L’antiga fàbrica Coma Cros de Salt és l’eix i el centre d’una exposició i d’un llibre. Efectivament, després d’un treball molt intens i elaborat, de transitar pels espais buits o mig plens de l’antiga fàbrica, de rastrejar en els records i la memòria, d’encarnar-se una vegada i una altra en un mar de telers i fusos, Josep M. Oliveras ha produït un material precís i preciós.

Marques de fàbrica, flocs de cotó, obrers davant les màquines, obreres en grup, edificis deserts, pintes, telers i pues, interruptors, i un  rerefons de trames i ordit que estén un vel, un tel, damunt les imatges gastades, testimoni eloqüent d’un passat a mig reconstruir.

Veladures, com una teranyina imperceptible, que subratlla la descomposició del temps, en dos temps: la mirada present, la realitat enteranyinada del passat. I un rostre humà per als paisatges de la indústria, un homenatge a les dones obreres, a la mare, a les mares, a la realitat complexa de la industrialització i la desindustrialització de Salt.

Les naus mig buides, que es comencen a omplir d’activitat, de l’antiga fàbrica i de la nova Factoria Coma-Cros, esdevenen, així, alhora, continent i contingut d’una exposició magnífica.

El llibre-catàleg no és, en aquest cas, un complement de l’exposició, n’és també part, i una no s’entendria bé sense l’altre. En el llibre El quadern de fil, Josep M. Oliveras hi posa la imatge, les seves obres i Eva Vàzquez posa veu, rostre i títol al fil conductor, al fil de la memòria de l’exposició. Els dos autors s’han submergit en un món que coneixen molt bé perquè l’han viscut. I si els historiadors, ja fa molts anys quan va començar la demolició i la devastació dels paisatges de la primera revolució industrial, van entronitzar l’arqueologia industrial, ara, Oliveras i Vázquez ens introdueixen en una arqueologia més subtil: la de les emocions i de la sensibilitat. Arqueologia és potser una paraula injusta per a l’ocasió; no es tracta de gratar en el passat per desvelar-ne les capes i els estrats. Més aviat, des del present i amb els ulls posats en el present i en el futur, Oliveras i Vàzquez han construït una poètica, una evocació realista dramàtica i tendra, alhora, del món de les fàbriques.

Els dos autors han conegut la vida de la fàbrica per dins. Hi han tingut familiars treballant-hi. Quan han recorregut de nou les naus desertes, quan s’han encarat amb la desolació dels espais buits sense el trepidar eixordador de les màquines no han trigat gens a refer la seva pròpia biografia, i a posar rostre humà, en la duresa de les condicions de treball, en la duresa de les relacions de producció, en la selecció intencionada de la memòria i de les imatges que han trobat, i que subratlla el paper dels amos i ignora i esborra la memòria dels obrers i les obreres.

La mare d’en Josep Maria és constantment present en el seu treball, la mare de l’Eva és el contrapunt de la memòria més íntima, personal, domèstica, més de casa estant, en escrits intercalats que, com la trama i l’ordit, construeixen un  teixit nou amb els fils del passat col·lectiu i de la memòria personal. La màquina de cosir i la post de planxar són per a Eva Vàzquez la continuïtat, a casa, del treball a la fàbrica i una manera molt íntima de nuar les vides dels milers d’homes i dones que han desfilat per les naus de la fàbrica Coma Cros, o per les naus de les tres grans fàbriques que hi ha hagut a Salt, i que l’Eva ha volgut apamar per tractar d’entendre, copsar a fons, l’entramat complex d’un món ben viu en la memòria i que ja s’ha escolat, però que ha deixat petjada inesborrable en generacions de saltencs que han fet del treball a la fàbrica una manera inevitable i inexorable de viure.

Malgrat el treball refinadíssimament culte de Josep M Oliveras i d’Eva Vàzquez, cadascun amb els seus materials, no hi ha cap impostació, ni artifici, ni cap fugida endavant; més aviat al contrari, hi ha un fil imperceptible, però sòlidament resistent, que aferma aquest treball dels dos autors en una realitat que es pot veure, que es pot viure, que es pot palpar i tocar.

No hi ha cap concessió a la nostàlgia, hi ha, això sí, un homenatge a la memòria, i també un exercici imprescindible per tractar de pouar en la paradoxa de les arrels i de la realitat en un món que ens arrossega a un canvi vertiginós i que no ens deixa gaire marge per a la reflexió serena.

Salt ha produït una exposició i un llibre sobre la seva memòria inscrita a la pell i a les mans, i en els cossos dels obrers i de les obreres que han entrat i sortit de la fàbrica, que hi han menjat, que hi han viscut. És una part de la història que ens mancava i que afegeix bellesa dramàtica a les inacabables llistes del nombre de telers i de fusos, de les escriptures i de les accions, dels canvis de raó social o dels confortables despatxos barcelonins de la burgesia propietària.

L’Eva Vàzquez arrenca del genius loci i ens situa davant de la intranscendent transcendència de la pregunta “d’on ets?”. Som del món i del lloc d’on ens reconeixem. Però les arrels es dilueixen i difuminen, el fil que ens lliga al lloc s’esborra, la memòria ens porta a indrets que ja no són, i en la nova representació del lloc en l’imaginari col·lectiu podem trobar, o no, una raó que ens hi lligui i ens hi reconegui.

Al costat d’El quadern de fil tinc damunt la taula el llibre de Jean-Pierre Le Goff, La fin du village (París, Gallimard, 2012), que és un estudi antropològic, històric i geogràfic d’un sociòleg sobre Cadenet, una petita comunitat provençal i que, justament, anant a buscar els lligams socials imperceptibles, la memòria oral, la vida del poble, es pregunta si encara som i volem ser d’un món que manté les aparences que reconeixem però que ha canviat de soca-rel.

Salt i Cadenet, dos camins diferents per mirar de trobar el fil de la vida, i de la comunitat, i tractar d’evitar que es trenqui definitivament.

Joaquim Nadal i Farreras, ICRPC

Fotos: Josep Maria Oliveras

Article publicat a Diari de Girona

La National Gallery de Londres que retrata Frederick Wiseman no és del tot la meva; a mi em sembla encara més apassionant i que la vida hi batega més fort del que ell presenta. I la veig (o ara l’imagino) amb un cromatisme més viu i llums més càlides. Però la imatge d’aquesta pinacoteca formidable que brota del seu relat elegant però fred m’ha  interessat moltíssim. El trobo una evocació ajustada de la realitat d’una institució que sempre m’ha captivat i que, com a visitant freqüent, m’ha semblat magnífica des de la primera vegada que vaig travessar el vestíbul de la Sainsbury Wing, l’accés a l’ala de l’ampliació modèlica de Robert Venturi i Denise Scott Brown, que et convida a pujar l’escala que et deixarà a prop del blau immaculat del Bateig de Crist de Piero della Francesca.

L’exemplaritat i el prestigi d’aquesta formidable pinacoteca global no resulta de l’acumulació d’aportacions puntuals d’uns directors “estrella”  més o menys inspirats i ocurrents. És el resultat de dècades de feina competent i eficaç per part de bons equips de gestió, direcció, conservació, educació, infraestructura… Moltes de les raons que mantenen tant alt el llistó de qualitat d’ aquesta institució es revelen en un film que mira de mostrar el transcórrer de la vida diària a sales, aules, laboratoris i despatxos i n’enfoca la complexa (i complicada) activitat quotidiana.  Compartim les preocupacions de la gerència que àrduament fa quadrar el balanç d’un pressupost minvant. Observem la tasca dels equips de restauració i alguns de llurs principis i directrius, fronterers entre la tècnica i la ètica. Intuïm la feina del director, Nicholas Penny en el moment del rodatge del documental (2012).  El veiem immers en dilemes respecte dels públics,  calibrant fins a quin punt (i en quins punts) les necessitats d’aquest han de marcar o condicionar la política del museu; l’identifiquem enmig dels vernissatges elegants amb patrons i patrocinadors; o manifestant-se reticent davant la temptacions d’una esponsorització suculenta però poc coherent amb la idiosincràsia del museu, encara que altres membres del seu equip la defensin amb algun entusiasme. Em sento a prop del criteri d’aquest professional competent i de discurs ben matisat, allunyat del format ara més habitual de  “curator-venedor-de-fum” que tant d’èxit té en institucions més provincianes.  I em sembla quelcom remarcable que sigui un historiador de l’art ja que la “National” londinenca acredita una exitosa trajectòria de directors-historiadors de l’art–com el Metropolitan Museum, el “Louvre”, el Kunsthistorisches Museum, la  Bayerischen Staatsgemäldesammlungen, la Galleria dels Uffizi, etc– que és un perfil al qual, decebedorament, en aquest món meridional nostre se li concedeix cada vegada menys valor –força menys, per exemple, que al de “gestor/animador/comunicador cultural”, tan escumejant i “a la mode”.

A mi, però, els moments que m’han interessat més del film són aquells que  la càmera es concentra en les variades activitats dels equips d’educació i conservació. Els primers, coordinant diàlegs creatius amb les pintures per part dels espectadors de qualsevol edat i condició, o d’artistes convidats (poetes, ballarins, pintors que han trobat estímul en aquelles sales, en la conversa amb alguna de les obres dels entranyables mestres antics). O exhibint enginy, competència i empatia davant reptes tan exigents com acostar aquelles obres remotes a la primera mirada infantil –confiant potser que més endavant aquells petits no es desconnectin de l’herència artística que haurien de considerar pròpia—o com fer el miracle d’oferir-ne almenys una intuïció a un grup  invidents interessadíssims en una bella pintura de Pissarro. Els segons, concentrats amb el muntatge d’una exposició sobre Leonardo, una mostra “sense risc” –d’èxit de públic garantit–, però també de gran interès artístic, i científic; o “actuant” durant les concorregudes “Free Talks” o “in-deepth talks”: presentant un quadre amb un discurs precís,  rigorós, ben construïts i suggestiu en la seva capacitat per caracteritzar l’essencial d’aquelles pintures, i de mostrar-ne la part de l’ànima que ens és possible intuir, segles després, gràcies als rics sediments dipositats pel llarg, ample i poderós riu de la història de l’art. Són explicacions –les de la conservadora de llargs dits que sembla escriure-les en l’aire de la sala– que obren les portes a una contemplació més intensa, que transformen el visitant en contemplador i que s’esforcen per modular un ventall ampli de narracions que evitin que ningú no quedi exclòs del llegat artístic, per donar-hi la benvinguda a tothom.

Tot i que en el seu gènere i temàtica jo encara prefereixi A passion for the Hermitage d’Aliona van der Horst, trobo que “National Gallery” és una magnífica pel·lícula sobre un museu. Serà una útil eina didàctica en cursos de formació  d’historiadors de l’art, museòlegs o restauradors i un bell document visual per refutar una afirmació molt de moda entre els “curators” que surfegen les onades del mercat de l’art, aquella que pressuposa que els museus d’art “antic” són dipòsits d’antigalles fins que arriben ells per a reviscolar-los amb les seves idees  transgressores sobre exposicions i museologia –aquests “curators” la transgressió i la capacitat “revolucionària” la duen de sèrie.

Bé, doncs aquí tenen una evidència d’una pinacoteca plena d’obres clàssiques d’història formidable, indiscutible actualitat i infinitament més vives que moltes obres-petard presumptament provocadores i immediatament oblidades.  I bullint de vida, d’idees i de passió. Tanta com a les mirades atentes del variat públic que retrata Wiseman, sovint conscient que les pintures també ens miren i ens interroguen . Em sembla que, en el cas de la “National” a això hi contribueixen decisivament dos factors. El primer és el fet tan extraordinari que una pinacoteca d’aquesta categoria, plena de tresors inoblidables –i imprescindibles– sigui d’accés  gratuït. Tant perquè posa el preciós contingut de la “National” a disposició de tothom tantes vegades com el visitant i el londinenc ho desitgi, ni que sigui per veure’n una sala, o visitar-hi tant sols una obra i pensar-hi una estona. El segon, lligat amb l’anterior, és la situació al cor de Londres que converteix les sales –o una sala, o una sola obra– en un destí magnètic en qualsevol passejada pel centre de la ciutat –de vegades només la cafeteria a la ritual confortable i concorreguda hora del té—i en un fascinant escenari que batega al ritme de la ciutat.

Joan Bosch i Ballbona, ICRPC

Fotos: Joan Bosch i Ballbona