L’obra historiogràfica d’Alfred Pérez-Bastardas, (Barcelona, 1944), té ara ja una llarga trajectòria i es fonamenta en tres pilars essencials: en primer lloc, l’Ajuntament de Barcelona i la política municipal a primers de segle i, especialment, l’anomenada “solidaritat municipal” i el pressupost extraordinari de cultura de 1908; en segon lloc, el paper del republicanisme catalanista i el que ell ha anomenat també el “catalanisme col·lectiu”, en el sentit de transversal per oposar-lo a la tradició conservadora i romàntica del catalanisme burgès, i finalment, el món de les assegurances a finals del segle XIX, i el pont d’enllaç entre aquesta qüestió i el naixement, a principis del segle XX, de la Caixa de Pensions.
Aquests tres pilars han anat donant, successivament, pedres angulars d’aquest treball historiogràfic. Així, d’una banda, el tema municipal es desplega en tres obres cabdals: L’Ajuntament de Barcelona a primers de segle 1904-1909, Barcelona, ed. 62, 1980; El govern de la ciutat de Barcelona, 1249-1986, Barcelona, Ajuntament, 1986, i Barcelona davant el Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908, Barcelona, Ed. Mediterrània, 2003.
En segon lloc, hi ha un pont molt sòlid, bàsic, entre la política municipal i totes les seves implicacions i el segon tema que és el republicanisme catalanista i el catalanisme col·lectiu. En aquest cas només cal esmentar la gran obra sobre Albert Bastardas i Sampere, primer alcalde popular de Barcelona, que va trencar la vella tradició dels alcaldes de Reial Ordre i superar el sistema, encarcarat i rígid, del torn dels partits tocats pel caciquisme i la compra de vots, i destacat dirigent republicà que va seguir totes les peripècies del republicanisme català del primer terç del segle XX. Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític; Albert Bastardas i Sampere (1871-1944); una biografia política, Barcelona, 2 vols, ed. 62, 1987, és en aquest sentit una peça clau en l’engranatge dels diversos temes que han centrat la recerca i la divulgació de Pérez-Bastardas.
Finalment, pel que fa el món de les assegurances i les entitats d’estalvi i, concretament, la Caixa de Pensions, és imprescindible acudir a les dues biografies cabdals de Francesc Moragas i Josep M. Boix. Francesc Moragas i la Caixa de Pensions, Barcelona, ed. 62, 1999, i Josep M. Boix i Raspall Barcelona, ed. 62, 2001, que constitueixen un compendi de la història de la caixa fins als anys de la Guerra Civil.
No puc deixar d’esmentar que en dates més recents, Alfred Pérez-Bastardas ha fet una incursió molt suggerent al món de la propaganda política i ens ha presentat els camins de l’adoctrinament franquista i falangista en el recull d’Els cartells de “la Frase Quincenal”, Barcelona, Ed. Base, 2013.
El llibre que ara presentem és un destil·lat dels tres primers temes que hem esmentat i un recull de les aportacions, diverses i disperses, que l’autor ha dedicat als temes que han centrat, fins no fa gaires anys, tota la seva vida d’historiador.
Els vull abordar en el sentit invers de com apareixen ordenats en el llibre i, així, em vull referir, en primer lloc, al conjunt de treballs dedicats al món de les assegurances i de l’estalvi la previsió social, en què destaca el fil conductor que arrenca de Joan Antoni Sorribas i Zaidón (1835-1894), expert en el món de les assegurances, tan precari a l’Espanya de finals del XIX, i impulsor de la revista Los Seguros, fundada el 1884. Aquest personatge va influir decisivament en el seu fillastre Francesc Moragas i Barret (1868-1935), que va continuar la revista i va impulsar la creació i la fundació de la Caixa de Pensions (5-4-1904), amb no poques dificultats però l’empara d’alguns sectors de la patronal catalana i, específicament, de Lluís Ferrer i Vidal des del Foment del Treball Nacional. Però l’entramat empresarial no va ser suficient i el tomb el va donar la voluntat i la decisió d’Alfons XIII de fer-hi una aportació i la seva acceptació d’esdevenir-ne el president d’honor. La visió d’aquests pioners només es pot jutjar amb la suficient perspectiva històrica i la constatació que fa el mateix Pérez-Bastardas; “Aquesta osmosi entre estalvi i assegurança era una nova possibilitat que la nova Caixa de Pensions introduïa amb la rialleta burlona de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que no creia possible que la nova entitat, petita i escanyolida, i les seves extravagants idees modernes i gens convencionals, l’acabarien per enfonsar i ridiculitzar” i absorbir, hauríem d’afegir.
La Solidaritat Municipal, anterior a la Solidaritat Catalana, i el Pressupost extraordinari de Cultura de 1908 expressen una nova visió del municipalisme, en el qual la cultura, l’educació i la política de construccions escolars, els principis de regeneració urbana i el compromís democràtic i autonomista es fonen en un plantejament que topa amb les velles forces conservadores i tampoc no s’acaba d’entendre amb el regionalisme conservador. De fet, l’Ajuntament de Barcelona és el laboratori avant la lettre del gran conflicte polític que enfrontaria dues tradicions polítiques amb dues visions diferents del país i de les ciutats que volien.
Arribem, així, al moll de l’os de la qüestió. L’arrencada del “catalanisme col·lectiu” com a expressió de la superació de la vella tradició romàntica i conservadora, i com a catalitzador d’un sentit transversal i interclassista del catalanisme. Desfila, així, l’evolució dels intel·lectuals i dels polític catalans de matriu republicana, des de les posicions del republicanisme modernista fins al socialisme polític, en un recorregut que va des del Centre Nacionalista Republicà (1906), passant per la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), continuant amb el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1916) i, finalment, la Unió Socialista de Catalunya (1923).
Només que en tot aquest recorregut, en el conflicte entre modernisme i noucentisme, entre republicanisme modernista i regionalisme noucentista, qui s’empara en els ressorts per sotmetre els projectes polítics al contrast de l’exercici del poder és el catalanisme conservador, expressat per la Lliga i materialitzat en la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), amb la inestimable col·laboració d’alguns dels intel·lectuals més notables de la tradició modernista i republicana que creien que no es podia desaprofitar l’oportunitat.
El resum que fa Pérez-Bastardas és molt atractiu: “Els modernistes creien més en l’Ideal que en la Norma i volien consolidar la nació catalana més per la voluntat d’ésser nació, que per la tradició d’haver-ho estat. Partien d’un catalanisme nacional, enfrontat d’arrel a les posicions finiseculars, que significaven seguir el conservadorisme tradicional del fet català a través del romanticisme històric, cosa que suposava un regionalisme polític empeltat d’un vocabulari nacionalista”.
El decantament pel noucentisme com a expressió de la política cultural de la Lliga, no ens ha de fer perdre de vista la llarga nòmina de personalitats que, des dels rengles del republicanisme modernista primer, i socialitzant després, faran en el primer terç del segle xx un exercici de dejuni polític abans de l’esclat del republicanisme el 1931. Però és un dejuni de poder en un mar d’idees i de propostes. El debat ideològic tenia una alçada inversament proporcional a les quotes de poder assolides. La reivindicació d’aquests noms esdevé un exercici que Pérez-Bastardas reitera en diversos dels seus treballs inclosos en aquest volum: Jaume Brossa, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Albert Bastardas i Sampere mereixen perfils biogràfics específics; Miquel Àngel Baltà, Josep Pijoan i Jaume Carner, i Albert Bastardas mereixen textos propis amb rang d’article i, finalment, la nòmina inacabable de personatges menystinguts i oblidats, i no obstant això, de primer rengle de la política catalana.
Francesc Layret, Pere Corominas, Marcel·lí Domingo, Joan Salvat-Papasseit, Carles Pi-Sunyer, Manuel Serra i Moret, J. Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Santiago Valentí, Lluhí i Rissech, Ildefons Sunyol, Josep M. Vallès Ribot, Lluís Companys, Massó i Torrens, Alfons Maseras, Miquel i Planas, Pompeu Gener, Joaquim Pla i Armengol, Josep Comaposada, Duran i Ferret, J. Recasens Mercadé… Vet aquí el pòsit que desborda el mite i l’estereotip del catalanisme conservador.
Aquest recull ens recorda, una vegada més, el pes específic i el paper que va jugar El Poble Català, tot acollint contribucions rellevants massa sovint i massa aviat oblidades.
Vull cridar, finalment, l’atenció sobre l’article “Per un catalanisme renovador” que, immers enmig de tots els textos, potser pot passar desapercebut però que és, sense cap mena de dubte, tota una declaració de principis. Des del recordatori de la peripècia col·lectiva del catalanisme polític, tot recordant-nos que ara podem fer “de la nostra convivència col·lectiva, un espai de llibertat, per poder construir un futur on els homes i dones siguin el subjecte de la vida i de la història. En definitiva fer de la llibertat i la solidaritat entre nosaltres i els altres el catalanisme del futur”.
Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC
Pròleg a El Catalanisme col·lectiu i altres estudis, d’Alfred Pérez-Bastardas. Barcelona, Ed. Base, 2014
