M’agrada el Pirineu. M’agrada més des d’un punt de vista contemplatiu i reflexiu que com un excursionista actiu. Tots tenim interioritzats els grans noms, els pics i els colls, d’una serralada que amaga, en els replecs del seu relleu, valls recòndites, planes fèrtils, prades verdíssimes, boscos profunds. No sabem mai del tot on comença el record personal i on acaba la memòria col·lectiva, la tradició oral, la mitologia literària.
No és difícil d’imaginar el Pirineu en temps antics. Ple de vida, farcit de població que maldava per sobreviure, arrencant a la terra els productes bàsics i cuidant els ramats. Una població sota la tutela de famílies nobles dedicades a les arts militars o a l’activitat eclesiàstica. Esglésies i monestirs són com el rosari permanent i preservat de l’herència rebuda acumulativament per sedimentació. Els grans eixos de comunicació ens fan oblidar, sovint, la riquesa plural de totes les raconades, els matisos, les intensitats, la varietat i diversitat. M’agradaria endinsar-me i perdre’m per les valls interiors que romanen immòbils, lluny de les petjades convencionals. I m’agradaria, sobretot, conèixer millor els habitants del Pirineu. Els que hi viuen, se’n preocupen i hi reflexionen i tracten de definir estratègies compartides que, de vall a vall i de coll a coll, han de dibuixar el perfil exacte del massís com una columna vertebral, com un eix articulador, com l’espina dorsal d’un territori que no ha mirat només rius avall, sinó que ha pres consciència de les dues vessantssense fronteres. Aquests tenen el mèrit d’haver-ne fet una aposta de vida, una proposta de present i de futur. No tenim cap dret a esmenar-los la plana i, en canvi, tenim l’obligació d’escoltar-los i ajudar-los.
Tot això em ve al cap mentre contemplo extasiat l’esclat de colors als boscos de la Collada, que és el meu itinerari preferit. Gairebé mai no trio pujar a la Cerdanya per la Catalunya francesa i el coll de la Perxa, i tampoc no ho faig pel túnel del Cadí. He de reconèixer, però, que els itineraris alternatius tenen la seva tracció. Pel Nord sempre és possible una marrada cap a Cuixà, veure mig claustre i somniar el passat d’un monestir esplendorós. I per l’eix del Llobregat sempre és possible anar a buscar, per Gósol, la visió més potent del Pedraforca i fer una aproximació a la Seu d’Urgell per les valls de Tuixén i la Vansa, amb una escapada a Cornellana per admirar el retaule.
Ara, però, a finals d’octubre, fins i tot amb una temperatura que no acompanya, la vegetació ha de fer el seu curs. Groguegen les fulles dels bedolls, mentre amb el color envellutat del vi podem detectar les clapes dels cirerers que a la primavera esclaten de flor. De grocs intensos a marrons diversos, ocres pàl·lids també, veiem els faigs, i els roures i els castanyers (pocs), els verns, els freixes. L’esclat de colors es completa amb els boscos de pins que mantenen una verdor profunda i madura, ja molt lluny dels brots més tendres, gairebé transparents de les crescudes primaverals. Aquí i allà encara pasturen vaques i són cada cop més freqüents els prats amb cavalls. En aquest cas es barregen les velles tradicions dels cavalls i eugues cerdans, de cos potent i cames amples, al costat de cavalls més esvelts i estilitzats, més a la moda de l’equitació.
La immersió a la Collada, amb aturades freqüents a Fornells de la Muntanya, és com el pòrtic de la serenitat. Després, en el canvi de vessant camí de la Molina, la visió de la Cerdanya eixampla el cor. Descobrim una anella de muntanyes, dos Pirineus diferents que encerclen una plana ampla, assolellada, regada pel Segre i atenta als camins que hi conflueixen.
El canvi més notable de tots, però, és una percepció diferent del temps i de les hores. Els dies s’escolen lentament, des dels esmorzars a Llívia, a la contemplació de la silueta dentada del Cadí en el camí de tornada cap a Sallagosa i Err.
A casa, al pati, l’antiga era de la casa, no paro de mirar els dos grèvols que vaig plantar ja fa una colla d’anys. Han arrelat i broten bé i ens regalen cada any amb més i més boles vermelles, però creixen amb lentitud i parsimònia, com empeltats del pas lent de les hores sense ni un soroll que trenqui el silenci, tret del salt alegre de l’aigua a les rieres que nodreixen generosament el Segre.
Em tanco al menjador, en una taula de treball al costat d’una finestra que vaig fer eixamplar. Deixo anar la mirada per la vall d’Err cap al Puigmal, i llegeixo i treballo amb la calma que no trobo enlloc més, potser perquè aquí no em cal fer res més, ni pensar en res que no sigui escoltar el silenci.
Llegeixo i escric. Llegeixo i rellegeixo els llibres pirinencs de Jaume Massó i Torrens, de Rafael Gay de Montellà, els poemes cerdans de Jordi-Pere Cerdà, els textos clàssics de Verdaguer i de Maragall, ressegueixo els seus itineraris pirinencs, m’endinso en la bibliografia excursionista de Cèsar-August Torras. Descobreixo, una vegada i una altra, que sabem molt poca cosa i que hem amortitzat massa depressa la nostra tradició literària. He trobat un confort especial en els dietaris de les expedicions científiques, al Pirineu, de filòlegs i historiadors de l’art en una operació de rescat col·lectiu d’una envergadura extraordinària amb tons d’aventura i de dificultat, a les primeries del segle XX, que ara no sabríem ni imaginar. Des d’Alcover a Domènech i Montaner tenim un testimoni molt viu del valor i la importància del patrimoni, dels seus atzarosos destins i de la incúria que l’havia governat durant moltes centúries, quan la preocupació per viure i per sobreviure pesava més que la història o que l’estètica.
Veig caure la tarda des de la finestra que mira al Puigmal, encenem la llar de foc, i em quedo endormiscat somniant una tempesta, un torb descomunal, a la vall de Pendís en els durs camins del passat per mantenir unides ciutats i territoris separats per contraforts altíssims i poc franquejables, com el Cadí dentat i abrupte que només suavitza un tou de neu ben generós.
Joaquim Nadal i Farreras, director de l’ICRPC
Article publicat a joaquimnadal.cat