Seixanta senzills parells de sabates, de mida natural, fets en ferro i disposats al llarg de 40 metres a la riba del Danubi entre el Pont de les Cadenes i el Parlament d’Hongria (dues de les fites ineludibles en la visita a Budapest) recorden els prop de 15.000 jueus assassinats al llarg de les ribes del Danubi l’hivern de 1944-1945, durant el breu govern del partit feixista hongarès Arrow Cross. El monument és petit, senzill, gairebé qüotidià. Podria passar desapercebut al passejant, sinó fos per l’inquietant ambient que crea. Les sabates, desparellades, tombades, descordades, miren al riu. Són reproduccions fidedignes del calçat usat per homes, dones i nens en els anys quaranta. Són reproduccions del calçat que varen abandonar els seus propietaris, quan abans d’ésser disparats i llençats al riu, varen ser obligats a descalçar-se. El monument, obra de l’artista Gyula Pauer i del director de cinema Can Togay, va ser inaugurat l’abril de 2005.
Però aquest no és pas l’únic memorial que la jove i tendre democràcia hongaresa s’ha permès. Tres anys abans, el febrer de 2002, obria les seves portes la Terror Háza (o Casa del Terror). L’antic quarter general de la policia feixista i després de la policia secreta del règim comunista esdevenia un espai de record a les víctimes i els actes bàrbars que s’hi varen viure durant els dos règims de terror pels que ha passat el país. En paraules dels seus responsables: “la representació tangible els horrors succeïts, serveix per demostrar que els sacrificis per a la llibertat no han estat debades.”
El primer dels exemples mostra com una intervenció senzilla, minimalista, pot patrimonialitzar un espai de memòria. En el cas de la Terror Háza el discurs museogràfic es potencia simbòlicament utilitzant com a escenari i, per tant, valoritzant patrimonialment, un dels símbols de l’horror reconvertit en imprescindible fortalesa de la lluita contra l’oblit.
Fotos: Gemma Domènech
Gemma Domènech, investigadora ICRPC