“És just i és imprescindible que la ciutat de Girona, la seva Universitat
i les institucions culturals s’afegeixin a aquest homenatge immediat”

Un correu electrònic em va assabentar de la mort del senyor Canal. Els seus amics, els seus deixebles, s’han afanyat a deixar constància de la vàlua del seu treball, de les seves aportacions, de la profunda petjada de la seva llarga vida carregada d’humanitat, de constància, de sentit històric. Joan Boadas i el seu fill, Eduard Canal, han concretat la triple dimensió de la seva aportació: primer en el terreny de la prehistòria i l’arqueologia de Catalunya; després en l’estudi de la història urbana de la ciutat de Girona i, finalment, en l’aprofundiment del coneixement i la divulgació del fenomen remença.
Eudald Carbonell i Joan Garcia han escrit notes d’urgència carregades d’amistat i d’emoció per les experiències viscudes i compartides, pel mestratge rebut, per l’impuls innovador que va representar.
És just i és imprescindible que la ciutat de Girona, la seva Universitat i les institucions culturals s’afegeixin a aquest homenatge immediat, i s’afanyin a compendiar i divulgar els mèrits que concorren en un home que va fer una contribució excepcional al coneixement del nostre passat remot i recent.
Per fer aquest balanç d’urgència cal fer esment de la seva contribució a la fundació, consolidació i creixement de l’Associació Arqueològica de Girona. Per resseguir aquesta trajectòria només cal recórrer a dues publicacions de síntesi. D’una banda, el llibre de Pere Canton i Playà: Història de l’Associació Arqueològica de Girona. 1972-2008 (Girona, Associació Arqueològica, 2008); i el de Joan Abad i Arbussé i Albert Aulines i Valentí: El primer capítol de la història de Catalunya. La contribució de la societat civil a la investigació i divulgació de la nostra prehistòria més antiga per part de l’Associació Arqueològica de Girona (1972-2010) (Girona, Associació Arqueològica, 2010).
Però, sobretot, hem de fer esment d’algunes publicacions pioneres que porten el segell de la primícia i que signa Josep Canal. Em refereixo primer al llibre coordinat per Josep Canal i Narcís Soler i Masferrer: El paleolític a les comarques gironines (Girona, Caixa d’Estalvis Provincial, 1976). Amb un dibuix a la portada de Pepe Bedoya, un altre entusiasta fundador de l’Associació. Una aproximació al Paleolític gironí amb una incursió als grans abrics de Serinyà, del Congost, de Torroella i Ullà, de Sant Julià de Ramis, del Ripollès i, d’una manera molt singular i liminar, la col·laboració del mateix Canal sobre les terrasses del Ter i el jaciment paleolític del Puig d’en Roca. La troballa abundant de còdols trencats va posar Canal darrere la pista d’un descobriment que recularia uns quants milers d’anys la presència humana a les terres de Girona. Amb una lògica aclaparadora: primer les terrasses del Ter, després els abrics del Congost, finalment Girona (ara sabem que passant de Kerunta a Gerunda). Però Canal és l’artífex d’un concepte que faria fortuna, Girona abans de Girona per aportar de forma conjunta tot el coneixement dels grans moments de la prehistòria gironina, sovint eclipsats pel pes dels grans jaciments d’Ullastret i Empúries. D’aquí es desprendria una escola que s’ha consolidat i ha projectat internacionalment el fruit de les seves recerques. Canal n’és el pare. L’altra gran aportació de Canal és la sèrie de deu llibres sobre la Història Urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, que arrenca amb un volum sobre la Girona jueva, l’any 1995, i culmina amb un volum sobre la Història Urbana del Mercadal de Girona publicat aquest 2013.
D’aquest esforç de reconstrucció cartogràfica es desprèn, encara, un atles d’una eficàcia didàctica sense precedents, i d’una força gràfica que tenen molt poques ciutats al món. Van començar l’aventura sota la batuta de Josep Canal, el seu fill Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera. I, ara, la culminen en el volum deu els mateixos autors. El ritme del creixement material, físic, urbà, de la ciutat i les seves transformacions es percep amb els ulls gairebé com un batec. Llegint i mirant es pot copsar la vida de la ciutat, els grans impulsos i les grans aturades, els grans monuments i les petites parcel·lacions, l’herència romana i les successives transformacions medievals amb el moment àlgid de l’eixample carolingi. Els creixements de la baixa edat mitjana i la configuració d’una geografia urbana i d’una geografia humana en la qual no és gens difícil de reconèixer el pes i el pas de la història, però perfectament incorporada encara avui al nostre imaginari col·lectiu. La intuïció del senyor Canal i els seus coneixements el van portar a seguir la petjada de les fonts més adequades. Compartíem l’entusiasme per aquesta aventura i en gaudíem sovint comentant-ho.
Amb els remences al cap no vull insistir en la seva aportació. Sí que puc acreditar amb quina passió, amb quin entusiasme va voler organitzar els actes commemoratius del paper de Verntallat i amb quina insistència i generositat em va demanar una conferència sobre la qüestió.
Josep Canal ha reescrit una part important de la història de Girona i hi ha, sens dubte, un abans i un després, sobretot, en relació amb aquests tres temes.
La contribució intel·lectual que rebem neix d’un instint autodidacta, però s’expressa amb la millor de les tradicions acadèmiques i universitàries. Josep Canal, doctor de doctors.

Article de Joaquim Nadal i Farreras publicat a Diari de Girona