Les rehabilitacions d’escorxadors inventariades a la demarcació de Girona cal incloure-les a la llarga llista de rehabilitacions que han tingut lloc en els darrers vint-i-cinc anys a tot Catalunya, fruit de la nova valoració del patrimoni industrial. Són paradigmàtics els casos de Sant Feliu de Llobregat, Figueres, Tarragona, Lleida, Reus, Tortosa, Manresa, L’Escala i Igualada, però la llista podria ser molt més llarga.
En els casos estudiats, la rehabilitació no ha anat lligada al reconeixement que tenen actualment els arquitectes respectius, si bé podria fer-ho pensar, per exemple, el fet que l’escorxador de Figueres (’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà) sigui obra de Josep Azemar o el de Lloret de Mar (Casal de Joves) sigui Bonaventura Conill, dos professionals ben coneguts. Els edificis que Raimon Duran i Reynals, un arquitecte de primera fila, va projectar amb l’enginyer César Molinas a Camprodon i Ribes de Freser, no han estat rehabilitats. Per contra, el que varen construir a Caldes de Malavella està destinat a deixalleria municipal. I el que l’enginyer César Molinas va construir amb un arquitecte molt menys conegut, Lluís Girona, a Sant Joan de les Abadesses, sí que ha estat recuperat (com a Casal de Joves). A Ripoll, l’any 1993 rehabiliten l’edifici construït per Antoni Coll Fort, un arquitecte molt prolífic a la Garrotxa i el Ripollès, però molt poc conegut per la història, com a Centre Cultural. De Joan Roca Pinet, el de La Bisbal resta abandonat, mentre que el de Calonge va ser parcialment rehabilitat, com a Casal per Joves. Per tant “la fama” que té l’arquitecte que va projectar l’edifici no és la raó de la conservació o no de l’edifici.
La supervivència d’aquest patrimoni, sorprenentment, tampoc té a veure amb la seva inclusió a l’Inventari del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. En aquest catàleg tant hi podem trobar edificis com els Campdevànol, Santa Coloma i Vidreres, tots ells abandonats, com els de Calonge, Figueres, Lloret o Ripoll, aquests rehabilitats. O els de Camprodon, Palafrugell i Ribes de Freser, que hi figuren i estan en ús. Els casos més extrems són els de Girona, Olot i Cervera, inclosos en l’esmentat inventari de la Generalitat malgrat que ja no existeixen, circumstancia que no s’esmenta enlloc, Paral·lelament apareix com a enderrocat el de Sant Joan de les Abadesses, que precisament està en procés de recuperació. En aquest catàleg no hi figuren edificis com: el de Sitges, construït l’any 1889 per Gaietà Buïghas Monravà i rehabilitat el 1991 com a Centre Cultural Municipal, ni el de Vilafranca del Penedès, rehabilitat el 1997 també per a centre cultural. Tampoc hi apareixen els de L’Escala, declarat bé d’interès local pel municipi i rehabilitat com a Museu de la Sal i l’Anxova, el de l’Arboç reconvertit en Biblioteca pública l’any 2007 per l’estudi Urgell Arquitectes, ni el de Sant Feliu de Guíxols, projectat pel mestre d’obres Pere Pascual el 1890 i ampliat el 1902 per l’arquitecte Ildefons Casamor, i actualment en procés de rehabilitació. No surt tampoc el d’Olesa de Montserrat de l’arquitecte Ramon Duran Reynals i l’enginyer Cèsar Molinas, actualment Magatzem Brigada Municipal. En canvi els altres tres d’aquest tàndem (Caldes de Malavella, Camprodon i Ribes de Freser) sí que hi figuren. Per tant, és un autèntic enigma el criteri seguit per a la inclusió en l’esmentat catàleg. Un registre que hauria de ser el primer pas cap a la seva conservació.
Gemma Domènech
