“Mr. Turner” de Mike Leigh és la penúltima incorporació al ric catàleg de les pel·lícules dedicades a recrear la vida i l’obra d’un artista. L’última que em consta és Goltzius and The Pelican Company (Axion Films, 2014) del manierista director Peter Greenaway, que potser no arribarà a les sales de cinema i que imagino (caldrà veure-la) com una nova reflexió sobre l’imaginari de l’artista i la potencialitat del llenguatge cinematogràfic, i com un diàleg creatiu amb les obres d’art del segle daurat de l’art holandès, en la línia de Nightwatching (La Ronda de Noche, Manga Films, 2008), per cita un altre treball de Greenaway, o de l’esplèndida Caravaggio (1986) de Derek Jarman, una fita clau en aquest “gènere” de recreació d’episodis artístics, ara referida a l’art italià.
Mike Leigh desplega una narrativa prou clàssica per relatar el darrer terç de la biografia del pintor anglès, ben fidel als fets acreditats i basada en una descripció verista d’escenaris i éssers humans. El resultat és un espectacle magnífic i enlluernador. Una prodigiosa i captivadora reconstrucció històrica. Tot el relat té una autenticitat colpidora que resulta, a parts iguals, de la sensibilitat amb que el director construeix els personatges, tan acreditada al llarg de la seva trajectòria; d’una recerca rigorosa sobre el protagonista i el seu món per part de l’equip del film; de la saviesa proverbial de la indústria cinematogràfica britànica en aquest aspecte i, suposo, de metabolitzar aspectes fonamentals de l’època, a través, crec, de les lectures de Charles Dickens i de la seva rica cultura visual: pictòrica, gràfica –hi ha en el film amb alguna nota caricaturesca en la descripció d’alguns tipus humans que sembla provenir del món dels gravats de Thomas Rowlandson o de James Gillray—però ja també fotogràfica, “daguerrotípica”.
L’historiador de l’art i els amants del pintor que alguna vegada, inevitablement, ens n’hem fet, també, una pel·lícula mental, quedem meravellats davant les recreacions del món del Petworth House del comte d’Egremont, de l’exposició al saló de la Royal Academy –i del Varnishing Day amb els acadèmics fent retocs in situ de les obres que es mostrarien al públic l’endemà-, de les visites a la galeria del mestre en la seva llar londinenca de Queen Anne Street, on a la mort de Turner s’hi mostraria el fèretre, de la vista del Tàmesis que recorre per última vegada el “Temeraire” l’any 1838 camí del desguàs, dels ambients del Margate de la senyora Booth o de l’ús de l’anglès decimonònic per part dels actors.
Com en les millors narracions clàssiques, l’acurada i precisa reconstrucció de les atmosferes, els escenaris i els ambients mai no és supèrflua, és calculada i dosificada per garantir la versemblança i impulsar la densa peripècia humana que s’exposa. De cadascun dels intensos esdeveniments humans evocats que tan extraordinàriament construeixen les actrius i els actors. La figura del pare del pintor, tan decisiva, la devota Hannah Danby lentament rossegada per la psoriasi i el menysteniment, la dolça Sofia Booth, el petulant John Ruskin gran avalador contemporani de l’obra de Turner, l’assenyat doctor Barlett que contemplà els estralls que el alcoholisme va fer sobre el mestre i que li escoltà aquell misteriós “So I am to become a non-entity, am I ?”. I tants d’altres que garanteixen el funcionament tan precís del relat.
Evidentment, al nucli de tot plegat hi ha J.M. William Turner l’autor d’una obra fascinant, la personalitat del qual interpreta / reinventa Timothy Spall, un actor en estat de gràcia. Ell sosté la reconstrucció de la densa psicologia del pintor, la recreació de la qual és l’objectiu fonamental del director, més interessat per l’ésser humà que per l’obra pictòrica. Per això la seva indagació s’entreté, sobretot, en la commovedora relació amb el pare i l’orgullosa ostentació dels orígens humils, en el vincle animalesc amb la minyona, en la negligència envers les filles que va tenir amb Sarah Danby, en el seu camuflatge de “Mr. Booth” al refugi de Margate, en la seva aparença cada vegada més tosca i taciturna, en aquell tarannà que esdevenia més esquerp conforme envellia però que, tanmateix, no ocultava del tot un fons bondadós, en l’aspecte suat d’hipertens, desmanegat, descurat, en la generositat que el dugué a llegar l’obra a l’Estat, i en com contrastava tot plegat amb el capteniment, l’etiqueta social i els tibats usos i costums de les elits de l’Anglaterra dels inicis del regnat de Victòria i Albert.
Mike Leigh prima l’ acostament al ser humà per sobre de la interpretació o la recreació de la seva pintura, potser per recordar-nos algunes lliçons clàssiques a les aules d’història de l’art com que no s’ha de confondre un gran artista amb un heroi ni amb un sant i que no podem projectar mecànicament les dades d’una personalitat a la lectura de les obres. És veritat que el seu enfocament il·lumina uns quants aspectes rellevants per al desxiframent de l’obra de Turner,com ara el tarannà laboriós, la passió per mirar i dibuixar, per pensar dibuixant i pintant, l’atracció pels valors més fugaços del paisatge, els atmosfèrics, pels efectes de la llum filtrant-se entre les bromes i les boires, pels núvols i els primers vapors i fums del món industrial, o les ferides que li provocava l’existència d’una dura línia crítica adversa al seu treball.
Però Leigh, ben conscientment, abandona la recreació del pintor just en l’instant que la sensació visual, la informació visiva li toca la retina i és traslladada a una primera, automàtica, nota dibuixística. No pretén anar més enllà. No és quelcom que se li hagi de retreure, evidentment. Però força a recordar que el Turner real va ser molt més que tot això, també, per exemple, un jove elegant , sofisticat i culte que somniava en entrar a la Royal Academy i un gran autor d’innovadores lectures de la història clàssica i contemporània posseït per un fort accent ètic –pensem en “TheWreckBuoy” o en les evocacions del brutal comerç d’esclaus. Leigh opta per no abandonar el fil biogràfic i per no endinsar-se més enllà del acte visual cap als mecanismes de la creativitat que transformaran idees i sensacions en obres d’art inoblidables, vers l’essència de la pintura i els misteriosos processos mentals d’aquella formidable imaginació tan plena de cultura pictòrica, tan estimulada pel repte dels mestres antics. En això el seu enfocament difereix del que articula altres recreacions cinematogràfiques de temàtica històrico-artística, concebudes com intents de penetració en el secrets de la creació, del trasllat de la invenció al llenç, de la fàbrica de la imaginació. Penso en treballs tan diferents, però tan exemplars i emocionants, com la recent “The Mill andthe Cross” de Lech Majewski o la insuperable “Vincent” de Paul Cox.
Fortografies: Joan Bosch i Ballbona
