Matí del divendres 13 de juny de 2014; el sol despunta per darrere l’estadi olímpic de Ciutat de Mèxic, el mateix sol que unes hores abans, a Girona, ha il·luminat l’homenatge als exiliats catalans que van arribar a Veracruz, a bord del Sinaia, fa exactament 75 anys. Davant la porta es reuneix un grup heterogeni: aquells nens i nenes avui de vuitanta i tants anys, fugits de l’Espanya de Franco, els seus fills i filles mexicans de naixement i els néts (nétes en aquest cas) que els acompanyen al retrobament amb la història que a la tarda s’ha de viure justament a Veracruz, port mexicà on van desembarcar 1.599 homes, dones i nens vençuts i perseguits pel feixisme. En aquella –per ells– exòtica terra mexicana van trobar la seva nova pàtria. Els passatgers del Sinaia representaran en aquesta jornada els 20.000 republicans (xifra oficial, perquè segurament en van ser molts més) que varen trobar aixopluc, pau i llibertat al país americà. L’Ateneo Español de México, fundat el 1949 precisament per una colla d’aquests republicans, ha bastit un programa emotiu de commemoracions a la ciutat portuària. Els dies precedents, a Mèxic DF, s’hi han celebrat les jornades “Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana”, en què s’ha parlat, entre d’altres, del gironí nascut a la Pera Emili Blanch (1897-1996), objecte d’una de les recerques de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) arquitecte que va deixar obra al país americà abans de tornar a Girona.

Les cinc hores de viatge entre la capital i Veracruz s’amenitzen amb converses que entrellacen els records i les vivències mexicanes amb l’actualitat, i les referències a l’abdicació monàrquica i al referèndum català són inevitables. De fons, sonen Miguel Ríos, Ana Belén, Víctor Manuel, Luis Eduardo Aute, Juan Guerra, Ruper Ordorika, Paco Ibánez i Lluís Llach al concert Recuperando memoria. Concierto homenaje a los republicanos del juny del 2004 a Rivas-Vaciamadrid. Després de tres hores de viatge passem Puebla. A la pantalla, ara, Soldados de Salamina. En els seients, s’obre la capsa dels records. El pas a França de l’Aurora Gener i el llarg camí fins arribar a Mèxic de les germanes Ruiz Funes s’imposen a la veu d’Ariadna Gil i a la història de Sánchez Mazas. Una parada tècnica a Còrdova per veure els minuts finals de la selecció nacional (el Mèxic-Camerun, naturalment) i arribada a Veracruz. Emoció a flor de pell.

Foto: Familiars d’exiliats, a Veracruz en l’acte que es va celebrar per recordar l’arribada del vaixell Sinaia . Foto: EFE/ SAÚL RAMÍREZ.

Al vespre, descoberta d’una placa commemorativa amb sentits parlaments d’alguns protagonistes, que amb ulls de nen van viure l’acollidora rebuda del poble mexicà. Entre l’auditori, mirades humides, retrobaments i abraçades, al mig de banderes republicanes (confeccionades expressament per aquest dia) i de crits de “Viva la República” i “Viva México”. Aquest és només l’acte central d’un atapeït programa d’exposicions, conferències i projeccions de documentals. Canviarà l’escenari, però els sentiments que s’hi viuran seran semblants, i l’emoció la mateixa amb què, unes hores abans a Girona, José María Murià, fill d’aquell exili, deia: “Gràcies, Girona, i visca Catalunya.”

Gemma Domènech (ICRPC)

Article publica a El Punt Avui

Dilluns passat es va celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Amb aquest motiu s’han publicat notícies sobre la professió d’arxiver i gestor documental, la gestió dels arxius i la documentació, el marc normatiu i legislatiu dels arxius, i  l’estat del patrimoni documental de Catalunya.

Abans de valorar la situació actual voldria fer una mínima referència històrica. Malgrat que la constància documental és una referència imprescindible per conèixer la peripècia col·lectiva de la nostra societat, l’interès pel patrimoni documental és força recent. Passa el mateix amb el patrimoni artístic. Ambdós, poc valorats en general, s’han fragmentat, desmantellat, venut, destruït i liquidat segons les circumstàncies. Així, la documentació i els elements del patrimoni artístic ens han pervingut com a resultat d’una tria successiva. Primer, pel biaix de qui ostentava el poder i la capacitat de produir i fixar documentació i, segon, per les reiterades tries fetes per la incúria, la ignorància, el menyspreu o la simple consideració dels valors patrimonials com a valors relatius i subsidiaris. No cal dir que amb fortuna diversa, les comissions de monuments i la política d’arxius i biblioteques de la Mancomunitat van parar el cop d’una degradació secular; però una part del mal ja estava fet de forma irreparable.

Malgrat tot és evident que el conjunt del patrimoni artístic i documental de Catalunya se situa entre els més valuosos, i de més continuïtat dels que s’han conservat, amb una aportació notable de les corporacions professionals a la conservació dels seus fons. Cal, però, recordar, en aquest balanç apressat, que alguns museus i arxius de Catalunya conserven per decantament obres d’art i fons documentals de procedència diversa, finalment reagrupats centralitzadament després d’una espoliació i dispersió sistemàtiques.

És, encara, relativament recent el record, que aviat es perdrà, de les condicions de molts arxius municipals en el moment de l’arribada de la democràcia després de les eleccions municipals de 1979; com ho és, també, fins fa ben poc, l’estat de conservació de molts arxius parroquials que s’han hagut d’acabar agrupant a mesura que les parròquies quedaven desvalgudes de la presència estable de rectors.

Però no pot haver-hi cap mena de dubte en què a partir de 1979, amb una velocitat variable, va començar una autèntica revolució en el camp de l’arxivística, amb voluntat de dignificar la professió, actuar d’urgència en el patrimoni documental, iniciar una tasca ingent de millora de les infraestructures i de catalogació dels fons, i promoure una lectura culta del valor dels fons documentals públics i privats, al servei de la memòria remota i recent, i al servei de la història col·lectiva.

Els resultats són molt palpables, si bé els arxivers els qualifiquen d’insuficients. Primer perquè no és encara estrany trobar casos escadussers d’endarreriments clamorosos per un utilitarisme malentès, que situa la conservació de la documentació al llimbs de la manca d’utilitat i rendibilitat immediata, amb una clara miopia respecte a la capacitat d’evocació i d’informació d’aquest patrimoni per nodrir un discurs sobre els pobles, les ciutats, el país, el paisatge, l’agricultura, la indústria, i la societat catalana al llarg de tots els temps. Segon, per la dificultat de situar la gestió de la documentació en el lloc central que li pertoca, en una societat hiperproductora de documentació, avui administrativa i clarament històrica des de demà mateix. Qui i com regula i ordena el sentit de la prioritat, pel que fa la gestió documental i la interrelació entre la producció de documents i la seva gestió, classificació i arxivament posteriors. I, tercer, perquè quan en alguns casos molt rellevants s’ha completat amb èxit una fase “analògica” del treball arxivístic, les noves tècniques qüestionen l’accessibilitat i plantegen la necessitat d’una revolució digital que integri la gestió de la immediatesa amb la gestió històrica, equiparant-ne el lliure accés.

Professionalització extrema i màxima, jerarquització adequada de les decisions, i transparència i accessibilitat digital de tots els dipòsits són la condició necessària, i encara no suficient, per trencar les barreres de la incúria acumulada i de l’obscurantisme intencionat.

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC

Article publicat a El Punt Avui

Falten molt pocs dies perquè es clausuri  l’exposició El Griego de Toledo que cal considerar com el moment més intens entre les activitats programades en l’ Año Greco per la Fundación El Greco 2014. L’ha comissariat el professor Fernando Marías i s’ha pogut visitar als espais del Museo de Santa Cruz de Toledo. És una mostra magnífica, rodona, perfectament pensada i dissenyada. Començant per la configuració dels espais,  un solemne escenari de creu grega amb els murs pintats d’un daurat atrevidíssim. La tria de les peces és difícil de millorar. Tenint en compte que el que podem veure al palau dels Santa Cruz compta amb el complement de “El Expolio”, a la catedral, de l’”Entierro del Conde de Orgaz” a l’església de Santo Tomé, i dels retaules de les esglésies de Santo Domingo el Antiguo i de l’Hospital Tavera i del de la capella de San José, si a la mostra hi haguessin, per exemple, el “Sant Maurici” d’El Escorial,  l’”Assumpta” del Chicago Art Institute o el misteriós “Laocoont” de la National Gallery de Washington, parlaríem d’una exposició de somni.

Foto: Joan Bosch i Ballbona

L’organització de les pintures en les quatre naus de l’escenari expositiu permet una evocació completíssima de l’excepcional trajectòria del mestre grec: de la seva etapa de formació a Creta en l’idioma de la pintura bizantina, de les seves estades a Venècia i Roma, aprenent i madurant el llenguatge i la teoria renaixentista en el rovell de l’avantguarda, del seu esforç frustrat per penetrar en la Cort del rei Felip II, del seu arrelament en la ciutat de Toledo on primer exhibirà una original lectura del tardomanierisme descobert als centres italians  i on culminarà la seva trajectòria inventant un món propi amb unes fórmules expressives molt originals, estilitzades i dinàmiques. Un idioma que recupera recursos del seu passat bizantí per inventar una poètica única per representar allò espiritual, sagrat i invisible mitjançant una sentimentalitat concentrada i solemne, una sàvia codificació gestual, una figuració desmaterialitzada  i una llum i un cromatisme sobrenaturals.

L’ exposició ha estat ideada amb intel·ligència per involucrar el visitant en una experiència intensa i  gratificant, al marge de quin sigui el seu nivell de coneixement previ del pintor i del món històric i artístic de l’època. Afortunadament, Fernando Marías no comparteix la doctrina que sosté que no convé “atabalar” l’espectador amb moltes indicacions  (amb massa text) o que cal evitar plantejaments temàtics massa densos i, enriquint el recorregut amb breus texts introductoris (iniciàtics) de qualitat (que si ho preferim, podem escoltar de l’audioguia), garanteix una experiència enriquidora tant pel visitant no iniciat (però curiós) com per a l’especialista. Qui no conegui El Greco el descobrirà de manera plaent i quedarà fascinant per aquell ric desplegament de pintures fabuloses. Qui s’acosti a Toledo per aprofundir-hi, trobarà que la mostra proposa  variats accents temàtics (sobre la retratística, posem per cas), interessants associacions argumentals i efectes plàstics innovadors, com ara  la sorprenent presentació elevada i escorçada d’algunes obres, que busca evocar l’efecte visual que originalment devien fer en els devots i espectadors.

A més, l’exhibició  té lloc en l’escenari que li és natural, la ciutat de Toledo, de manera que la immersió en l’univers de pintor no pot ser més completa. Com avançava, abans o després d’endinsar-se a la proposta del Museo de Santa Cruz, el visitant haurà quedat impressionat pel silenci solemne amb què uns quants ciutadans de Toledo segueixen el prodigiós enterrament del Conde de Orgaz als peus de l’església de Santo Tomé, per la túnica escarlata del “Expolio” a la sagristia de la catedral, i haurà visitat l’espai de Santo Domingo el Antiguo, on hi ha enterrats el propi pintor i dos dels homes que millor el conegueren Diego i Luis de Castilla. Fins i tot és possible que hagi fet una llarga passejada per travessar el Tajo i veure des del nord el record de la ciutat que Doménikos Theotocopoulos transfigurà a la Vista de Toledo. Allí haurà trobat un bon moment per reflexionar sobre el llegat etern que el pintor deixà a la ciutat i com aquesta n’ha procurat estar a l’alçada durant aquest 2014.

Joan Bosch i Ballbona, ICRPC

Coincidint amb la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, la Casa Masó de Girona exposa l’obra pública més rellevant projectada per Rafael Masó en els anys de govern de la Mancomunitat. Els nou projectes escollits exemplifiquen perfectament l’estret vincle existent entre l’arquitecte i els ideals modernitzadors de la nova institució: la seu central de Correus i Telègrafs de Girona, l’Escola General d’Arts i Oficis de Girona, la seu del Casal Autonomista Català de Girona, l’Oficina del Servei de Telèfons de la Mancomunitat a Girona, la Clínica d’Observació i Hospital per a Tractament de Malalties Nervioses de la Mancomunitat de Catalunya a Santa Coloma de Gramenet, la remodelació del Palau dels Agullana per a la Diputació de Girona, la Cooperativa La Canetense de Canet de Mar, la làpida commemorativa de Guillem Colteller per a l’Ajuntament de Girona i els Cementiris de Girona, Juià i Flaçà, s’expliquen a partir dels dibuixos i plànols originals de l’arquitecte i imatges antigues, en alguns casos inèdites. Cal destacar que el treball científic que ha fet possible l’exposició queda recollit en el catàleg bilingüe català-anglès Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat, editat per Úrsula Llibres i la Fundació Rafael Masó.

Acompanyant l’exposició, la Fundació Masó proposa un interessant programa d’activitats (conferències i visites guiades) que comença l’1 de juliol i s’allarga fins el 22 de novembre, a més d’una web que actua com a ampliació de la mostra (www.rafaelmaso.org/cat/exposicions).

Masó: arquitectura pública durant la Mancomunitat, que es podrà veure fins al 31 de gener de 2015, ha servit al seu torn per inaugurar un nou espai de la fundació: les sales temporals, situades als baixos de la Casa Masó al carrer Ballesteries de Girona.

Des de l’ICRPC ens felicitem d’haver col·laborat amb la Fundació Rafael Masó en fer possible aquesta exposició, que inicia, esperem, una llarga col·laboració.

Gemma Domènech, ICRPC

El passat 24 de maig va tenir lloc a Brussel·les un tiroteig que va causar 4 morts. Les càmeres de seguretat van mostrar com un home obre foc des de l’exterior de la porta d’entrada a un edifici al bell mig del casc urbà de la capital belga.

Fins aquí una notícia malauradament similar a altres que acostumem a veure als mitjans de comunicació, amb el resultat tràgic de la mort de persones. Tanmateix va deixar de ser-ho en conèixer el lloc i les circumstàncies dels fets. De fet, l’anàlisi dels fets i el context ha portat a la justícia belga a declarar l’atac com a “acte terrorista”. La notícia adquireix, doncs, una dimensió superior.

El tiroteig va tenir lloc al Museu Jueu de Bèlgica: un museu, és a dir, una institució cultural al servei de la societat, que conserva i difon el patrimoni relacionat amb la vida i la història de la comunitat jueva belga des del segle XVIII, un patrimoni que reflecteix la identitat i la memòria d’aquesta comunitat.

Els museus són cada cop més conscients de la seva funció social, de la seva integració en la comunitat a la que serveixen i de la necessitat d’implicar a aquesta comunitat en el seu funcionament. Per aconseguir això, el museu ha de fer-se ressò de les inquietuds, les necessitats i els interessos de la comunitat. I, què passa amb els seus conflictes i les seves controvèrsies?

La situació política i social europea és, en aquests moments, complexa, amb el ressorgiment de certs fantasmes del passat en forma d’ideologies extremes. En aquest context, l’atac al Museu Jueu de Bèlgica és transcendent. Com han de gestionar els conflictes que afecten a la seva comunitat? Com han de reaccionar els museus?

A aquestes alçades, el que sembla inqüestionable és l’aposta clara de molts museus envers la implicació sense límits amb la comunitat, amb les seves llums però també amb les seves ombres.

Joaquina Bobes

Fa més de quatre anys, en Josep-Anton Trepat, una de les persones més coneixedores i implicades en la conservació del patrimoni flotant del nostre país, es posava en contacte amb nosaltres proposant-nos que l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural es sumés a una campanya per demanar al govern espanyol que les embarcacions històriques i tradicionals tinguessin un estatut jurídic propi que permetés dur a terme la ingent tasca de la seva conservació en millors condicions legals. En concret es demanava que la nova “Ley General de Navegación Marítima”, que s’estava començant a gestar, es posés a l’alçada d’altres països europeus a nivell patrimonial, i reconegués la singularitat i necessitats pròpies de les embarcacions històriques i tradicionals. Cal tenir en compte que es tracta d’una llei molt complexa, amb més de 500 articles que regulen tota mena de pràctiques de navegació, responsabilitats, comerç marítim, etc, i que conté alguns articles que s’apliquen gairebé sense modificacions des del segle dinou. Per tant d’entrada no semblava pas una tasca fàcil que en aquest conglomerat jurídic s’hi pogués encabir una menció especial als vaixells amb valor patrimonial.

Des de l’ICRPC no vam dubtar ni un instant a sumar-nos a aquesta iniciativa al costat de dotzenes d’organitzacions culturals, museus, ajuntaments i empreses de l’àmbit de la nàutica tradicional de tot l’Estat. La nova llei de navegació marítima i l’oportunitat que significava per a la protecció del patrimoni flotant ha en els darrers anys un tema de debat recorrent en els diferents congressos i trobades de l’àmbit de patrimoni marítim de tot l’Estat, a destacar la celebració de la celebració del “European Martime Day” de Gijón el 2010 on aquesta iniciativa va prendre un fort impuls.

Aquest mes de maig de 2014 hem rebut un nou correu d’en Josep-Anton Trepat on ens informa que les demandes de les organitzacions implicades en la conservació del patrimoni flotant han estat finalment ateses i que la nova Llei general de navegació marítima ja va camí del Senat, on tot fa indicar que serà aprovada i que inclourà una “Disposició addicional” sobre embarcacions històriques i rèpliques, amb el següent redactat:

1. Los buques y embarcaciones históricas y sus reproducciones singulares podrán matricularse y abanderarse en un registro especial en los términos que reglamentariamente se determinen por el Gobierno. Dicha reglamentación establecerá, asimismo, un régimen simplificado de certificación e inspección al que estarán sometidas este tipo de buques y embarcaciones.

2. Los buques y embarcaciones incluidos en el Inventario General de Bienes Muebles del Patrimonio Histórico Español o declarados bienes de interés cultural y los que revistan un interés especial por haber pertenecido a alguna personalidad relevante o intervenido en algún acontecimiento de trascendencia histórica, además de inscribirse en el registro que se cita en el apartado anterior, gozarán de un régimen especial de carácter fiscal y de la exención de tasas portuarias en los términos que reglamentariamente se determinen por el Gobierno de acuerdo con los instrumentos de fomento y protección reconocidos en la legislación sobre patrimonio histórico.

El patrimoni flotant estarà a partir d’ara una mica més reconegut i protegit. Evidentment, la inclusió d’aquesta “Disposició addicional” per si mateixa no pot ser una fi. És només un punt de partida, un instrument de treball, ja que la preservació d’aquest patrimoni només serà possible mitjançant la implicació i l’acord de grans sectors de la societats conscients del valor d’aquest llegat. Però el reconeixement jurídic de les embarcacions històriques és sens dubte un punt de satisfacció col·lectiva en aquest camí ple de dificultats i des de l’ICRPC ens sumem a la celebració d’aquest bona notícia que ens permet contemplar el futur del patrimoni marítim amb més optimisme.

Eliseu Carbonell, investigador de l’ICRPC.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, ubicat al monestir de Sant Pere de Galligants,  acull l’exposició “Deltebre I. Història d’un naufragi”. Aquesta proposta  temporal i itinerant, ha estat dissenyada per fer arribar al públic els resultats d’un llarg procés de recerca en patrimoni arqueològic subaquàtic.  La iniciativa és fruit del treball conjunt de dues de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC); el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) i el MAC-Girona, amb la col·laboració del Museo Arqueológico Provincial de Alicante i el Consejo Regulador de la Denominación de Origen Vinos Alicante. El disseny de l’exposició ha anat acompanyada d’activitats associades, amb conferències i visites guiades.

El visitant pot conèixer la història d’un vaixell de transport militar de l’armada anglesa procedent d’Alacant, enfonsat a la desembocadura de l’Ebre l’estiu de 1813, durant la Guerra del Francès. L’excepcionalitat d’aquest derelicte es basa en la no detecció d’expoli i  en el seu bon estat de conservació, fet que li aporta un alt valor científic. Aquests factors han permès estudiar el material arqueològic del vaixell, on destaca la recuperació  de vi de l’època, fet que ha possibilitat analitzar-lo i determinar les seves característiques.

L’exposició ha estat dividida en cinc àmbits i ofereix a l’usuari la possibilitat de veure un centenar de peces originals. En aquests àmbits s’explica el context històric en el que es va produïr el naufragi, el seu carregament i els trets principals de la vida a bord, així com també la seva construcció naval. Un dels àmbits ha estat dedicat al mètode de treball de l’arqueologia subaquàtica i el seu paper en recuperar episodis de la història.

Una recerca d’aquestes característiques ha necessitat d’un treball interdisciplinar. Les dades obtingudes provenen de l’estudi d’un jaciment excavat i estudiat per investigadors especialitzats en arqueologia subaquàtica del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC).  El treball desenvolupat ha requerit, per exemple, de l’activitat en arxius, que ha portat a l’estudi de la bibliografia existent i de la documentació original produïda pels mateixos autors del conflicte. El minuciós procés d’estudi del materials arqueològics, aporten informacions de gran valor documental.

Els materials arqueològics tenen un valor fonamental si s’estudien en el seu context original més enllà del seu valor monetari. Des d’aquesta perspectiva, la riquesa d’un objecte rau en la capacitat per explicar i entendre el context històric, social i econòmic d’on prové. El valor de la recerca i el seu impacte social ha de ser també part de la tasca pedagògica que cal transmetre a la societat, premiant el valor de la feina científica dels investigadors que treballen en arqueologia subaquàtica, un àmbit  poc conegut i, sovint, amb escassos recursos, si ho comparem amb l’immens patrimoni que resta sota el mar i que tant d’expoli ha patit.

La metodologia de recerca emprada pel CASC indica la gran diferència amb les dinàmiques exercides pels anomenats caçatresors, els quals prioritzen l’objecte. El cas de l’activitat de l’empresa Odyssey ha de ser exposat com un exemple de males pràctiques que ha de portar a valoritzar els beneficis de fer recerca en arqueologia i patrimoni cultural en el seu sentit més ampli.

L’exposició, després del procés de recerca, realitza un acte de comunicació i socialització del coneixement. En aquest sentit, les dades obtingudes han sortit del laboratori i han estat posades a la disposició de tots els públics, complint el cercle recerca, conservació, posada en valor i socialització.

En definitiva, ens trobem davant d’un treball d’anys amb molt camí per recòrrer i amb la participació d’investigadors provinents de diverses disciplines, que requereix un gran esforç en la fase de difusió. És fonamental dedicar esforços i recursos a la comunicació de la recerca, identificant les possibilitats que ofereixen actualment les tecnologies disponibles, amb l’objectiu d’amplificar els resultats aportats per processos d’investigació.

Antoni Rojas Rabaneda (ICRPC)

Des de finals de passat mes de febrer podem gaudir de la visita a “Sant Pau. Recinte Modernista”, nom amb que s’ha dotat el conjunt de pavellons modernistes obra de Lluís Domènech i Montaner.

Foto: Arxiu ICRPC

Label: els pavellons modernistes de Sant Pau van ser declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997 juntament amb el Palau de la Música Catalana.

Extensió: Sant Pau. Recinte Modernista és el conjunt modernista més extens d’Europa amb una superfície de 13 hectàrees, el que equival a 9 illes de l’Eixample.

Rehabilitació: Sant Pau. Recinte Modernista ha sofert una extensa i intensa rehabilitació d’altíssima qualitat, resultant un edifici que recupera moltes parts que estaven ocultes pels usos hospitalaris, que van anar colonitzant els espais fins a amagar molts elements artesanals que decoren els diversos pavellons. En aquest sentit, per a tots aquells que coneixíem l’hospital com a usuaris, resulta fascinant descobrir una multitud de sostres de ceràmica de gran riquesa compositiva i cromàtica.

Foto: Arxiu ICRPC

Coneixement: a més de les visites culturals, Sant Pau. Recinte Modernista allotja diverses organitzacions internacionals vinculades amb el coneixement: Casa Àsia, l’Institut Forestal Europeu (EFI), la Global University Network for Innovation (GUNI), l’Aliança Mundial d’Operadors d’Aigua (GWOPA), l’Oficina per a l’Enfortiment dels Sistemes de Salut de la OMS, l’oficina mundial del Programa de Perfils de Ciutats Resilients dintre del Programa de Nacions Unides per als Assentaments Humans (UN-HABITAT) i l’Institut sobre Globalització, Cultura i Mobilitat (UNU-GCM).

Visita: des de la seva inauguració Sant Pau. Recinte Modernista ha rebut una mitjana de 400 visitants diaris. Els dies de Setmana Santa el van visitar unes 25.000 persones i els primers diumenges de mes s’assoleix el miler de visitants. L’entrada individual sense reduccions costa 8 euros i amb visita guiada 14 euros.

Cultura: tant important com l’arquitectura dels pavellons restaurats ho són els espais exteriors, les places, les plantes. I són importants no només perquè des de l’exterior es gaudeix de l’arquitectura dels edificis, sinó també per les activitats culturals que s’hi programen. Així, per exemple, el proper dissabte 17, per celebrar la Nit dels Museus, hi ha programada una nit de jazz i swing a càrrec del Taller de Músics.

Ciutat: una de les grans virtuts de Sant Pau. Recinte Modernista és reblar el clau del posicionament de Barcelona com a capital del Modernisme. S’estén la ciutat turística i visitable, donant un pas més cap al nord de la Sagrada Família, monument que lidera el rànquing de visitants a la ciutat de Barcelona.

Avinguda Gaudí: aquesta diagonal en la retícula ortogonal de l’Eixample està destinada a un desenvolupament cultural i turístic, i podria esdevenir un nou eix del modernisme a afegir al Passeig de Gràcia.

Caldrà estar molt atents a la gestió de la convivència entre ciutadania–barri i turisme–massificació.

Antoni Laporte

Els fons, les col·leccions, el contingut del Museu Nacional d’Art de Catalunya tenen un valor cultural i una dimensió que no ens acabem d’imaginar.

L’esforç fet en els darrers anys és molt important i des de fa un cert temps com a mínim es pot dir que la infraestructura bàsica del Museu està acabada.

Però és justament ara i a partir d’aquesta dada objectiva que el nivell de coneixement, de notorietat, de reconeixement del Museu adquireix una rellevància especial. I no és difícil d’arribar a la conclusió que a dia d’avui el MNAC és encara un Museu molt per dessota de les seves possibilitats i les seves potencialitats simplement perquè no ens el acabem de creure.

És bo que aquestes qüestions siguin objecte de debat públic i és bo que l’activitat del director i de tots els equips del Museu, el Pla estratègic del Museu i l’informe que recentment ha donat a conèixer el CONCA coincideixin aposar de manifest el camí que encara es pot recórrer entre la realitat actual i un objectiu ambiciós desitjable.

Foto: Arxiu ICRPC

La qüestió de fons és com  treure el Museu del Museu, com donar-li vida al carrer, com establir una xarxa real o virtual que el connecti amb tots els sensors culturals del país i com establir d’aquesta manera un mecanisme habitual i normalitzat de doble direcció que potenciï  el paer del Museu del Museu endins i del Museu cap enfora.

El lligam entre el patrimoni, les col·leccions, el bagatge i l’herència culturals i els públics és una qüestió determinant. Com assegurar uns fluxos diferents, com suscitar un interès que vagi més enllà de la passivitat contemplativa esporàdica, com integrar de veritat aquests recursos patrimonials a un discurs de país.

I no es tracta de construir un discurs precuinat que de forma apriorística dirigeixi les interpretacions d’una determinada manera. Es tracta justament de situar l’art, el patrimoni, en el seu context històric, en el valor del moment que es va produir, i en el valor cultural afegit que li podem atribuir en el context de la societat contemporània.

No es tracta naturalment de fer un nou discurs polític que atribueixi més o menys valor nacional en la memòria col·lectiva a determinades etapes de la producció artística. Més aviat es tracta de fer política de veritat amb el Museu i amb els Museus. Una política que no estigui al servei de la política sinó que estigui  al servei de la gent i de la cultura, fent que l’interès per aquests fons desvetlli tots els interrogants que es poden desprendre de la seva creació i sobretot de la seva conservació i salvaguarda.

Foto: Arxiu ICRPC

Com i perquè tenim el patrimoni que tenim i d’on ve?

Què en fem?

Com l’ensenyem?

Com el divulguem?

Com el difonem?

Com el socialitzem?

Com el desprenem de la crosta per a iniciats i li atorguem un valor objectiu per ell mateix?

La tasca pendent és immensa i està en el bon camí. Saludem l’oportunitat de parlar-ne i sobretot saludem l’oportunitat d’obrir nous camins, que trenquin velles inèrcies i dibuixin noves maneres de fer, que ja s’han encetat.

Joaquim Nadal i Farreras