Durant el segle XX i després de les abundoses dades documentals aportades per Francesc Montsalvatje i Fossas, les aportacions al coneixement del monestir de Sant Pere de Galligants es van limitar a treballs monogràfics de qüestions concretes, síntesis relativament breus en obres de caràcter general, o la monografia de Josep Calzada i Oliveras: Sant Pere de Galligans, la Història i el monument, (Girona, Diputació, 1983).
Per un monument rellevant, d’una gran bellesa i unitat arquitectòniques, en una situació molt singular al costat del riu Galligants, enganxat a la muralla de la ciutat des del segle XIV (1378), però completament fora del recinte des de la seva fundació fins a aquesta data, és un balanç limitat, directament relacionat amb la fragmentació i dispersió de la documentació. Un fet degut, segurament en molt bona mesura, a l’impacte de la desamortització i la seva corresponent exclaustració (1836) i, molt especialment, a les successives destruccions originades pels fets de guerra, ja fos el 1285 o el 1808-1809, les mateixes crescudes del riu, i els avatars d’una comunitat exposada, sovint, a la intempèrie dels afores de la ciutat, primer extramurs, i després a l’ombra d’un burg perifèric, el de Sant Pere, al qual dóna nom el monestir.
El segle xxi, però, i passada ja la primera dècada, ens ha començat a donar algunes alegries significatives. Primer en forma d’una nova monografia de síntesis i divulgació, deguda a Josep M. Llorens i Rams, Sant Pere de Galligants, un monestir al llarg del temps (Girona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2011), després amb el llibre de Rosa M. Gil i Gemma Domènech dins els “Quaderns de la Revista de Girona” (hi vam dedicar un article ara fa un any), i fa molt pocs dies, abans de tancar-se aquest 2013, amb la publicació del llibre d’Elvis Mallorquí: Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Galligants (911-1300) (Barcelona, Fundació Noguera, Col·lecció diplomataris, 2 vols, 2013).
Elvis Mallorquí, tot rastrejant el fil dels documents, sobretot ara a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha arribat a presentar-nos, amb la seva transcripció i el seu regest corresponent, 542 documents dels quals 305 són inèdits. Desplegant sorollosament rotlles (famílies de documents cosits i enganxat els uns amb els altres) i obrint llibres, buscant la baula perduda d’alguns textos, trobant nous textos fora de l’àmbit dels arxius que es pressuposarien lògics.
Fixa un marc cronològic que arrenca del període de 911 a 947, corresponent al govern del comte Sunyer. Així, si fins ara se situava com una de les primeres notícies documentals i fundacionals un document de dotació atorgat pel comte Borrell, ara, amb la notícia indirecta, a través d’un document posterior de la vinculació dels castells palamosins de Maur i de Sant Esteve de Mar amb Sant Pere de Galligants en època de Sunyer, podem retrocedir, a principis del segle X, la fundació del monestir, del qual no ens ha pervingut l’acta de consagració ni de fundació. El fort impacte i desballestament del setge de 1285, i la permuta dels drets jurisdiccionals del burg de Sant Pere transferits el 1339 del monestir al rei Pere el Cerimoniós a canvi d’unes rendes a Palafrugell, situen el límit final d’aquesta col·lecció. Però Mallorquí ja ens ha posat la mel a la boca, i ens ha fet saber que les col·leccions de capbreus amb documents del segle XIV multipliquen per tres el nombre de documents publicats ara.
Sabem també amb més precisió que la suposada dependència del monestir de la Grassa no es degué concretar mai i que els documents coneguts fins ara són falsos.
Coneixem, en el detall, l’abaciologi que completa els de Montsalvatje i Calzada, i que per a aquest període que va de l’abat Guigó, al segle x, a l’abat Arnau a les darreries del xiii, sabem detalls de la vida de la comunitat, del nombre mai no gaire elevat de monjos, no pas més de deu; els diferents oficis que hi desplegaren (sagristà, cambrer, prior, infermer, obrer, almoiner, refetorer, cellerer, paborde i, naturalment, abat), i les propietats i les rendes que nodriren les finances del monestir. Un monestir que integraria, el segle XVI, els de Sant Miquel de Cruïlles (on Mallorquí ha anat a trobar documents de Sant Pere associats a Sant Miquel) i Sant Miquel de Fluvià. Unes rendes que s’estenien al mateix burg, els barris i els afores de Girona, el pla de Girona, la Selva i el Baix Empordà.
Mallorquí insisteix en l’activitat preponderant del burg de Sant Pere, dedicat principalment al treball de la pell. D’aquí que el gremi dels blanquers, amb el seu símbol esculpit, tinguessin la seu a Sant Nicolau. Un barri atrafegat i mogut, amb una forta sentor de pell, i potser, indirectament, una especialització del mateix monestir de Sant Pere, apunta Mallorquí, fos la fabricació de pergamins. Una explicació plausible per al caràcter relativament urbà d’un monestir benedictí que havia de néixer amb vocació de silenci i allunyament.
I, naturalment, explora la formació de la biblioteca i l’scriptorium, i insisteix en les dates de construcció (finals segle XI- inici del XII) de l’església actual.
I afegeix que amb la documentació aportada, coneguda i disponible, els autors del projecte de cartografia urbana de Girona han pogut “cartografiar els principals elements que conformaven el burg de Sant Pere al llarg del segle XIII: el monestir amb el claustre i les seves dependències, el cementiri annex, l’església de Sant Nicolau i el forn; l’hospital dels capellans, o de la seu de Girona; les cases del burg inferior de Sant Pere, entre el monestir i el planiol de Sant Pere; les cases del burg superior de Sant Pere, situat a mig camí de la vall de Sant Daniel, i els molins de Sant Pere situats als arenys dels burgs de Sant Pere i també de Sant Feliu”.
Celebrem aquesta sòlida aportació documental i insistim en la tasca fundacional i supletòria que fa la Fundació Noguera, i que a Girona ha donat fruits sobre la Catedral, Sant Daniel, les Lletres Reials, els pergamins de l’Ajuntament, i els grans llibres de privilegis municipals, en edició conjunta amb l’Ajuntament, en una aportació sense precedents i que espera tot el seu aprofitament per part de noves generacions d’historiadors, gironins o no.
Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona
Blog de Joaquim Nadal i Farreras