Seguint el curs del riu Sant Llorenç per la riba sud, a cent quilòmetres de la ciutat de Quebec, arribem al municipi de L’Islet, a la regió de Chaudière-Appalaches. Allà s’hi troba el Museu Marítim del Quebec, que porta el nom del capità Bernier, navegant i explorador de l’Àrtic nascut en aquesta població el 1852. L’Islet és un municipi petit, no arriba als 4000 habitants. Té, en canvi, un museu marítim de primeríssima fila, certament per les col·leccions que s’hi exposen, però sobretot per la seva museografia ben pensada, ni efectista ni hiper-tecnificada, amb les paraules i els objectes justos per transmetre al visitant l’emoció de l’aventura marítima al Quebec; una museografia, en definitiva, que es fonamenta en un notable treball d’investigació sobre la història i l’etnologia marítima a l’estuari del Sant Llorenç.
Aquest museu va ser fundat el 1968 per la “Association des marins de la vallée du Saint-Laurent” com a “Musée maritime Bernier” i fou acreditat pel Ministeri de Cultura i Comunicacions del Quebec el 1975. El 1985 es va fer una primera renovació del museu. Entre 2008 i 2011 es va ampliar i modernitzar, afegint una “chalouperie” o taller de construcció naval i una nova àrea d’acollida. La presència d’un museu tant important com el Museu Marítim del Quebec, en una població tant petita i allunyada de la capital, es justifica així en la seva web: “L’Islet, qui a connu dans le passé une activité maritime intense, a vu naître quelque deux cents marins, capitaines, pilotes, armateurs et constructeurs de navires ! On la nomme à juste titre la Patrie des marins”. Venint d’un país on en poques generacions s’ha esvaït pràcticament del tot el record del passat mariner de tants pobles i tantes famílies, aquest museu m’ha produït una gran impressió i m’ha fet pensar, un cop més, en quines deuen ser les causes d’aquesta pràctica col·lectiva d’amnèsia que hem exercit els catalans en relació amb el mar.
A l’exterior del museu, per la banda del riu, hi ha un jardí al que s’hi pot accedir lliurament des del carrer. En ell s’hi troben dos grans vaixells museïtzats, un vapor trencaglaç i una nau militar. El museu compta també amb una embarcació tradicional, el Canot 19, que té base al port de Saint-Jean-Port-Joli, població turística veïna, on les persones que ho desitgen poden embarcar-s’hi gratuïtament i navegar a vela pel riu. Les sortides s’anuncien a través de facebook.
Els dos vaixells-museu visitables són el trencaglaç Ernest Lapointe i l’hidròpter Brass d’Or 400 (Fotos 1, 2 i 3). El trencaglaç fou construït el 1942 a les drassanes Davie, unes grans drassanes encara en actiu que es troben a Levis, davant mateix de la ciutat de Quebec a la riba sud. Durant la Segona Guerra Mundial es dedicà al transport de tropes i material a la península de Labrador. Posteriorment, del 1945 al 1978, es dedicà a obrir pas entre el gel per permetre el trànsit de vaixells pel riu a l’hivern. La visita, d’accés per lliure, permet recórrer tot el vaixell, des del pont fins al fons de la zona de calderes, passant per les àrees privades de la tripulació, serveis, sales de màquines, etc. És un vaixell molt gran i transitar-hi lliurement i pràcticament sol és una experiència realment impactant. L’altre vaixell visitable és l’Hidròpter NSCM Brass d’Or 400. És un prototip resultat de la investigació militar canadenca durant la Guerra Freda. L’armada d’aquest país volia disposar d’un buc molt ràpid per localitzar submarins nuclears soviètics, la seva funció havia de ser de vaixell escorta. Podia arribar a la velocitat, vertiginosa per a un vaixell, de 60 nusos gràcies a uns propulsors similars als utilitzats pels avions i unes hèlices que aixecaven el buc per sobre de la superfície del mar (com es pot veure en aquest video). De fet, el vaixell va ser construït per la companyia Havilland Aircraft d’Ontario. El seu pressupost va ser altíssim i la seva vida molt breu, de 1968 a 1971. El projecte s’abandonà degut al seu alt cost i a que les tasques de vigilància marítima es podien fer amb la mateixa efectivitat des d’un avió. Però va permetre desenvolupar una sèrie de tecnologies. Per exemple, fou el primer buc a incorporar ordinadors a bord i també el primer forn microones per cuinar. L’interior, sobretot la cabina del pilot, sembla més un avió que no pas un vaixell. Va ser adquirit pel Museu Marítim del Quebec el 1983. La visita es fa amb un guia i està inclosa en el preu de l’entrada al museu. Al jardí hi ha un tercer vaixell, el veler J.A. Bernier II, però no és visitable. És un vaixell important en la història de la navegació a l’Àrtic, ja que amb ell el 1977, amb només cinc tripulant, es va superar el pas del Nord-Oest, sent el vaixell més petit (11 metres) a superar aquest perillós passatge.
Foto 1: El vapor trencaglaç Ernest Lapointe. Foto E. Carbonell
Foto 2: La façana posterior del Museu Marítim del Quebec vista des del pont del trencaglaç Ernest Lapointe. Foto: E. Carbonell
Foto 3: L’hidròpter Brass d’Or 400. Foto: E. Carbonell
A la sala de reserva del museu s’hi troben les maquetes i només s’hi pot accedir en grup amb una visita comentada, inclosa també en el preu de l’entrada, que es fa només els caps de setmana. La visita dura 30 minuts. Aplega unes 200 maquetes d’embarcacions del Saint-Laurent de diferents èpoques, cosa que permet explicar la història de la navegació al Quebec (Foto 4). També es comenten aspectes socials i episodis curiosos de la història del país relacionats amb el riu, naufragis, etc.
Foto 4: Visita guiada a la sala de reserves de maquetes. Foto: E. Carbonell
La “chalouperie” és un edifici annex construït inspirant-se en els tallers de construcció naval tradicional però amb un disseny modern. La visita es fa sense guia i també s’hi fan tallers didàctics. Disposa d’una col·lecció petita però representativa d’embarcacions tradicionals de la zona com xalupes, canoes d’esbarjo, canoes de camuflatge per la caça primaveral d’aus al riu anomenades “drosseuses”, velers esportius, etc. (Foto 5).
Foto 5: Vista de la “chalouperie”. Foto: E. Carbonell
Finalment, la primera planta del museu es dedica a l’exposició permanent inaugurada el 2011 (Foto 6). D’una banda, s’explica la figura del capità Joseph-Elzéar Bernier (1852-1934), fill d’un mestre d’aixa de l’Islet que esdevingué capità de goleta amb només 17 anys i durant la seva joventut va batre diversos rècords en la travessia de l’Atlàntic. Ja de gran inicià una intensa campanya davant les autoritats del Canadà per conscienciar-les sobre la importància de prendre possessió dels territoris de l’Àrtic, cosa que finalment aconseguí el 1909 anant ell al capdavant de l’expedició. El seu diari de bitàcola es va publicar en un blog quan es commemorà el centenari d’aquesta expedició.
Foto 6: Detall de l’exposició permanent. Foto: E. Carbonell
L’altra part de l’exposició permanent explica la navegació al Saint-Laurent des d’una perspectiva etnològica. L’exposició comença definint què és la cultura marítima i va abordant diferents aspectes com ara el cabotatge, els diferents oficis vinculats a la construcció naval i a la navegació, les tripulacions, el món de les creences, les llegendes del riu, la vida dels mariners i la seva relació amb les gents de terra, els noms dels vaixells i el seu sentit, etc. També hi ha un espai on els visitants poden deixar escrites o enregistrades en arxius de veu les seves memòries sobre el riu, allò que van sentir explicar als seus avis, etc. L’exposició s’acompanya d’audiovisuals breus on ens mostren testimonis de capitans, mariners, mecànics, mestres d’aixa, homes i dones, joves i vells, que expliquen les seves vivències, les seves sensacions navegant pel riu, la vida a bord, els moments de perill, el que vol dir per a ells ser mariners, el que significa el riu per a ells, etc. Són petits fragment ben editats que, en pocs minuts, transmeten un missatge proper, un testimoni viscut, molt sentit, que ens permet fer-nos una idea aproximada del que aquest riu tant important ha significat per a diverses generacions de quebequesos.
Eliseu Carbonell, investigador ICRPC