Del Musée des lettres et manuscrits de Paris a la cullereta de cafè

Un dels llibres més reveladors per als qui ens dediquem a la recerca sobre els processos de patrimonialització, publicats en els darrers anys,  és el manual de Nathalie Heinich on s’analitza la inflació patrimonial experimentada a França dels vuitanta ençà. El llibre es titula La fabrique du patrimoine i porta el significatiu subtítol de “De la cathédrale à la petite cullière”. No ho puc evitar, hi penso sovint mentre remeno el sucre del cafè al matí i fullejo els diaris en busca de notícies sobre patrimoni cultural: “a veure si avui la premsa ens descobreix alguna nova cullereta transformada en patrimoni”, penso.

Però el fenomen de la inflació, és a dir, l’augment artificial i fals, a voltes malintencionat, del valor, ens el podem trobar en racons insospitats de l’univers d’objectes, idees, institucions i persones que envolten el patrimoni cultural. Intento parlar clar i he de recórrer a Josep Pla: “Amb inflació i estraperlisme, què han de fer els llecs d’aquest món?”, escriu a Els pagès i el seu món.  Doncs si, només a França, explica Nathalie Heinich, es calcula que el sector del patrimoni ocupava (el 2003) no menys de 44.000 llocs de treball directes. Entre tants, per força, algun estraperlista, i més d’un llec, havíem de trobar.

Vet aquí que tot remenant el cafè gairebé se’m vessa en llegir la següent notícia: Gérard Lhéritier, de 66 anys, creador del Museu de les cartes i els manuscrits, al 222 boulevard Saint-Germain, “dans le très chic 7e arrondissement de Paris” com diu textualment Le Figaro, hauria estafat 700 milions d’Euros a centenars d’inversors d’arreu del món amb l’insultantment simple frau piramidal, o Esquema de Ponzi, mitjançant la inversió en llibres de bibliòfil i manuscrits que sorgiren de la ploma de Napoleó, Victor Hugo o el marquès de Sade. El museu, fundat el 2004 en un edifici del 1608 i que conté una col·lecció de més de 135.000 documents, funcionava segons sembla com a “tapadera” cultural de l’empresa d’inversió Aristophil, creada també per Lhéritier el 1990, per captar inversors en obres d’art i manuscrits que es beneficiaven de les exempcions fiscals d’aquests béns i d’un alt rendiment. En efecte, Lhéritier els prometia suculents interessos que pagava amb el que aportaven nous inversors, sovint per la compra del mateix manuscrit, ja que aquests es conservaven i s’exposaven al públic en l’esmentat museu sota el pretext de “la conservation et à la mise en valeur du patrimoine écrit”. Per cert que els primers en publicar les sospites que acabarien amb la intervenció i registre de la Brigada de delinqüència econòmica de la policia francesa al museu i al domicili de Lhéritier va ser el setmanari Charlie Hebdo. El cas de Gérard Lhéritier i del Musée des lettres et manuscrits quedarà com un exemple paradigmàtic d’inflació patrimonial dels nostres dies i dels llecs que se’n saben aprofitar.

Eliseu Carbonell, investigador ICRPC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>