El Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va presentar recentment els resultats dels treballs de recerca arqueològica efectuats al fondejador d’Aiguablava. Destaca la recuperació d’una àmfora del segle II a.C., la qual conserva una inscripció sobre el contingut de la mateixa. Concretament, es va poder confirmar que es transportava Oleum dulce, una tipologia d’oli destinat a usos gastronòmics. És una de les moltes informacions provinents d’anys de pacient recerca efectuada en nombrosos emplaçaments arqueològics.

L’àmfora recuperada pel CASC amb indiciació del seu contingut. Foto: ara.cat

Vista de la franja costanera des del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà). Foto: A.Rojas Rabaneda

El CASC, ubicat a Girona, realitza una feina que possibilita desgranar lentament aspectes vinculats a pràctiques econòmiques, circuits comercials o a l’organització i estructuració social en diferents fases històriques. El seu director és Gustau Vivar i substitueix des de fa uns quants anys a Xavier Nieto, un referent internacional en aquest àmbit de recerca. Tant les investigacions efectuades pel centre des de la seva creació, com les darreres actuacions i estudis permeten contribuir a la reconstrucció de les xarxes comercials a la Mediterrània que funcionaven, per exemple,  amb agents grecs, romans i ibèrics. Les minucioses i dificultoses investigacions que es realitzen sota el mar, com és el cas d’ Aiguablava, possibiliten aportar més informacions vinculades a les funcions del poblament distribuït pel territori en diferents èpoques com, a tall d’exemple,  els jaciments ibèrics situats al litoral o prelitoral, com Castell de Begur, Sant Sebastià de la Guarda o Castell de Palamós, així com del conegut assentament d’Ullastret. Els resultat de recerca del CASC també son de gran valor per entendre i seguir la petjada comercial en el procés de romanització del territori.

El Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, amb recursos limitats, ens va aportant càpsules de coneixement emmarcats en diferents períodes. Fa poc mesos, el MAC-Girona, amb la col·laboració del Museo Arqueológico Provincial de Alicante i el Consejo Regulador de la Denominación de Origen Vinos Alicante acollia l’exposició “Deltebre I. Història d’un naufragi”, una proposta  temporal i itinerant, dissenyada per socialitzar els resultats de l’estudi de la història d’un vaixell de transport militar de l’armada anglesa procedent d’Alacant, enfonsat a la desembocadura de l’Ebre l’estiu de 1813, durant la Guerra del Francès. D’aquest derelicte destacava per la recuperació  de vi de l’època, fet que ha possibilitat analitzar-lo i determinar les seves característiques.

Un altre dels resultats dels imprescindibles treballs a destacar del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), en col·laboració amb  l’Institut Català del Suro (Icsuro), és l’estudi d’uns taps de suro d’àmfora recuperats de les profunditats del mar. Els resultats indiquen que aquests taps trobats en un derelicte i en la seva posició original, és a dir, en la mateixa boca d’un àmfora, conserven actualment les mateixes propietats que fa dos mil anys. Es tracta d’una informació també de gran valor científic. Convé assenyalar que ens permet conèixer l’ús d’aquest material en època romana i al mateix temps les seves qualitats per a la conservació de productes com el vi.

El director del CASC, Gustau Vivar, presentant la recuperació de taps de suro. Foto: emporda.info

Els resultats  del CASC es difonen en revistes científiques especialitzades però també s’efectua una important tasca de socialització i comunicació de la recerca amb el suport del Museu d’Arqueologia de Catalunya. En el camp de la difusió del patrimoni, el cinema i els documentals sempre han estat una eina de gran potencial comunicador.

El director del CASC en el curs Bojos per l’Arqueologia, organitzat per l’ICRPC

El documental “El Triunfante”. Socialitzant la recerca

En els propers mesos podrem veure “El Triunfante”, un documental basat en una recerca del CASC, en el derelicte del mateix nom. El documental fa un recorregut per l’excavació al voltant d’un navili de 74 canons de la marina de guerra espanyola, enfonsat a Sant Pere Pescador l’any 1795, en el context de la Guerra Gran.

La recerca en arqueologia subaquàtica, mermada sovint de recursos, complementa i enriqueix la informació científica obtinguda en jaciments terrestres, esdevinguent impresdindible i, per tant, mereix inversió, socialització i atenció mediàtica.

Antoni Rojas Rabaneda, ICRPC

El passat mes de desembre de 2014 (una eternitat en els temps de tuiter) diversos mitjans de comunicació es van fer ressò els projectes de Jean-Luc Martínez, Director del Museu de Louvre.

A grans trets, JL Martínez va explicar que un dia qualsevol va fer cua com un turista més per visitar el museu que dirigeix. La primera part de l’experiència del visitant camuflat va ser una espera de dues hores i mitja. Aquesta experiència va anar acompanyada de xerrades amb el personal del Museu del Louvre que està en contacte amb el visitant. Amb la vivència en primera persona i les informacions recollides i compartides, en JL Martínez va començar a dissenyar un pla per al nou Louvre, el projecte Pyramide.

El desig de JL Martínez és que “la piràmide torni a ser un espai de serenitat”. Així, l’objectiu del nou pla és “valoritzar una de les col·leccions més belles del món i aconseguir una millor acollida per a tots els públics”. Però no només l’acollida, sinó que també es vol modificar l’experiència museística: “els textos explicatius tindran un perfil més concís i didàctic, adaptat a un públic cada vegada més jove i forani”. I finalment: “l’increment continu de visitants ens honora de la mateixa manera que ens limita, la clau és deixar de pensar en xifres i entrar en un debat qualitatiu”.

Foto: A. Rojas Rabaneda. Arxiu ICRPC

Aquesta faula, amb un relat i les seves conseqüències morals mostren alguns aspectes de la gestió de públics en museus.

(1) En primer lloc, un fet que sembla de sentit comú però que, paradoxalment, no s’observa freqüentment en els grans museus espanyols i catalans: ocupar una posició de lideratge (més de 9,5 milions de visitants anuals) no significa deixar de preguntar-se com podem millorar.

(2) En segon lloc, el desenvolupament de públics és una tasca de tota l’organització i requereix de lideratge. Disposar d’un departament de màrqueting i fer estudis de públic és una condició necessària però no suficient per encarar l’organització a la recerca de l’excel·lència. Quan la direcció assumeix el repte el procés de canvi organitzatiu és més decisiu.

(3) El Louvre és un museu de grans dimensions amb èxit. En els congressos, jornades i seminaris sobre gestió del patrimoni, sovint hi ha professionals de museus que reclamen exemples i casos d’èxit de museus petits i mitjans i no citar sempre els grans. Es manifesta un rebuig a presentar el Guggenheim com el cas d’èxit. I evidentment aquests professionals tenen raó. Tanmateix la faula louvriana cal mirar-la més per la metodologia que per la marca del museu.

(4) Finalment, cal indicar que el coneixement dels públics i els processos d’empatia amb els visitants constitueixen una eina indispensable per a tots els museus: grans i petits, d’art o d’altres matèries, a ciutat o a un entorn rural. A part de la qualitat expressada pels professionals i experts, és indispensable tenir en compte la valoració de la qualitat per part dels visitants que no tenen expertesa, però tenen interès, expectatives i dediquen una part del seu temps d’oci, d’aprenentatge i de socialització al coneixement del patrimoni cultural.

Antoni Laporte, ICRPC

Un vent gèlid del nord escombra el puig de Bolvir. El cel és net i la plana de la Cerdanya s’obre als peus amb la plenitud d’un dia clar d’hivern. El Cadí i la seva serra dentada proposa un tou de neu ple i d’aparença flonja. La Tossa també es corona d’un tou generós de neu, que aquest any ha costat més d’arribar. Els prats són secs, els arbres nus i l’aigua del Segre salta amb alegria.

Al cim del puig hi ha un recorregut arqueològic ben indicat i ben conduït, amb panells explicatius que van donant compte, en el detall, de les característiques successives d’aquest poblat fortificat des de l’antiguitat. La topografia en feia un punt enlairat de privilegi i visió clara i, molt aviat, en el segle IV aC, pobladors ibers hi construïren un recinte amb les seves muralles, els seus habitatges a l’interior i les sitges, i altres sistemes d’emmagatzemar els aliments o per retenir l’aigua, que calia per a la subsistència i l’organització del poblat. Els arqueòlegs insinuen que potser va ser un punt de pas de les tropes cartagineses d’Anníbal, i conclouen que en època romana, el poblat fou reforçat i millorat amb una entrada més solemne i monumental. Més endavant, durant l’Alta Edat Mitjana, el poblat va esdevenir un recinte amb les seves torres de defensa i les seves muralles fins que a partir del segle XII fou abandonat i ja no es va tornar a poblar. Puntals de ferro i cordes assenyalen l’itinerari de la visita i tarimes de fusta faciliten, en alguns punts, el recorregut i la contemplació del panorama i la lectura més còmoda dels panells informatius.

Aquest Espai Ceretània “El Castellot” va ser inaugurat el 17 de gener, i inclou el recorregut arqueològic que hem comentat pel puig de Bolvir, i a l’entrada mateixa del recinte un edifici que vol ser un centre d’interpretació de la Cerdanya i un espai cultural polivalent. Hi ha, en primer lloc, una instal·lació permanent explicativa del jaciment, ben acompanyada de recursos audiovisuals i interactius, alguns amb pantalla tàctil per transitar virtualment pels entorns i el paisatge de la plana cerdana; acompanyen els recursos esmentats unes quantes peces originals, principalment ceràmica i joies, que il·lustren algunes de les troballes de l’excavació. Acompanyen aquestes sales permanents, una sala polivalent que pot servir per a la celebració d’actes, conferències, presentació de llibres, congressos i trobades, i un taller d’arqueologia que ha d’esdevenir el laboratori permanent per al seguiment dels treballs de les excavacions successives que es continuaran en el futur.

Un audiovisual de presentació mostra, amb imatges colpidores i il·lustratives, l’evolució cronològica de la Cerdanya des de l’antiguitat fins als segles medievals. Amb un tractament, potser una mica massa lineal i elemental, es posa més l’èmfasi en la realitat territorial i en els episodis bèl·lics que en la realitat humana i social que va poblar, successivament, aquest territori. El valor de la terra, de l’agricultura, de la ramaderia, dels costums i de l’organització social i l’hegemonia de l’església queden, potser, poc evidents.

Vull esmentar, també, que en el taulell informatiu es distribueix també un desplegable magnífic sobre els treballs que l’Ajuntament de Bolvir i la Diputació de Girona han executat a l’església de Sant Climent de Talltorta, nucli del municipi de Bolvir. Els treballs de consolidació d’una petita església del segle XVII han permès posar al descobert unes estructures preexistent d’una església romànica i, alhora, en la restauració de les pintures barroques de l’església s’han pogut trobar restes anteriors de pintures romàniques que en alguns punts s’han deixat testimonialment visibles. Val a dir que el fulletó és llaminer, però que no sempre l’intent de visitar l’església s’acompanya d’èxit.

Foto: elperiodicdandorra.com

Tornem a l’Espai Ceretània per remarcar l’oportunitat i l’encert de la iniciativa que atorga a Bolvir un paper dinamitzador de la vida cultural de Cerdanya, amb un equipament nou i modern i ple de potencialitats.

Voldria afegir, això sí, que per donar continuïtat i força a aquesta iniciativa cal, de totes totes, que es busqui la complementarietat amb els altres equipaments culturals de Cerdanya i que s’intenti una oferta conjunta que ajudi a la potenciació mútua de tota l’oferta cultural. En aquest sentit i només a tall d’exemple, la col·laboració amb el Museu Cerdà de Puigcerdà, el castell de Llívia i la farmàcia també de Llívia, ara en una instal·lació magnífica i adient, haurien de poder donar fruits conjunts. És el mateix que hauria de passar amb totes les iniciatives fructíferes que hi ha en el terreny de les lletres, de les humanitats, de la història, de la ciència, de la recerca, de la creació i de l’economia de la Cerdanya. L’associació Llibre del Pirineu, el Grup de Recerca de Cerdanya, l’Institut d’Estudis Ceretans, els Jocs Florals de Cerdanya i les Trobades del Pirineu són expressió d’un dinamisme que hauria de concloure amb un  treball transversal i en xarxa.

És el camí que, des de fa ja una colla d’anys, va començar amb fruit la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i l’Aran. El camí ja està marcat i fresat i el destí s’albira molt clar i ple de potencialitats.

Joaquim Nadal i Farreras, ICRPC

Article publicat a Diari de Girona