Dilluns passat es va celebrar el Dia Internacional dels Arxius. Amb aquest motiu s’han publicat notícies sobre la professió d’arxiver i gestor documental, la gestió dels arxius i la documentació, el marc normatiu i legislatiu dels arxius, i l’estat del patrimoni documental de Catalunya.
Abans de valorar la situació actual voldria fer una mínima referència històrica. Malgrat que la constància documental és una referència imprescindible per conèixer la peripècia col·lectiva de la nostra societat, l’interès pel patrimoni documental és força recent. Passa el mateix amb el patrimoni artístic. Ambdós, poc valorats en general, s’han fragmentat, desmantellat, venut, destruït i liquidat segons les circumstàncies. Així, la documentació i els elements del patrimoni artístic ens han pervingut com a resultat d’una tria successiva. Primer, pel biaix de qui ostentava el poder i la capacitat de produir i fixar documentació i, segon, per les reiterades tries fetes per la incúria, la ignorància, el menyspreu o la simple consideració dels valors patrimonials com a valors relatius i subsidiaris. No cal dir que amb fortuna diversa, les comissions de monuments i la política d’arxius i biblioteques de la Mancomunitat van parar el cop d’una degradació secular; però una part del mal ja estava fet de forma irreparable.
Malgrat tot és evident que el conjunt del patrimoni artístic i documental de Catalunya se situa entre els més valuosos, i de més continuïtat dels que s’han conservat, amb una aportació notable de les corporacions professionals a la conservació dels seus fons. Cal, però, recordar, en aquest balanç apressat, que alguns museus i arxius de Catalunya conserven per decantament obres d’art i fons documentals de procedència diversa, finalment reagrupats centralitzadament després d’una espoliació i dispersió sistemàtiques.
És, encara, relativament recent el record, que aviat es perdrà, de les condicions de molts arxius municipals en el moment de l’arribada de la democràcia després de les eleccions municipals de 1979; com ho és, també, fins fa ben poc, l’estat de conservació de molts arxius parroquials que s’han hagut d’acabar agrupant a mesura que les parròquies quedaven desvalgudes de la presència estable de rectors.
Però no pot haver-hi cap mena de dubte en què a partir de 1979, amb una velocitat variable, va començar una autèntica revolució en el camp de l’arxivística, amb voluntat de dignificar la professió, actuar d’urgència en el patrimoni documental, iniciar una tasca ingent de millora de les infraestructures i de catalogació dels fons, i promoure una lectura culta del valor dels fons documentals públics i privats, al servei de la memòria remota i recent, i al servei de la història col·lectiva.
Els resultats són molt palpables, si bé els arxivers els qualifiquen d’insuficients. Primer perquè no és encara estrany trobar casos escadussers d’endarreriments clamorosos per un utilitarisme malentès, que situa la conservació de la documentació al llimbs de la manca d’utilitat i rendibilitat immediata, amb una clara miopia respecte a la capacitat d’evocació i d’informació d’aquest patrimoni per nodrir un discurs sobre els pobles, les ciutats, el país, el paisatge, l’agricultura, la indústria, i la societat catalana al llarg de tots els temps. Segon, per la dificultat de situar la gestió de la documentació en el lloc central que li pertoca, en una societat hiperproductora de documentació, avui administrativa i clarament històrica des de demà mateix. Qui i com regula i ordena el sentit de la prioritat, pel que fa la gestió documental i la interrelació entre la producció de documents i la seva gestió, classificació i arxivament posteriors. I, tercer, perquè quan en alguns casos molt rellevants s’ha completat amb èxit una fase “analògica” del treball arxivístic, les noves tècniques qüestionen l’accessibilitat i plantegen la necessitat d’una revolució digital que integri la gestió de la immediatesa amb la gestió històrica, equiparant-ne el lliure accés.
Professionalització extrema i màxima, jerarquització adequada de les decisions, i transparència i accessibilitat digital de tots els dipòsits són la condició necessària, i encara no suficient, per trencar les barreres de la incúria acumulada i de l’obscurantisme intencionat.
Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC
Article publicat a El Punt Avui