L’editorial Ara llibres acaba de treure el primer volum de l’obra La llavor de la llibertat. La Segona República a Catalunya. El director del conjunt de l’obra ha estat Jordi Casassas. Aquest primer volum porta per títol El temps de les il·lusions, 1931-1933 i l’han dirigit Josep M. Roig i Rossich i Giovanni C. Cattini; el segon, que sortirà previsiblement entre juny i juliol, tractarà d’Un país en tensió, 1934-1936 i el director ha estat Carles Santacana, i el tercer, que sortirà al setembre, abordarà el temps de la Guerra i revolució, 1936-1939, sota la direcció de Joan Villarroya.

L’obra conté una cronologia il·lustrada a l’inici del volum i uns annexos amb la relació de documents inèdits recuperats, una selecció bibliogràfica per a cada volum, i un índex analític. Es publica amb moltes il·lustracions i amb abundants fotografies inèdites.

Com han explicat l’editora i el director científic de l’obra, és un llibre que combina els continguts innovadors amb la voluntat de sortir a trobar els lectors àvids d’una nova visió, i d’una revisió, dels anys de la segona república, i es proposa arribar a un univers lector ampli. De fet, l’editorial es reclama, amb raó, de la tradició del món editorial català que en dates recents ha dedicat obres, en diversos volums, a una revisió de la Guerra de Successió i les seves conseqüències i, també, a la Guerra Civil i al franquisme.

Com es desprèn del títol, el primer volum encara els anys de l’entusiasme desbordant, de les il·lusions dipositades en un canvi de règim, en la superació de la monarquia i en l’obertura d’un procés que havia d’obrir les portes a un marc de màxim autogovern per Catalunya. Els volums que seguiran tractaran de les dues grans ensopegades consecutives, amb el gir a la dreta del govern de la República, amb la suspensió de l’Estatut i l’empresonament del Govern de Catalunya, els mesos de Generalitat intervinguda, i la fractura ideològica i social que s’anava congriant i que va marcar el gir de les eleccions del Front Popular, d’una banda, i la insurrecció militar de juliol de 1936 i totes les seves derivades.

En una estructura de deu capítols temàtics, encapçalats per un article introductori (esclat de la República, la ruptura catalana, el problema català vist des de Madrid, un nou sistema de partits, la premsa, els drets de les dones, l’Església, la crisi econòmica, la societat civil, i el mite de la República), hi ha articles que despleguen el tema en profunditat (“A fons”), hi ha contribucions singulars que l’aborden des de la perspectiva de la realitat actual i el futur immediat (“Cap a la III república”), i a cada apartat es destaquen biografies de personatges claus sota l’epígraf de “Veus imprescindibles”.

Desfilen, així, Jaume Aiguader, Francesc Macià, Amadeu Hurtado, Francesc Cambó, Martí Barrera, Antoni Rovira i Virgili, Carme Karr, Francesc Vidal i Barraquer, i Miquel Santaló. Alcaldes, presidents, cardenals, feministes, advocats, historiadors, polítics, dirigents sindicals, en una tria prou significativa.

Quan estigui enllestida tota l’obra, amb els tres volums, hi hauran col·laborat més de cent-cinquanta especialistes. Un esforç notable pensat amb ulls del segle XXI i incorporant historiadors experts al costat de les aportacions de les generacions més joves.

Contra la temptació de la demolició del passat, contra els intents de revisionisme més recents, que tractarien fins i tot de justificar la insurrecció militar de juliol del 36, contra l’absurditat dels maniqueismes, aquesta obra enfila la reivindicació dels anys de la República amb tota la seva càrrega contradictòria d’il·lusions i de frustracions compartides. I estableix que, en molt bona mesura, de la mateixa manera que la república va ser, des del catalanisme polític, en part tributària de l’obra de la Mancomunitat, l’agenda reformista avortada de la República ha ressorgit a Catalunya des de la transició i ha trobat, ara, el terreny adobat que se li negava en el passat. El pont amb el passat és més subtil, però també més sòlid, que tota l’efervescència vaporosa de determinats moments.

Joaquim Nadal i Farreras

Article publicat al diari ElPuntAVui

Pròleg al llibre Joaquim de Camps i Arboix, un intel·lectual en temps convulsos (1894-1975), de Giovanni C. Cattini. Fundació Josep Irla, 2015.

La fractura de la Guerra Civil va tenir uns efectes devastadors. Amb conseqüències materials (pèrdues de béns i edificis), físiques i humanes (pèrdues de vides), polítiques (persecucions i pèrdua de llibertats), institucionals (desmantellament de la Catalunya autònoma) i morals i simbòliques (trencament de vides i de trajectòries) amb una interrupció brutal el 1939, i  una reconstrucció plena pràcticament impossible. La mort per a uns, l’exili interior o exterior per a uns altres (com una mort en vida) van marcar, amb petjada profunda, la nostra història col·lectiva.

És el cas de Joaquim de Camps i Arboix (1894-1975), personatge clau de la vida social, intel·lectual i política de la Girona dels anys vint i trenta. Redactor en cap d’El Gironès, adscrit a la Lliga Regionalista, regidor de l’Ajuntament de Girona el 1920 (en una candidatura regionalista-republicana conjunta per demolir el caciquisme), suspès el 1923, restituït el 1930; militant d’Acció Catalana (1923-1932), militant d’ERC (des de 1933), regidor i cap de l’oposició el 1934, alcalde efímer arran dels fets d’octubre de 1934 i, més tard, d’agost a octubre de 1936; president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (1930), redactor en cap de Vibració (1932), canceller del Consolat d’Espanya a Perpinyà (novembre de 1936), exiliat a França i a Argentina. Quan va tornar, el 1949, no va creure que hi haguessin condicions per al retorn a Girona. Es dibuixa, així, una biografia en dues parts, amb un abans i un després. Una etapa d’activisme gironí en la política, un parèntesi d’exili, i una etapa d’activisme intel·lectual, a Barcelona, després.

Ara, passats vint anys de l’article que el professor Josep Clara va dedicar al personatge,  (“Joaquim de Camps i Arboix, de l’arrauxament al prestigi”, a Revista de Girona, 168, 1995, p. 38-41), un altre professor, Giovanni C. Cattini de la Universitat de Barcelona, ens amplia i completa aquella perspectiva biogràfica. Ho fa amb documentació extensa de caràcter personal procedent d’arxius institucionals i familiars, amb testimonis orals directes de familiars de Camps i Arboix, i amb aportacions de textos inèdits que perfilen millor la seva biografia intel·lectual i política.

Aquest llibre que presentem salva l’abisme, la fractura, que comentàvem al començament, i rescata de l’oblit una figura històrica que s’inscriu en la història contemporània de Girona i de Catalunya amb  personalitat i força molt singulars. Fins ara, la brutalitat del tall històric que va representar el 1939 no ens havia permès  recuperar plenament, per a la memòria comuna, una figura que va viure en un primer pla i com a protagonista remarcable els fets de la vida política gironina dels anys vint i trenta, i que es va trobar exercint un lideratge municipalista d’una gran notorietat. En aquest sentit val molt la pena subratllar que més enllà dels episodis concrets d’octubre de 1934, molt efímer, i de 1936 (1 d’agost-21 d’octubre de 1936), com a alcalde nomenat de la ciutat de Girona, la trajectòria municipal de Camps transcendeix aquests fets i enfonsa les seves arrels en un coneixement de la realitat de la ciutat i de les interioritats de l’administració i de la hisenda municipal que adquireixen, ara, un perfil molt rellevant.

Tenim a les mans la biografia d’un personatge de la petita noblesa local gironina, hisendada, il·lustrat, nascut en una família de profundes conviccions catòliques, que comença la seva trajectòria política i publicística a l’empara de la Lliga Regionalista, que abandona per l’intent frustrat que va representar la intel·lectualitzada Acció Catalana (1922-1933), fins que aquest darrer any decideix enrolar-se a les files d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, en la més immediata postguerra, abandonarà amb el criteri i la idea que després del desastre, la política de partit, dels partits, era font de confusió i de conflicte, també de divisió.

En el retorn de l’exili (1949), Camps va viure a Barcelona, entre Barcelona i la finca de la Tallada que havia aconseguit recuperar, dedicat a la història i a la ciència jurídica va impulsar estudis sobre el pensament i el dret català, l’agricultura i la història de l’agricultura, el catalanisme, tot alimentant un pensament liberal forjat i treballat per una experiència viscuda en moments de gran intensitat.

L’aportació que presentem juntament amb els treballs de Josep Clara i l’entrevista que aquest féu a Camps i Arboix per a la revista Presència  (1974), són els fonaments per a una recuperació històrica d’un personatge amb una vida trencada i partida pel daltabaix de 1939. Tota la intensitat gironina dels anys anteriors a la guerra esdevé, després, distanciament i allunyament voluntari, conscient que la “Girona Nova” per a la qual havien treballat els joves regionalistes i republicans de 1920, trigaria a tornar, amb la “Vibració”, que descrivia Jaume Vicens Vives al pròleg del llibre que Camps i Arboix havia dedicat a Verntallat, i que Cattini converteix en el frontispici del seu llibre per tal d’establir un pont imaginari entre dues generacions de gironins, totes dues a la diàspora.

Ni Vicens, mort el 1960, ni Camps i Arboix, mort el gener de 1975 no van viure, ni veure, la precipitació dels esdeveniments després de la mort de Franco i el descabdellament de la transició. Tots dos es van quedar a les portes de presenciar l’ensorrament de la Dictadura que havien somiat cada any durant dècades.

(Aquesta és la versió original del pròleg que va ser retallat en publicar-lo).

Joaquim Nadal i Farreras