Ara que han estat desmantellats els 400 bungalows aixecats al Cap de Creus és un bon moment per reflexionar entorn al valor patrimonial de l’arquitectura d’estiueig. El desenvolupament del turisme durant el segle XX va comportar una revolució urbanística i paisatgística sense precedents a la Costa Brava. Després d’un segle de transformacions, moltes de les propostes arquitectòniques que s’han anat succeint ja han entrat en procés de patrimonialització, tot i que amb fortuna molt diversa. Al litoral gironí hi ha diversos exemples que ajuden a explicar com la valoració de l’arquitectura sorgida a redós del turisme no es pot explicar només des d’un punt de vista artístic o patrimonial, sinó que està profundament subjecta als canvis sociopolítics del país. Dos exemples ens serviran per il·lustrar-ho.
El primer, la Urbanització de s’Agaró, està vinculat als primers estiuejants procedents de les classes dirigents i més acomodades. Aquesta és una proposta al servei d’un projecte de país i de cultura. Rafael Masó fascina amb el seu discurs a un promotor sensible als valors nacionalistes, i junts basteixen un projecte d’afirmació catalanista en plena dictadura de Primo de Rivera. A S’Agaró queda establerta una tipologia de xalet que triomfarà durant decennis a la Costa Brava. Una arquitectura de filiació noucentista que aspira a traspuar l’essència de la nació Catalana.
El segon exemple, el del Club Mediterranée al paratge de cap de Creus, respon a un context diferent. Fou construït en els anys seixanta pels arquitectes Jean Weiler i Pelayo Martínez Paricio en un moment de popularització i universalització del fenomen turístic. El campament instal·lat entre Cala Culip i el Pla de Tuleda, va ser construït adaptant-se perfectament a la topografia del lloc i es va aconseguir que les construccions sobresortissin el mínim per sobre el terreny. Tot i això, la seva situació al bell mig del Parc Natural del Cap de Creus, ha suposat la seva desaparició.
Dos models que han tingut sort molt diversa. Mentre que el complex de s’Agaró s’ha consolidat com un exemple d’urbanització d’alt estànding que ha transformat un entorn privilegiat aconseguint un equilibri entre la urbanització i el paisatge, el Club Mediterranée ha sucumbit sota les excavadores quan, paradoxalment, és el model d’urbanització turística més ben integrat paisatgísticament al seu entorn. Mentre que el prestigi dels seus impulsors i la proximitat a un entorn urbà ha garantit el futur de la primera, la segona ha estat víctima d’una política conservacionista basada no en el desenvolupament harmònic de tot el litoral sinó en la preservació integral de porcions de territori, amb la mala fortuna d’haver quedat enclavada en un d’aquests espais.
Gemma Domènech i Casadevall
