He tingut la sort de veure Museum Hours dirigida per Jem Cohen. Es pot dir que em vaig trobar amb aquesta pel·lícula per casualitat ja que en desconeixia l’existència –i la de l’artista que l’ha dirigit. Se’m va aparèixer com un caprici de l’atzar surant silenciosa en l’oceà internàutic, però encara he estat a temps d’adquirir-la en DVD. Després de visionar-la em va interessar molt de conèixer-ne la gènesi ja que no n’havia vist cap informació en els mitjans de comunicació –i això que acostumo a seguir amb atenció les creacions cinematogràfiques que tenen les arts visuals i els artistes com argument. Si no m’erro, a casa nostra, ni la premsa cultural ni cap programa de televisió dedicat a la informació cultural o al cinema, no n’havien parlat. De seguida, però, una passejadeta per la xarxa m’explica que el film ha passat amb bona acollida per alguns festivals com ara els de Locarno, Toronto, BFI London Film Festival, L’Alternativa 20è Festival de Cinema Independent de Barcelona (2013), el BAFICI de Buenos Aires; i s’ha projectat en museus com ara el MOMA novaiorquès o el MUSAC de León i també en algunes sales de Londres i Nova York.
Des d’ara, jo la proposaria sempre als aspirants a graduar-se en Història de l’Art, en qualsevol moment de la seva formació a les facultats, i especialment a les classes de museologia, i també, és clar, a tots els matriculats en els variats màsters de patrimoni oferts a les universitats. Igual que passaria a les aules “A Passion for the Hermitage” de Aliona van der Horst (2003) i igual que considero que “Mestres Antics” de Thomas Bernhardt hauria de ser una lectura obligatòria per a qualsevol historiador de l’art.
M’ha vingut al cap la rabiosa i commovedora obra de Thomas Bernhardt, perquè Museum Hours també té el fascinant Kuntshistorisches Museum com a escenari. No pas la sala “Bordone” i al banc entapissat de vellut davant el “Retrat d’home amb la barba blanca” sinó el mític i tan emocionant espai dels “Brueghel” –el millor espai-Brueghel del planeta (“Caçadors a la neu”, “La tornada dels ramats”, “La conversió de sant Pau”, “La torre de Babel”, etc). I un dels protagonistes també és un vigilant de sala, com l’Irrsigler de la novel·la. D’altra banda, el tema també té accents semblants al text i al film: el poder de l’art, i la naturalesa d’alguns dels seus espais més especials com a locus amoenus, escenaris de joia o consol, o recers, fins i tot, contra la soledat i les adversitats de la vida.
Johann, l’amable vigilant de sala de Museum Hours presta atenció als que miren i al què miren; és testimoni del bell esforç de la historiadora de l’art experta en Brueghel de persuadir uns escèptics i poc motivats espectadors; anima les seves rondes i tedis teixint relats insospitats i imaginatius a través d’ obres mil vegades vistes; i sobretot, observa carinyosament els pas per les sales dels adolescents avorrits, dels turistes distrets, dels que prefereixen fotografiar a mirar, dels que observen i pensen, dels que aprenen a mirar.
Una vegada, Johann s’adona de la solitud d’una estranya que al museu busca refugi i l’atreu amb la seva solidaritat. És aleshores que l’escenari de la història es dilata del museu a la ciutat i que la pel·lícula narra la amistat tendra entre dos desconeguts, la del vigilant de sala amb l’altre personatge protagonista, una dona trista vinguda a una ciutat remota a cuidar un parent en coma que a penes coneix. És aleshores que Jem Cohen reflexiona amb més intensitat sobre les relacions i els contrastos entre l’art i la vida quotidiana, entre els ambients protectors del Kuntshistorisches i els suburbis d’una Viena aspra, grisa i glacial. Serena, silenciosa i subtilment. Ell esdevé una mena d’alter ego actual de Pieter Brueghel, mira amb un esguard “brueghelià”, ple de comprensió i solidaritat, els habitants i els ambients de la Viena més humil.
Joan Bosch Ballbona
ICRPC
