MUSEUS DE SOCIETAT I CENTRES D’INTERPRETACIÓ DEL QUEBEC (I)

Dir Museus de Societat i Quebec és com dir lluna i mel. Són dues paraules que, per als qui treballem en l’àmbit del patrimoni cultural i per tant, poc o molt, sobre el món dels museus, troben una força magnètica en les profunditats del pensament. La vella “nova museologia” que sotragà la museologia tradicional els anys setanta, trobà al Quebec un camp d’expansió extraordinari que culminà amb la inauguració l’any 1984 del Museu de les Civilitzacions del Quebec, una de les fites modernes d’aquesta nova museologia, però que va tenir precedents molt importants al mateix Quebec, com per exemple l’ecomuseu del “Fier Monde”, que es reivindicava com un museu dels veïns, de la ciutadania, en un barri obrer de Montreal.

Foto 1 Museu de les Civilitzacions del Quebec

Museu de les Civilitzacions del Quebec. Foto: E. Carbonell

 

El procés històric del sorgiment i evolució d’aquests museus de societat al Quebec és ben interessant i s’ha d’emmarcar, lògicament, en l’evolució històrica, política i social del Quebec en el darrer mig segle, una història que per cert es compren molt bé visitant simplement aquests museus, perquè està molt ben explicada. Però hi ha també una realitat que no es veu a simple vista; hi ha, per exemple, decisions polítiques canviants en funció del color del govern (un petit parèntesi que s’explica als museus de societat per il·lustrar-ho: fins els anys seixanta en les escoles del país, les cobertes del llibres de text canviaven totes a color blau o color vermell segons si governaven els conservadors o els liberals, respectivament); hi ha també pressions mediàtiques, reaccions gremials i condicionants econòmiques que són importants per entendre el mapa resultant actual dels centres patrimonials al Quebec.

En aquest sentit resulta molt recomanable rellegir l’article d’Yves Bergenson, professor de museologia a l’UQAM, publicat a la revista Mnemòsine (Núm. 4, 2008) sobre l’evolució dels museus d’etnologia al Québec. Bergenson ens il·lumina sobre aquestes dimensions polítiques, socials, professionals i econòmiques que han anat sotjant l’evolució dels museus quebequesos. Per exemple, resulta interessant seguir les tensions entre el partit nacionalista quebequès i el partit liberal, els anys setanta i vuitanta, respecte al projecte d’un museu etnogràfic nacional que culminarà en l’esmentat Museu de les Civilitzacions, actualment una indiscutible i indiscutida referència mundial. Una altre qüestió important que explica Bergenson és com a partir dels anys noranta els governs regionals i federals preferiran deixar de banda la inversió en grans museus per destinar les inversions a la creació de centres d’interpretació locals que, malgrat requerir una forta despesa inicial, sovint per reformar un immoble singular, després, a diferència dels museus, no precisen de grans recursos financers per al seu funcionament i en canvi produeixen un impacte efectiu en el desenvolupament del turisme regional.

La proliferació dels centres d’interpretació és molt patent quan viatgem pel Quebec actualment. Les iniciatives governamentals han donat lloc també a iniciatives en el sector privat i es poden trobar molts centres d’interpretació que són un negoci familiar, de vegades muntat en un magatzem al costat de la casa particular on, a canvi d’un tiquet d’entrada, a voltes un tiquet intangible a tots els efectes, un membre de la família us explica aquell ofici artesanal, normalment relacionat amb l’alimentació, i t’anima a endur-te uns quants souvenirs al maleter del cotxe, ja sigui un llibre -un servidor pica sempre aquest esquer-, una terrina plena d’un producte suculent o el bibelot més inesperat. Això ho escric en sentit literal: els meus fills petits miraven astorats com unes turistes quebequeses compraven i carregaven al cotxe una planxa de fusta que feia el perfil d’una vaca, pintada com una vaca suïssa, que feia ben bé un metre i mig d’amplada, en finalitzar la visita al centre d’interpretació de la pesca de l’anguila a Kamouraska, a la regió del Bas-Saint-Laurent. La idea de negoci turístic està molt present en aquests centres de caire privat, no tant en els que depenen d’entitats públiques, locals o regionals. En tot cas, del “Site d’Interpretation de l’Anguile de Kamouraska” i de la seva amable mànager i guia, en parlarem en un altre post d’aquest blog.

 

Eliseu Carbonell

Investigador, ICRPC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>