre es parlava de si la intervenció arruïnava o no el valor patrimonial d’un temple modernista.
Aquest debat ens porta a la qüestió de la temporalitat del patrimoni, tema que ha explorat, entre d’altres, el geògraf David Harvey qui, en un article titulat “Heritage pasts and heritage presents: Temporality, menaning and the scope of heritage studies” publicat el 2001, escriu el següent: “Cada societat ha tingut una relació amb el seu passat, fins i tot aquelles que han triat ignorar-lo. I és a través de la comprensió de la natura i el significat del que les persones expliquen sobre el seu passat; sobre el que obliden, recorden, memorialitzen i/o falsifiquen, que els estudis de patrimoni poden enllaçar amb un debat acadèmic que vagi més enllà dels confins dels estudis culturals centrats en el present i dels estudis sobre oci i turisme”.
Els debats sobre la preservació del patrimoni diuen molt de la nostra societat, tal i com sosté David Harvey. La preservació del patrimoni de vegades reclama una actuació urgent. Però aquesta urgència no hauria de contagiar tot l’univers patrimonial. Certament, és important preguntar-nos fins a quin punt és necessari, o és convenient, que els debats sobre el patrimoni es facin sota la pressió de la immediatesa que amara bona part dels discursos sobre allò públic en la nostra època. Aquí és, crec, on és més necessària una reflexió profunda sobre la temporalitat del patrimoni. En qüestions de patrimoni no ens hauríem de deixar portar per la dialèctica de l’emergència que alguns pensadors han apuntat com a signe distintiu d’aquest inici de segle. Patrimoni és passat i és futur. I és per això que cal un debat serè no captiu del presentisme. Com escrivia Josep Pla: S’ha de podar per al futur.
Eliseu Carbonell, Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.