Com es va fer el 2012 amb Parva Gerunda, s’aprofita l’ocasió d’una exposició al Museu d’Història de la Ciutat per anar confegint una Història de Girona que, ara, s’enriqueix amb el volum Girona medieval. La clau del regne (Girona, Ajuntament, 2014). Si el primer volum ens acostava a la ciutat antiga, aquest ens acosta, des d’aspectes molt diversos, a la ciutat medieval.
El títol ja ens transporta a una època en què Girona, vil·la fortificada, va esdevenir en molts aspectes una capital administrativa i política i un baluard per a la defensa del regne. Aquest volum és, en molt bona mesura, un recorregut per l’impacte a la geografia urbana de la dialèctica entre el creixement urbà, demogràfic, social i institucional, i la successiva delimitació dels recintes fortificats que en van condicionar el desenvolupament. La condició de ciutat fortificada en feia la clau, el control del pas, i per bé i per mal, feia honor a l’arrel mateixa de la decisió fundacional dels romans. Plaça forta amb l’avantatge del domini sobre el seu territori i la hipoteca, en temps de guerra, de patir setges successius.
El conjunt del volum queda acotat entre el segle VIII, amb l’inici del domini carolingi de la ciutat, i la fi del segle XV, marcat per la Guerra Civil catalana de 1462-1472.
Eduard Canal ens presenta l’evolució del govern de la ciutat. Una ciutat sense govern propi, marcada, en els segles alt medievals, pel poder de l’Església i pel poder del rei o dels delegats del rei, cada cop amb més preeminència en el seu paper militar de control de parts diverses dels castells i de les muralles, que eren la part essencial del sistema defensiu. Però el desenvolupament urbà i la diversificació de l’activitat econòmica van fer inevitable el sorgiment d’un tercer poder de caràcter civil i urbà, el poder municipal, que va viure dels diferents privilegis reials fins a constituir el sistema de jurats que no es va acabar d’estabilitzar del tot fins a finals del segle XV, amb la introducció de l’atzar amb la insaculació.
Marc Sureda, per la seva banda, ens presenta el paper preponderant de l’Església en la vida de la ciutat medieval, a partir del domini de l’entorn de la Catedral, primer a Sant Feliu, més endavant en un règim compartit (Sant Feliu i Santa Maria cocatedrals) per arribar, finalment, al predomini d’una única catedral intramurs. La geografia de les diferents institucions eclesiàstiques (convents, monestirs, institucions benèfiques, hospitals), del seu paper, i dels seus dominis, expressa gràficament el repartiment de la ciutat i el predomini eclesiàstic per damunt dels dominis reials.

Josep M. Nolla, amb el bagatge i el coneixement de tots els treballs que ha compartit amb el grup d’història i cartografia urbana, ens presenta, primer, l’evolució de les fortificacions de la ciutat i, després, el mateix creixement de la ciutat. De fet són dues aportacions complementàries. Ens adonem de la importància de l’ampliació carolíngia de la muralla romana i, especialment, de la gran obra pública duta a terme a l’entorn del límit septentrional de la ciutat, que veu sorgir nous contraforts potentíssims que aguanten un primer eixample urbà, i podem veure com, en el segle XIV, Pere el Cerimoniós, en una visió optimista de l’evolució que estava fent la ciutat en el seu creixement per l’Areny (des de les Ballesteries fins el carrer del Carme) i el Mercadal, defineix un nou perímetre que ja no variaria fins al moment mateix de l’obsolescència del sistema de fortificacions.
Jordi Sagrera fa una aproximació, al detall, a la tipologia de la casa medieval de la ciutat i al creixement en alçada, en la mesura que no sempre era possible l’horitzontalitat del creixement.
Christian Guilleré ens fa avinent com, en el creixement medieval, finalment, destaquen tres grups dominants: els comerciants, els artesans tèxtils i els artesans de la construcció a l’empara de la pròpia evolució de la formalització de la ciutat i la seva monumentalització.
Anna Gironella ens aproxima a l’assistència i la caritat a Girona, i desgrana el paper de les diferents institucions de beneficència que, de manera complementària al predomini eclesial, exercien de regulador de la pressió social i de vàlvula de les tensions alimentàries i socials (la Pia Almoina del pa de la Seu, l’Hospital de Pedret, el dels Capellans, el de Santa Caterina, l’Almoina Jueva i l’hospital dels pelegrins o de na Clara).
Jaume de Puig fa un repàs de l’activitat docent i de la vida cultural de la ciutat a l’ombra de la Catedral i de Sant Feliu, primer, amb escola i biblioteca, l’ensenyament de la càbala, el pes docent dels ordes mendicants a la ciutat, les principals figures de la baixa edat mitjana (Eimeric, Eiximenis i Margarit) i els intents de la ciutat de disposar d’ensenyaments superiors.
Pere Freixas fa un repàs de la producció i del llegat artístic de la ciutat i, amb el coneixement que el caracteritza, ens presenta el pas del romànic al gòtic i la importància dels diferents tallers que, a l’ombra sobretot de la Catedral, van deixar una empremta profunda i una obra remarcable, que Freixas repassa i enumera de forma entenedora i àgil.
I, finalment, Sílvia Planas fa esment del llegat jueu de la Girona medieval, un llegat poc visible però més que evident i que la ciutat ha de reivindicar si no vol donar una visió parcial de la seva vida material i espiritual al llarg de més de set segles.
En definitiva, d’exposició en exposició, anem disposant d’una nova Història de Girona que s’afegeix a la que va dirigir Lluís Costa, a les síntesis de Josep Clara, o a la més recent Història del Gironès. L’evolució del nostre coneixement permet una actualització successiva que no s’acaba mai.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona