En aquest inici de segle XXI, tot i l’eixamplament fet des del món acadèmic del concepte de patrimoni, la societat i, en la majoria de casos, els responsables polítics, segueixen aplicant la definició sorgida en el segle XIX, que considera que són principalment els grans edificis del poder civil i religiós els que mereixen ser conservats i restaurats. Aquesta concepció decimonònica del significat de patrimoni prioritza el valor monumental i l’antiguitat de l’edifici, i comporta paral·lelament la desprotecció total d’edificis d’altres característiques però igualment d’alt valor històric i, per tant, patrimonial en el sentit actual de la paraula.

Sota la denominació de “patrimonis fràgils”, manllevada de la sèrie publicada per Joaquim Puigvert i Mònica Bosch a la Revista de Girona, agrupem unes tipologies tradicionalment menystingudes en els inventaris de protecció del patrimoni i que per aquesta circumstància estan en perill de desaparició. Ens referim a fàbriques, estacions de tren, escoles, escorxadors o places de braus, entre molts d’altres. Uns immobles als quals la Llei de patrimoni cultural de Catalunya de l’any 1993 reconeix el seu valor, però que a la pràctica es continuen obviant en els catàlegs de patrimoni. Més enllà de la pervivència del concepte antic de patrimoni, la seva vulnerabilitat ve determinada per raons polítiques o ideològiques, per criteris estètics i sobretot per la pressió urbanística.

Fàbriques, estacions de tren, escoles i escorxadors han de ser considerats icones urbanístiques de referència, testimonis del seu moment històric i símbol del progrés. Això permetria sentir-los com a patrimoni col·lectiu i preservar-ne l’existència mantenint-ne el seu ús o dignificant-los com a espais d’ús públic. Malauradament, alguns d’aquests immobles han sucumbit en l’incert camí que travessa tot edifici des que cau en l’obsolescència fins que se’n reivindica el seu valor històric. La memòria de vegades treballa més lentament que els interessos urbanístics, especulatius, o que la simple necessitat d’espai.

Gemma Domènech i Casadevall

Ara que han estat desmantellats els 400 bungalows aixecats al Cap de Creus és un bon moment per reflexionar entorn al valor patrimonial de l’arquitectura d’estiueig. El desenvolupament del turisme durant el segle XX va comportar una revolució urbanística i paisatgística sense precedents a la Costa Brava. Després d’un segle de transformacions, moltes de les propostes arquitectòniques que s’han anat succeint ja han entrat en procés de patrimonialització, tot i que amb fortuna molt diversa. Al litoral gironí hi ha diversos exemples que ajuden a explicar com la valoració de l’arquitectura sorgida a redós del turisme no es pot explicar només des d’un punt de vista artístic o patrimonial, sinó que està profundament subjecta als canvis sociopolítics del país. Dos exemples ens serviran per il·lustrar-ho.

El primer, la Urbanització de s’Agaró, està vinculat als primers estiuejants procedents de les classes dirigents i més acomodades. Aquesta és una proposta al servei d’un projecte de país i de cultura. Rafael Masó fascina amb el seu discurs a un promotor sensible als valors nacionalistes, i junts basteixen un projecte d’afirmació catalanista en plena dictadura de Primo de Rivera. A S’Agaró queda establerta una tipologia de xalet que triomfarà durant decennis a la Costa Brava. Una arquitectura de filiació noucentista que aspira a traspuar l’essència de la nació Catalana.

El segon exemple, el del Club Mediterranée al paratge de cap de Creus, respon a un context diferent. Fou construït en els anys seixanta pels arquitectes Jean Weiler i Pelayo Martínez Paricio en un moment de popularització i universalització del fenomen turístic. El campament instal·lat entre Cala Culip i el Pla de Tuleda, va ser construït adaptant-se perfectament a la topografia del lloc i es va aconseguir que les construccions sobresortissin el mínim per sobre el terreny. Tot i això, la seva situació al bell mig del Parc Natural del Cap de Creus, ha suposat la seva desaparició.

Dos models que han tingut sort molt diversa. Mentre que el complex de s’Agaró s’ha consolidat com un exemple d’urbanització d’alt estànding que ha transformat un entorn privilegiat aconseguint un equilibri entre la urbanització i el paisatge, el Club Mediterranée ha sucumbit sota les excavadores quan, paradoxalment, és el model d’urbanització turística més ben integrat paisatgísticament al seu entorn. Mentre que el prestigi dels seus impulsors i la proximitat a un entorn urbà ha garantit el futur de la primera, la segona ha estat víctima d’una política conservacionista basada no en el desenvolupament harmònic de tot el litoral sinó en la preservació integral de porcions de territori, amb la mala fortuna d’haver quedat enclavada en un d’aquests espais.

Gemma Domènech i Casadevall

L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural ha recolzat la iniciativa Arrels, Conreu de Sabers per documentar les dades sobre la cultura rural catalana. Al juliol s’ha inaugurat la web d’aquesta iniciativa de la Fundació Món Rural.

http://www.arrelsconreusabers.cat/

Per tal de recopilar, catalogar i divulgar els coneixements populars de la cultura rural catalana s’ha creat aquest web. L’espai vol centralitzar la documentació existent referent a la cultura rural a Catalunya i difondre les iniciatives que treballen en el territori per la divulgació i recuperació dels sabers populars, afavorint el diàleg i l’establiment de sinèrgies entre elles.

Des de l’inici del projecte l’any 2009, la Fundació del Món Rural, coordinadora i promotora d’aquesta iniciativa, ha treballat conjuntament amb els col·lectius i organismes implicats en el camp de la cultura rural mitjançant la realització de trobades periòdiques on s’han anat concretant i consensuant els continguts i el desenvolupament del projecte.

Per altre cantó, el projecte arrels. conreu de sabers també es concreta en altres formats com la publicació de materials divulgatius, dels quals “Saber dels cereals. Cultivant cultura. Retalls d’un passat present” és el primer volum de la col·lecció.

Antoni Rojas Rabaneda