El passat mes de desembre de 2014 (una eternitat en els temps de tuiter) diversos mitjans de comunicació es van fer ressò els projectes de Jean-Luc Martínez, Director del Museu de Louvre.

A grans trets, JL Martínez va explicar que un dia qualsevol va fer cua com un turista més per visitar el museu que dirigeix. La primera part de l’experiència del visitant camuflat va ser una espera de dues hores i mitja. Aquesta experiència va anar acompanyada de xerrades amb el personal del Museu del Louvre que està en contacte amb el visitant. Amb la vivència en primera persona i les informacions recollides i compartides, en JL Martínez va començar a dissenyar un pla per al nou Louvre, el projecte Pyramide.

El desig de JL Martínez és que “la piràmide torni a ser un espai de serenitat”. Així, l’objectiu del nou pla és “valoritzar una de les col·leccions més belles del món i aconseguir una millor acollida per a tots els públics”. Però no només l’acollida, sinó que també es vol modificar l’experiència museística: “els textos explicatius tindran un perfil més concís i didàctic, adaptat a un públic cada vegada més jove i forani”. I finalment: “l’increment continu de visitants ens honora de la mateixa manera que ens limita, la clau és deixar de pensar en xifres i entrar en un debat qualitatiu”.

Foto: A. Rojas Rabaneda. Arxiu ICRPC

Aquesta faula, amb un relat i les seves conseqüències morals mostren alguns aspectes de la gestió de públics en museus.

(1) En primer lloc, un fet que sembla de sentit comú però que, paradoxalment, no s’observa freqüentment en els grans museus espanyols i catalans: ocupar una posició de lideratge (més de 9,5 milions de visitants anuals) no significa deixar de preguntar-se com podem millorar.

(2) En segon lloc, el desenvolupament de públics és una tasca de tota l’organització i requereix de lideratge. Disposar d’un departament de màrqueting i fer estudis de públic és una condició necessària però no suficient per encarar l’organització a la recerca de l’excel·lència. Quan la direcció assumeix el repte el procés de canvi organitzatiu és més decisiu.

(3) El Louvre és un museu de grans dimensions amb èxit. En els congressos, jornades i seminaris sobre gestió del patrimoni, sovint hi ha professionals de museus que reclamen exemples i casos d’èxit de museus petits i mitjans i no citar sempre els grans. Es manifesta un rebuig a presentar el Guggenheim com el cas d’èxit. I evidentment aquests professionals tenen raó. Tanmateix la faula louvriana cal mirar-la més per la metodologia que per la marca del museu.

(4) Finalment, cal indicar que el coneixement dels públics i els processos d’empatia amb els visitants constitueixen una eina indispensable per a tots els museus: grans i petits, d’art o d’altres matèries, a ciutat o a un entorn rural. A part de la qualitat expressada pels professionals i experts, és indispensable tenir en compte la valoració de la qualitat per part dels visitants que no tenen expertesa, però tenen interès, expectatives i dediquen una part del seu temps d’oci, d’aprenentatge i de socialització al coneixement del patrimoni cultural.

Antoni Laporte, ICRPC