Month: juliol 2014

Pedra seca, patrimoni

General

Aquests dies he tornat a evocar el gran impacte que em va produir la novel·la Marges, de Roger Vilà Padró, que em va regalar Jordi Llavina i que acabava de publicar l’editorial Barcino. Aquesta història d’introspecció, de reflexió, de relació humana, d’amor, s’apuntala en els paisatges excepcionals del Priorat, principalment. Els marges apuntalen un fil narratiu d’una gran riquesa lèxica, paisatgística i humana. M’hi ha portat de nou el volum editat pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i comarca que, com a volum 25 dels seus Annals, dóna a conèixer els resultats de la VII Trobada d’Estudi per a la Preservació de la Pedra Seca als Països Catalans, celebrada al parc del Bosc de Tosca de les Preses del 17 al 19 de maig de 2013. L’abast i la dimensió d’aquestes jornades i el seu contingut m’han de servir per reivindicar el caràcter patrimonial de les parets de pedra seca, i per subratllar la importància de la tasca de repertori i inventari que s’està duent a terme d’uns anys cap aquí. Es tracta d’una història recent que té, naturalment, alguns antecedents notables, però que es comença a organitzar i sistematitzar a partir de l’any 2000, quan té lloc, a Manresa, la I Trobada d’Estudi de la Pedra Seca. Des de Manresa, i amb caràcter biennal, s’han anat reunint les successives trobades que impulsa la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca.

trobada_lesPreses2013

La tasca duta a terme ha donat, fins ara, resultats quantitativament i qualitativament molt espectaculars, com ho demostra, d’una banda, l’espai web wikipedra (wikipedra.catpaisatge.net), que promou l’Observatori del Paisatge de Catalunya a partir d’una idea de la Fundació Catalunya-la Pedrera i amb la col·laboració del grup Drac Verd de Sitges, que només en dos anys des de la seva creació, l’any 2011, ha vist com es doblava el nombre d’elements constructius inventariats (barraques, cabanes), fins a gairebé 9.000. I, sobretot, la continuïtat dels treballs duts a terme pel Departament de Cultura de la Generalitat des dels anys 80, i que culmina en l’Inventari del patrimoni etnològic de Catalunya, que recull la Direcció General de Cultura Popular.

El volum de les actes de les setenes jornades arrenca amb sengles treballs de Llorenç Planagumà i de Xavier Solà, tots dos sobre el parc del Bosc de Tosca. Però justament, el mèrit d’aquestes setenes jornades, com les anteriors, i del volum publicat és que malgrat el caràcter fortament local de l’escenari de les jornades i de l’organisme editor de les actes, el seu contingut, el seu abast, la seva vocació és d’una amplitud màxima, i fa bona la idea que no hi ha res, ni local ni universal, sinó que cada cosa té el valor que li atorga la profunditat i l’entitat del seu contingut.

Cal, doncs, assenyalar que aquestes actes aborden diversos àmbits: en primer lloc i com una novetat, l’àmbit lingüístic, que permet atorgar al lèxic al voltant de la pedra seca un valor patrimonial exactament igual al que cal atribuir a les parets i construccions amb pedra seca. Continuen després els àmbits de la catalogació, de les característiques constructives i de la biodiversitat i el paisatge. Val la pena de destacar inventaris que ens porten de l’Alt Congost a Menorca, al Priorat, d’aquí a l’Arboç, de l’Arboç a Vilajuïga i, d’aquí, a la voluntat transnacional de catalogar, a través de la Unesco, l’art de fer pedra seca com un valor immaterial del patrimoni mundial.

el que cal subratllar és la plena consciència que la pedra seca és un valor patrimonial com ens explica, a la seva ponència, Santi Llagostera: “Una mostra ben viva del delicat patrimoni que tenim repartit arreu el trobem en les magnífiques parets, bancals, marjades, terrasses, marges o feixes de pedra seca. Són un dels millors exemples populars d’un bé històric que, diguem-ho a l’avançada, hauria de ser dels elements urbanístics més ben protegits per la llei.”

El problema rau, justament, en el fet que no tothom assumeix el principi que “Cal conèixer per protegir i estimar”, com diu August Bernat. No n’hi ha prou amb l’embadaliment que sentim quan veiem l’arrenglerament de les pedres i de les feixes, i tractem d’associar aquest treball ingent a la càrrega de treball de generacions diverses sotmeses al designi ineluctable de deixar-hi la pell.

Article de Joaquim Nadal i Farreras, publicat a El Punt Avui

“DESMUNTANT LEONARDO” (I): ABANS DE VEURE-LA

General

Ja que des d’aquesta finestra ens agrada observar les aproximacions cinematogràfiques a l’art i els artistes, des de fa una setmana m’he encuriosit en les peripècies de la presentació i l’estrena d’una proposta local –i potser localista, em temo: “Desmuntant Leonardo. La versió no oficial sobre la vida i els orígens del geni del Renaixement”,  produït per Pilar Montoliu, dirigit per Dani de la Orden i Marc Pujolar i basat en els estudis de Jordi Bilbeny.

No coneixia el guionista, només me n’havia arribat un eco fa temps quan algun mitjà es va fer ressò de la seva idea d’identificar Pals i no Palos de la Frontera com el port de sortida de l’expedició de Colom. Tampoc no en sabia res de l’associació que impulsa el film, que du el curiós nom, per una institució d’enfocaments i aventures intel·lectuals tan “prehistoriogràfiques” com les que indicaré, d’ “Institut Nova Història”. De manera que,  segurament, el documental m’hagués passat desapercebut i jo ara no escriuria aquestes línies sinó m’hagués envaït el saló de casa dues vegades, una a través d’una informació del Telenotícies de TV3 i una altra mitjançant un servei de RAC1. Desconec si s’han produït altres d’assalts d’aquestes peculiars doctrines en mitjans que no segueixo tan habitualment. Em temo que si.

I així i tot, no m’hauria posat a escriure aquest post sinó em semblés que les opinions dels involucrats són una operació que s’ha de considerar altament contaminant sobre Leonardo –sort que l’artista, com en altres agressions, ho suporta tot i restarà amb l’encant intacte.  Com que em sembla que no estem davant d’ un intel·ligent happening iconoclasta, concloc que s’hi està menyspreant la història de l’art i els historiadors de l’art. Poca broma perquè entre aquests, hi ha “leonardistes” com Martin Kemp, Carlo Pedretti, Claire Farago, Kim Veltman o Andre Chastel que tant han enriquit la nostra coneixença del polièdric artista i els seus treballs. I poca broma, també, perquè se’ls imputen falses acusacions–se’ns imputen a tots, de fet. Per exemple, els autors del documental s’inventen unes entelèquies que anomenen la “censura d’estat”  i la “història oficial” –com si això existís, quan sabem que d’història de l’art només n’hi ha de bona i de dolenta— per faular amb què aquesta conspira, manipula  i amaga evidències, encara que no se’ns diu al servei de quin propòsit.

Penso que potser ho descobriré veient el documental: amagar l’existència d’un “Leonardo amb barretina”, d’un Leonardo d’origen català (?) i que va conèixer i mai no va poder oblidar la muntanya de Montserrat ni els deltes del Llobregat (?) –quelcom que a “Madrid” se’ls feia insuportable ?.  I també es menysté la investigació històrica  –se’ns menysté- quan se’ns acusa d’”infantilisme” i de “credulisme” respecte de les tesis d’aquesta “història oficial” culpabilitzada d’haver creat una figura falsejada. Sort que ells ara es proposen l’objectiu de  “deconstruir-lo” per a “construir la veritable figura de Leonardo”. Amb aquest plantejament la “història oficial” apareix com una mena de “demiürg historiador” particularment enemistat amb Catalunya i no una construcció deguda a centenars d’especialistes brillants,  honestos i intel·lectualment rigorosos.  Almenys a Dan Brown li podem reconèixer el mèrit de distingir realitat (o versemblança) i ficció i de transformar les seves fantasies en una novel·la deixant relativament tranquils als estudiosos.

En tot cas, aquí no és el documental en sí allò que més em preocupa, sinó el fet que les argumentacions tan tronades que defensa  –pel que sé de les conferències del guionista de les notes de premsa que són accessibles a la xarxa, i de les entrevistes als mitjans que acabo d’assenyalar— cridin l’atenció  del principal informatiu del país i d’una ràdio de gran audiència.  Ja l’aniré a veure el documental. Ho prometo, i potser, si surt en compraré el DVD. Miro de tenir-los tots aquests materials cinematogràfics sobre l’art i els artistes. Potser alguna vegada el citaré als estudiants de l’assignatura de Renaixement (com un exemple de com “el sueño de la razón produce monstruos”, de com si la raó baixa la guàrdia ens envaeixen els deliris). I, a més,  prometo que aquesta nota crítica tindrà una segona part on, si cal, estic disposar a rectificar el que aquí indico i intueixo.

Em pregunto perquè TV3 no contrasta les informacions i no s’assessora a l’hora d’obrir la porta a una operació intel·lectual que intueixo tan precària i inconsistent, col·locant-la al mateix nivell de les aportacions dels historiadors que fan bé la seva feina. Em pregunto què costaria veure el film i trucar a algun bon historiador de l’art de les nostres universitats –crec que al film no en surt cap d’expert en Leonardo—per contrastar les tesis formulades. De fet proposo que TV3, Catalunya Ràdio o RAC 1 facin un nou reportatge: que convidin en Joaquim Garriga, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, gran especialista en Leonardo, la seva obra i el seu pensament, a veure la pel·lícula i en divulgui la seva opinió, tan ben fonamentada en un coneixement profund de l’obra i de la historiografia de l’impressionant  personatge que fou Leonardo di Ser Piero da Vinci. Jo em quedaria més tranquil i aquests mitjans estarien  a l’alçada de la seva funció sociocultural acostant als espectadors una imatge versemblant i ben fonamentada de l’artista.  M’encén que les aportacions serioses, emocionants, belles dels universitaris no  tinguin ressò mediàtic gairebé mai i que mentre els meus estudiants d’Art del Renaixement  de la Universitat de Girona aprenen a conciliar creativitat i rigor en els seus estudis, des dels mitjans del país s’avali una lectura tan tronada i, finalment, tan poc suggerent, i se li doni una certa notorietat encara que sigui fumosa i fugaç. Em consolo pensant que almenys a les nostres aules, durant  dècades, generacions d’estudiants han après a estimar Leonardo a través de les lliçons tan persuasives del professor i de les lectures que acabo de citar.

Finalment, si fins ara he evitat de dir que Leonardo és un pintor i un ésser humà misteriós és perquè encara semblarà que tinc algun punt d’acord amb el film i els plantejaments de l’Institut Nova Història. Res més lluny de la veritat. Jo diria que ells aquesta paraula l’entenen com quelcom esotèric i ocultista, i en fan una excusa per saquejar la memòria del pintor, per trinxar-la fins extreure’n la destil·lació impossible d’una “catalanitat” oculta. La meva idea del misteri és diferent. És clar que Leonardo té obres molt críptiques i que és un ésser misteriós, emocionant, trasbalsador, enigmàtic. Moltíssim, és un misteri fabulós, inquietant i inesgotable: el de la creativitat, la inspiració, l’ambició infinita per conèixer la forma i l’estructura de la realitat per a servir l’objectiu de pintar-la, de recrear-ne la infinita varietat i bellesa amb absoluta versemblança i de la manera més persuasiva. Fins i tot inventant bellesa. El misteri de l’ésser llançat a l’aventura del coneixement.

Per últim: estic content de gaudir d’un clar avantatge sobre aquests “deconstructors”: com que habito en un hospitalari planeta cultural sense conspiracions, a mi Leonardo em fascina i m’atrau encara que no sigui català, encara que sigui fill d’un notari, encara que hagués nascut a un poblet sense botiga de pintures i encara que s’hagués format des de 1462 a Florència que, com tothom sap, potser per “credulisme” i “infantilitat”, la “historia oficial” insisteix en caracteritzar com el focus del l’Humanisme i de la revolució artística del Renaixement. És el lloc on els pintors i els intel·lectuals llegien i seguien el Tractat de la Pintura de Leon Battista Alberti, on es perfeccionava el mètode la de perspectiva artificial, on els artistes començaven a sentir-se intel·lectuals, on les arts es consideraven un ornament de la República, on un nen/noi amb predisposició per l’art i  la narració pictòrica,  podia estudiar-hi les obres de Giotto, fill d’un pagès,  Masaccio i Brunelleschi,  fills d’un notari, Donatello, fill d’un cardador de llana, Piero della Francesca, fill d’un mercader de teixits nat a Sansepolcro, o podia entrar d’aprenent al gran obrador d’Andrea Verrochio, fill d’un venedor de rajoles, etc. No sé si hi podia haver una escola millor.

Joan Bosch i Ballbona, ICRPC

Mèxic i l’exili dels arquitectes republicans

General

Coincidint amb el 75è aniversari de l’exili republicà i sumant-se als actes de commemoració que durant tot l’any tindran lloc a Mèxic, l’Instituto Nacional de Bellas Artes va presentar el passat 14 de maig l’exposició Presencia del exilio español en la arquitectura mexicana. La mostra, que es pot veure fins al 3 d’agost al Museo Nacional de Arquitectura del Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i que després iniciarà un llarg periple per les principals ciutats del país, posa l’accent en la contribució que va representar per al desenvolupament de l’arquitectura mexicana del segle XX l’arribada dels professionals republicans. Cal senyalar aquí que si la diàspora republicana del 39 representa la fugida d’una cinquantena d’arquitectes de l’Estat espanyol, vint-i-quatre d’aquests s’estableixen a Mèxic. Tots ells exemplifiquen la tant lamentada pèrdua de talent que l’exili va significar per a Catalunya i per a Espanya i, igualment, la gran aportació que va significar per als països d’acollida, i Mèxic en especial. Aquest és el missatge que el Dr. Juan Ignacio del Cueto ha volgut transmetre com a comissari de l’exposició, en la qual ha inclòs també els que ell anomena, arquitectes mexicans nascuts a l’Estat espanyol, és a dir, aquells nens i nenes (26) que arribats amb els seus pares es varen formar com a arquitectes a Mèxic, i amb les seves carreres han contribuït també a la imatge que avui tenen moltes ciutats mexicanes. A partir d’un mosaic fotogràfic de més de 300 obres, 76 fitxes biogràfiques i una dotzena de maquetes de les principals obres, es presenta un aspecte poc conegut del que va significar l’exili republicà.

IMG_0155

Foto: Gemma Domènech

Coincidint amb l’exposició i per debatre sobre els seus continguts, el mes de juny la Facultat d’Arquitectura de la Universidad Autonoma de México va reunir investigadors americans i europeus en el congrés internacional Arquitectura y exilio: Las diásporas europeas en la primera mitad del Siglo XX y su arraigo en América.

juan_ignacio_del_cueto_ruifunes_alr_2867b

Foto: Juan Ignacio del Cueto

Gemma Domènech, ICRPC

Revisiting the Coast: El nou volum de la col·lecció ICRPC Llibres

General

Acabem de publicar el volum número 11 de la col·lecció ICRPC Llibres, titulat: Revisiting the Coast: New Practices in Maritime Heritage, editat per J.L. Alegret i E. Carbonell. Es tracta de la traducció a l’anglès del volum número 10 de la mateixa col·lecció titulat La patrimonialització de la cultura marítim, amb alguns petits canvis per tal d’adaptar-lo al públic internacional.

ICRPCLLIBRES11

Aquest llibre ofereix una visió no tant del patrimoni marítim en sí com de la manera en que s’està construint i com s’utilitza aquest patrimoni en l’actualitat, és a dir, sobre els processos de “patrimonialització” (concepte molt usat darrerament pels acadèmics que escriuen en  llengües romàniques, no tant en el món anglosaxó) o de construcció social del patrimoni marítim. La majoria d’estudis de cas presentats en aquest llibre es centren en les costes de la Península Ibèrica, amb dues excepcions on es presenten treballs sobre el patrimoni marítim a la Bretanya francesa (comparant-lo amb l’Andalusia atlàntica) i un estudi sobre el patrimoni natural a la costa mexicana del Yucatán. Aquest llibre cal emmarcar-lo en el projecte de recerca I+D+i (HAR2010-15566) titulat “Patrimoni Etnològic, Societat i Cultura Marítima” finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit des de l’ICRPC.

El llibre proposa un recorregut pels tres àmbits amb que tradicionalment es classifica el patrimoni: patrimoni natural, patrimoni tangible i patrimoni intangible. El volum s’inaugura, però, amb una primera part de reflexió teòrica sobre els processos de patrimonialització de les formes culturals associades al mar, titulada “Constructing Maritime Heritage”, amb dos capítols de Juan A. Apraiz i David Florido, respectivament, on es reflexiona críticament sobre la construcció teòrica de la noció de patrimoni marítim en l’actualitat. La segona part del llibre, centrada en el patrimoni marítim natural, presenta dos treballs que donen compte dels nous processos de construcció social de l’espai costaner que es produeixen actualment. Aquests processos passen sovint per una reinterpretació de la natura en termes patrimonials com a resposta de les comunitats locals als canvis socioeconòmics i mediambientals que experimenten les zones costaneres. Els capítols d’aquesta segona part estan signats per Sabrina Doyon, Catherine Sabinot i M. Angeles Corbacho. En la tercera part del llibre trobem quatre capítols dedicats al patrimoni marítim tangible on s’analitzen exemples de patrimoni moble, immoble i l’urbanisme. Signen els capítols d’aquesta secció Gemma Domènech, Loïc Ménanteau, Juan Antonio Rubio-Ardanaz  i Nadia Fava. Finalment, la quarta i última part del llibre està dedicada al patrimoni marítim intangible amb un capítol que tracta sobre gastronomia, de Joan Lluís Alegret, i els dos darrers capítols que tracten sobre la recuperació de la memòria del món pesquer, signats per Dionisio Pereira i Eliseu Carbonell, respectivament.

Eliseu Carbonell, ICRPC