Els escorxadors són un bon exemple d’un tipus d’edifici en el que el seu valor utilitari pot arribar a anul·lar el seu valor patrimonial. Per tant, perdut el primer, no hi ha raons que n’aconsellin la seva rehabilitació i conservació. Per sort, aquesta tendència es comença a invertir i exemples com el de l’Escorxador de Figueres, rehabilitat l’any 1986 per acollir l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, cada vegada són més fàcils de trobar.
A Catalunya, la construcció més o menys sistemàtica d’equipaments dissenyats específicament per al sacrifici del bestiar va arrencar a mitjan segle XIX, fruit dels corrents higienistes arribats d’Europa que van desembocar en la promulgació de la Reial Ordre de 25 de febrer de 1859. Poc a poc, la matança del bestiar per a consum humà, esdevé un servei municipal fonamental i la majoria de consistoris promouen des de finals del segle XIX la construcció, en terrenys situats fora vila, de nous i moderns edificis destinats a aquesta activitat. La importància que els consistoris donen a l’edifici, sens dubte icona de progrés per al municipi, es deixa entreveure en l’aspecte monumental que sovint presenten. Són projectes dissenyats per l’arquitecte municipal respectiu o bé, quan no n’hi ha, pel provincial. En tots els casos són professionals de primera fila que es serviran dels cànons estilístics de la seva època per a materialitzar les seves propostes. Per tant, estem parlant d’una arquitectura monumental construïda seguint els cànons estilístics de l’època: sigui el modernisme, el noucentisme o bé el racionalisme. Uns edificis que més enllà del seu utilitarisme podien arribar a crear estil en les viles on es construïen. Però aquestes raons sovint no s’han tingut en compte. La pressió urbanística, fruit del creixement demogràfic, ha absorbit cap a l’interior dels pobles aquests equipaments. Paral·lelament els avenços en matèria sanitària i la modernització de la indústria càrnia ha tornat obsoletes aquestes instal·lacions i a partir dels anys setanta la majoria d’escorxadors catalans van tancant les seves portes.
Enguany hem elaborat un cens dels escorxadors per a la demarcació de Girona (i considerem que els seus resultats podrien ser extrapolables a la resta del país). Dels 25 municipis estudiats, únicament en tres segueix en ús l’edifici “històric”. Pel que fa a la resta, gairebé el 30% han estat enderrocats, la mateixa proporció es manté dempeus però en estat d’abandó (en el millor dels casos relegats a magatzems municipals) i només el 42% restant han estat, o estan actualment, en procés de rehabilitació i se’ls ha trobat un nou ús.
Gemma Domènech i Casadevall
