L'ICRPC cerca llicenciats interessats en realitzar tesis sobre patrimoni cultural

En el marc de les convocatòries de beques per la Formació de Personal Investigador, l’ICRPC està interessat en incorporar llicenciats que vulguin realitzar la seva tesi doctoral en temes de patrimoni cultural. Les temàtiques de les recerques han d’estar relacionades directament amb un dels dos següents projectes d’I+D+i:

–          La patrimonialització de l’arqueologia. Conceptes i usos del patrimoni arqueològic

–          Patrimoni etnològic, societat i cultura marítima

L’ ICRPC obre un període per rebre CV dels llicenciats interessats.

La nota de tall mínima per a l’enviament de currículums a l’ICRPC és de 2,7 a la llicenciatura.

Per altra banda, els requisits per presentar-se a les properes convocatòries de les beques esmentades es poden trobar a la pàgina web del Ministerio de Ciencia e Innovación i de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca.

Enllaços:

Les persones interessades poden enviar el seu currículum vitae  per correu electrònic a

Antoni Rojas (Unitat d’Estudis i Anàlisis): arojas@icrpc.cat

CANVI DE SEU

L’ICRPC creix i canvia de seu!

Us comuniquem que hem traslladat la nostra oficina a l’edifici Narcís Monturiol, situat al mateix Parc Científic i Tecnològic de la UdG.

Per tant la nova adreça és:

 

INSTITUT CATALÀ DE RECERCA EN PATRIMONI CULTURAL

Parc Científic i Tecnològic de la UdG

Edifici Narcís Monturiol

C/ Emili Grahit, 91 Bloc C 1a planta

17003 Girona

Els escorxadors (2). Rehabilitació versus desaparició

Les rehabilitacions d’escorxadors inventariades a la demarcació de Girona cal incloure-les a la llarga llista de rehabilitacions que han tingut lloc en els darrers vint-i-cinc anys a tot Catalunya, fruit de la nova valoració del patrimoni industrial. Són paradigmàtics els casos de Sant Feliu de Llobregat, Figueres, Tarragona, Lleida, Reus, Tortosa, Manresa, L’Escala i Igualada, però la llista podria ser molt més llarga.

En els casos estudiats, la rehabilitació no ha anat lligada al reconeixement que tenen actualment els arquitectes respectius, si bé podria fer-ho pensar, per exemple, el fet que l’escorxador de Figueres (’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà) sigui obra de Josep Azemar o el de Lloret de Mar (Casal de Joves) sigui Bonaventura Conill, dos professionals ben coneguts. Els edificis que Raimon Duran i Reynals, un arquitecte de primera fila, va projectar amb l’enginyer César Molinas a Camprodon i Ribes de Freser, no han estat rehabilitats. Per contra, el que varen construir a Caldes de Malavella està destinat a deixalleria municipal. I el que l’enginyer César Molinas va construir amb un arquitecte molt menys conegut, Lluís Girona, a Sant Joan de les Abadesses, sí que ha estat recuperat (com a Casal de Joves). A Ripoll, l’any 1993 rehabiliten l’edifici construït per Antoni Coll Fort, un arquitecte molt prolífic a la Garrotxa i el Ripollès, però molt poc conegut per la història, com a Centre Cultural. De Joan Roca Pinet, el de La Bisbal resta abandonat, mentre que el de Calonge va ser parcialment rehabilitat, com a Casal per Joves. Per tant “la fama” que té l’arquitecte que va projectar l’edifici no és la raó de la conservació o no de l’edifici.

 La supervivència d’aquest patrimoni, sorprenentment, tampoc té a veure amb la seva inclusió a l’Inventari del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. En aquest catàleg tant hi podem trobar edificis com els Campdevànol, Santa Coloma i Vidreres, tots ells abandonats, com els de Calonge, Figueres, Lloret o Ripoll, aquests rehabilitats. O els de Camprodon, Palafrugell i Ribes de Freser, que hi figuren i estan en ús. Els casos més extrems són els de Girona, Olot i Cervera, inclosos en l’esmentat inventari de la Generalitat malgrat que ja no existeixen, circumstancia que no s’esmenta enlloc, Paral·lelament apareix com a enderrocat el de Sant Joan de les Abadesses, que precisament està en procés de recuperació. En aquest catàleg no hi figuren edificis com: el de Sitges, construït l’any 1889 per Gaietà Buïghas Monravà i rehabilitat el 1991 com a Centre Cultural Municipal, ni el de Vilafranca del Penedès, rehabilitat el 1997 també per a centre cultural. Tampoc hi apareixen els de L’Escala, declarat bé d’interès local pel municipi i rehabilitat com a Museu de la Sal i l’Anxova, el de l’Arboç reconvertit en Biblioteca pública l’any 2007 per l’estudi Urgell Arquitectes, ni el de Sant Feliu de Guíxols, projectat pel mestre d’obres Pere Pascual el 1890 i ampliat el 1902 per l’arquitecte Ildefons Casamor, i actualment en procés de rehabilitació. No surt tampoc el d’Olesa de Montserrat de l’arquitecte Ramon Duran Reynals i l’enginyer Cèsar Molinas, actualment Magatzem Brigada Municipal. En canvi els altres tres d’aquest tàndem (Caldes de Malavella, Camprodon i Ribes de Freser) sí que hi figuren. Per tant, és un autèntic enigma el criteri seguit per a la inclusió en l’esmentat catàleg. Un registre que hauria de ser el primer pas cap a la seva conservació.

 Gemma Domènech

DSC01270bis