En el marc del projecte “Solsonès / Barroc” promogut pel Consell Comarcal amb la col·laboració del Bisbat de Solsona, els investigadors de l’ICRPC i del Grup de Recerca d’Art Modern de la Universitat de Girona han fet una descoberta important i plena d’encant: una obra conservada atribuïble a l’escultor manresà Josep Generes, el retaule dels sants Isidre i Galderic de Valldeperes datat el 1660 (Navàs, Bages, bisbat de Solsona).

És una peça excepcional malgrat la seva modèstia física i to artesanalitzat del llenguatge de l’escultor. En primer lloc perquè tot i que forma part del catàleg d’un escultor prolífic, és una de les poques obres que se li ha conservat per culpa dels incendis de les esglésies durant la Guerra Civil de 1936-1939; en segon perquè estaríem davant de la seva única obra conservada in situ (les altres, ben poques, es poden veure al Museu Comarcal de Manresa), en la capella de la confraria dels pagesos de l’església de Santa Fe de Valldeperes; i finalment, perquè el retaule proposa un ric programa temàtic, raríssim pel fet que presenta el sant tradicional de la pagesia catalana, el “medieval” Galderic, compartint la titularitat amb Isidre, el sant madrileny  que la monarquia hispànica va promoure com a patró “unificat” dels pagesos a tots els seus regnes. A més de  la representació de dos miracles prou coneguts de sant Isidre, hi veiem el relat escultòric  d’un de sant Galderic de ben excepcional, el del sant conjurant una tempesta que amenaçava la collita d’uns pagesos, ja preparada a l’era per batre-la, a més d’una singularíssima recreació del trasllat de les seves relíquies de la regió de Tolosa del Llenguadoc a Sant Martí del Canigó que va tenir lloc al segle XI –o del Canigó al monestir de Sant Pau del Camp a Barcelona el 1654, costa de dir.

Fotos: Joan Bosch

Arribem al mes de desembre sense que s’hagi acabat del tot la calor de l’estiu mentre a París es celebra la cimera sobre el canvi climàtic. Tanmateix el calendari oficial avança i ens acostem, lleugerament desorientats, cap al solstici d’hivern. Una mica més lluny, a Namíbia, es celebra una altra cimera, la del Comitè Intergovernamental de la UNESCO per la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial que inclou solemnement en la seva llista les Festes del Foc del Solstici d’Estiu al Pirineu. Estem salvats, o salvaguardats, el clima canvia però el patrimoni immaterial romandrà.

En aquest breu documental promocional de la candidatura davant la UNESCO s’explica que a Andorra es conserva la referència documental més antiga d’aquesta celebració del foc, datada el 1759. Però Oriol Riart i Sebastià Jordà, que van estudiar les falles del Pirineu per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, consideren que l’existència i extensió del topònim Faro (amb les seves variants) indica un origen realment antic d’aquesta tradició de baixar el foc per les pendents de les muntanyes, ja sigui per funcions de tipus defensives o rituals. Les falles són uns objectes rústecs, d’una força poètica brossiana, creats per les mans curtides dels homes i dones del Pirineu per transportar el foc de les muntanyes mentre són consumits per les flames. És a dir, són fetes a mà per tenir una existència efímera. Ricart i Jordà han documentat fins a dotze tipologies diferents de falles, totes elles màgiques, belles i útils com les escultures primitives.

Però, què reconeix la convenció de la UNESCO per la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial? Les falles de fusta com objectes d’artesania popular, el ritual de la celebració del solstici o la possessió del foc que distingeix la humanitat dels altres animals? Totes tres coses, d’acord. Però, podem parlar del foc com a patrimoni? Què és el patrimoni immaterial? Respon l’antropòleg: El patrimoni és patrimoni i punt. Patrimoni material i immaterial són dues cares de la mateixa moneda: el significant i el significat.  El patrimoni immaterial és producte de la ment, mentre el patrimoni material ho és de les mans.  Philippe Dubé, professor de museologia de la Université Laval, al Quebec, ja fa anys ho va explicar de manera molt gràfica en parlar del patrimoni material com a “artefactes” i el patrimoni immaterial com a “mentefactes”. Si, però, i el foc?

El foc que embolcalla i consumeix l’artefacte -la falla que mereix ser exposada en un museu d’etnologia-, constitueix l’acte en el que el patrimoni immaterial s’expressa amb la seva màxima radicalitat. El foc es situa al centre geomètric de molts rituals, festes populars, recitals de llegendes i cançons, narracions d’història oral, és a dir, de tots aquells elements que enumera la convenció de la UNESCO de 2003. Tal i com explicava Jan Grau, el foc sagrat i el foc festiu tenen propietats hipnòtiques, catàrtiques i relacionals. El foc destrueix la matèria i obre la porta a la immaterialitat. Per tant, les Festes del Foc del Solstici d’Estiu al Pirineu mereixien estar incloses en aquesta llista de la UNESCO amb lletres d’or. Cal felicitar a tota la gent que ha treballat durant any per tal que això fos possible.

Deixeu-me acabar explicant una anècdota personal. Fa molts any, més de vint, vaig baixar falles en un poble de l’Alta Ribagorça. És una d’aquelles experiències que no es poden explicar, que cal viure. Doncs bé, a mig camí i en plena eufòria festiva, un dels petits fragments de teia encesa que s’anaven desprenent de la meva falla se’m va incrustar entre el coll de la camisa i el clatell. Vaig trigar uns quants segons a poder-me’n deslliurar, suficients per fer-me una bona cremada. Quan tot va acabar vaig entrar en un hostal que hi ha a la plaça i vaig demanar si em podien donar alguna cosa per la cremada. No cal dir que no vaig veure cap ambulància de la Creu Roja ni cap cotxe de bombers. L’amo de l’hostal va tornar tot seguit amb una copa de conyac i em va dir: Té noi. Sospito que els senyors i senyores de la UNESCO reunits a Namíbia no ho saben però això, exactament això, és el patrimoni immaterial.

Eliseu Carbonell

Investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.