El 20 d’octubre farà quinze anys de la solemne signatura, al PalazzoVecchio de Florència, del Conveni Europeu del Paisatge promogut pel Consell d’Europa. Dos mesos més tard, el Parlament de Catalunya va prendre l’acord per unanimitat de subscriure l’esmentat conveni.

La conseqüència directa d’aquell acord parlamentari fou l’aprovació de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, i d’aquesta llei se’n va desprendre, immediatament, la creació de l’Observatori del Paisatge, i la definició de les principals eines per al desenvolupament de polítiques actives i pràctiques, concretades en els catàlegs, les directrius i les cartes de paisatge, i el fons per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge.

Em vull concentrar en els catàlegs del paisatge de Catalunya, que es va encarregar d’elaborar, en col·laboració amb les universitats de Catalunya, l’Observatori del Paisatge. L’objectiu bàsic d’aquests catàlegs és definir les directrius que, en matèria de paisatge, havien d’incorporar els plans territorials parcials de Catalunya com a normativa específica. Així doncs, s’han elaborat set catàlegs de paisatge que corresponen als set territoris dels set plans territorials: Alt Pirineu i Aran, Terres de Lleida, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona, Regió Metropolitana de Barcelona, Comarques Gironines i Comarques Centrals.

Pràcticament tots aprovats, de moment se n’han publicat quatre, (Lleida, Tarragona, Ebre i Girona) i d’aquesta manera es posa a disposició de tothom un material molt ric que aborda l’anàlisi i la definició de les unitats de paisatge per a cada territori, n’analitza tant els aspectes generals com els singulars, estableix aquells paisatges que mereixen una atenció especial i proposa objectius de qualitat paisatgística, tot determinant els criteris i les accions que són necessàries per assolir i mantenir aquesta qualitat.

El mapa de les 135 unitats de paisatge de Catalunya, que s’incorpora a tots els catàlegs i que n’és un fruit directe, esdevé, així, una peça molt singular que ens mostra l’enorme riquesa dels paisatges de Catalunya i els intenta singularitzar i identificar en unitats per unes característiques morfològiques, territorials i socials comunes i d’una certa homogeneïtat. Del Delta al cap de Creus, dels Ports als Aspres, del Montsec a l’Alta Garrotxa, dels Costers de la Segarra als Terraprims, de les capçaleres del Llobregat a l’Alt Ter, de Lavansa a Montserrat, de la Conca Salina  al Garraf, del Cadí al Montseny, del delta del Llobregat a l’Horta de Pinyana… i, així, fins a 135 unitats que, pels noms que hem esmentat, ja ens aporten alguna idea del concepte bàsic que les defineix.

Tots els paisatges, totes les unitats tenen valors diversos que s’originen en la seva realitat física, en la intervenció humana, en el seu alt grau d’antropització, i responen a valors naturals, estètics, històrics, productius, d’ús social, espirituals o simbòlics.

Naturalment,els treballs dels catàlegs no pretenen pas capturar i immobilitzar els paisatges de Catalunya sotmesos, justament, a unes dinàmiques de canvi molt actives. El valor dels paisatges rau en la seva doble capacitat, de permanència i de canvi, de consolidació i d’adaptació, però, sobretot, en la capacitat de no malmetre, en les dinàmiques de canvi, els valors essencials que es perceben com a permanents i que es dibuixen a partir d’uns referents en el paisatge, els quals haurien de romandre sense canvis per impedir que es desvirtuïn els perfils identificables del paisatge de Catalunya.

El paisatge es presenta com un patrimoni i se’n busca el gaudi demanera col·lectiva i compartida. La mutació demogràfica i territorial que està experimentant el nostre país ha d’esdevenir sense alterar aquells components bàsics que els atorguen, justament, caire patrimonial. Ordenació, restitució, intervenció són, així, polítiques plausibles sobre el paisatge, que no és un valor fossilitzat en el temps i en l’espai, sinó un valor actiu del canvi social, del progrés i de la modernització.

Els catàlegs de paisatge són peces d’una política basada en la continuïtat institucional i fonaments sòlids de les estructures d’estat tangibles que reclamem i podem construir sense que ningú no hi pugui posar cap impediment.

Joaquim Nadal i Farreras Article publicat a ElPuntAvui