Els fons, les col·leccions, el contingut del Museu Nacional d’Art de Catalunya tenen un valor cultural i una dimensió que no ens acabem d’imaginar.
L’esforç fet en els darrers anys és molt important i des de fa un cert temps com a mínim es pot dir que la infraestructura bàsica del Museu està acabada.
Però és justament ara i a partir d’aquesta dada objectiva que el nivell de coneixement, de notorietat, de reconeixement del Museu adquireix una rellevància especial. I no és difícil d’arribar a la conclusió que a dia d’avui el MNAC és encara un Museu molt per dessota de les seves possibilitats i les seves potencialitats simplement perquè no ens el acabem de creure.
És bo que aquestes qüestions siguin objecte de debat públic i és bo que l’activitat del director i de tots els equips del Museu, el Pla estratègic del Museu i l’informe que recentment ha donat a conèixer el CONCA coincideixin aposar de manifest el camí que encara es pot recórrer entre la realitat actual i un objectiu ambiciós desitjable.
Foto: Arxiu ICRPC
La qüestió de fons és com treure el Museu del Museu, com donar-li vida al carrer, com establir una xarxa real o virtual que el connecti amb tots els sensors culturals del país i com establir d’aquesta manera un mecanisme habitual i normalitzat de doble direcció que potenciï el paer del Museu del Museu endins i del Museu cap enfora.
El lligam entre el patrimoni, les col·leccions, el bagatge i l’herència culturals i els públics és una qüestió determinant. Com assegurar uns fluxos diferents, com suscitar un interès que vagi més enllà de la passivitat contemplativa esporàdica, com integrar de veritat aquests recursos patrimonials a un discurs de país.
I no es tracta de construir un discurs precuinat que de forma apriorística dirigeixi les interpretacions d’una determinada manera. Es tracta justament de situar l’art, el patrimoni, en el seu context històric, en el valor del moment que es va produir, i en el valor cultural afegit que li podem atribuir en el context de la societat contemporània.
No es tracta naturalment de fer un nou discurs polític que atribueixi més o menys valor nacional en la memòria col·lectiva a determinades etapes de la producció artística. Més aviat es tracta de fer política de veritat amb el Museu i amb els Museus. Una política que no estigui al servei de la política sinó que estigui al servei de la gent i de la cultura, fent que l’interès per aquests fons desvetlli tots els interrogants que es poden desprendre de la seva creació i sobretot de la seva conservació i salvaguarda.
Foto: Arxiu ICRPC
Com i perquè tenim el patrimoni que tenim i d’on ve?
Què en fem?
Com l’ensenyem?
Com el divulguem?
Com el difonem?
Com el socialitzem?
Com el desprenem de la crosta per a iniciats i li atorguem un valor objectiu per ell mateix?
La tasca pendent és immensa i està en el bon camí. Saludem l’oportunitat de parlar-ne i sobretot saludem l’oportunitat d’obrir nous camins, que trenquin velles inèrcies i dibuixin noves maneres de fer, que ja s’han encetat.
Joaquim Nadal i Farreras