Aquests  dies ha recuperat una certa notorietat el lloc de Sidillà i els vestigis preromànics de Sant Romà de Sidillà, no lluny del Ter i de les arenes de les seves platges.

La notorietat s’ha produït quan el departament de Cultura ha decidit, sembla, arxivar l’expedient de catalogació. Hi ha qui ho lamenta públicament, hi ha qui remuga privadament i hi ha qui passa de llarg com si no ens hi anés res.

Foto: www.monestirs.cat

Les imatges que hem vist i la visió del lloc tenen un punt de romanticisme. Ruïnes en estat pur. Murs i voltes estintolades precàriament, paraments d’una antiguitat força evident, mostres d’opus spicatum.

És evident que malgrat que el lloc té escassa documentació hi ha unes restes que ens parlen. Aquest sol fet té ja en si mateix un valor patrimonial.

Ara bé el nivell de conservació és tan escàs que avui és clarament innecessari i estrictament improcedent plantejar cap mena de rehabilitació física del monument. Vol dir això que s’hagi de deixar caure?. De cap de les maneres. Tot el contrari. El que té sentit de veritat és assegurar la conservació de la ruïna com a tal. Impedir-ne la progressiva degradació, garantir la seva conservació en el seu estat actual, atorgar-li un simple valor de vestigi castigat pel temps, la incúria i la pèrdua d’ús i de funció.

No és difícil un tractament elemental i paisatgístic de l’entorn. Una protecció adequada, una tanca de fusta ben tractada, un entorn naturalitzat i unes mínimes obres de consolidació que n’assegurin la pervivència impedint que la climatologia vagi aterrant lentament el que queda encara.

En canvi no té sentit portar les coses més enllà i tractar de fer una reconstrucció i rehabilitació que necessàriament hauria d’inventar més enllà del que tenim estrictament documentat. El valor històric i simbòlic és tal com ens ha pervingut i aquesta és  la lectura que pertoca en termes estrictament patrimonials.

Una altra cosa és si per tal de garantir aquesta conservació i presentació més elemental cal o no una declaració de protecció explícita. La resposta és també simple. Cal si ha de servir per impedir que la manca de declaració comporta l’abandonament progressiu fins a la total desaparició del monument.

El criteri potser podria servir per fer el que toca i evitar el que no toca i atorgar a cada cosa el valor que té tant en el terreny material com en el simbòlic. De fet és més fàcil que ens puguem reconèixer millor en la volta mig enrunada de Sant Romà de Sidillà que en la impostació del maquillatge d’una reconstrucció artificiosa que desvirtua el sentit patrimonial de les coses.

Avui hi ha mostres suficients per saber fins on si i fins on no cal portar la protecció real i el reconeixement explícit del nostre patrimoni.

Joaquim Nadal i Farreras. Director de l’ICRPC i catedràtic de la Universitat de Girona