Estava escrit que un dia o un altre la ciutat de Nàpols recordaria don Pedro Álvarez de Toledo, II marqués de Villafranca, que en va ser virrei entre 1529 i 1552, en temps de l’emperador Carles V. No en va es tracta del virrei de la via Toledo, dels Quartieri Spagnoli, de les vil·les i jardins arcàdics de de Chiaia i de Pozzuoli, la ciutat que ell refundà després del terratrèmol que l’ensorrà l’any 1538; del Palau Virregnal –més tard devorat per el nou Palau Reial projectat per Domenico Fontana; de la fundació de l’església de San Giacomo degli Spagnoli on es va acabar muntant el magnífic sepulcre que ell havia encarregat a Giovanni da Nola i que en un principi havia de col·locar-se a la Col·legiata de Santa Maria de Villafranca del Bierzo, la capital dels seus estats i la ciutat bressol de la nissaga que segles despres es fondria amb la casa ducal dels Medina Sidonia. Va ser, a mes, l’amic dels poetes Garcilaso de la Vega, Joan Boscà i Luigi Tansillo i de l’humanista Benedetto Varchi; el ferotge combatent del turc; el transformador, en definitiva, del Regne de Nàpols i l’implacable adversari del “Baroni” revoltats el 1547.
Un magnífic equip d’investigadors i professors de les Università di Studi “L’Orientale” de Nàpols i de les Universitats de la Sorbonne i la Sorbonne Nouvelle de París, coordinats per l’encantadora doctora Encarnación Sánchez, han sortit molt més que airosos del repte d’organitzar un gran congrés dedicat a un personatge i una trajectòria tan complexes: les Giornate Internazionali Rinascimento Meridionale: Napoli e il viceré Pedro de Toledo (1532-1553). Un encontre pluridisciplinari en el qual han participat una trentena de ponents de disset universitats europees, entre les quals la de Girona: lingüistes, filòlegs, historiadors, historiadors de l’art i de l’arquitectura i músics, han posat al dia els coneixements sobre qui fou anomenat el Gran Virrei en auditoris de la Universitat de Nàpols, l’Instituto Cervantes i la Biblioteca Comunale de Pozzuoli. Les actes de propera publicació donaran fe de la formidable presencia històrica del personatge i també de la perícia de l’ampli equip d’investigadors convocats a evocar-lo a la fascinant ciutat partenopea.
Jo hi vaig participar però no per parlar directament del “gran virrei” sinó de la gestió que els seus fills Fadrique i García, tercer i quart marquesos de Villafranca, van fer dels seus designis testamentaris, un aspecte fonamental per entendre, per exemple, el final de l’edificació de San Giacomo degli Spagnoli, la destinació final del seu impressionant sepulcre marmori, o la dissort de l’edificació de la nova Col·legiata de Villafranca dissenyada per un dels grans tracistes de l’arquitectura tardo-gòtica hispànica, fra Martín de Santiago. Per tant, podria semblar que per uns dies m’allunyava molt dels interessos i de les línies de recerca quotidianes de l’Institut Català del Patrimoni Cultural. En realitat me’n vaig apartar només parcialment ja que don García de Toledo Osorio (1514-1577) ni és un cos estrany en la història de Catalunya ni és irrellevant a efectes del seu patrimoni.
Al contrari: a més del generalat de les galeres de Nàpols i del virregnat de Sicília, de 1564 a 1566, tinguem-li present el llarg virregnat a Catalunya, entre 1558 i 1564, durs anys de bandositats i bandolerisme. Van ser càrrecs des dels quals s’ocupà de la defensa de les costes del Mediterrani occidental i, en conseqüència, de les catalanes, objecte continuat de brutals saqueigs durant el segon quart del segle XVI per part dels corsaris turcs i africans guiats per Barba-rossa Khair ed-Din Paixà i, després, per Turgut Reis (Rais Dragut). Calonge, Cadaqués, Roses, Sant Pere Pescador, Badalona, Palamós, Salou… patiren en més d’una ocasió la ira dels pirates otomans i berbers –com tantes poblacions del nord d’Àfrica o de la Grècia sota domini turc conegueren la dels almiralls i capitans de Carles V i Felip II. A més de cròniques i evidències documentals, el patrimoni català ha guardat moltíssims senyals d’aquest greu conflicte. Records en forma de masos fortificats, torres defensives, com la dels Alfacs, emmurallament de poblacions costaneres (o de les illes Medes), construcció de fortaleses com la Ciutadella de Roses, les muralles del front marítim de Barcelona, o el castell de Perpinyà (o palau dels Reis de Mallorca), aquest darrer nascut d’una altra de les preocupacions polítiques del moment, la protecció de la frontera amb el Regne de França sagnant per les guerres de religió. Darrere de moltes d’aquestes empreses d’arquitectura militar hi hagué el nom d’un home de confiança del rei i de don García, l’enginyer llombard Giambattista Calvi, deixeble d’Antonio da Sangallo el Jove, a qui Damià Martínez va dedicar una magnífica tesi doctoral dirigida pel doctor Marià Carbonell (UAB, 2002).
De tota manera, hi ha pocs records d’aquestes turbulentes peripècies tan evocadors i emocionants com el text gravat a la llinda del portal de l’església parroquial de Pineda, recordant una incursió del Rais Dragut, el gran antagonista de don García de Toledo que arribaria a combatre’l a la seva fortalesa algeriana: “A I de agost de MDXLV a punta de alba XI galiotes de turcs posaren la gent en la plage cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren LXX animes puiant fins a casa de Palau. A migiorn se tornaren enbarcar. Per amparo dels poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda”.