Aquesta comunicació es basa en una investigació realitzada a la costa central catalana sobre els processos de patrimonialització del paisatge i la cultura marítima. A través d’analitzar la creació, a mitjans de 2007, d’un petit museu o “centre d’interpretació” de la pesca tradicional, situat a la platja, tracto de mostrar com en la recerca d’autenticitat i conservació de la cultura tradicional local, les categories d’allò autèntic, tradicional i popular entren en contradicció amb la categoria de públic i fins i tot amb les mateixes categories que posa en marxa el procés d’activació del patrimoni.

L’anàlisi etnogràfic ens mostra que el procés de patrimonialització no es limita a uns objectes lligats a la pesca i la navegació tradicional o a unes instal·lacions museístiques concretes, sinó que s’estén per tota la platja i el conjunt del paisatge marítim, atribuint al paisatge una categoria de patrimoni. Com ha mostrat Christopher Tilley, identitat, paisatge i patrimoni estan molt estretament relacionats. La patrimonialització del paisatge marítim actua en aquest cas com un retorn simbòlic al passat i està inextricablement lligat a les polítiques d’identitat, a les idees sobre amb qui es vol viure i a qui es vol excloure, qui forma part del grup i qui en queda fora. Hem pogut constatar aquestes dinàmiques en el procés de patrimonialització al que estem assistint. La finalitat d’aquesta comunicació es reflexionar sobre aquestes dimensions polítiques del patrimoni, el lloc d’allò públic en els processos de patrimonialització.